Sad, but true

L'últim viatge

2010-09-10T13:34:00.006+02:00

Una llàgrima li va rodolar galta avall. El conductor serrava les dents, intentant contenir l'emoció. Ell era un tio dur, no es podia permetre mostrar feblesa, i menys en aquell moment.

-Estàs plorant?- Li va preguntar el seu amic, amb un fil de veu cada vegada més feble.

-T'has begut l'enteniment, o què? És la pols, hòstia! Vols fer el favor de pujar la finestreta? Sempre igual, fa mil anys que passem per aquest desert i sempre em fas el mateix! Que aquests ullassos són molt sensibles, carai!

El seu amic va obeir. Li va costar un esforç titànic, però el cotxe va quedar tancat del tot. Amb un estossec i un sospir, va engegar l'aire condicionat, que amb prou feines podia refredar una mica aquell habitacle estret.

La pudor dels seients de cuir es va fer més forta. Era una barreja de perfum barat, suor i fluïds corporals, imperceptible amb les finestres obertes, però cada vegada més penetrant amb el vehicle tancat. Massa festes, massa senyoretes seduïdes, massa nits de moviment frenètic en aquella tapisseria concebuda únicament per al comfort i el luxe...

Van continuar un parell de quilòmetres en silenci. L'olor els havia activat la memòria, i ara tots dos repassaven mentalment les mil anècdotes que havien protagonitzat plegats. La carretera, com gairebé sempre, estava solitària. Aviat arribarien a la seva última destinació.

-Em trobo molt malament. Podem aturar-nos a descansar una mica, sisplau?- va preguntar l'amic, amb l'esperança de commoure el conductor. Havia intentat posar-se ell al volant, com en els temps feliços, però ja no tenia prou forces. Se sentia vell, esgotat, moribund. I això que molts pensaven que precisament ell no en tenia, de sentiments. Com s'equivocaven...

-Ho sento, tio, tinc pressa, és un negoci urgent- va mentir el conductor- Quan hi arribem, ja descansaràs, soci- Un gall d'emoció li va trencar la veu a mitja frase. Va desviar la mirada cap al tauler de control del cotxe, ple de llumetes que feien pampallugues, que reclamaven una visita urgent al mecànic. Senyals d'un desgast que, com la seva relació, s'havia forjat a còpia de persecucions, salts i emocions al límit.

-Sé on em portes. És el final, oi que sí? Veig els teus ulls pel retrovisor. Les teves paraules miren d'enganyar-me, però els teus ulls no poden fer-ho. Els he vist massa cops. Te'n recordes, de quan ens vam conèixer? Ja fa tant de temps... tu amb prou feines sabies com et deies, però ja eres tot rauxa i energia. I jo, en canvi, era tan innocent... fèiem bona parella, oi que sí? Professionalment, vull dir, no pensis res estrany. Érem els complements ideals. Quan Mr. Miles ens va presentar, de seguida vaig pensar que ens en sortiríem, que no hi hauria cap missió impossible per a nosaltres. Sembla que fos ahir, i mira ara, a punt d'acomiadar-nos per sempre...

Tot plegat havien estat només unes quantes frases, però havia trigat gairebé un quart d'hora a dir-les. S'apagava.

-No siguis pesat i calla, estalvia forces. No és el final- va dir el conductor. Les mans li tremolaven, aferrant-se cada vegada amb més força a aquell volant tan particular- Hem d'anar a veure un últim especialista. Diuen que és el millor, que ha tractat més casos com el teu.

-És impossible, no hi ha res a fer. Te n'oblides, de la meva capacitat d'anàlisi? és de les poques coses que no he perdut amb els anys. Sé que estic malalt, que la mort em ronda. I tinc por, amic, tinc molta por.

Tenia raó. Al principi, la malaltia s'havia manifestat en petits detalls que, per ells mateixos, no eren alarmants. És normal que l'aspecte exterior es vagi deteriorant una mica amb el pas del temps, això ens passa a tots. Però la seva professió exigia estar en forma, i els enemics es començaven a escapar amb massa freqüència. Els salts, que una vegada havia fet sense gairebé esforç, el deixaven baldat i havia de dormir durant dies i dies cada cop que en feia un de molt llarg en plena lluita. Havia començat a beure massa, molt més que quan va començar en aquesta feina, i ja era gairebé incapaç del tot de percebre els riscos i els senyals més elementals. Després, per últim, van començar les hemorràgies. Allà on anava, hi deixava un rastre del líquid que el mantenia en vida. Les noves generacions pujaven amb força i sense compassió, i ell es moria de la por, però alhora cada cop tenia més ganes d'apagar els llums per sempre.

El conductor ja no dissimulava. Ho havia intentat, però no servia de res mantenir la seva façana de tipus dur, de castigador, davant d'algú que el coneixia tan bé. Les llàgrimes s'escolaven entre el coll de la camisa oberta i morien entre la selva dels pèls (molts dels quals ja començaven a ser blancs) del seu pit. Va agafar una sortida de la carretera que duia a una senda estreta i que feia pujada. Després d'un parell de revolts, van veure el cartell que anunciava la fatalitat, el destí ineludible.

-Ho sento molt soci. Ho sento molt. T'estimo. Gràcies per tots aquests anys de companyonia fidel i sincera.

El conductor va parar el motor, va tancar els ulls i va parar l'orella. El seu amic encara era viu, ho podia sentir, però ja se n'estava anant. Havien arribat just a temps. Va baixar-ne, i va deixar les claus posades al contacte. Un vailet va arribar de no se sap ben bé on per fer-se càrrec de tot. El conductor va veure com s'allunyava amb el seu amic, que, amb les últimes forces que li quedaven, li va dedicar un somriure de bat a bat amb aquella boca vermella, en el que ara li semblava una ganyota grotesca.

El conductor va començar a caminar. Plorava desconsolat. Se sentia vell, acabat. Patia halitosi, i cada cop tenia més problemes per cardar-se els cabells i dissimular una alopècia que, com la malaltia del seu amic, avançava d'una manera lenta, però imparable. A més, feia mesos que no aconseguia entabanar cap joveneta per anar-se'n al llit, i ara començava a enyorar aquell parell de nòvies que havia tingut anys enrere, i a les quals havia enganyat sistemàticament fins que se'n van fartar.

Caminava entre muntanyes de ferralla, plaques de matrícula rovellades i pneumàtics desinflats. Una metàfora poc subtil de la seva vida.

El conductor va mirar l'hora: les 18:15. Es va treure el rellotge, se'l va quedar mirant fixament durant trenta segons i després el va deixar caure a terra. Ja no el necessitava. Sabia que, a partir d'aquell dia, ja no podria dir mai més allò de: "KITT, et necessito".

Males decisions

2010-02-04T00:33:00.012+01:00

La seva vida va ser un error constant.

Hi ha persones que tenen un do especial: gent capaç de fer mil tocs a una pilota sense que caigui; gent capaç d'aprendre's de memòria tots els pobles d'Espanya, amb les seves dades de població, i les dates de les festes patronals; gent capaç de modular la seva veu en mil registres; gent capaç de tocar-se la punta del nas amb la llengua, mentre taral·leja "La Marsellesa".

El do de l'Enric era equivocar-se. Així de senzill.

No va trigar gaire a desenvolupar les seves facultats extraordinàries. De ben petit, l'instint ja va començar a jugar males passades. El dia del seu setè aniversari, mentre celebrava una festa amb la seva germana i els seus cosinets, es va adonar que era l'únic que bevia Tab, aquella beguda baixa en sucre que ben aviat desapareixeria del supermercat del barri - i de tots els supermercats del país, de fet- per les escasses vendes. Els altres nens el miraven amb una cara força estranya, mentre assaborien la seva Coca-Cola de sempre. Amb una mà, agafava la llauna, negra i vermella, amb aquelles lletrotes grans. I a l'altra, hi tenia un entrepà de mortadel·la de Mickey Mouse, un altre producte que acabaria desapareixent. Els seus amiguets, en canvi, endrapaven paté La Piara, tot un clàssic que encara avui ocupa un lloc destacat a les prestatgeries de les grans superfícies.

A la tele, hi havia un partit de futbol. A l'Enric no li entusiasmava gaire, però com que tothom el mirava, s'hi va fixar. L'equip de la ciutat, el Barça, jugava contra el Burgos, deien els locutors. Tothom en aquella casa animava els blaugrana, però ell, en canvi, volia, desitjava, que guanyessin els altres. L'equipació blanc-i-vermella i, sobretot, els noms dels jugadors castellans, li van fer prendre aquesta decisió. Elduayen, Limperger, Ayúcar, Tocornal, Balint... allò era música, semblava un conjur màgic. En la segona part, Balint, un romanès lleig, amb un pentinat horrible i a qui el locutor havia esmentat com "El Vampiro", va fer el 2 a 1 per al Burgos. L'Enric es va sentir especial, victoriós. S'havia alineat amb el feble i estava guanyant. Fins que, a pocs minuts per al final, el Barça va empatar. Els crits dels seus cosins, tiets i del seu pare van omplir tota la casa. El cosinet Jaume, dos anys més gran, li va clavar un cop de colze al nas mentre el celebrava, amb tanta precisió que va començar a rajar sang. La llauna de Tab li va caure a terra. "No et preocupis", li va dir la mare, mentre li posava cotó fluix a la nàpia, "ja te'n compraré més. En podràs beure fins a fartar-te'n, fins que siguis gran. I tranquil, que ja veuràs com el Burgos aquest et donarà moltes alegries". La temporada següent, el Burgos va baixar a Segona, i poc després desapareixeria, arruïnat. La història del Tab, ja la sabem.

A mesura que l'Enric va créixer, el seu do es va anar perfeccionant. Quan tots els nanos de la seva edat posaven Cola Cao o Nesquick a la llet, ell hi posava Eko Brío. Quan tots els seus companys de classe menjaven Bollycaos a l'hora del pati, ell, en canvi, preferia els Mi Merienda, aquell brioix sec i dur que venia acompanyat d'una pastilla de xocolata amb llet certament ben poc gustosa. O els Crackinettes de la Nocilla, durant la curta temporada que els va poder trobar a la botiga de queviures del costat de l'escola.

Les seves experiències amb les productes alimentaris no el van preocupar gaire. Es consolava, pensant que era un incomprès, que tenia un paladar més refinat que la resta. El problema va començar a agafar una nova dimensió quan hi va entrar en joc la tecnologia.

Com que era molt bon estudiant, a casa, la seva opinió anava a missa. Per això, no va trigar a convèncer els pares per comprar un Teletrébol, aquell aparell que servia per concursar des de casa als concursos de Telecinco. Després que la iaia es trenqués un dit intentant prémer els botons d'aquella totxana per respondre una pregunta que havia formulat Jesús Puente a una pausa de "Su Media Naranja", el van mirar malament, però el pitjor va arribar amb la primera factura telefónica. I és que, per validar les respostes, s'havia de trucar a un número "prèmium". El pare el va tenir dos mesos ajudant a fer la compra a les dones grans del barri per pagar tot el que havien gastat en l'andròmina dels nassos.

El segon revés greu va arribar quan es va espatllar el vídeo Beta de casa. El pare en volia comprar un de VHS, tal com tenien tots els seus companys de feina, però l'Enric -que no n'havia tingut prou amb l'esperiència del Teletrébol- no va parar fins que van adquirir un Laser-Disc. "És el format del futur, en cinc anys no quedaran VHS", va afirmar l'Enric. Cada nit de cap d'any, el seu pare, després de dues copes de cava, l'hi recorda, sense pietat.

Després d'aquell fiasco, va decidir deixar d'assesorar la família per prendre les seves pròpies decisions. I va començar per les consoles de videojocs. Mai li havia agradat en Súper Mario, i, després d'escurar tota la família pel seu aniversari, va decidir adquirir una Saturn, de Sega. Va pensar que, si la Megadrive havia estat tan bona, la seva successora ho havia de ser encara més. La va espifiar, però no ho va voler reconèixer, fins al punt que un parell d'anys després es va gastar tots els seus estalvis en una Dreamcast. Era un tot o res, una aposta, un desafiament a la seva manca d'olfacte, i la va perdre. La Dreamcast només va durar dos anys, i va ser, a més, l'última consola del fabricant nord-americà.

Escaldat de la tecnologia, es va deixar endur pels gustos de la majoria, i ja no va confiar més en el seu criteri, que també havia patinat, ja d'adolescent, en el món de la moda. Es va enamorar dels texans Liberto, renegant de seguir la massa de l'institut, esclava dels Levi's. Per seguir amb el que ja semblava una tradició, la marca va anar desapareixent del mercat, fins que va fer fallida. Adéu als viatges a Lloret per aconseguir pantalons a bon preu...

Cada dia més ofuscat, va decidir centrar-se en els estudis. Era brillant, molt brillant, en totes les matèries, i, un cop més, tot es va tòrcer quan va haver de triar la seva orientació professional. Els pares li deien que triés ciències, que eren carreres que tenien molta més sortida, però l'Enric, captivat encara pel record d'aquell Burgos-Barça del dia del seu aniversari, i de la passió dels locutors que el narraven, va triar lletres, i més concretament, periodisme.

Quan va començar a anar a la Universitat, va pensar que, per primer cop en una decisió important, no s'havia equivocat. Malgrat que algunes assignatures eren pura teoria prescindible - i una autèntica llauna-, les pràctiques el motivaven, especialment quan es tractava de fer treballs en grup amb alguna de les moltes mosses ben atractives que hi havia a l'aula.

Va aprovar la carrera, durant la qual va descobrir l'amor i el sexe (no necessàriament per aquest ordre) i va reforçar una autoestima que de tant en tant quedava tocada per alguna operació monetària poc exitosa. La més sonada -un altre greatest hit de son pare en les celebracions etíliques- havia estat invertir els pocs calers que tenia en accions de Terra. Llavors, la bombolla de les "puntcom" ja s'havia desinflat, però l'Enric confiava que fos "un pas enrere, per fer-ne quatre endavant". Terra va deixar de cotitzar el juliol del 2005.

Llevat de l'episodi de broker, la vida de l'Enric no havia patit grans sotracs a la universitat. Però l'entrada a la vida laboral va ser ben dura. La seva experiència com a becari a un diari de tirada estatal no va passar de picar l'agenda cultural i un parell de breus, però ell tenia clar que volia fer televisió. Va entrar a treballar a una emissora local, mitjançant un amic de son pare (ho endevineu? sí, també és un dels temes estrella en els sopars carregats), però tot va anar malament des del primer dia. Havia de fer horaris demencials, es desplaçava amb transport públic carregat amb la càmera, el trípode i la bossa del micro, i, a més, el van destinar a la informació política, molt allunyat de la seva anhelada secció d'esports. Per si això fos poc, va descobrir que tenia pànic a la càmera. Cada cop que havia de signar una peça amb un stand-up, suava només de pensar-hi, i, quan s'hi posava, quequejava, s'embarbussava i havia de repetir la presa una desena de vegades fins a aconseguir-ne una en què no semblés -gaire- que estava a punt de plorar. Un vespre, tornava d'una apassionant entrega de diplomes per part d'un regidor a un grup de mestresses de casa que havien après nocions bàsiques d'informàtica (el que en l'argot de la redacció es coneixia com un "disc sol·licitat") quan uns quinquis el van atracar al metro i li van robar tot el material. L'endemà ja no es va presentar a la feina.

Desesperat, va decidir (un verb perillós, en el seu cas) dediar-se a una altra cosa. Es va fer agent immobiliari per a una franquícia que s'estenia com una taca d'oli per tot el territori. Visitava les cases del barri, preguntant als veïns si volien que els valorés el seu habitatge, insuflant cobdícia a persones que ja feien mentalment el conte de la lletera amb els beneficis que n'obtindrien en cas de vendre-la.

Gràcies a aquesta feina, va conèixer la Júlia, una noia cinc anys més gran que ell, divorciada, i amb una nena petita, d'un parell d'anys. El marit, un pelao que es dedicava bàsicament al mercadeig de pastilles a les discoteques de polígon, les va deixar quan la nena va fer el primer aniversari. Se'n va anar a Romania, a fer fortuna de la mà d'una noia que havia conegut en un bar de carretera. L'Enric se'n va enamorar com un passarell, i ben aviat, al cap de tres mesos de començar a sortir, la parella, engrescada per les ofertes de la immobiliària i els crèdits fàcils del banc, es va comprar un piset de 60 metres quadrats a un barri de la perifèria. "És el primer pas, ja se sap. Quan es revalori, el vendrem i en comprarem un de més gran. Això no baixa mai de preu", explicava l'Enric, cofoi i triomfal, mentre ensenyava el pis als pares i a la germana, que el miraven amb una cara un pèl estranya.

La vida va ser més o menys tranquil·la durant una temporada, fins que els diaris i la televisió van començar a emprar dos termes amenaçadors. Un era "bombolla", un concepte que l'Enric ja coneixia de la seva experiència amb les accions de Terra, i l'altre, encara més fosc, era "crisi", que l'Enric ja havia començat a copsar a la feina. Cada cop era més complicat vendre un pis, i en la majoria de les visites per captar clients, la gent ni tans sols li obria la porta. La seva corbata de color corporatiu i la plaqueta que duia a la solapa l'havien convertit, de bones a primeres, en una mena d'enemic públic del barri. Fins que, un bon dia, quan l'Enric va arribar a la feina, es va trobar amb la persiana del negoci abaixada i l'oficina mig desmantellada. El seu cap, perseguit pels deutes, havia desaparegut sense deixar cap rastre.

