Enigmes

No vaig embotit en un pijama de licra, ni porto aquests guants tan cool, però crec que estic igual de malalt que el de la foto. Perquè el meu cervell no deixa de fer-se preguntes estúpides. És la conseqüència, suposo, d'anar rumiant sense rumb mentre passejo la gossa. 20 minuts diaris amb greus efectes secundaris. Aquí en tenim unes quantes:

-Per què a cada patrulla de recollida d'escombraries, o a cada grup d'escombriaires de barri hi ha un tio amb "cueta"? Hi ha alguna espècie de quota que tots els ajuntaments hagin de complir? Una germandat secreta, que col·loca a cadascun dels seus membres estratègicament, per vigilar-nos? Passen desapercebuts, acostumen a ser silenciosos, però allà hi són, aplegant sense pausa les nostres deixalles, vés a saber amb quin ús. Fixeu-vos-hi: al vostre barri també n'hi ha un. Demà, quan us el trobeu pel carrer, un calfred recorrerà la vostra esquena...

-Si els cargols surten amb la pluja, on collons es fiquen la resta del temps? Perquè no se'n veu ni un, quan fa sol. Després de tant de temps de sequera, com han sobreviscut? Què són com els gremlins, potser, que es reprodueixen amb l'aigua? Què passa si mengen després de mitjanit? El cargol original vivia a la botiga d'antiguitats d'un xinès? Uns éssers tan inquietants com llefiscosos.

-Per què les totes les caixeres del Mercadona van pintades com si fossin adolescents a la porta d'una sessió de tarda de discoteca? Tenen servei de perruqueria i maquillatge obligatori, abans de començar la seva jornada laboral? Per què, si cuiden tant del seu cutis i el seu cabell, tenen totes un cul que no hi cap, als pantalons de color caqui de l'uniforme? Les fabriquen en sèrie, com en aquella pel·li lamentable de Nicole Kidman? Perquè jo només les he sentit dir tres frases: "Hola", "Son XX euros" i "Tiene el ticket del parking?".

-Per què tots els redactors d'esports d'Antena 3 parlen igual? És obligatori tenir aquella cantarella, entre sorneta i repel·lent, per poder parlar de Raúl, Cristiano Ronaldo o Ronaldinho? Per què aquest estil s'està estenent a altres cadenes, com La Primera, i no només als informatius, sino en programes com "España Directo"? Hi ha un Màster Eva Turégano en locució informativa, impartit a la Complutense? Si la moda s'acaba imposant, veurem el Rei arrossegant les síl·labes (a posta, no com ara) al missatge de Nadal? Aturem aquest malson, si us plau...

En tinc més, de preguntes com aquestes. Però no vull atabalar-vos. Me'n vaig a dormir. Demà, quan passegi la Lola, seguiré rumiant, mentre miro de cua d'ull i amb desconfiança, el barrenderu amb cua del meu barri.

Lo Gafe

Imaginen la escena. Eres el capitán del equipo, has hecho un partidazo, y estás a punto de convertir el penalti decisivo, el que le dará al club la primera Copa de Europa de la historia. Vas confiado. Sabes que no fallarás, que la gloria es tuya. Coges carrerilla, resoplas, oyes el silbato del árbitro, te lanzas a por el balón, engañas con el cuerpo al portero y cuando sabes que en cinco segundos estarás corriendo de alegría... resbalas. Tu chute, sin embargo, se dirige a porteria, con suspense, hasta que se estrella en el palo y sale fuera. Nada. Error. Desgracia que, para colmo, se convierte en tragedia cuando, tres minutos después, el rival es el que está aullando de alegría, tras conquistar la Orejuda.

Me imagino a John Terry en la bañera de su hotel en Moscú, borracho, con la mirada perdida y una Gillette en la mano, dándole vueltas a la jugada y una otra vez, como Jack Torrance en El Resplandor, intentando escribir aquella novela de una sola frase. El capitán del Chelsea sabe que su nombre estará ligado a la desgracia muchos años después de su retirada. Sabe que ha entrado, para siempre, en el Olimpo de los gafes, habitado en su inmensa mayoría, por glorias del mundo del deporte.

El Zeus de este Olimpo no es otro que Carlos Sainz. Sus méritos son de sobra conocidos: es un hombre capaz de atropellar a una oveja en medio de la llanura de Nueva Zelanda; capaz de quedarse tirado a 500 metros de la meta con un Mundial de Rallyes en juego; capaz de presentarse a presidente del Real Madrid y ver cómo Calderón le pasa la mano por la cara con un sistema de voto por correo más que dudoso... por no hablar de su genial incursión en el mundo del Rally Dakar. En su primera participación, iba líder y había ganado cuatro etapas... hasta que chocó contra una roca y perdió más de una hora. Acabó undécimo. En la edición del 2007, partía como favorito al triunfo. La lástima es que las amenazas terroristas acabaron suspendiendo la prueba. Otra vez será. En Sudamérica ya tiemblan.

El mundo del motor, sin embargo, ha dado también grandes mitos del cenicismo. Uno de mis primeros recuerdos de los Mundiales de motociclismo es ver a Carles Cardús perdiendo un campeonato de 250 centímetros cúbicos. Le bastaba acabar la última carrera, en Australia, controlando a John Kocinski, pero se le rompió el cambio de la moto a pocas vueltas para el final. La imagen de Cardús pegándole patadas a su montura se me quedó grabada a fuego. Cuenta la leyenda que acabó organizando conciertos para recaudar dinero y poder seguir corriendo. La música no sería muy buena, porque se retiró a los tres años de aquel incidente.

