Vaig tenir la sort de créixer a l'escalf del Barça dels anys 90, del Dream Team de Cruyff. La meva adolescència va coincidir amb els millors anys d'aquella màquina de jugar a futbol que ho va guanyar tot (o gairebé tot, no oblidem el Sao Paulo) i que, per a mi, era gairebé perfecta. Idolatrava tots els seus jugadors -amb predilecció per als menys "mediàtics", com Amor o Ferrer- però n'hi havia un que em va fer plorar de ràbia més d'una vegada. Ell era l'excepció en aquell equip excepcional. Era la taca negra. Era, sempre als meus ulls, l'únic element que allunyava l'onze blaugrana de la perfecció, que el feia vulnerable.
Jugava de porter, i es deia Zubizarreta.
No en recordo cap parada espectacular. Tanco els ulls i, molts anys després, recordo les seves curses, de pal a pal, fent saltironets, agafant-se els pantalons i mirant-se la pilota mentre el davanter rival es preparava per posar el cap i marcar a plaer. O les seves estirades a càmera lenta, amb el cul sempre enganxat a la gespa, i els braços, llargs, arribant només a mitja alçada, mentre la pilota entrava a pocs centímetres dels seus enorme guants Reusch.
Era un porter que només parava allò que qualsevol altre col·lega de professió pararia. Allò que podia ser gol, ho era. Així de fàcil. I, a més, de tant en tant, deixava alguna cantada per al record, algun favor a un rival agraït.
Incomprensiblement per a un noi de 12 anys, el basc es va anar carregant tota la competència que durant aquells anys va arribar al Camp Nou, després de jubilar un mite com Urruti. El cas més flagrant va ser el d'Unzué, un excel·lent porter que faria carrera al Sevilla, el Tenerife i l'Osasuna, però que com a blaugrana no passaria de parar uns quants penals en els tornejos de pretemporada. A la selecció d'Espanya, va batre tots els rècords, marginant un home que a mi em deixava del tot bocabadat: Paco Buyo, San Francisco de Betanzos, capaç de volar fins a l'escaire per salvar pilotes impossibles. Era el porter del Madrid, el gran rival, i era un provocador odiós, però em fascinava. Era el millor. Una injustícia.
Mai no vaig suportar en Zubi, i ahir se'm va tornar a aparèixer. 15 anys després, el vaig tornar a veure a la porteria del Camp Nou. Rapat, amb un uniforme més fosc, amb les espatlles més amples, però era ell. N'estic segur.
Si el Barça actual no és invencible del tot és, en bona part, gràcies al seu porter, Víctor Valdés. Valdés, com Zubizarreta, és un home eficient, però res més. Només para el que pararia, per posar-ne uns quants exemples, Leo Franco, Aouate, Riesgo o Ricardo, del Betis. No li demaneu actuacions estelars, d'aquelles que salven partits, perquè no us les donarà. I, com Zubizarreta, de tant en tant, posarà als davanters rivals gols en safata. Villa o Tamudo en donen fe. L'hemeroteca no enganya.
La gran diferència entre un gran Barça i un Barça invencible es diu Iker Casillas. Ningú, ni el culé més talibà ho pot negar. Si el Madrid ha sobreviscut a molts anys mediocres (amb títols inclosos), ha estat per un milió d'actuacions miraculoses del seu porter. Si n'hi diuen San Iker, no és per casualitat. La selecció d'Espanya en pot donar gràcies, també. Per sort per als espanyolets, és ell, i no el porter del Barça, qui juga sota pals. 15 anys després, Buyo té la seva petita revenja.
M'ha costat, però he trobat una semblança entre tots dos, entre Valdés i Casillas. És l'anunci de Mahou. En ell, un Casillas en una porteria gegant, rep gols a dojo, perquè la marca que el patrocina "ha decidido devolver el gol a aquellos que lo perdieron". A Valdés no li ha calgut ni cervesa, ni porteria gegant, però ha fet que un prejubilat com De La Peña, que no marcava en lliga des de feia 4 anys, marqués per partida doble. Enhorabona. Espero que qui ho hagi de fer, en prengui nota. En cas contrari, el Barça seguirà sent vulnerable. Massa.