Abatut, l'Enric va decidir (ai, ai ai....) cobrar l'atur i dedixcar-se a cuidar de qui llavors ja eren la seva dona i la seva fillastra. Error, un més en el seu historial. La convivència intensiva va acabar destapant les diferències entre tots dos. Els crits i els retrets per la compra del pis -que començava a perdre valor a un ritme preocupant- i la incipient alopècia de l'Enric van abocar la relació a una situació límit, fins que, un bon dia, el pelao va tornar penedit de Romania, va demanar perdó a la Júlia i a la seva nena i se les va endur a viure a un poble d'Extremadura. L'Enric s'havia quedat sol.

Allò va passar a l'octubre. Al novembre, es va divorciar, va malvendre el pis (encara havia de pagar 20.000 euros al banc) i, per no tornar a casa dels pares, va rellogar una petita habitació a un pis en què es parlaven unes sis o set llengües, per la procedència variada dels inquilins. I va arribar el desembre, el mes dels àpats familiars per excel·lència.

Convençut in extremis per la seva mare, l'Enric va decidir assistir al sopar de cap d'any, amb la intenció d'emborratxar-se més i més aviat que el seu pare, per no haver de sentir la seva llista de retrets, que, a banda dels clàssics de tota la vida, havia crescut de manera exponencial en els últims mesos. Qualsevol frase que comencés per "Ja t'ho deia jo, ja..." era sinònim d'un discurs irritant, que l'Enric no estava disposat a tornar a sentir.

El sopar va acabar derivant en un duel de bevedors, per a l'esglai de la mare i la germana de l'Enric, que s'ho miraven, sense poder fer-hi res, amb cara de resignació i de patiment. A la una de la matinada, mentre el televisor emetia les mateixes actuacions enllaunades de cada any, l'Enric va decidir agafar pel coll el pare. El va encastar contra el moble del menjador, el mateix que havia vist des que tenia cinc anys. Ràpidament, se'n va anar cap a la porta, s'hi va aturar en sec, es va girar i va cridar: "Estic fart d'equivocar-me en tot! No faig res de bo per a vosaltres! Sabeu què? He decidit que no em tornareu a veure mai més!". Va arrencar a córrer -amb tota l'agilitat que la ingesta de tres cerveses, una ampolla de vi, tres copes de cava i un parell d'orujos li permetien- i va desaparèixer plorant.

L'endemà, se'l va passar al llit, amb una ressaca infernal. Només es va llevar per dur a terme les accions bàsiques del malalt d'alcohol, és a dir: vomitar, pixar i beure aigua a morro de l'aixeta del lavabo. Dormia a estones, turmentat pel mal de cap i el sentiment de culpa i vergonya. L'Enric va apagar el mòbil, i va decidir que no es mouria més del llit fins que no es veiés amb cor d'encetar una nova vida.

El dia 11 de gener, amb un pijama encartronat per la suor, uns cabells -els pocs que li quedaven- brillants pel greix i una barba que començava a fer molt mal aspecte, l'Enric es va mirar al mirall per mirar d'agafar forces per tirar endavant. S'ho va rumiar, però va decidir quedar-se al llit un dia més. "Així, si no faig res, segur que no m'equivoco", va pensar.

Va ser l'última mala decisió de la seva vida. En el mateix moment en què es tornava a ficar al llit, el veí del costat de l'Enric, angoixat pels deutes, n'havia pres una altra de ben dràstica. L'home va obrir l'aixeta del gas, es va quedar mirant la paret i, una hora després, va encendre un llumí.

Estafa piramidal

2009-07-08T00:01:00.005+02:00

La cosa funciona així: un dia, et trobes un conegut pel carrer. La seva vida ha canviat, i diu que per a millor. Es passa una bona estona explicant-te les bondats del seu nou estatus, i assegura que tant de bo s'hagués decidit a fer aquest pas abans. Que el que acaba de fer és el millor que li ha passat a la vida, i que, per poc que pugui, repetirà. I t'anima a que tu també t'hi llencis.

Poc després, hi caus de quatre grapes. Segueixes el consell del teu amic, prens la mateixa decisió que ell, però al cap de ben poc, t'adones que l'has cagat. Res no és ni de bon tros tan bonic com t'ho havien pintat, però ja no hi ha res a fer. Ja és massa tard.

L'orgull t'impedeix reconèixer obertament que has comès un error. Com pot ser que per a la resta dels que ho han provat, sigui meravellós, i per a tu no? T'empasses la mentida, te l'acabes creient, i al cap d'un temps, quan la teva vida és un infern i et trobes en un carreró sense sortida, et trobes amb un conegut que feia temps que no veies. I somrius. I li expliques que allò que has fet és el millor que t'ha pogut passar. I ell sembla que s'ho creu. I la roda continua girant...

Podria ser la història de la trama Maddoff, però de fet, aquesta és una estafa piramidal molt més gran, i molt, moltíssim més antiga. Tant com la humanitat. És l'estafa de tenir fills.

Ha arribat un moment de la meva vida en què amics i coneguts comencen a tenir descendència, o a esperar-ne. I quan els veig, no puc evitar sentir una pena tremenda. Saps que es troben en un procés de metamorfosi irreversible. Elles tendiran a deixar-se, a tallar-se els cabells, a descuidar una mica el seu aspecte. Ells adoptaran aquella mirada resignada, es convertiran en taxistes a temps complet, en esclaus d'una vida que fa uns anys no somiaven ni el el pitjor dels seus malsons. Tots dos, modificaran els seus hàbits, condicionats per un paràsit que no para de créixer i de demanar coses. Quan quedi amb ells, amb el que quedi dels meus antics amics, ho farem condicionats per la criatura -el que vol dir quedar a casa seva, pendents d'ella, o bé en un restaurant envoltats d'altres cotxets de critters- i amb un únic tema de conversa. Que si bolquers, que si hores de lactància, que si dents que surten a altes hores de la matinada, que si progressos en la parla o en la capacitat motriu... temes que, evidentment, estan a anys llum dels que acostumàveu a parlar fa tans sols uns mesos enrere, quan el que us unia era una amistat forjada amb interessos i inquietuds comunes. És inútil lluitar-hi en contra. Els amics ja no són ells mateixos. Només en queda la carcassa. Han estat abduïts, com en el clàssic "La invasió dels ultracossos". I, com en la pel·lícula, volen que tu també t'hi afegeixis.

Sé que el mecanisme està en marxa. De moment, només m'afecta de manera molt secundària, però tot és qüestió de temps. I quan passi, quan els amics més propers es transformin, no servirà de res dir en veu alta això de "ho sabia" amb un somriure amarg a la boca. És llei de vida, i jo, per molt que volgués, no podria enviar la humanitat al "Countdown to extinction" de què parlava el gran Dave Mustaine.

Això sí, només us demano un favor. Si algun dia tinc la desgràcia de convertir-me en un "body snatcher", i ens trobem pel carrer, no creieu res del que us digui. Per molt que insisteixi, la meva vida no serà millor que ara. Ni estaré enormement feliç de no tenir temps lliure, ni vida pròpia. Només voldré fer-vos caure en el parany. Fer que vosaltres també us passeu al costat més trist de l'existència. Fer-vos caure en l'estafa piramidal més antiga de la història.

Quedeu avisats.

Zubi

2009-02-22T18:05:00.004+01:00

Vaig tenir la sort de créixer a l'escalf del Barça dels anys 90, del Dream Team de Cruyff. La meva adolescència va coincidir amb els millors anys d'aquella màquina de jugar a futbol que ho va guanyar tot (o gairebé tot, no oblidem el Sao Paulo) i que, per a mi, era gairebé perfecta. Idolatrava tots els seus jugadors -amb predilecció per als menys "mediàtics", com Amor o Ferrer- però n'hi havia un que em va fer plorar de ràbia més d'una vegada. Ell era l'excepció en aquell equip excepcional. Era la taca negra. Era, sempre als meus ulls, l'únic element que allunyava l'onze blaugrana de la perfecció, que el feia vulnerable.

Jugava de porter, i es deia Zubizarreta.

No en recordo cap parada espectacular. Tanco els ulls i, molts anys després, recordo les seves curses, de pal a pal, fent saltironets, agafant-se els pantalons i mirant-se la pilota mentre el davanter rival es preparava per posar el cap i marcar a plaer. O les seves estirades a càmera lenta, amb el cul sempre enganxat a la gespa, i els braços, llargs, arribant només a mitja alçada, mentre la pilota entrava a pocs centímetres dels seus enorme guants Reusch.

Era un porter que només parava allò que qualsevol altre col·lega de professió pararia. Allò que podia ser gol, ho era. Així de fàcil. I, a més, de tant en tant, deixava alguna cantada per al record, algun favor a un rival agraït.

Incomprensiblement per a un noi de 12 anys, el basc es va anar carregant tota la competència que durant aquells anys va arribar al Camp Nou, després de jubilar un mite com Urruti. El cas més flagrant va ser el d'Unzué, un excel·lent porter que faria carrera al Sevilla, el Tenerife i l'Osasuna, però que com a blaugrana no passaria de parar uns quants penals en els tornejos de pretemporada. A la selecció d'Espanya, va batre tots els rècords, marginant un home que a mi em deixava del tot bocabadat: Paco Buyo, San Francisco de Betanzos, capaç de volar fins a l'escaire per salvar pilotes impossibles. Era el porter del Madrid, el gran rival, i era un provocador odiós, però em fascinava. Era el millor. Una injustícia.

Mai no vaig suportar en Zubi, i ahir se'm va tornar a aparèixer. 15 anys després, el vaig tornar a veure a la porteria del Camp Nou. Rapat, amb un uniforme més fosc, amb les espatlles més amples, però era ell. N'estic segur.

Si el Barça actual no és invencible del tot és, en bona part, gràcies al seu porter, Víctor Valdés. Valdés, com Zubizarreta, és un home eficient, però res més. Només para el que pararia, per posar-ne uns quants exemples, Leo Franco, Aouate, Riesgo o Ricardo, del Betis. No li demaneu actuacions estelars, d'aquelles que salven partits, perquè no us les donarà. I, com Zubizarreta, de tant en tant, posarà als davanters rivals gols en safata. Villa o Tamudo en donen fe. L'hemeroteca no enganya.

La gran diferència entre un gran Barça i un Barça invencible es diu Iker Casillas. Ningú, ni el culé més talibà ho pot negar. Si el Madrid ha sobreviscut a molts anys mediocres (amb títols inclosos), ha estat per un milió d'actuacions miraculoses del seu porter. Si n'hi diuen San Iker, no és per casualitat. La selecció d'Espanya en pot donar gràcies, també. Per sort per als espanyolets, és ell, i no el porter del Barça, qui juga sota pals. 15 anys després, Buyo té la seva petita revenja.

M'ha costat, però he trobat una semblança entre tots dos, entre Valdés i Casillas. És l'anunci de Mahou. En ell, un Casillas en una porteria gegant, rep gols a dojo, perquè la marca que el patrocina "ha decidido devolver el gol a aquellos que lo perdieron". A Valdés no li ha calgut ni cervesa, ni porteria gegant, però ha fet que un prejubilat com De La Peña, que no marcava en lliga des de feia 4 anys, marqués per partida doble. Enhorabona. Espero que qui ho hagi de fer, en prengui nota. En cas contrari, el Barça seguirà sent vulnerable. Massa.

Ionqui

2009-01-29T23:58:00.005+01:00

Poli Díaz rebent un kilo d'heroïna.

Luis Aragonés, obsequiat amb una nit de lleure al "Golden Nugget" de Las Vegas.

Paul Gascoigne desembolicant, agraït, una caixa de deu ampolles de Jack Daniel's.

Michael Douglas entrant al Riviera.

Winona Ryder quedant-se tancada, tota sola, sense càmeres de seguretat, una nit sencera als "Harrods".

David Bustamante de gira per Colòmbia.

Imagineu-vos aquestes situacions.

Poseu-vos en la pell dels protagonistes.

I ara, multipliqueu el que puguin sentir per 100. O per 1.000.

Maleït Pro Evolution Soccer i maleïda opció de partida online...

Quin regal d'aniversari. Oh, my God...

Ràbia

2008-12-21T19:25:00.000+01:00

L'altre dia, parlant amb un reputat blogger, conversàvem sobre què ens motivava a escriure (irònic, tot plegat, perquè feia tres mesos que no agafava el teclat per obrir el bloc) i, gairebé sense adonar-me'n, vaig respondre que, a mi, aquest quadern intermitent només em serveix per buidar el pap, per desfogar-me; que, realment, a m'era ben igual si el llegien cent persones o si, per contra, ni el Tato tenia el valor d'obrir la meva pàgina.

Va ser llavors quan vaig decidir que havia de tornar a posar-m'hi. Perquè, en aquests tres mesos, després de la feinada monumental que m'havia suposat un nou canvi de pis, i de la crisi del canvi de dècada (focalitzada en una decisió que encara no he volgut prendre, però que cada cop és més a prop), havia acumulat massa coses. I la teràpia és a tocar d'un click.

I és que, en el fons, sóc una mala persona. Que com ho sé? Doncs molt fàcil: m'empipa veure com la resta de la gent té sort. I això és molt complicat de portar quan s'acosta el dia de la grossa de Nadal. El dia més estúpid de l'any.

Si hi ha un dia en què em repugna posar la televisió, aquest és el dia 22 de desembre. No suportar les veuetes repel·lents dels nens de Sant Ildefons és normal, però amb el que no puc de debò és amb el carrussel de connexions en directe de TOTES les cadenes durant tot el matí, mostrant sempre les mateixes imatges: gent esvalotada, reunida en un bar d'allò més cutrot, destapant ampolles de Delapierre i fent ballarugues mentre asseguren que el pessic que s'emporten (normalment una quantitat no gaire alta, la de les participacions de dos o tres euros) els servirà per -atenció a l'expressió suada- "tapar forats". En cristià, significa pagar part de la hipoteca que has firmat per sobre de les teves possibilitats, i, si s'escau, fer un viatge d'aquells tan glamourosos a Punta Cana, Playa Bávaro, o qualsevol indret d'aquests.

Perquè, siguem sincers: quantes vegades ha sortit algú, a cara descoberta, anunciant davant de les càmeres que ha guanyat una pasta indecent que li permetrà deixar de treballar per sempre? Mai, que jo sàpiga. Els autèntics guanyadors de la loteria són l'Estat, que s'embutxaca una calerada monumental gràcies a la ludopatia del personal, i aquells que han de blanquejar diners urgentment. Perquè ja és casualitat, per exemple, que a l'inefable Juan Antonio Roca (sí, un dels malayos, aquell que teia un zoo a casa i obres d'art al lavabo) li toqués la loteria en innombrables ocasions, el mateix que assegura que li va passar un altre personatge sinistre: Carlos Fabra, el president de la diputació de Castelló.

Una de les coses que em fa més gràcia de tot plegat són els periodistes que van a cobrir l'alegria dels afortunats. Estan contents, somriuen, i fins i tot -en algun magazine matinal, o de tarda- es permeten fer un brindis a càmera. Anem a veure... però si a ells no els ha tocat ni un euro! Estan treballant, angoixats, mirant d'entrevistar mestresses de casa histèriques i, a sobre, han de fer veure que se'ls ha contagiat alguna cosa de l'alegria. Indignant. I dic indignant, perquè, a mi, des de casa, l'únic que em vénen són ganes d'enviar tothom a, diguem-ne, per ser una mica elegants, pastar fang.

Tornant al tema de les cantarelles, un altre martiri que has de suportar el dia 22 -i els dies immediatament anteriors i posteriors- és el dels graciosets que diuen qualsevol coseta com si estiguessin anunciant un número de la loteria. Des que els Martes y Trece van fer aquell gag la nit de cap d'any del 91, amb el mític "1992... no les vaaaaa a dar tieeeeeeeempo...." s'ha escampat una autèntica epidèmia entre els pelmes de barra de bar.

Per tot això, i per no tornar-me un gos rabiós, m'he fet un propòsit per a demà: no veure cap informatiu, ni cap programa que sigui susceptible d'emetre les imatges del que se suposa que és la notícia del dia. O, ben mirat, potser me'ls empasso tots, i així ja tinc inspiració per seguir amb el bloc, que l'he tingut deixat massa temps.

Una d'anuncis

2008-09-19T01:09:00.006+02:00

Una ràpida d'anuncis, que últimament estic molt mandrós:

-Nostàlgia: No heu pensat per què un anunci de bolquers fa servir una paròdia dels "Caçafantasmes" per cridar l'atenció, si la pel·li (només compto la primera, la segona era horrorosa) té una pila d'anys i no se n'ha fet cap remake? Molt fàcil: els nens que vam al·lucinar amb el Babetes i el monstre dels Marshmallows ja fa anys que estem en plena edat reproductiva. Ara som el target perfecte: tenim uns 30 anys i anem (bé, van, que jo de moment me'n salvo) empenyent carrets de nadó, amb la síndrome de Peter Pan a les espatlles.

-Missatge subliminal? El tio que tria la música dels anuncis de La Caixa és un cabrit amb molta mala llet. Primer, tria l'"Every breath you take", dels Police. No descobriré Amèrica si us dic que la lletra és la declaració d'un malat possessiu i gelós a la víctima del seu assetjament. Amb frases com "I'll be watching you" o "Can't you see, you belong to me?" envien un missatge més o menys subliminal als pobres desgraciats que han firmat una hipoteca amb ells. Per si no n'hi havia prou, el següent spot està fet amb l'"Eye on the Sky", de l'Alan Parson's project. Dues perles: "I am the maker of rules, dealing with fools" o "I can read you mind". Aterridor.