Otro mito, más reciente, es Sete Gibernau. Lo tenía todo para triunfar. Era de buena familia, tenía una moto inmejorable y el chaval demostraba maneras, pero ni así pudo ganar nada. Se quedó dos veces con el puesto más incómodo, el de subcampeón del Mundo, por detrás del eterno Rossi. Sus piques eran eléctricos, pero una frase de Il Dottore le sentenció: "Mientras yo siga corriendo en Moto GP, Gibernau no volverá a ganar una carrera". Dicho y hecho. Caídas, muchas caídas, pero también episodios como quedarse sin gasolina o despistarse en la última vuelta acabaron con la moral de este apuesto mozo, que, eso sí, podía presumir de bella esposa, Esther Cañadas. Sí, sí, he escrito "podía". ¿No lo sabían? Ella le acaba de dejar.

Pero para acabar, volveremos al fútbol, que nos ha dejado a dos grandes maestros de la tragedia deportiva. El primero es El Mono Montoya, un portero que, él solito, fue capaz de descender consecutivamente a tres equipos de Primera División: Extremadura, Mérida y Tenerife. Sus coloridas camisetas y su aspecto de traficante colombiano de Miami Vice se recuerdan por estas latitudes mucho más que sus supuestas paradas, si es que las hubo. Se retiró a los 42 años y porque se lesionó los ligamentos, que si no...

Y queda mi favorito, Héctor Cúper, un hombre que no ha ganado una final ni jugando a la Play Station. Con el Mallorca, perdió por penalties la Copa del Rey contra el Barça y la Recopa frente al Lazio. Con el Valencia, perfeccionó su método, porque perdió dos finales consecutivas de la Liga de Campeones. Y con el Inter, perdió una Liga en la última jornada. Esta temporada ha conseguido una nueva plusmarca: ha sido despedido de dos equipos en la misma campaña, primero con el Betis, a quien dejó penúltimo, y después con el Parma, que le despidió una semana antes de acabar el Calcio y que ha acabado perdiendo la categoría.

Si yo fuera John Terry, me lo tomaría con filosofía. Después de lo de ayer, ha quedado marcado como una ternera, pero comparado con estos monstruos, aún le queda mucho camino por recorrer.

Generació Actimel

Vaig començar a exercir de germà gran els dissabtes al matí, quan la mare marxava a fer la compra i em deixava a càrrec del Sergio, set anys més petit que jo. Aquelles hores passaven molt lentament, i per matar l'avorriment del marrec, que era un nervi, jugàvem a casa, al primer que ens venia de gust.

Era l'època dels matinals gloriosos de Tele 5, amb una programació infantil que anava des de les vuit fins a la una del migdia. En aquella franja, hi podies trobar des dels Transformers originals, amb Optimus Prime i companyia parlant amb accent veneçolà, fins a les aventures en el món del vòlei de Juana y Sergio. El producte estrella, però, era un espectacle de tios en malles que s'atonyinaven en una coreografia perfecta, davant d'una massa embogida. Hulk Hogan, El Último Guerrero, Los Sacamantecas, El Marinero Tarugo i un munt d'engendres anabolitzats més feien les delícies d'una audiència infantil que aprenia anatomía amb els famosos "golpe de antebraso, nenenenennn" del mític Héctor Del Mar.

Doncs bé, un dels jocs que tenien més èxit quan la mare no era a casa era, precisament, el Pressing Catch al llit de matrimoni dels pares. Hi vam jugar un munt de vegades, i mai vam prendre mal, perquè, entre altres coses, el gran, que era jo, ja tenia cura de no aplicar amb rigor les claus dels monstres del quadrilàter.

Ja fa un parell de temporades que el fenòmen va tornar amb força a les teles espanyoles, de la mà de Cuatro. Ara, llegeixo que el Consell Audiovisual de Catalunya ha recomanat al Govern d'Espanya que el retiri de la programació, perquè el fan en horari protegit i pot ser una mala influència per als més petits. Ja fa uns quants mesos, recordo haver vist un parell de reportatges televisius i a la premsa escrita sobre l'alarma que havia despertat a les escoles el fet que els nens, a l'hora del pati, juguessin a ser Batista, El Enterrador o qualsevol d'aquests nous ídols pseudo esportius.

Tot plegat, ens porta a descobrir una nova generació: la Generació Actimel. Una generació sencera que creix en una bombolla artificial, convertits en éssers fràgils que, a ulls dels pares, es poden trencar només per compartir un gelat, jugar a futbol a l'aire lliure o simplement tenir contacte amb altres nens, portadors de vés a saber quina malaltia mortal. Segur que recordeu l'anunci en qüestió, que només reflectia una tendència més que evident de sobreprotegir per aïllament unes criatures que en comptes de disfutar de la vida, pateixen unes jornades tan o més estressants que les dels adults, amb interminables classes extraescolars que potser els prepararan més que a nosaltres, però que els treuen el dret a ser feliços.

La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè, curiosament, els seus pares van ser els últims de tenir una infància de jocs de carrer, genolls pelats i Burmar Flashes de duro compartits a mossegades. Ara, de grans, si veiessin els seus fills fent el mateix, moririen d'un atac de cor.

Si la canalla vol mirar Pressing Catch, que el miri. Això no els farà més tontos, o més vulnerables. Jo no conec cap nen que quedés paralític intentant imitar el vol de Tornado Texas, com tampoc en conec cap que es llancés d'una finestra vestit de Superman, o cap altre que es cruspís una rata pensant que era un llangardaix de la sèrie "V".

Posats a retirar programes, retirem Gran Hermano, Operación Triunfo i altres realities que converteixen els joves en aspirants a meuques deesses de l'edredoning i a macarres de karaoke, que després de "concursar" fan carrera als platós de televisió explicant les seves proeses sexuals a canvi d'un plat de llenties. Això sí que fa mal al cervell, i no un parell de cleques mal donades en un pati d'escola.