-Compreses futboleres: Seguim amb el tema de les cançons. En l'últim d'Evax, aquell en què unes garses fins a les celles d'èxtasi fabriquen una compresa gegant enmig del camp. La música que canten és, atenció, aquell mític mantra que se sentia al gran Atotxa: "Bat, bi, iru, lau, bos, seiz, zaspi, REAL!" Això sí, tunejada, i sense que s'hi entengui res de res, que si no, no seria un anunci modern.

-"Dinero llama a dinero": una promoció de Movistar anuncia que si envies un missatge a un número de la companyia, entres en el sorteig d'uns 45.000 euros. Hi surt una dona cridant, saltant i corrent perquè ha resultat guanyadora. Fins aquí, tot normal, però hi ha una cosa que no quadra: la dona en qüestió viu a un barri collonut, amb una casa estil americà, amb un jardí enorme on el seu marit està preparant una barbacoa. Una persona amb aquest nivell de vida tan folgat no munta un sidral per 45.000 euros. Per a ella, hauria de ser poc més que xavalla. L'anunci seria molt més creïble si hi sortís una quilla a un barri rotllo Esperanza Sur (el de la gran Aída, de Tele 5) cridant i trucant al mòbil al seu xorbo, que, evidentment, ho celebraria marcant-se uns trompos amb el seu Ibiza Cupra groc. Això és alegria, carai!

-El mal rotllo: si us plau, que algú digui als amics de Mahou que Fernando Fernán Gómez ja fa temps que és mort. Perquè fa molt de "yuyu" veure aquell anunci que posen a la mitja part del partit de futbol dels dissabtes, en què l'home parla de la Lliga espanyola i acaba amb una frase de molt mal gust, donades les (seves) circumstàncies: "El fútbol es la vida". Clar, l'home es dedicava al cinema i al teatre, i així li va anar.

-Futur negre: acabo de veure un anunci que trobo força graciós. És de Pronto, però molt em temo que durarà dos dies. Hi surten un munt de dones amb una tireta al front. No saps per què, però al final en veus una que està passant la pols, esternuda i acaba picant amb el cap a un prestatge. Sospito que les associacions en defensa de la dona hi veuran un regust masclista. I, veient-ne els precedents, no crec que triguin a retirar-lo.

Música

2008-08-24T02:28:00.002+02:00

Per fi s'havien instal·lat al seu nou pis, i de seguida que van acabar de fer-ho es van engrescar en muntar una festa d'inauguració com calia. Van trucar els seus amics (alguns dels quals havien participat al trasllat, carregant mobles, electrodomèstics i altres trastos) i els van convocar a la celebració: dissabte, a les deu de la nit, a la seva nova residència, que esperaven convertir ben aviat en llar.

La festa va ser tot un èxit. Més de trenta persones es van aplegar en aquell primer pis que, gràcies al seu pati (els de la immobiliària, com si de consellers de Medi Ambient es tractés, preferien el terme "terrassa interior") va poder-los acollir a tots sense problemes. Com a tal, la festa va comportar una dosi elevada de rialles, música -salsa i merengue, els nous inquilins eren de l'altra banda de l'oceà- i crits de joia que es van prolongar fins a les quatre de la matinada.

Quatre pisos més amunt, una noia estava a punt de trucar la Guàrdia Urbana quan va sentir, a través de l'eco del celobert, el comiat de l'última parella de convidats que se n'anava. Estava desesperada, l'endemà havia de treballar, era un d'aquells diumenges tan estimats pels dependents de les botigues de roba, en què els seus amos els podien obligar a anar a la feina i aguantar, amb un somriure de Joker, tota una allau de gent que omple el seu temps lliure deambulant pels centres comercials.

Al tercer, el noi jove que hi vivia també estava despert, però la festa no l'havia molestat gens. S'havia passat les últimes quatre hores xatejant pel Messenger amb una colometa de 17 anyets, que, després de molts coquetejos, havia accedit a ensenyar-li mig pit per la webcam. Si hi havia sort, en una setmana, o potser menys, hi hauria cibersexe. Els seus plans més immediats, però consistien en dormir fins a les quatre de la tarda, per recuperar el son perdut.

No ho va poder fer. La noia del cinquè va consumar la seva revenja de bon matí. Va decidir que, si s'havia de llevar mig zombi, ho farien també els cabrits que la nit anterior l'havien tingut en blanc. A les 07:30, va anar cap a la minicadena, va triar un disc que en Jaume, el seu ex, li havia deixat (per mirar de convertir-la a la seva secta de peluts satànics) i no havia tingut el coratge de reclamar quan ella el va enxampar allitat amb una companya de feina.

De seguida, els Cannibal Corpse van iniciar la seva orgia de death metal. El doble bombo de la bateria, la guitarra frenètica i, sobre tot, la veu gutural del cantant van fer obrir els ulls a tot l'edifici. Especialment complicat va ser el moment per a la parella del primer, que havia de combinar el maldecap d'aquell soroll infernal amb una magnifica ressaca de mojitos, i per al cibercasanova, que després de xatejar encara va tenir una estoneta per fer una partideta online al Doom.

Però hi va haver danys colaterals. El matrimoni d'avis del segon no se'n sabia avenir. Ella, de fet, va patir un petit atac d'ansietat que va haver de sufocar amb un gotet de Soberano del que guardava el marit a l'armari de la cuina. Al pis del costat, la parella de gays, que fregaven els quaranta, es van espantar tant que van haver de guardar de nou les barbies a l'armari i deixar per a una altre dia la sessió de sexe fetitxista que eren a punt d'iniciar. Al sisè, el nen del mecànic i l'administrativa, sempre delicat, va esclatar en un plor que ja no hi va haver manera d'aturar, mentre que el gos de la casa, un setter, mosegava nerviós les sabatilles Nike últim model del germà gran, l'únic que s'havia lliurat de la tortura (encara que en aquell moment estava tirat dormint la mona a la platja, mentre un parell d'escuraguiris li buidaven a consciència la butxaca).

De res van servir els crits i les amenaces. La noia del cinquè no va aturar el reproductor de CD fins que no va haver de marxar a treballar, una hora i catorze odes a Satanàs després. Semblava que tot tornava a la calma, però el noi del tercer va decidir que, un cop desvetllat, es dedicaria a xatejar de nou, però acompanyat de les sessions del seu DJ favorit d'Eivissa. A tot volum, of course.

Incomprensiblement, ningú va trucar la policia. En comptes d'això, va començar una guerra psicològica, alimentada per anys de petites picabaralles que ara acabaven per esclatar: que si no vull posar un ascensor, que si no vull pagar la quota de la comunitat perquè és un atracament, que si els gossos haurien d'estar prohibits a l'edifici perquè fan pudor, que si els nens enganxen mocs a la barana... cadascú tenia una petita raó per odiar la resta, i ara que havien començat les hostilitats, estaven decidits a tirar endavant fins el final, fins que només el més dur resistís.

En només mitja hora, l'edifici va quedar envaït per una barreja musical impossible: Pimpinela, Mónica Naranjo, Jeff Mills, David Bisbal, Deicide, Caribe Mix, Bruce Springsteen, Antonio Molina i Joan Manuel Serrat, entre d'altres, es barrejaven en un ambient de bojos, capaç de col·lapsar el cervell més preparat.

El primer a embogir va ser un dels dos gays del segon. Després d'ofegar el seu company amb el coixí, va agafar la picadora i es va mutilar el membre. Va morir dessagnat, mentre, irònicament, Mónica Naranjo cantava Sobreviviré. Va ocórrer pràcticament al mateix temps que la senyora del segon, malgrat el Soberano, començava a perdre la sensibilitat al braç esquerre. En deu minuts mal comptats, el seu marit intentava reanimar-la sense èxit. Al tocadiscos de l'habitació del fill, reconvertida en saleta, Antonio Machín parlava d'una debilidad.

El setter del sisè, mentrestant, s'ennuegava amb els cordills de les flamants esportives, però cap dels seus amos hi va parar gaire atenció: el fill s'acabava de trencar una corda vocal, després d'una hora ininterrompuda de plorar en una freqüència que ja voldria la Castafiore. A casa, hi sonava Nino Bravo.

La parella del primer ja feia una estona llarga que havia vomitat part de l'alcohol ingerit. Ella va ser més ràpida i ho va poder fer al lavabo. Ell, en canvi, va esquitxar tota la paret del menjador, incloent-hi aquell moble de factoria sueca que havia muntat hores abans i la bandera del seu país, que presidia l'estança per sentir-se una mica més a prop de casa. Veient la destrossa, van començar a discutir. Els crits van pujar de to, fins que ell li va clavar una nata que la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que va picar amb una ampolla de whisky buida que la va deixar seca a l'instant. El marit, atemorit, va sortir de casa a corre-cuita, mentre una veu amb accent sudamericà cantava: "lo que pasó, pasó, entre los dos". Mai no el van trobar.

El noi del tercer va sortir al replà. No aguantava més, per molt que intentés aïllar-se d'aquell soroll infernal, no ho aconseguia. Va tenir la mala sort de trobar-se el veí del davant que, aprofitant la confusió, va voler passar comptes amb qui sabia des de feia mesos que era l'amant de la seva dona. Tot i la diferència d'edat -o potser per això-, la tasca no li va ser fàcil. Als seus quaranta anys, encara es considerava en forma, però el seu jove rival el va deixar en evidència amb dos mastegots directes al pòmul. El ganivet de tallar pernil que duia a la mà va desequilibrar la balança, mentre la dona plorava sense consol. Els seus crits, els ofegaven l'Enjoy the silence, dels Depeche Mode, i una sessió a l'Spook de Mónica X.

Embogit pels udols, la barreja musical i el mal ambient que es respirava a l'edifici, el Pit bull del noi del quart segona va decidir atacar el seu amo. Li va resultar fàcil. Hi estava entrenat, encara que ara l'única diferència era que, en comptes d'un pobre negret que havia gosat passar pel parc de sota de casa en la seva presència, trinxava la pell blanca i peluda de qui l'havia incitat a convertir-se en una màquina destructiva sense pietat. No hi va notar cap diferència. La carn li va fer el mateix gust. Els Estirpe Imperial van posar la banda sonora als últims instants del jove. Cantaven Eh, Negro vuelve a la selva, Europa es blanca y no tu tierra...

Quan va tornar de treballar, la dependenta del quart es trobar el seu edifici en flames i envoltat de bombers i policia. Una setmana després, hi va poder entrar, per recollir les poques coses que havien sobreviscut a la tragèdia i emportar-se-les al pis que havia llogat mentre es barallava amb els de l'asseguradora perquè li paguessin la indemnització pactada en el contracte de la hipoteca. Entre la roba, els àlbums de fotos socarrimats i uns quants plats i coberts, hi va afegir, sense saber ben bé per què, el CD de Cannibal Corpse, que miraculosament havia sobreviscut. Va trigar un parell d'anys en recordar-se'n. Ho va fer quan, un dissabte al matí, la nova veïna havia engegat l'aspiradora i cantussejava un èxit de Raphael.

L'endemà, els diaris locals dedicaven portades a una nova i estranya disputa veïnal que acabava en tragèdia.

Big Fish

2008-08-18T16:38:00.006+02:00

Era com en aquella pel·li. El trajecte era molt curt, de només un centenar de metres, a tot estirar, però va ser intens, molt intens. Com el protagonista, no podia deixar de mirar a banda i banda del camí, d’obrir la boca en un somriure nerviós, de saludar amb la mirada, amb les dents, amb un lleu moviment de celles. Fins i tot, les meves orelles volien fer algun gest, per mirar de dir a tothom que m’anava trobant que els reconeixia, que els volia transmetre la meva gratitud.

I és que aquest és el sentiment que recordo amb més força, d’aquell escàs parell de minuts. Tota la meva petita galàxia, el meu petit univers, s’havia alineat, s’havia desplaçat molt lluny de la seva òrbita habitual, només per compartir amb mi aquell instant. I jo, desbordat, no sabia com dir gràcies. Ha passat més d’un mes, i de fet, encara no he trobar la manera de fer-ho.

La família: aquell grup de gent que sempre ha estat allà, i que sempre hi serà, que t’estima sense condicions, la gent que t’ha vist créixer –poc, en el meu cas, of course-; els amics del carrer, més de 25 anys compartint vida i experiències, més de 25 anys de rialles, anècdotes i companyonia franca, amable i sincera; els amics del futbol, la meva gran passió, demostrant que havíeu tingut en comú alguna cosa més que un vestidor humit, un grapat d’hores a un camp de terra estret i uns somnis frustrats; els amics de la facultat, projectes de periodistes que, gairebé sense adonar-se’n, han acabat convertits en homes de profit, ocupant llocs de treball que deu anys enrere semblaven inabastables, però conservant aquella mirada murri i aquelles ganes de broma del primer dia que ens vam conèixer al bar; el microcosmos andorrà, la família adoptiva més gran que he conegut, que em va acollir quan estava ferit i m’han marcat per a la resta de la meva vida; la gent que m’ha acolllit a Tarragona i que m’ha fet sentir que treballar amb molta pressió també és compatible amb ser bona gent, lleial, oberta i generosa…

Tots, tots ells, estaven presents en aquell trajecte, en què deixava enrere una etapa vital per convertir-me en un senyor d’aquells que llueixen un anell a la mà esquerra i que parlen de la seva companya com “la meva dona”.

Ella, com en la pel·li, va aparèixer al final del camí, després d’una espera que se’m va fer eterna, que vaig intentar escurçar estressat, repartint senyals d’agraïment a tort i a dret, tan discretament com podia. Estava preciosa, radiant, em va fer sentir insignificant al seu costat, que no era mereixedor de la sort que he tingut tots aquells anys que hem compartit.

Tot seguit, vaig aixecar el cap i vaig contemplar l'escena des de la meva posició de privilegi, i la percepció de tot plegat va tornar a canviar. Ara era tot un Big Fish, em sentia important, però també aclaparat per la càrrega afectiva de la situació. L’únic que no va ser com en la pel·li va ser el final de l’escena. No se’m va cruspir, ni tampoc se’m va endur lluny per sempre. Només em va fer un petó que se m’ha quedat gravat als llavis i a la memòria. I que avui evoco per recordar un dia i una festa inoblidables.

Enigmes

2008-05-27T00:49:00.004+02:00

No vaig embotit en un pijama de licra, ni porto aquests guants tan cool, però crec que estic igual de malalt que el de la foto. Perquè el meu cervell no deixa de fer-se preguntes estúpides. És la conseqüència, suposo, d'anar rumiant sense rumb mentre passejo la gossa. 20 minuts diaris amb greus efectes secundaris. Aquí en tenim unes quantes:

-Per què a cada patrulla de recollida d'escombraries, o a cada grup d'escombriaires de barri hi ha un tio amb "cueta"? Hi ha alguna espècie de quota que tots els ajuntaments hagin de complir? Una germandat secreta, que col·loca a cadascun dels seus membres estratègicament, per vigilar-nos? Passen desapercebuts, acostumen a ser silenciosos, però allà hi són, aplegant sense pausa les nostres deixalles, vés a saber amb quin ús. Fixeu-vos-hi: al vostre barri també n'hi ha un. Demà, quan us el trobeu pel carrer, un calfred recorrerà la vostra esquena...

-Si els cargols surten amb la pluja, on collons es fiquen la resta del temps? Perquè no se'n veu ni un, quan fa sol. Després de tant de temps de sequera, com han sobreviscut? Què són com els gremlins, potser, que es reprodueixen amb l'aigua? Què passa si mengen després de mitjanit? El cargol original vivia a la botiga d'antiguitats d'un xinès? Uns éssers tan inquietants com llefiscosos.

-Per què les totes les caixeres del Mercadona van pintades com si fossin adolescents a la porta d'una sessió de tarda de discoteca? Tenen servei de perruqueria i maquillatge obligatori, abans de començar la seva jornada laboral? Per què, si cuiden tant del seu cutis i el seu cabell, tenen totes un cul que no hi cap, als pantalons de color caqui de l'uniforme? Les fabriquen en sèrie, com en aquella pel·li lamentable de Nicole Kidman? Perquè jo només les he sentit dir tres frases: "Hola", "Son XX euros" i "Tiene el ticket del parking?".

-Per què tots els redactors d'esports d'Antena 3 parlen igual? És obligatori tenir aquella cantarella, entre sorneta i repel·lent, per poder parlar de Raúl, Cristiano Ronaldo o Ronaldinho? Per què aquest estil s'està estenent a altres cadenes, com La Primera, i no només als informatius, sino en programes com "España Directo"? Hi ha un Màster Eva Turégano en locució informativa, impartit a la Complutense? Si la moda s'acaba imposant, veurem el Rei arrossegant les síl·labes (a posta, no com ara) al missatge de Nadal? Aturem aquest malson, si us plau...

En tinc més, de preguntes com aquestes. Però no vull atabalar-vos. Me'n vaig a dormir. Demà, quan passegi la Lola, seguiré rumiant, mentre miro de cua d'ull i amb desconfiança, el barrenderu amb cua del meu barri.

Lo Gafe

2008-05-22T13:23:00.004+02:00

Imaginen la escena. Eres el capitán del equipo, has hecho un partidazo, y estás a punto de convertir el penalti decisivo, el que le dará al club la primera Copa de Europa de la historia. Vas confiado. Sabes que no fallarás, que la gloria es tuya. Coges carrerilla, resoplas, oyes el silbato del árbitro, te lanzas a por el balón, engañas con el cuerpo al portero y cuando sabes que en cinco segundos estarás corriendo de alegría... resbalas. Tu chute, sin embargo, se dirige a porteria, con suspense, hasta que se estrella en el palo y sale fuera. Nada. Error. Desgracia que, para colmo, se convierte en tragedia cuando, tres minutos después, el rival es el que está aullando de alegría, tras conquistar la Orejuda.

Me imagino a John Terry en la bañera de su hotel en Moscú, borracho, con la mirada perdida y una Gillette en la mano, dándole vueltas a la jugada y una otra vez, como Jack Torrance en El Resplandor, intentando escribir aquella novela de una sola frase. El capitán del Chelsea sabe que su nombre estará ligado a la desgracia muchos años después de su retirada. Sabe que ha entrado, para siempre, en el Olimpo de los gafes, habitado en su inmensa mayoría, por glorias del mundo del deporte.

El Zeus de este Olimpo no es otro que Carlos Sainz. Sus méritos son de sobra conocidos: es un hombre capaz de atropellar a una oveja en medio de la llanura de Nueva Zelanda; capaz de quedarse tirado a 500 metros de la meta con un Mundial de Rallyes en juego; capaz de presentarse a presidente del Real Madrid y ver cómo Calderón le pasa la mano por la cara con un sistema de voto por correo más que dudoso... por no hablar de su genial incursión en el mundo del Rally Dakar. En su primera participación, iba líder y había ganado cuatro etapas... hasta que chocó contra una roca y perdió más de una hora. Acabó undécimo. En la edición del 2007, partía como favorito al triunfo. La lástima es que las amenazas terroristas acabaron suspendiendo la prueba. Otra vez será. En Sudamérica ya tiemblan.

El mundo del motor, sin embargo, ha dado también grandes mitos del cenicismo. Uno de mis primeros recuerdos de los Mundiales de motociclismo es ver a Carles Cardús perdiendo un campeonato de 250 centímetros cúbicos. Le bastaba acabar la última carrera, en Australia, controlando a John Kocinski, pero se le rompió el cambio de la moto a pocas vueltas para el final. La imagen de Cardús pegándole patadas a su montura se me quedó grabada a fuego. Cuenta la leyenda que acabó organizando conciertos para recaudar dinero y poder seguir corriendo. La música no sería muy buena, porque se retiró a los tres años de aquel incidente.

Otro mito, más reciente, es Sete Gibernau. Lo tenía todo para triunfar. Era de buena familia, tenía una moto inmejorable y el chaval demostraba maneras, pero ni así pudo ganar nada. Se quedó dos veces con el puesto más incómodo, el de subcampeón del Mundo, por detrás del eterno Rossi. Sus piques eran eléctricos, pero una frase de Il Dottore le sentenció: "Mientras yo siga corriendo en Moto GP, Gibernau no volverá a ganar una carrera". Dicho y hecho. Caídas, muchas caídas, pero también episodios como quedarse sin gasolina o despistarse en la última vuelta acabaron con la moral de este apuesto mozo, que, eso sí, podía presumir de bella esposa, Esther Cañadas. Sí, sí, he escrito "podía". ¿No lo sabían? Ella le acaba de dejar.

Pero para acabar, volveremos al fútbol, que nos ha dejado a dos grandes maestros de la tragedia deportiva. El primero es El Mono Montoya, un portero que, él solito, fue capaz de descender consecutivamente a tres equipos de Primera División: Extremadura, Mérida y Tenerife. Sus coloridas camisetas y su aspecto de traficante colombiano de Miami Vice se recuerdan por estas latitudes mucho más que sus supuestas paradas, si es que las hubo. Se retiró a los 42 años y porque se lesionó los ligamentos, que si no...

Y queda mi favorito, Héctor Cúper, un hombre que no ha ganado una final ni jugando a la Play Station. Con el Mallorca, perdió por penalties la Copa del Rey contra el Barça y la Recopa frente al Lazio. Con el Valencia, perfeccionó su método, porque perdió dos finales consecutivas de la Liga de Campeones. Y con el Inter, perdió una Liga en la última jornada. Esta temporada ha conseguido una nueva plusmarca: ha sido despedido de dos equipos en la misma campaña, primero con el Betis, a quien dejó penúltimo, y después con el Parma, que le despidió una semana antes de acabar el Calcio y que ha acabado perdiendo la categoría.

Si yo fuera John Terry, me lo tomaría con filosofía. Después de lo de ayer, ha quedado marcado como una ternera, pero comparado con estos monstruos, aún le queda mucho camino por recorrer.

Generació Actimel

2008-05-16T16:44:00.004+02:00

Vaig començar a exercir de germà gran els dissabtes al matí, quan la mare marxava a fer la compra i em deixava a càrrec del Sergio, set anys més petit que jo. Aquelles hores passaven molt lentament, i per matar l'avorriment del marrec, que era un nervi, jugàvem a casa, al primer que ens venia de gust.

Era l'època dels matinals gloriosos de Tele 5, amb una programació infantil que anava des de les vuit fins a la una del migdia. En aquella franja, hi podies trobar des dels Transformers originals, amb Optimus Prime i companyia parlant amb accent veneçolà, fins a les aventures en el món del vòlei de Juana y Sergio. El producte estrella, però, era un espectacle de tios en malles que s'atonyinaven en una coreografia perfecta, davant d'una massa embogida. Hulk Hogan, El Último Guerrero, Los Sacamantecas, El Marinero Tarugo i un munt d'engendres anabolitzats més feien les delícies d'una audiència infantil que aprenia anatomía amb els famosos "golpe de antebraso, nenenenennn" del mític Héctor Del Mar.

Doncs bé, un dels jocs que tenien més èxit quan la mare no era a casa era, precisament, el Pressing Catch al llit de matrimoni dels pares. Hi vam jugar un munt de vegades, i mai vam prendre mal, perquè, entre altres coses, el gran, que era jo, ja tenia cura de no aplicar amb rigor les claus dels monstres del quadrilàter.

Ja fa un parell de temporades que el fenòmen va tornar amb força a les teles espanyoles, de la mà de Cuatro. Ara, llegeixo que el Consell Audiovisual de Catalunya ha recomanat al Govern d'Espanya que el retiri de la programació, perquè el fan en horari protegit i pot ser una mala influència per als més petits. Ja fa uns quants mesos, recordo haver vist un parell de reportatges televisius i a la premsa escrita sobre l'alarma que havia despertat a les escoles el fet que els nens, a l'hora del pati, juguessin a ser Batista, El Enterrador o qualsevol d'aquests nous ídols pseudo esportius.

Tot plegat, ens porta a descobrir una nova generació: la Generació Actimel. Una generació sencera que creix en una bombolla artificial, convertits en éssers fràgils que, a ulls dels pares, es poden trencar només per compartir un gelat, jugar a futbol a l'aire lliure o simplement tenir contacte amb altres nens, portadors de vés a saber quina malaltia mortal. Segur que recordeu l'anunci en qüestió, que només reflectia una tendència més que evident de sobreprotegir per aïllament unes criatures que en comptes de disfutar de la vida, pateixen unes jornades tan o més estressants que les dels adults, amb interminables classes extraescolars que potser els prepararan més que a nosaltres, però que els treuen el dret a ser feliços.

La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè, curiosament, els seus pares van ser els últims de tenir una infància de jocs de carrer, genolls pelats i Burmar Flashes de duro compartits a mossegades. Ara, de grans, si veiessin els seus fills fent el mateix, moririen d'un atac de cor.

Si la canalla vol mirar Pressing Catch, que el miri. Això no els farà més tontos, o més vulnerables. Jo no conec cap nen que quedés paralític intentant imitar el vol de Tornado Texas, com tampoc en conec cap que es llancés d'una finestra vestit de Superman, o cap altre que es cruspís una rata pensant que era un llangardaix de la sèrie "V".

Posats a retirar programes, retirem Gran Hermano, Operación Triunfo i altres realities que converteixen els joves en aspirants a meuques deesses de l'edredoning i a macarres de karaoke, que després de "concursar" fan carrera als platós de televisió explicant les seves proeses sexuals a canvi d'un plat de llenties. Això sí que fa mal al cervell, i no un parell de cleques mal donades en un pati d'escola.

Game Over

2008-04-30T00:00:00.008+02:00

La cosa, vista desde fuera, tiene gracia. Un equipo vestido de azul viagra ha sufrido de impotencia. Ha sido incapaz de marcar un gol en 180 minutos de eliminatoria contra un rival que se ha dedicado a ejercer de equipo con tablas en Europa. Lo que se lleva últimamente en la máxima competición continental; sólo hace falta echar un vistazo a las últimas finales. Excepto la del 2006, feliz paréntesis con dos equipos que querían jugar a fútbol, conjuntos ruines, como el Liverpool o el Milan, se han llevado el gato al agua en una competición que premia como ninguna otra el caché, el pedigrí, el ADN ganador de los clubes.

El Barça se ha agotado. Cuando ganó la final de París, todos teníamos la sensación de que este equipo podía reinar en Europa por muchos años, pero nos equivocamos. Aquello, sin saberlo, fue el principio del fin. El virus del galáctico entró en el vestuario casi al mismo tiempo que la orejuda, si es que no llevaba meses ya incubándose en unos jugadores que se acostumbraron demasiado pronto a regalarse los oídos con elogios y los bolsillos con millones.

El caso más grave es el de Ronaldinho, un jugador que ha borrado a base de combinados de vaso largo su nombre del hall of fame futbolístico de todos los tiempos, ese club selecto donde sólo habitan unos elegidos como Di Stefano, Cruyff, Maradona o Pelé. Se marchará, probablemente al Milan, y por la televisión nos llegarán cuatro cucamonas y dos goles de falta en los resúmenes cortos de la tele, los mismos que obvian ochenta minutos de vagancia y pasotismo en el terreno de juego. No esperen que vuelva. El genuino Gaúcho se perdió en algún lugar, probablemente de noche, camino de Castelldefels.

Otro que se irá es Deco. Nadie dentro del club le llorará. Si Ronaldinho es el niño tonto de la clase que siempre la lía delante de la profe, el portugués es el alumno con malicia, que contamina al resto de la bancada, que manipula y maquina contra el maestro porque sabe que con poco esfuerzo y su cara de niño bueno, acabará aprobando. Podría utilizar un símil médico, todos lo tienen en mente. Pero dejémoslo en que era el macho alfa en la sombra.

Se quedará, pese a sus amenazas, Eto'o. Y el camerunés es un peligro, más de lo que era hasta ahora. Porque se sentirá, canteranos aparte, el dueño de un vestuario a la deriva, descreído de todo. Y el hermano Samu tiene la mala costumbre de tapar con declaraciones estruendosas un rendimiento, cuanto menos, discutible. Aún se le busca por Old Trafford. Si no recupera la forma de hace dos temporadas, pasará a ser un problema mayúsculo para la directiva. Al tiempo.

La directiva, por cierto, tendrá faena este verano. Sabe que tiene que entregar al público las cabezas que le piden, o los primeros en salir en globo serán ellos mismos. Ezquerro, Gudjohnsen, Edmílson, Zambrotta, Thuram, en un primer término, y probablemente Oleguer, Giovanni, Márquez y Henry saciarán la sed de sangre de una parroquia azulgrana harta de tener esa fea sensación de haberte dejado robar la cartera cuando ibas directo a la tienda, a gastarte tus ahorros en aquello con lo que habías soñado durante tanto tiempo.

Por supuesto, he obviado a Rijkaard. Un hombre que lleva un año y medio dimitido, que ha abdicado en los caciques del vestuario, se lo merece. Un entrenador que no supo marcharse a tiempo y que ahora hará las maletas con una etiqueta de hombre triste, lelo, ido, aislado, sin ninguna autoridad. Allá él. Este verano tuvo una segunda oportunidad, pero se refugió en la autocomplacencia y el discurso cansino, esperando, como el estudiante que no ha abierto los apuntes, que en el examen salga el único tema que se sabe de carrerilla. Una apuesta demasiado arriesgada que, obviamente, ha salido mal. Buena suerte en el futuro y gracias por todo, pero le debe un año a la afición culé. No se olvide.

Al loro con lo que viene ahora, sufrido amigo. Portadas anunciando fichajes estratosféricos, rumores, filtraciones, promesas de cambio... empezando por el nuevo entrenador y acabando por la delantera, no se salva nadie. Todo sea por desviar la atención de una temporada para olvidar y que tendrá como colofón la humillante visita a un Bernabeu eufórico y en plena celebración del título de Liga. Una visita que debería quedar grabada a fuego, a modo de antídoto, en la memoria del aficionado. Ya saben, por si luego los quieren embaucar con milongas y promesas.

Por cierto, una duda para este partido: ¿Jugará Eto'o, o le atacarán las mismas molestias misteriosas que a Ronnie? Porque no lo veo en el coliseo blanco, aguantando el chaparrón y comiéndose con patatas aquello de "Madrid, cabrón, saluda al campeón"... Igual, pasado mañana se rompe y dice adiós a la temporada, poniendo, antes que el resto de sus compañeros, el cartel de Game Over a una campaña que no se debe olvidar, para que los errores no se repitan de nuevo.

La llum

2008-04-03T17:45:00.004+02:00

Sembla una xorrada, però tot canvia. Tot és diferent. O, com a mínim, tot es veu diferent. Surts al carrer i la llum impacta, violenta, amb la teva cara, obligant-te a tancar els ulls. Després de molts mesos sembla com si, de sobte, els colors del món tornessin a ser més vius. I tot, perquè hem manipulat un rellotge, perquè hem fet trampes amb el temps. Perquè les dues de la matinada d'aquell dissabte mai no van existir. Es van perdre, sacrificades per aconseguir una vida un xic més alegre.

Quan era petit, o més jove, mai no sabia exactament quan es canviava l'hora, quan acabava aquell hivern trist i fosc, per obra i gràcia de l'estalvi energètic. Però des de fa cinc anys, no me n'oblido mai. Avançar les busques del rellotge s'ha convertit en un ritual que em transporta insconscientment a una de les nits més alegres i alhora més tristes de la meva vida. A una nit, en definitiva, en què la meva existència va canviar per complet. I això que tenia una hora menys.

Recordo com si fos ahir tots els detalls d'aquell dissabte. Aquella carn a la llosa, aquelles bromes amb els amics de la facultat, que em repetien aquella promesa d'anar-me a veure sovint, que 200 quilòmetres no eren res. Aquell petit viatge amb el meu Renault 19 que ens portava de nou cap a Barcelona, aquelles bromes en veure passar, pel carril de l'esquerra de l'autopista, a Arantxa Sánchez Vicario en un cotxe amb plaques del que seria el meu país d'adopció en poques hores.

Recordo també el sopar, una fondue de somriure forçat, de nervis, de mirades intenses. Era com si em volgués gravar, una per una, les cares d'uns amics del barri que temia perdre amb la meva fugida. Recordo els brindis, les promeses -ara, per part meva- de no deixar-los mai. Des ser sempre col·legues.

I la nit. La borratxera col·lectiva, amb tots els planetes de la meva galàxia particular alineats per acomiadar-me. Estranya conjunció, pensava, de tot un seguit de gent que l'únic que té en comú és un petit ésser que ha decidit escapar, sortir corrent.

El viatge en metro. Les mostres d'afecte de la meva gent, entre abraçades etíliques. El salt d'en Paco a les vies. Les rialles. El silenci final, en arribar a l'estació. Les llàgrimes. Els comiats.

L'endemà, sense gairebé ni dormir, fent els últims paquets. Els consells de la mare, de l'àvia. L'abraçada més forta i més sincera amb el pare i el germà. I l'inici del viatge. Els recordo dient-me adéu pel retovisor, mentre ens fèiem els forts tots plegats, sense aconseguir-ho del tot.

Aquella nit d'ara fa cinc anys vaig canviar quelcom més que l'hora al meu rellotge. Vaig canviar la meva vida. Em quedaria sense cotxe aquell mateix viatge, però això és una altra història. L'important és que la llum va tornar a aparèixer. Que, de mica en mica, Andorra i tot el que hi vaig trobar em van salvar. Em van convertir en la persona que, cada últim dissabte del mes de març, recorda amb un somriure una de les èpoques més difícils de la seva curta vida. I que aprecia, potser més que ningú, el fet de sortir de la feina i que el sol encara llueixi ben alt al cel. Que hi hagi llum...

Dave

2008-03-06T02:29:00.003+01:00

Una de las escenas más impactantes de ese pedazo de documental destrozamitos que es el Some Kind of Monster es cuando Lars Ulrich, el batería de Metallica, entonces en plena crisis y al borde de la descomposición, se somete, en plena terapia, a un careo con un exmiembro de la banda al cual expulsaron hace ya más de veinte años, para que se cierre la herida.

Los poco més de cinco minutos que dura la escena son de una incomodidad impactante. El miembro expulsado explica cómo su vida se convirtió en un infierno, y como, día tras día, se encuentra a algún capullo que se encarga de recordarle que le hicieron bajarse del tren de, probablemente, la banda de heavy más grande del planeta, con el permiso de AC/DC y Iron Maiden.

Este hombre ha vendido casi veinte millones de discos con la banda que formó tras su despecho. Ha dado la vuelta al mundo, tocando en infinidad de países. Es uno de los mejores guitarristas del planeta, pero aun así, su depresión casi continua le ha puesto al borde del suicidio en varias ocasiones.

El jueves pasado lo ví, por cuarta vez en mi vida. Mi simpatía por los "perdedores" me ha hecho seguirlo con devoción, desde que era un adolescente melenudo hasta ahora, que de vez en cuando -muy de vez en cuando, eso sí- me pongo americana y zapatos. Ha hecho canciones horrorosas, ha perdido el norte musical durante años, pero yo siempre he estado allí, dejándome robar, comprando sus discos infames y poniéndolos al lado de las obras maestras, como Rust in Peace o Countdown to extinction, en mi discoteca.

Por eso, cuando Dave Mustaine salió al escenario de la sala Razzmatazz (felizmente llena, para mi sorpresa), experimenté aquel placer tan familiar de reencontrarte con un viejo amigo después de unos cuantos años. Lo hice, además, al lado de mi hermano, Sergio -cuántas veces habremos cantado a grito pelado sus canciones en el coche- y de uno de los hermanos postizos que te regala la vida, Àlex.

Y Dave estuvo inmenso. Su voz, como siempre, fue de lo peor del show, pero tocó con precisión de cirujano todos y cada uno de los temas clásicos de su repertorio y los de su nuevo álbum, que, para alegría de muchos, ha recuperado la contundencia y la agresividad de los mejores Megadeth.

Dicen que cada uno de nosotros tiene una banda sonora para su vida. En la mía, sin duda, uno de los temas sería "A tout Le Monde". Dave nos lo regaló el jueves. Yo os lo dejo como recuerdo. Mi voz es una de las que berrean la canción de la primera a la última sílaba.

Quillisme (an urban nightmare)

2008-01-16T21:13:00.010+01:00

-Estàs segura que hem d'anar a veure aquest pis?- li demano a la meva dona- Per molt que sigui "barat" (700 euros al mes per 65 metres quadrats), no crec que el barri m'agradi, està ple de quillos.

-Home, ja sé que no és Melrose Place- em respon ella- però tal com està el pati, no ens podem permetre el luxe de res més. A mi m'acaben d'apujar el sou a l'agència de publicitat i, amb tot, són només 900 euros. I tu, amb 30 anys, encara estàs amb contracte d'ajudant de redacció en aquell diari gratuït, que serà molt modern, però ja veus.

M'ha donat on em fa més mal. Callo i ens dirigim a la porteria de l'edifici, on ja ens espera la comercial argentina de Tecnocasa per ensenyar-nos el piset. Resulta que és un primer, amb poca llum, amb 40 anys d'antiguitat i amb unes taques d'humitat que poc tenen a veure amb el "para entrar a vivir" que publicitava l'anunci. Tot i això, ella sembla convençuda, o com a mínim, resignada a viure-hi. Després de veure'n com uns 20 (cada cop més lluny del centre i de la feina, per cert), està derrotada. La comercial, abans de marxar, ens posa pressió, anunciant-nos que té dues parelles més molt interessades en el pis. Tot seguit, ens recorda els sis mesos d'aval que necessitem i el mes de comissió que s'emporta l'agència.

Discutim. Ella està disposada a pagar el que ens demanen. Jo, orgullós, m'hi resisteixo.

-Em nego a viure envoltat de garrulos. Segurament, seríem les úniques persones amb el graduat escolar de tot l'edifici!- proclamo. Ella s'irrita. La seva pell, tan blanca, neta de maquillatge, com sempre, s'enrojola.

-Doncs quan et facin director d'un diari, i et puguis permetre alguna altra cosa millor, m'avises, senyoret!- sentencia, amb el seu català de la Garrotxa- Me'n vaig a casa, a veure una marató d'Anatomía de Grey amb meves companyes de pis.

M'ofereixo a dur-la en el meu modest Citroën C2, però ella ja camina cap a l'estació de metro. Té 15 parades fins arribar a casa seva, però sembla no importar-li gens. Un altre dia sense sucar, penso, mentre em consolo pensant que a la nit podré veure el partit del Barça sense problemes. Començo a voltar pel barri, a la recerca de senyals positives que em convencin de quedar-me a viure-hi.

Volto i volto, però no les trobo. Una de les coses que trobo més inquietants és la presència de diversos magatzems industrials al barri. Impliquen soroll i, amb el tràfic de mercaderies, un anar i venir constant de camionetes i furgonetes de repartiment pilotades per semiadolescents espitosos amb llicència per infringir totes i cadascuna de les lleis de trànsit que hem de complir la resta dels mortals. Mentre hi penso, un Seat Ibiza Cupra amb els vidres tintats és a punt d'atropellar-me en un pas de vianants. El conductor em mira, desafiant, mentre mastega xiclet seguint el ritme eixordador de la música máquina que emeten els seus altaveus. Surt derrapant, cremant roda, per aturar-se 15 metres més endavant en un semàfor.

L'ensurt em fa canviar de tàctica. Em decideixo a recollir les evidències que demostrin que aquest és un barri massa cutre per a una parella de llicenciats universitaris, per més submileuristes que siguem. I començo pels fanals i, més concretament, pels anuncis que s'hi pengen. La gran majoria són de pisos. Tots, escrits en castellà. Tots, amb faltes d'ortografia. Tots, anunciant-se com a "chollo", "ocasión única" o "ideal parejas". Tots, a preus siderals. Homo homini lupus, penso, mentre segueixo recopilant algunes dades, només algunes, que em confirmin, encara més, que sóc a una zona quilla, molt quilla.

I trobo un munt de detalls que m'ho confirmen. El més contundent, els establiments comercials. I, en concret, les perruqueries. Estem d'acord en que tothom s'ha de tallar el cabell, però ull amb les que tenen nom de dona de dues síl·labes: cuidadín amb la "Peluquería Mary", o la "Peluquería Yoly". En trobo tres com aquestes en només tres carrers. Mala peça al teler. La cosa, però, encara pren un caire més dramàtic quan apareix el genitiu saxó a la "Peluquería Marga's". I el súmmum ja arriba quan me'l trobo de manera incorrecta, quan algú ha intentat innovar amb la "Peluquería Stylo's" o la "Peluquería Corte's". Amb un rictus de fàstic, faig un cop d'ull ràpid per l'aparador de totes, i a tot arreu em trobo la mateixa escena. Una gran varietat de metxes i extensions que esperen el seu torn il·luminades per un televisior que és com el Canal 3/24 dels culebrots: a qualsevol hora del dia és capaç de sintonitzar qualsevol producció veneçolana, brasilera, mexicana o argentina. Tot, gentilesa de les emissores locals...

Esfereït per la visió, intento fugir, refugiar-me en l'alcohol. Però em trobo amb un altre problema: els bars. Només n'hi ha de dos tipus: els que tenen, com les perruqueries, el nom de l'amo, que en aquest cas és un home ("Bar Lolo", "Bar Paco", "Bar Juan"), i els que tenen el nom de l'indret de procedència de l'amo ("Bar Barbate", "Bar Leon", "Bar Córdoba"). Aquesta és la seva única diferència, el nom. Per dins, tots tenen el terra ple de sobres del sucre rebregats, el mobiliari és el mateix que el del dia de la inauguració (normalment, pel Mundial'82), no hi pot faltar un exemplar de l'As o el Marca i a la televisió -l'únic element que s'ha renovat, i de quina manera, perquè són plasmes de 7.000 polzades- només s'hi pot veure futbol o els 40 latinos. La parròquia sempre és masculina (les dones, és clar, són a la perruqueria) i, tot i ser les 12 del migdia, hi ha tres mecànics amb les mans plenes de greix, vestits amb granota de feina; un senegalès venent DVD's pirates i un senyor amb la mirada perduda, d'uns seixanta anys, que fuma i juga a la màquina escurabutxaques mentre es pren l'últim glop d'un Larios amb Cola.

Decideixo descartar els bars. Me'n vaig a comprar la beguda directament a un supermercat. A cada cantonada n'hi ha un, però de la mateixa cadena: Mercadona, aquella mena d'Starbucks de l'alimentació, que creix exponencialment a cada segon. Me la jugo i entro en un que no sembla ni molt gran, ni molt petit. Aconsegueixo esquivar el venedor de cupons de l'ONCE i la romanesa de l'entrada només m'ha pogut fregar la màniga de la jaqueta. Arribo al prestatge de les begudes alcohòliques, però em quedo glaçat, mentre un petit xisclet se m'escapa d'entre els llavis: només hi ha whisky, vodka i rom marca Hacendado i un parell de cartrons de Don Simón, tant de vi com de sangria. El xisclet ja s'ha convertit en un crit a viva veu.

A aquestes alçades, ja he oblidat per complet la meva dona. He de fugir al més aviat possible. Busco el meu cotxe, però només sóc capaç de veure Ford Focus i Seat León tunejats. N'hi ha de blancs, tot blancs; n'hi ha de grocs, tot grocs; n'hi ha de liles, tot liles. I quan dic tot, és tot: volant, seients, les manetes de les portes, el canvi de marxes, els pestells, les catifes... cada vehicle té, òbviament, el seu parell de daus penjats al retrovisor interior i la seva enganxina a la lluna del darrere, ja sigui de La Masia o d'un parell de caràcters xinesos.

Enfollit, arrenco a córrer pel carrer, sense rumb. Arribo a un institut públic, amb tanta mala sort que coincideixo amb l'hora de sortida del bestiar. Ensopego amb algú i caic a terra. Des d'allà, veig una adolescent embutida en uns pantalons de licra, de color dels texans, que em mira amb un rictus de fàstic. La meva mirada es creua amb la seva i, automàticament, abaixo de nou la vista, per aturar-me en unes botes de vellut marró amb una vora d'un pèl que, si és d'algun animal, ha de ser de gos llanut tenyit. La noia, amb un cabell negre (també tenyit) llarg i arrissat, estirat per una banda de goma d'un pam que oculta un front ample, i maquillada amb un rímmel d'un gruix tan exagerat que sembla estuc, fa mitja volta i se'n va. Estorat, em disposo a aixecar-me, quan no puc evitar fixar, per una mil·lèsima de segon, la meva mirada en el seu tanga rosa. Les seves amigues comencen a xisclar i a assenyalar-me amb el dit, dient-me "cremat" i "vell verd". Ensumo el perill i torno a córrer, però ja és massa tard: el nòvio de la nena, un aprenent de pastillero d'uns quinze anys, ja ha enviat el seu Pit-Bull contra mi. Ho sé quan noto una punxada humida i calenta a la cuixa, que em paralitza de dolor i em fa caure de nou, ara, definitivament.

No recordo res més. Després, em desperto al llit d'un hospital, compartint habitació amb un obrer paquistanès que havia caigut d'una bastida i s'havia tencat un parell d'ossos. Sol, sense cap visita, m'hi estic tres dies. Al quart, em donen d'alta. La infermera em dóna el que se suposa que és la meva roba: un xandall Adidas brillant, amb tot de botons als laterals, una samarreta blava de l'equip de Fórmula 1 de Fernando Alonso i unes sabatilles esportives Nike platejades. Desorientat, i caminant encara com Rivaldo, amb les cames ben separades, he de llegir la fitxa que m'havia entregat la infermera per saber la meva adreça. Incapaç d'arribar-hi per mi mateix, i encara marejat pel cop al cap que em vaug fer en caure a terra, agafo un taxi perquè m'hi porti. Durant el trajecte, Justo Molinero convida a tothom, des de la ràdio del vehicle, a un macrofestival amb la presència de grans figures de la tecno-rumba i de cinc o sis concursants de no sé quina edició de no sé quin concurs de cant, o de suposat talent.

Mecànicament, entro en el que se suposa que és el meu pis. S'assembla vagament a aquell que vaig anar a veure amb la meva dona... la meva dona! On es deu haver ficat? Mentre faig aquesta reflexió, creuo el rebedor i em trobo una noia que té unes faccions familiars. Em sonaria més, si no fos per la gruixuda capa de maquillatge autobronzejador color marró fosc (xocolata pura, gairebé) que li cobreix la cara, o per l'ombra d'ulls blava que va des de la cella fins a unes parpelles postisses que freguen els cinc centímetres de llarg.

-¿Dónde has estado, cari? Lo que he llegado a sufrir - Em diu, en un castellà mesetari- ¡Explícamelo todo, joder, que un poco más y llamo a la tele para decir que has desaparecido! Bueno, ahora me lo cuentas, que hablando de tele, no veas la que les está liando la Patiño a la Mayte Zaldívar en el programa del Cantizano...

Li explico tot el que ha passat, però em mira amb cara de peix, mentre es pinta les ungles dels peus. Em diu no se qué d'una feina a una obra que se suposa que hauria de començar a fer demà mateix i em castiga a dormir al sofà. Al matí, sense que li digui res, em planta un petó als morros i em diu que estic perdonat, sempre i quan no li parli més en polaco.

Ja fa tres mesos d'això. Ho penso, mentre em miro les mans, endurides, plenes de porqueria, i faig un altre glop de la meva Cruzcampo. Avui he tingut un dia molt dur a l'obra. A la tele del Bar Lolo, el Madrid marca el tercer gol a la final de la Champions. No puc evitar celebrar-ho, contagiat de l'èxtasi col·lectiu de la resta de la parròquia. Mentre demano una altra cervesa, una llàgrima em rodola galta avall. Per primer dia en molt de temps, sóc feliç. M'ha costat, però ja em sento totalment integrat. Ja sóc un més de la tribu.

La semilla del Diablo

2007-11-21T20:03:00.000+01:00

Últimamente, pienso mucho en Pepe Navarro. Me lo imagino en lo alto de un lúgubre castillo, repantigado en una butaca roja, con un batín de seda color burdeos. Mientras sotiene una copa de coñac en la mano derecha, con la izquierda va cambiando de canal con el mando a distancia. Una sonrisilla se le dibuja en el rostro, iluminado tan sólo por una gran tele de plasma que corona una sobria habitación decorada con una alfombra de piel de oso polar y por una chimenea.

Pepe sonríe, porque, en el fondo, sabe que su plan ha sido magistral. Él fue el pionero, el gran aventurero, el hombre que pondría los cimientos de la tele que hoy sufrimos. Su semilla ha brotado, ha florecido y se ha extendido, exterminando todo lo demás. Ni el cangrejo americano y el mejillón cebra se han impuesto con tanta violencia en ecosistemas ajenos.

Hoy, los diarios nos han despachado una noticia escalofriante. Una mujer de 30 años, Svetlana, ha muerto a manos de su pareja. La historia de por sí ya es triste, pero la cosa empeora cuando nos enteramos que el energúmeno que la mató, su ex pareja, hace tan sólo una semana que le había pedido volver. Y lo había hecho de la manera más rimbombante: a través de ese nido de historias hediondas que es El Diario de Patricia. La pobre chica se negó, en directo. Una semana después, ya descansa en una caja de pino.

Los cerebros privilegiados de los productores del programa engañaron a la mujer para que fuera a la tele y se produjera el encuentro, sin molestarse a investigar un poco en la historia entre ambos. Pues bien, el becerro era un maltratador con antecedentes de violencia y, lo más gracioso, con una orden de alejamiento en curso. Menudeces que los responsables del Diario pasaron por alto. Lo importante era tener cinco minutos de carnaza.

Desde que el gran Navarro empezó a cruzar el Mississipi a lomos de su Pelícano, la tele ha ido de mal en peor. Hoy en día, cada programa es igual que el resto de la parrila, dedicado a las bajezas más lamentables. La figura del tertuliano que sabe de todo y de todos (en especial vidas privadas) ha inundado de mierda cada franja horaria, desde la sobremesa a la madrugada, pasando por el prime time.

Si uno se para a pensar se da cuenta de que, últimamente, los responsables de la cadena ya se han quitado la careta. Una buena prueba son los nombres de los nuevos programas: La Noria (que, tras mucho rato en ella, provoca mareos y náuseas) o El Ventilador (que esparce la mierda que se acerca a sus aspas) son unos buenos ejemplos.

Tenemos lo que nos merecemos. Un Estado en el que Escenas de Matrimonio es líder de audiencia, un día sí y otro también, no puede pedir más. La única excepción, como la famosa margarita entre los cardos, es el gran Sé lo que hicísteis... aunque sea de La Sexta y lo vea una inmensa minoría. La labor crítica de Ángel Martín y Patricia Conde se agradece cada tarde.

En el último libro del polémico Ramón de España, El Futuro no era esto, un mal disimulado Xavier Sardà vuelve de su ostracismo para salvar a la sociedad de una decadencia moral que él mismo originó. No creo que el verdadero haga eso. Ni él, ni el gran Pepe. Los dos, como el Diablo, prefieren quedarse quietos, sonriendo, contemplando cómo su obra va avanzando, imparable. Por la Gloria de Pete Sampras, que Dios (o alguien) nos pille confesados.

En pròpia porta

2007-10-30T17:06:00.000+01:00

Encara tinc por quan poso la ràdio. Penso que, en qualsevol moment, pot aparèixer sense avisar, traïdor, entonant aquell grinyolant "Xina, Internet, Marihuana, Tijuana!" que em desperta el pitjor de mi mateix. Si no he esclafat la ràdio, o la tele, cada cop que m'ha assaltat en un moment de descuit, és senzillament perquè sóc pobre i no tinc prou pasta per reemplaçar-los.

M'estic referint, òbviament, a l'anunci àmpliament difós del diari "El País" (ara sí, amb accent). Aquell suposat poema que reflectia el món global dels nostres temps, i que tenia una estètica a mig camí entre "Lost in Translation" i un videoclip de Macaco, tenia la facultat de treure'm de pollguera i, de retruc, em va provocar certa aversió a un diari que, tot s'ha de dir, llegia amb assiduïtat gairebé cada dia. Pensava que després del llençament del nou format, l'anunci passaria a millor vida, però fins fa poc, encara seguia donant la brasa. I per això tinc por de posar la ràdio. Perquè si l'escolto un cop més, no responc dels meus actes.

És curiós el que pot arribar a fer un anunci; en determinats casos, aconsegueix just el contrari d'allò que persegueix: promocionar un producte. I tot, gràcies a la poca vista de molts creatius amb ínfules de Tarantino, Spike Jonze, o Berlanga, depèn del cas. Com aquell central que vol refusar ben lluny la pilota de la seva àrea i calcula malament, s'acaben fent un gol en pròpia porteria.

I és que l'anunci del "Diario Global en Español", com es fan dir ara els papers de PRISA, no és l'únic exemple d'aquestes errades de càlcul que, com a mínim a mi, em provoquen una penalització immediata cap al producte en qüestió. Per exemple, des que el pesat de Constantino Romero em lloa a totes hores a RAC-1 les propietats de les depuradores domèstiques d'aigua Osmotic, mai m'havia agradat tant el gust a clor de l'H2O que surt de la meva aixeta, segurament amb elements nocius per a la meva salut. I parlant de la ràdio del Conde de Godó: mai, mai de la vida, me n'aniré de viatge a Costa Rica, i menys, contractant-lo a Viatges Marsans: aquella cançoneta de "Happy Holidayyyyy... haaaaaappy holidaaaaaaayyyyy" de els falques se'm va incrustar al cervell de manera perillosa.

Quan això passa, s'obre una escletxa perquè surti l'assassí en sèrie que tohom porta a dins. Recordo, per exemple, aquelles ganes d'escanyar nens que vaig experimentar aquell Nadal d'ara fa uns quants anys, cada cop que sentia aquella frase: "Hoooola, soy Edu, feliz Navidad!". Vaig trigar moltíssim en no mirar els mòbils Airtel amb un rictus de fàstic. I, per a més INRI, la frase es va convertir en un gratest hit del carrer, passant a formar part del repertori de tots els graciosos de bar de carajillo. Sí, amics, tots aquells que vàreu pronunciar aquella frase davant meu sou vius de miracle...

Un altre tupis d'anunci que no tolero és aquell que intenta ficar la por al cos de la gent, especialment a les mares. Aquell spot d'Actimel en què, amb música de suspens, s'alertava dels perills que comportava el fet que els nens compartissin un gelat o juguessin al parc a l'aire lliure era surrealista. Que jo sàpiga, cap de les criatures de la meva generació va quedar-se coixa per fer-se una rascada al genoll, o va agafar la SIDA per fer una mossegada al polín de llimona del seu amic. Des de llavors, només per putejar, compro els iogurts per beure de la marca Hacendado. Que, a banda de no ser tan monyes (de fet, ni s'anuncien) són més barats.

Parlant de pasta: com he dit abans, visc força al dia, i de lloguer, o sigui que dins de les meves aspiracions a la vida no hi ha lloc per pensar en adquirir una segona residència en algun resort per a nous rics. És per això que qualsevol anunci de Marina d'Or o similars em posa la pell de gallina, però n'hi ha un que m'es especialment repugnant i que a sobre me l'he d'empassar cada dia a les promocions de La Sexta. Estic parlant, evidentment, de Polaris World, que ha canviat el Camacho per aquella mena de Sr. Burns a la murciana, amb pentinat d'Anasagasti, que no deixa de fregar-se les mans mentre t'ofereix la possibilitat de viure "en lo que, probablemente, sea la mejor oferta de golf de toda Europa". Abans de viure en aquella monstruositat, me'n vaig a una tenda de campanya a Can Tunis. Tindria veïns més macos.

Podria seguir, però la bilis se m'acumula, i és massa perillós. Segur que vosaltres també teniu els vostres anuncis "favorits"; aquí teniu espai per dir-hi la vostra.

Ah! I perdó per l'absència. La feina m'està consumint.

Esa cara me suena...

2007-09-25T18:46:00.000+02:00

Ocurrió el lunes. Estaba medio dormido en el sofá, sedado por mi dosis habitual de CSI (en este caso, de Nueva York, liderados por el gran Teniente Dan), cuando de repente pegué un pequeño brinco al verlo. No podía ser. Era él. John Connor de Terminator 2, el hermano pequeño de Edward Norton en American History X, se había convertido en un personaje secundario en uno de los capítulos de la tercera franquicia de la serie de médicos/investigadores/sabelotodos que pone Tu Pantalla Amiga. Dios, qué triste...

El hombre, además, estaba francamente muy desmejorado. Se parecía más a Steve Buscemi que a sí mismo, con una barba rala de una semana y una barriga (sí, he dicho barriga) que denotaba una dejadez alarmante. Una vez asimilado el golpe, me paré a pensar en que igual este hombre no había trabajado en ninguna peli que valiera la pena desde hace casi una década. Y que de algo tiene que vivir. Y como una cosa lleva a la otra y ya me había despejado, me puse a hacer zapping por el resto de cadenas, llevándome, casi de inmediato, otro tremendo sopapo visual.

En una de esas emisoras locales que emiten videoclips antes del horario del porno softcore, tres chavalitos afroamericanos (negros menauers, vaya) embutidos en unos chándals de táctel de colores chillones y ataviados con unas americanas blancas con hombreras perseguían a una adolescente -afroamericana también, of course- mientras le cantaban: "I neeeeeeed youuuuuu" en formato Betacam. Eran los B.V.S.M.P., angelitos negros de ida y vuelta en los ochenta.

¿Y todo esto, a qué viene? Pues muy sencillo: al fracaso y esa oscuro e irremediable impulso que me lleva a pensar en todas aquellas personas y personajes del mundo del espectáculo y del deporte que iban para figuras y ahora mismo deben estar trabajando, con suerte, de reponedores en el equivalente de su país al Mercadona. Los hay a miles. Es un campo con infinitas posibilidades...

Por ejemplo, siguiendo con la senda abierta de afroamericanos cantarines y ñoñas, mis pensamientos se dirigen hacia aquella versión "black people" de los grupitos de chicos, los Boyz II Men. Después de un par de años de exhibir sus gorgoritos y sus excelentes modales por toda América, desaparecieron, para el bien de la música. En el lado opuesto, malos malosos y con unos añitos menos, estaban los Kris Kross, aquel par de raperos preadolescentes que se hicieron famosos (sic) por llevar sus monos tejanos del revés. En cuanto les creció bigotillo, dejaron de hacer gracia y ahora deben estar fumando crack en Philadelphia, como poco.

Los raperos siempre han sido una gran cantera para el apasionante mundo de las estrellas fugaces. En los ochenta, para que los niños blancos de colegio de pago también se pudieran sentir peligrosos, surgió el gran Vanilla Ice, que versioneando una canción de los Queen (actualmente, banda sonora de un anuncio de La Caixa, en formato cuarteto de cuerda) llegó al olimpo de las carpetas de las quinceañeras. Tras un escarceo sexual con la Madonna más ligera de cascos, y una película -"Cool as Ice"-, se derritió para siempre. Aunque, años más tarde, otro blancucho con nombre helado, Snow, reivindicó el white power con una canción en la que amenazaba de muerte al chivato que le envió al trullo: "Informer". Mmm... chico malo....

Pero no sólo el rap ha producido nombres tan célebres como esos. La canción pop romántica es, de lejos, el mejor vivero para los ídolos efímeros. Especialmente simpáticos me parecen los Bros, aquellos dos hermanitos rubios con veinte pendientes en cada oreja que cantaban que querían ser famosos, o el grandísimo Glenn Medeiros, que con aquel gatito erizado en la cabeza aullaba (en inglés y español, ojo al dato) que nada iba a cambiar su amor por tí. ¿Y qué me dicen del guapísimo Chesney Hawkes, que aseguraba ser "The one and only", o de Matt Bianco, que le daba el toque canalla al sunto con su "Don¡t blame it on that girl". Seguro que alguna lectora (si es que las hay) ha tenido algún cassette o foto del Súper Pop de alguno de ellos en su cuarto.

El imaginario cañí también tiene sus grandes productos de consumo y olvido rápido, especialmente en verano. Porque, ¿alguien se acuerda de los míticos Puturrú de Fuá, que con su "No te olvides la toalla cuando vayas a la playa", nos dio la brasa hasta la hartura? ¿Y los Zapato Veloz, qué deben estar haciendo? ¿Arar el campo con su "Tractor amarillo"? En verano, sólo los más grandes, como Giorgie Dann o King África sobreviven a un solo éxito...

Pero volvamos al romanticismo. ¿Nadie se puso tonto aguna vez con el gran dúo Platón? Aquel piano despertó los primeros sueños eróticos de toda una generación de jovencitas. Por no hablar de los Viceversa, que le dedicaron toda una glosa a "Tu piel morena"... los más alternativos/siniestrillos/ambiguos tuvieron su cuota con los indescriptibles Niños del Brasil y sus "Curvas del placer".... el peinado del cantante era de manual de Llongueras de los tardíos ochenta.

Pasaré de puntillas por el fútbol, tema muy sobado en este blog, pero no sin antes recordar grandes promesas azulgranas como Haruna Babangida, que decía tener 15 años cuando en realidad esperaba la llegada de su primer nieto, Nano, que con 17 años firmó un contrato de 100 kilos por temporada y ahora es suplente en el Cádiz, Sergio Santamaría, mejor jugador de un Mundial juvenil que ha acabado en Segunda B, o el entrañable Lucendo, una excelente persona (no es broma, le conozco) y máximo exponente de las idas de olla del gran Cruyff.

Y la tele... merece un post aparte., pero no me quiero ir sin recordar a la pequeña Judy, de Cosas de casa, que pasó de ser una tierna niñita vecina de Steve Urkel a protagonizar películas porno. Por cierto, el gafotas empollón no ha muerto, Jaleel White sigue vivo, pero vete a saber dónde ha acabado. Igual comparte piso con Kike, el hermano mayor de Farmacia de guardia, que está en "panadero" desconocido. O con su hermano pequeño postizo, que, tras alargar un poco más su carrera en Compañeros y hacer de hijo de El Fary, debe de estar apurando las últimas gotas de su cartón de Don Simón del desayuno.

Lo dicho: queda pendiente otro post de grandes desaparecidos del mundo de la tele. Esos que, con resignación torera, tienen que escuchar, un día sí, y otro también, la frase: "Oye, tu cara me suena..."

L'or de Moscou

2007-09-17T19:15:00.000+02:00

La selecció espanyola de futbol sempre ha estat una gran font d'alegries. Reconec que quan era petit em deixava portar i era un seguidor més dels Zubizarreta, Julio Alberto, Gorriz, Maceda i companyia, però després, un cop ja vaig tenir prou coneixement, he gaudit de valent amb cada derrota i eliminació de "La Roja" en els grans esdeveniments futbolístics mundials i continentals. És a dir, cada dos anys. Especialment deliciós va ser el moment de l'eliminació de l'Eurocopa'96, per penals davant de l'Anglaterra del gran David Seaman (la vaig veure al mític Bar Provençals infiltrat, envoltat de garrulos amb el xandall de la mili) i la del Mundial del 2002, amb el no menys gran Al Ghandour i Corea del Sud eliminant els Camatxoak boys als quarts de final.

En canvi, la selecció de bàsquet era un equip que havia mantingut la meva simpatia, fins fa ben poc. Els Epi, Sibilio, Corbalán i companyia m'havien fet gaudir de petitet, i amb aquells bons records vaig seguir l'equip fins fa ben poc. Fins que van començar a guanyar coses. Llavors, ni tans sols el fet que hi hagi molts jugadors catalans a la selecció ha estat capaç de crear-me'n una opinió positiva. Perquè el que era un grup humà simpàtic, humil i treballador, es va convertir, gràcies als mitjans de Madrid, en "La ÑBA", en un dels pilars del "orgullo patrio", juntament amb Rafa Nadal, Jorge Lorenzo i Fernando Alonso (mort a aquests dos últims, ja, My God!); van aparèixer les samarretes del "Torito" i La Sexta va començar a donar la brasa fins a límits inhumans... en poques paraules, el bàsquet va agafar el lloc del futbol en l'imaginari de l'ultranacionalisme espanyol.

Ahir, aquests nois ho tenien tot de cara. Jugaven a Madrid, la capital del Imperio; el pavelló estava ple com un ou, amb convidats tan il·lustres com el Príncep i la seva dona (tranquils, no es va cremar cap foto ni es va distribuir cap exemplar d'"El Jueves"), ZP o el seu antecessor i senyora -la gran realització de la cadena d'en Milikito ja es va encarregar prou de mostrar-los a cada poc-; el públic cantava allò tan amistós i futbolero de: "a por ellooos, oeeeeeee"... però ni així. Un rus negre (de San Petersburg, com a mínim) va fer la cistella decisiva del partit a dos segons per al final. I Pau Gasol va fallar l'últim llençament, el que se suposava que havia de posar un punt final de pel·lícula al campionat.

Doncs jo me n'alegro. Ja n'estic tip, de tot aquest nacionalisme agressiu dels comentaristes esportius. D'aquella primera persona del plural tan suada i perillosa. D'aquell meyspreu irracional envers el rival, sigui d'on sigui, i aquella sospita permanent a l'actuació arbitral quan no beneficia els interessos de l'equip o esportista de torn. Ahir, mentre tornava cap a casa en cotxe de la feina, em vaig espantar del to ferotge i rabiós del Paco Jó, de la Cadena SER, un home al qual jo tenia per moderat després d'escoltar-lo al "Larguero", però que ahir es va treure la careta definitivament. Fins i tot es va arribar a picar breument amb Paco González, director del "Carrussel Deportivo", quan aquest va gosar fer una observació mínimament objectiva a pocs minuts per al final, quan s'ensumava la remuntada russa. Lamentable.

Arribaran nous caps de setmana, els espanyolets tornaran a treure pit per un Gran Premi, o un campionat de tennis, però jo ja tinc un nou record més amb què combatre tota aquesta allau de "patriotisme constitucional". Tinc un petit tresor: l'or de Moscou. I com aquest, en vindran més, molts més... el pròxim, aquest estiu. Toca Eurocopa!

La desgràcia

2007-08-28T16:35:00.000+02:00

Hi ha coses que no s'entenen. No és el primer, i, malauradament, no serà l'últim, però el cas d'Antonio Puerta torna a plantejar com és possible que esportistes d'elit puguin morir fulminats en un camp de futbol sense una explicació aparent.

Dissabte, sopant amb la meva família, vam veure en directe el desmai del jugador del Sevilla. "Normal", vaig pensar jo, "amb la calor que deu fer al Sánchez Pizjuan, a qualsevol li dóna un yuyu d'aquests". Quan es va incorporar, renegant, ja no li vaig donar més importància al tema i vaig seguir gaudint d'una vetllada animada al voltant de la taula dels meus pares.

Des de llavors, he seguit el cas amb especial aflicció. Ja feia un parell d'anys que aquest jugador em cridava l'atenció. Com a futbolista frustrat, no podia evitar sentir debilitat per un home que ocupava les posicions de lateral o interior esquerre amb la classe i solvència que a mi m'hagués agradat tenir dins d'un camp de futbol, en les mateixes zones. La seva estètica, com de mosqueter, també em va atraure; era com un animal estrany enmig de la gran passarel·la de psudomodels, tenyits, extensions i pentinats estrafolaris en què s'ha convertit la Primera Divisió. Se'l veia un tio autèntic. Futbolista i prou.

El seu gol a la semifinal de la UEFA em va fer treballar més del compte aquella nit d'ara fa un any i mig, però no l'hi vaig tenir en compte. Com tampoc vaig parar massa atenció al titular obvi del Marca: "Por la Puerta Grande". El dia que vaig anar a cobrir el Sevilla-Nàstic al Pizjuan, me'l vaig trobar a l'accés a l'estadi. Estava lesionat, i anava a veure el partit amb la resta dels seus companys no convocats. Es va aturar a parlar amb tothom que el requeria. Aquell dia em va acabar de convèncer. No m'havia equivocat, era davant d'un noi que valia la pena. Em vaig fer de Puerta.

Des de llavors, com a bon esquerrà que era, vaig desitjar veure'l amb la samarreta del Barça algun dia. Malauradament, ja no podrà ser. Com tampoc podrà seguir regalant-nos futbol, o, el que és pitjor, com tampoc no podrà conèixerel seu fill, a qui encara li queda un mes per néixer. Porca misèria. Puta vida.

No m'ho explico. El noi, de només 22 anys, ja havia patit desmais anteriorment, i els serveis mèdics del Sevilla i de la selecció espanyola no van ser capaços de detectar-li cap mena d'anomalia. Com tampoc se li havia detectat res estrany a Marc-Vivien Foe, aquell camerunès que va morir ara fa quatre anys a una estúpida Copa Confederacions a França. O a Miklos Feher, l'hongarès del Benfica que va caure fulminat en un partit de Lliga. O realment la seva desgràcia era inevitable, o el món del futbol no és tan professional com sembla. Espero que no es repeteixi mai més una cosa així. Perquè avui, a més de 1.000 kilòmetres de distància, estic trist per la mort d'un home que admirava sense conèixe'l. Perquè trigaré molt de temps en veure aquella elegància, aquella eficàcia, aquella classe, aquella figura atlètica, en una banda esquerra. Perquè no és just que algú tan jove mori, gairebé davant de mig món, sense possibilitat de fer-hi res. Adéu, Antonio. I gràcies per tot.

Lluvia de estrellas

2007-08-14T17:25:00.000+02:00

No se dejen engañar por la imagen. Yo era joven, inexperto. En el fondo, no sabía lo que me hacía cuando, aquel día de mayo de 1995, quedé con mis colegas del barrio para ir a ver el entreno del Barça.

-¡Vamos, tíos, que dentro de poco ya no podremos ver a Koeman, que he leído en el Sport que se va a final de temporada!

Con esa frase vencí la resistencia de mis amigos y nos dirigimos hacia la parada del 43, que, tras atravesar toda Barcelona (no es broma, desde el límite con Sant Adrià de Besòs hasta la frontera con L'Hospitalet de Llobregat) nos dejaría allí donde entrenaban nuestros ídolos de aquel Dream Team en estado de rápida descomposición. Armados con una libreta y un bolígrafo cada uno, Xavi, Paco, Marc y yo (se hace difícil no escribir El Xavi, El Paco, El Marc, en el barrio no nos faltaba nunca el artículo) nos disponíamos a despedirnos del ídolo de Wembley, esa especie de Tintín zampabollos que nos enseñó a ejecutar faltas y penalties desde la tele.

Recuerdo aquel entreno como una reunión de colegas, o poco más. Casi no había gente (nada que ver con las carreras histéricas que cada día se empeñan en enseñarnos los bloques de deportes de los informativos) y los jugadores, cansarse mucho, lo que se dice cansarse, no lo hacían, desde luego. Rondos, partidete y poco más, mientres El Flaco, sentado encima de un balón, con la mirada ausente, hacía ver que supervisaba los ejercicios. Era el ocaso de su etapa como entrenador blaugrana.

Terminó la sesión. Como era en los campos anexos al Mini Estadi, los jugadores tenían que ir a pie, por la calle, hasta el Nou Camp, para encontrar el túnel de vestuarios -otra cosa impensable, hoy en día: ¿se imaginan a Eto'o y Ronaldinho vestidos de corto, esperando para cruzar el semáforo de Arístides Maillol?- y era entonces cuando nosotros, junto a un nutrido grupo de chavales que habían llegado a última hora, esperábamos ansiosos capturar alguno de nuestros trofeos en forma de garabato en un papel.

Koeman pasó de largo, casi al esprint, si es que ese señor llegó a esprintar de verdad en su vida. Ni nos miró. Los chavales nos quedamos con cara de tontos, boli en mano, sin saber qué hacer. ¡45 minutos de autobús para esto! Entonces vimos como, a paso relajado, se acercaba otro de los grandes reclamos de aquel equipo. La prensa hablaba maravillas de él: era joven, agresivo, con calidad y clarividencia. Era un cruce Laudrup y Sotoichkov, pero con más clase. Capaz de sacarse un pase imposible de la chistera, o de poner el balón en la escuadra rival sólo con proponérselo. Era, según nos contaban los diarios, el crack del próximo siglo. Y lo mejor de todo era que no llegaba a los 20 años. Era Iván De La Peña. El Pequeño Buda.

Los chavales nos miramos, emocionados. En un segundo, le rodeamos por completo, mareando con peticiones de fotos y autógrafos a aquel joven con cara de haberse peleado con el mundo. Pasó de largo con los más mayores y únicamente se dedicó a atender a los más pequeños, cosa que me indignó. En un ataque de valentía único en mi vida (saben los que me conocen que soy más bien dado a agachar la cabeza y a la resignación cristiana), le entregué la cámara a Paco y le dije:

-A mi señal, dispara. Yo me llevo una foto del De La Peña como sea.

Dicho y hecho. Me coloqué a medio metro del ídolo culé, que seguía repartiendo firmas a los mocosos, y desde esa distancia prudencial, arqueé mi brazo para hacer ver que le estaba abrazando.

Como habéis podido comprobar, la foto no acabó de salir bien. Primero, por mi cara de auténtico y genuíno adolescente gilipollas. Y segundo, porque en el momento de disparar la foto, Lo Pelat se dio cuenta del truco. Véase la vena de la frente, inflada como un frankfurt, para tener constancia de ello. Borracho de gloria, y confundido por la osadía que acababa de cometer, salí disparado fuera del recinto del Mini. Tuve suerte, metros más allá pude conseguir los autógrafos de Eskurza y Sánchez Jara.

Iván De La Peña, como todos saben, fracasó en el Barça (dos veces), en el Calcio y en la Liga Francesa, a pesar del boom mediático y de los millones de titulares sobre su supuesto fútbol-arte. Sólo en un equipo pequeño, como el Espanyol, consiguió cierta regularidad, que no capacidad de liderazgo (Tamudo y Luis García le dan mil vueltas, con menos prensa) y, por supuesto, la bula necesaria para desplegar su vagancia sin temor a represalias. Hagan la comprobación: siempre está lesionado para la pretemporada, con curación milagrosa cuando se acerca el inicio de la Liga. Aún con 30 y tantos, y después de una carrera de decepciones, le cae alguna glosa en forma de titular o reportaje. ¿Increíble? No tanto.

Y es que, lamentablemente, pasan los años y muchos de los adolescentes de entonces seguimos siendo esos pequeños hooligans capaces de dejarnos deslumbrar por cuatro titulares de prensa y dos artículos tipo: "Fulaninho, ésta es su vida", que nos pintan a cualquier jugador de fútbol recién llegado al club de nuestros amores como el Futbolista Total, además de próximo candidato al Nobel de la Paz y de Literatura a la vez. Si algo nos ha entrado por los ojos, muchos deméritos tiene que hacer sobre el terreno de juego para que cambiemos nuestra opinión. Aunque (y aquí os propongo el juego), aquí va una lista de estrellas estrelladas que llegaron a precio de marisco y se fueron con peste a sardina caducada:

-Javier Saviola: El Pibe que nos tenía que salvar del apocalipsis gaspartiano acabó conviertiéndose en una sanguijuela imposible de extirpar. Después de dos cesiones discretas, se fue tras absorber hasta el último euro de su suculento contrato. Su próxima víctima: el Real Madrid. Pobrecitos.

-Román Riquelme: Hay que estar ciego para creer que un autista consentido y vago puede llegar a ser el líder de un equipo europeo. En Boca le dejaban hacer lo que quería; en Can Barça tardaron poco en darse cuenta de que les habían vuelto a estafar; en Vila-real todavía recuerdan sus caprichos, su poca entrega... y el penalty que le paró Lehman. Vaya líder.

-Patrick Kluivert: Sus dos primeras temporada en el Barça fueron buenas, pero su afición a la noche le convirtió en otro parásito del vestuario. Eso sí, era guapo, con estilo y chapurreaba el catalán. Malvive en el PSV como suplente del suplente.

-Marc Overmars: A tenor de lo publicado en el verano del 2000, parecía que lo de Figo con el Madrid había sido incluso un buen negocio para el Barça: llegaba el extremo definitivo, con más gol y más capacidad de desborde que el portugués. Estuvo más tiempo en la enfermería que en el campo. Se retiró cuando le negaron la oferta de renovación.

-Emmanuel Petit: Pero qué guapo era... y poco más. El que se vendió como el verdadero cerebro en la sombra de la Francia bicampeona resultó ser un mediocentro lento, tímido y con pinta de actor porno. Rodó un anuncio de champú.

-Winston Bogarde: Por fin, el defensa que el Barça necesitaba. Alto, fuerte, de escuela de toque (venía del Milan, formado en el Ajax), este tipo, según los medios, iba bien de cabeza, podía subir al ataque e iniciar la construcción de juego. Este clon de Averel Dalton en negro acabó siendo el hazmerreír del Camp Nou.

-Dragan Ciric: Era el antídoto culé a Pedja Mijatovic, pero acabó convertido en el pobre que lleva los conos y las pelotas en el entreno. Este yugoslavo de ojos achinados acabó enquistado en el Valladolid, donde dio tardes (dos, concretamente) de gloria.

-Ángel Cuéllar: Para que no digan que sólo critico el producto extranjero. El Betis nos vendió gato por liebre con este delantero que parecía Maradona con peinado de emperador romano y que resultó ser otro jarrón de cristal más en la larga historia de Can Barça. Años después, Don Manué nos la volvería a meter doblada con Alfonso.

-Romerito: Otro de los supuestos salvadores de la causa blaugrana que llegaron del otro lado del Atlántico. Su nombre torero y su escasa habilidad en el campo le convirtieron rápidamente en blanco de las bromas del respetable. En el Camp Nou, la gente todavía sonríe si dices Romerito.

-Mark Hugues: Tenía que ser el complemento perfecto al gran Lineker, pero su estilo primitivo le impidió adaptarse al equipo. Se fue con más pena que gloria, aunque eso sí, se tomó su buena revancha en la final de la Recopa de Rotterdam, jugando para el United.

En fin, la lista es interminable, no como mi tiempo. Por eso os invito a seguir el juego. Adelante: un, dos, tres... responda otra vez.

Saviola i el monorail

2007-07-31T12:42:00.000+02:00

Un dels meus episodis favorits dels Simpsons és aquell en què el poble d'Springfield, en assemblea, ha de decidir què fer amb un bon grapat de calers que han aconseguit després que Joan Gaspart Burns hagi de pagar una multa milionària per la contaminació de la seva central nuclear. Després de debatre unes quantes opcions més o menys útils, els ciutadans acaben llençant els diners finançant la construcció d'un monorail inútil. El motiu? un xarlatà, que els va vendre de manera impecable totes les virtuts del producte, va amenaçar de dur la seva oferta al poble rival, Shelbyville. La resposta va ser immediata: el xarlatà es va embutxacar els tres milons de dòlars de què disposava Springfield. No cal dir que l'invent va acabar en desastre, només salvat en última instància per una acció heròica del gran Homer.

Doncs bé, Ramón Calderón, aquest estiu, ha estat l'Springfield de torn. Ha fitxat un jugador, Saviola, només pel plaer i el morbo que aquest ha pertangut les últimes temporades al seu gran rival, el Barça. Des de Madrid, aquesta contractació es vol vendre com una jugada mestra, com un gran cop al barcelonisme: s'ha fitxat un jugador a cost zero i que a més gaudia de l'afecte de l'afició del Camp Nou. És, diuen, una jugada comparable a la de Florentino Pérez amb Figo o la de Mendoza amb Laudrup, però no és així. Ni de bon tros.

Saviola, a diferència d'aquest dos casos, no va triomfar mai a Can Barça. Els seus representants, veritables genis en l'art de col·locar sardines a preu de marisc, es van aprofitar de la feblesa i la necessitat de Joan Gaspart (el de debò, no el Sr. Burns) i el van fer pagar 4.500 milions de pessetes per un marrec de 20 anys que prometia, però res més. La seva cara de nen bo i la seva actitud impecable, unides a una bona primera temporada, van conquistar el Camp Nou, però després la seva estrella es va anar apagant. Ni tans sols en les dues cessions a equips menors, com el Mònaco o el Sevilla (no se m'enfadin els andalusos, però és cert) va poder ser titular habitual i demostrar la seva suposada vàlua com a davanter golejador. Amb la fitxa indecent que cobrava -indecents ho són totes, però la seva encara més per la relació sou/rendiment- el més intel·ligent que va poder fer el Barça va ser deixar-lo marxar i que se n'anés a enganyar a algú altre. I aquest altre, oh, sorpresa! ha estat el Reial Madrid.

Saviola no és tonto. És, com de vegades demostra a l'àrea, molt murri, i ja s'ha ficat l'afició blanca a la butxaca prometent 20 gols aquesta temporada i assegurant que ja ha oblidat el seu passat blaugrana. D'aquí a 5 mesos, en tornarem a parlar. Pronostico un Saviola suplent, amb poc protagonisme i superat fins i tot per jugadors com Soldado. És clar que ell no obrirà la boca, sempre correcte. Ell i els seus representants ja han fet la feina, signant un sucós contracte amb Don Ramón. Si després el monorail descarrila, que se'n vagin a demanar a explicacions a un altre. Homer Simpson Schuster haurà de fer mans i mànigues per evitar un fiasco sonat. Al temps...

El día de la Marmota

2007-07-27T18:28:00.000+02:00

Suena el despertador. Me levanto, después de remolonear cinco minutos entre las sábanas. De camino a la ducha, pongo la tele. En el programa matinal, los presentadores parecen las personas más despiertas del mundo. Están excitados: algo va mal en Barcelona. Como voy con prisas, no me entero, no sé si es la luz, el aeropuerto, el tráfico, porque ha volcado algún camión en una arteria básica de la ciudad, o bien que se ha vuelto a colapsar el servicio de trenes de cercanías. Algunos afectados llaman en directo al programa. Por teléfono, muestran su indignación por el desastre, mientras el presentador, con esa pinta de telepredicador ilustrado, asiente e inmediatamente después de despedir la llamada, lanza a los contertulianos la pregunta del millón: "¿a quién hay que pedirle responsabilidades?" Aburrido de buena mañana, cambio a una de esas cadenas tan enrolladas que, entre anuncio y anuncio de créditos fáciles y reunificaciones de deudas, programan un concurso chorra (ver "¿Dónde está la bolita?") para ganar 200 o 300 euros.

Después de pasear a la perra, cojo el coche y me voy a trabajar. En la emisora de noticias 24 horas, los políticos hacen las primeras valoraciones al desastre del día. Los de la Generalitat culpan al Gobierno central de la falta de invversiones. Los de la oposición, en cambio, critican la poca previsión de Montilla&Co y les acusan de estar a las órdenes de Madrid. Los afectados por el caos, mientras tanto, siguen colapsando las centralitas de cualquier medio que les quiera escuchar.

La mañana avanza. Ojeo el periódico del día y me encuentro con lo de siempre en la sección de internacional: Sarkozy yMerkel quieren desbloquear la Unión Europea. Atentado con coche bomba (o suicida, va a días) en el centro de Bagdad con una veintena de muertos. Bush sigue con la pugna con el Senado por la retirada de las tropas. Protestas en Afganistán o Pakistán por parte de los islamistas radicales. Lo de siempre, vamos.

Mediodía. En el Telediario, Zapatero promete por enésima vez que la situación en Catalunya (léase Barcelona) cambiará, anuncia más inversiones e insiste en que se investigarán a fondo las causas del desastre del día, para que no vuelva a pasar. Un minuto más tarde, Rajoy aprovecha su cuota de pantalla para acusar al Gobierno de incompetente, a la vez que, en un rocambolesco giro dialéctico, consigue sacar de nuevo a debate la desmembración de España, el diálogo con E.T.A. y la asignatura de educación para la Ciudadanía. Su mamporrero, Ángel Acebes, en rueda de prensa, asegura que el Ejecutivo está ocultando datos importantísimos a les españoles y exige una comisión de invertigación en el Congreso. Cambio a los Simpson. Me da la sensación que se repiten menos.

Media tarde. Leo en las ediciones digitales de los periódicos que un hombre, en algún rincón de Valencia, Extremadura o Cuenca, ha matado a su mujer y luego se ha pegado un tiro en la cara. Continúan las inevstigaciones por corrupción urbanística en numerosos ayuntamientos del Estado. Los inputados, ediles y promotores, lo niegan todo. En la noticia de al lado, los expertos avisan que, algún día, el precio de los pisos comenzará a bajar. Más a la derecha, otra nota avisa de un nuevo incremento del Euríbor. Yo, que vivo de alquiler, no puedo reprimir una leve sonrisilla...

Al llegar a casa, tropiezo con el programa de corazón de turno en la tele. Paquirrín, que es un putero, tiene una nueva novia. La gente se escandaliza cuando se descubre que la muchacha no es más que una golfa. Se llena una hora de debate mientras se exprimen tres minutos de imágenes de la pareja, que se repiten una y otra vez. El presentador, entre grito y grito de sus colaboradores, consigue anunciar que por la noche, en un "documental" especial, se revelará un gran secreto de un famoso que lleva años criando malvas.

Llega la noche. El Telediario sigue dándole vueltas a lo que ha pasado por la mañana. El presentador, guapo como él solo, repite las noticias que me he perdido al mediodía por ver Los Simpson. Un par de cayucos han llegado a las Canarias, se esperan más en los próximos días. Lentamente, llegan las notícias deportivas. Uno de los cracks del Barça asegura, en rueda de prensa, que todos son compatibles, y que está encantado de compartir vestuario con sus compañeros. En el Madrid, Calderón se llena la boca de promesas que, o son imposibles, o le acabarán resultando extremadamente caras. Han pillado otro ciclista yonki, él dice que es una víctima, mientras que los directores de equipo reclaman los mismos controles en el resto de deportes. Rafa Nadal sigue ganado en tierra batida. Pues vale. En la sección de cultura, el estreno de la última película de dibujos animados (para adultos, claro, transgresora y divertida, pero a la vez apta para el consumo masivo de la chiquillada) y la nueva obra de teatro de Calixto Bieito o Sergi Belbel (los dos únicos autores en el Universo, creo) amenizan los últimos minutos del Telegiornale.

Me voy a la cama con mi pequeña radio, para conciliar mejor el sueño. En El Larguero, José Ramón de La Morena entrevista a Fernando Alonso, Andrés Iniesta y Luis Aragonés. Me quedo dormido, pensando que la vida es un triste bucle. Mañana será otro día. O no.

Ganas de matar aumentando...

2007-07-24T17:17:00.000+02:00

Me considero un tipo pacífico, aunque sólo sea por cuestiones puramente pragmáticas (en cualquier pelea, por mis características físicas, tengo un 70% de posibilidades de recibir una buena zurra), pero hay un lugar en el que la mala leche concentrada que hay en mí se libera, cual Papá Furioso Homer. Estoy hablando del coche, ese instrumento del diablo que saca lo peorsito que hay en nosotros, para que nos arranquemos los ojos los unos a los otros.

No es que sea entrar en el vehículo y que automáticamente mi piel se vuelva verde, como la del amado padre de família Simpson. Lo que pasa es que hay una serie de comportamientos que me sacan de quicio y me hacen aborrecer la raza humana. Suerte que esto no son los U.S.A y que no llevo una pipa en la guantera, que si no, ya habría dado con mis huesos en Alcalá Meco. Ahí van unos cuantos ejemplos. Os animo a que ampliéis el catálogo vosotros mismos:

-El Garrulo Fantástico: No suele tener más que un Seat León o un Hyundai Cupé (tuneados, eso sí), pero el ser en cuestión se cree en posesión de la máquina más perfecta y potente del Universo. Siempre tiene prisa, ya sea para ir a buscar a su novia al Mercadona o para ir al parque y juntar su pajarico con el de sus otros colegas para que canten. Sus años de experiencia en la carretera a los mandos de una Chuspino trucada con un tubo Metra Kit le convierten en un as del eslálom, los acelerones y la conducción temeraria. El mayor placer es cerrarle cuando te intenta adelantar por la derecha y hay un coche parado en doble fila a 15 metros. Orgásmico.

-La Disco Móvil: Suele ser una variante del especimen anterior. Su radiocassette tiene suficiente potencia como para funcionar de servicio de megafonía del Camp Nou. El garrulo lo sabe y por eso, en las calles de un solo carril o zonas peatonales, se dedica a la noble y agradecida tarea de evangelización musical. Los hay de tres tipos: el makinero (el pionero, un clásico que nunca pasa de moda); el "Bisbalero" -homosexual reprimido, sin duda; nadie en sus cabales puede estar orgullosos de que le guste "Bulería" o "Corazón Latino"- y el Latin King de pegatina, con el reggaeton a toda pastilla (música simple para gente simple, proclamo). El único antídoto posible es, yendo de peatón o conduciendo, no mirar hacia el coche, aunque te retruene toda la caja torácica con los bajos de la música. El killoconductor se sentirá confundido por unos segundos y puede que, en el próximo semáforo, suba un poco más el volumen hasta quedarse sordo del todo.

-El Bicivolador: De pequeño, aquella peli me marcó, aunque poco sospechaba que, un par de décadas después, llegaría a maldecir aquel tipo de comportamiento temerario sobre las dos ruedas. El bicivolador se suele concentrar en Barcelona, esa gran urbe cosmopolita, capital del buen rollo y del mestizaje. Suele ser un ecopijo con gran conciencia social, que ha decidido no contaminar más que a sus compañeros de oficina (oficina creativa, eso sí, que hay un nivel) con su peste a alerón sudado. Su comportamiento ecológico le otorga una especie de superioridad moral que deriva en una serie de privilegios prohibidos al resto de los mortales, tales como circular indistintamente por aceras y calzada, ignorar toda clase de improperios y, sobre todo, pasarse por el forro de los caprichos todos los semáforos. Cada vez que, parado en un cruce, un ciclista me pasa por la derecha y sigue su camino como si nada, repito un mantra que algún día se cumplirá: "ojalá pase un trailer de 18 ruedas sin frenos ahora mismo". Sí, soy malo, ya lo sé. Deténganme.

-Mamá Conductora: Solían ser personas normales antes de tener hijos, pero una estraña mutación durante el parto (quizás, producto de la anestesia) convierte a la simpática y pizpireta conductora de un Opel Corsa o similares en un auténtico peligro al volante de un monovolumen o, sobre todo, un 4x4. Futo de esta mutación, estas señoras perciben la carretera de otra maneray, sobre todo, las normas de tráfico, como en el caso de un Bicivolador, adquieren un significado mucho más relativo. Su afición más común es colapsar las áreas colindantes a un colegio o guardería (es decir, prácticamente toda la ciudad, hay escuelas en casi todas las calles) con sus vehículos en doble o triple fila para ir a buscar a sus retoños. Se ve que con el carnet de paternidad (si es que lo hay) te dan una tarjeta de inmunidad aparcantil, porque si no, no me explico la pasividad (o colaboración directa, en muchos casos) de la guardia urbana. El extra point es, por la mañana, quedarse en la granja de al lado del cole charlando alegremente al calor de un cortadito con el resto de las mamás, mientras el Cherokee, el Pajero o el Cayenne de turno sigue obstruyendo el tráfico al compás de las luces de emergencia. Este especimen suele estacionar por el mítico sistema de "aparcar de oídas", muy gracioso cuando el Jeep va coronado por detrás por una bola de enganche para una caravana inexistente.

-Prudencios: Son tipos entrañables, amables, gente de bien que sólo tiene un defecto: se tomaron demasiado a pecho aquella canción de: "Precaucióooon, amigo conductooooor, que la senda es peligrosaaaaaa". Tienen tendencia a circular a 100 por hora por el carril central de la autopista (inutilizando así el de la derecha, y obligando a adelantamientos temerarios) y normalmente suelen ser coches de domingueo ocupados con papá, mamá, hijos, abuela y loro. O son sordos, o han aprendido a no hacer ni puñetero caso de los pitos y los insultos del resto de conductores. Otro de sus lugares favoritos son las rotondas: primero meten el morro del coche tímidamente. Cuando crees que no pasarán y te relajas, y cuando te encuentras a tan sólo un par de metros de distancia, cierran los ojos, deciden que el mundo es de los valientes y pisan el acelerador. La situación se resuelve con un frenazo simultaneo y con los dos cohes parados en medio de la rotonda. Si les miras a los ojos pidiendo explicaciones, pondrán cara de besugo y se encogerán de hombros. Ni Steve Urkel con su "¿He sido yo?" resultaba tan tierno.

-The Aparkeitors: Son víctimas del Síndrome Media Market (ver este blog, dos entradas más abajo). A la hora de aparcar, tienen una gran táctica: distribuyen a cuantos ocupantes llevan en el coche por el barrio, cual gorrillas, a la caza de un sitio. Después de unos minutejos, ya tienen el problema del párking resuelto, generalmente por la esposa del conductor que, previamente, se ha tenido que encarar a dos o tres coches que intentaban ejercer su libre derecho a ocupar ese pedazo de cielo llamado sitio libre. Si la plaza es susceptible de poder acoger a más de un vehículo, estos lumbreras ya se encargan de dejar su coche justo en el medio, para que ningún otro coche pueda rayárselo en la maniobra. Si yo tuviera madera de justiciero, saldría con una navaja de Albacete a "decorar" todos estos coches de arriba a abajo. Pero como soy un rilao, escribo y me muerdo las uñas en silencio.

Nada más, os invito a completar la lista, que quedan muchos más casos por describir...

Todos Moros

2007-07-20T20:51:00.000+02:00

Hace ya más de un año, el mundo musulmán se puso en pie de guerra por culpa de las caricaturas que un periódico danés hizo de Mahoma. Islamistas radicales (y moderados) se rasgaron las vestiduras al ver a su profeta representado, algo que ellos mismos no aceptan. En una de ellas, la más famosa, Mahoma llevaba una bomba en el turbante, en clara alusión a la vinculación entre los musulmanes más extremistas y el terrorismo.

La cosa se convirtió en una bola de nieve: protestas en la calle, quema de embajadas, crisis diplomáticas... todo porque se había producido un conflicto cultural que aún no ha quedado resuelto del todo.

La reacción en Europa a estas protestas fue casi unánime, más allá de la corrección política de los más cautos: defensa encarnizada del diario y del caricaturista, en aras de la libertad de expresión que, supuestamente, en este continente, más civilizado, disfrutamos día a día. Curiosamente, los medios conservadores fueron los más más beligerantes en esta batalla dialéctica. Con la palabra Libertad en la boca, los líderes de opinión de centro-derecha defendían las caricaturas y el derecho a publicarlas.

Bien, pues parece que no somos tan modernos como pensábamos. Hoy, en pleno 2007 (era cristiana, no se me enfaden), en España se ha producido un episodio que da que pensar sobre la libertad de expresión en este Estado. Resulta que uno de los jueces estrella del país, el juez Del Olmo, ha secuestrado la edición de esta semana de la revista El Jueves. ¿El motivo? Lo podéis ver en la foto de esta entrada del blog. Aparecen el Príncipe Felipe y su mujer, Letizia, practicando el sexo y el chiste hace alusión a la vagancia de toda la estirpe borbónica y a la promesa de Zapatero de dar 2.500 euros por cada niño recién nacido. Los medios más conservadores, esta vez, curiosamente, parece que se han olvidado de su tan amada Libertad de Expresión; ahora lo que se lleva son los límites razonables y la Lealtad a la corona.

O sea, a ver si me aclaro: se puede atentar contra lo sagrado (ya sea del mundo musulmán o del cristiano, estamos tan cansados de ver caricaturas de Jesucristo que ya ni reparamos en ellas), pero no podemos reirnos del hijo del sucesor de Franco como Jefe de Estado (nombrado por él directamente, no nos olvidemos) y su mujer, una presentadora de televisión divorciada que encontró en la Zarzuela su retiro dorado. Pues vale.

Ni soy religioso, ni soy monárquico, así que si se me permite, si hace un año y pico los musulmanes que protestaban eran unos moros de mierda radicales, según más de uno, los que ahora han puesto el grito en el cielo por una portada son, sin miramientos, unos putos fachas. O todos moros, o todos cristianos. O la Libertad de Expresión sirve para poder relativizarlo todo (y la burla es la mejor manera) o bien aquí no hace broma ni Dios. Pero que nadie haga las leyes según le convenga, o según no moleste a los que, relamente, parece que mandan todavía en este Estado.

La síndrome Media Market

2007-07-17T19:30:00.001+02:00

No siguis tonto. Sigues més llest que la resta. Sigues el més espavilat. Aquesta és la línia mestra de la campanya publicitària del Media Market, la gran cadena d'informàtica i electrodomèstics que ha colonitzat gran part del territori estatal, però podria servir per resumir la filosofia de vida de l'homo hispànicus. Allà on van es pot reconèixer perfectament un habitant de les Espanyes només per la seva manera de comportar-se. És la síndrome Media Market. La necessitat de ser més llest que la resta.

Escric això després de passar 10 dies fent el guiri a Itàlia. En aquestes vacances, he vist més museus i més runes que en tota la meva vida, per no parlar dels quilòmetres i quilòmetres que he fet a peu, escenificant aquella imatge entranyable de l'estranger perdut, mirant els noms dels carrers per on passa mentre mira de trobar-los al mapa que porta desplegat a la mà. Doncs bé, en els dies "culturals", he pogut acabar fins els nassos del comportament typical spanish del turista ibèric. Vet aquí uns quants exemples del behaviour hispànic:

-Nostra Senyora del Colze: La cua d'entrada era als Museus Vaticans era quilomètrica, semblava que no s'acabava mai. El visitant sabia que, d'entrada, li esperava una hora de fila abans d'entrar a les immenses instal·lacions de l'amic Ratzinger. La gent, amb resignació, s'hi posava i mirava de matar el temps xerrant i observant els companys obligats de viatge. Ens va tocar una família de nordamericans aris (immensos, grassos, amb pinta de ser socis d'honors de la NRA), un parella argentina, una família filipina, amb carro de nen inclòs i... el típic matrimoni espanyol de mitjana edat. Ella, amb un vestit de flors horrorós, una gorra i unes bambes blanques, ideals per a la caminada bestial que els esperava. Ell, bermudes del Coronel Tapiocca, un polo gris, mitjons blancs fins als turmells i mocasins. Deliciós. El clima era de bon humor, de paciència, i tots sabíem que no calia guardar una fila estricta, ja que hi entraríem tots més o menys alhora. Tots? NO! La senyora espanyola, que des del minut zero ja s'estava queixant de la longitud de la cua, va arribar a fer servir els colzes contra la Maria, la meva xicota, perquè, quan encara quedava més de mitja hora de cua, havíem gosat passar per endavant en una d'aquelles arrencades sobtades de la fila. No contenta amb això, va esbroncar el marit per no haver defensat la posició, davant la mirada de sorpresa de la resta de penitents. El millor, però, va ser un cop vam entrar (tots alhora, com ens esperàvem) al museu: la parella es va separar i cada cònjugue va ocupar una fila per comprar l'entrada per, després, unir-se en la que avancés més ràpid. Lògic: després d'una hora llarga d'espera, trenta segons són vitals, no? Cal ser més que la resta sempre...

-Rociíto i espós: Per fí hem arribat a les estances vaticanes. Durant la visita, és permés de fer fotografies, però sense flaix. Un cop arribés, però, a la Capella Sixtina, es prohibeix fer qualsevol mena de foto o grvació. Hi ha un cartell ben gros a l'entrada; nombrosos guàrdies de seguretat s'encarreguen d'anar-ho recordant i, cada cinc minuts, el sistema de megafonia explica, en tres idiomes diferents (incloent-hi l'espanyol, of course) les normes especials de la sala. Doncs bé, just després de sonar aquestes advertències, se'ns acosta una parella jove, d'uns vint-i-sis, o vint-i-set anys. Ella, cabell arrissat de perruqueria, top blau marcant pitrera (i molles, tot s'ha de dir) i pantalons de cintura baixa. Ell, alt, moreno amb pentinat de garrulo de patilla fina i samarreta ajustada. Oloren a espanyol pels quatre costats. El noi treu la càmara i comença a fotografiar sense cap mena de miraments El judici final, mentre somriu, pensant en com vacil·larà amb els seus col·legues. El somriure, això sí, dura poc: un dels vigilants se l'endú pel braç i amenaça de fer-lo fora. El xicot es posa blanc, guarda la càmara mentre s'excusa amb un cínic "es que yo no lo sabía, no me he enterado", que no convenç ningú. El guàrdia, empipat, decideix deixar-lo estar. Un cop ha marxat, el noi es gira cap a la seva xicota i diu: "joder, cómo se ponen, esta gente, tsck, si sólo eran dos fotos". És clar, dues fotos que només ells, més llestos que ningú, tenien dret a tenir.

-La cúpula de Babel: L'espanyol mitjà creu que, un cop ha passat els Pirineus, ningú el pot entendre i que pot parlar a crits amb els seus amics, fent burleta de la gent sense cap problema. Pujant a la cúpula del Duomo, després d'haver superat més de 400 esglaons, vam arribar per fi a l'últim tram de l'escala, molt estret i que serveix tant per pujar com per baixar, causant les lógiques cues i embussos que la gent supera amb sentit comú, educació i civisme. Just quan estem pujant aquest tram, sentim un crit des de dalt: "Eh, eh, stop, stop, please!". Automàticament, ens aturem, per veure què passa. La noia que havia cridat diu llavors: "¡venga, hombre, dejad de subir,que queremos bajar! A ver, bonita, si te quedas ahí enmedio, no hacemos nada, jejeje..." La cara de la bromista va canviar quan la Maria va respondre amb un directe "Oye, pasaré si me da la gana, graciosa". S'ha de ser curt per pensar que, pel fet de no estar a la teva terra, et pots posar amb la gent sense perill a que t'entenguin.

Aquests són només tres exemples, però de ben segur que tots us heu trobat amb algun cas semblant si heu anat de viatge a algun lloc farcit de compatriotes. Allà on van, exporten el seu leitmotiv: Jo no sóc tonto, Sóc més llest que la resta.

La Tripica de Proust

2007-07-05T18:13:00.000+02:00

Vaig pujar a l'habitació. Els dos llits estaven tapats, esperant que, com cada estiu, algú els ocupés durant una temporada. Enmig, la tauleta (que deu tenir un milió d'anys d'antiguitat) continuava igual que sempre, mig coixa. M'ho vaig pensar dos cops, però finalment vaig tenir el valor per obrir els seus dos calaixos.

Va ser com obrir una bústia del temps. El primer que em vaig trobar va ser l'Especial Vacaciones de "El Jueves"... de l'any 1998! El vaig fullejar, molt per sobre, i sorprenentment, encara recordava molt dels seus acudits, de tants cops que els he llegit. Immediatament, vaig veure'm a mi mateix, amb 19 anys, estirat a l'hora de la migdiada sobre aquell mateix llit, deixant passar l'estona, rient amb el "Para tí, que eres joven", o "La Parejita". Ara, ja fa un parell d'anys que he deixat de comprar la revista.

Vaig baixar de nou al menjador. La casa tindrà uns 150 anys, i realment ha patit molt poques reformes al llarg de la seva història. Per tant, ens trobem amb una estança austera, amb una cuineta de gas, una pica, una taula i sis cadires, i poca cosa més. Ni un miserable sofà per veure la tele petita que fa fa gairebé 20 anys que vam importar de Barcelona. Vaig girar el cap i, per un moment, em vaig veure, amb 12 anys, enganxat a la tele, intentant ajustar l'antena per poder seguir en directe les aventures de Miguel Indurain al Tour de França, mentre amb la mà dreta aguantava el transistor per on José María García i el seu equip em cantaven a crits l'etapa del dia.

Vaig sortir al carrer. A l'altre costat de la via, els camps han anat cedint espai a la construcció de casetes, però encara puc veure aquells bancales on em deixava els genolls als 10 anys, jugant a futbol amb la resta de nens del Camino de Hellín. Els arbres continuen oferint una mica de treva al sol implacable de la Meseta castellana, i l'aire calent segueix fent la mateixa olor a sec que sempre. Els records em colpegen, implacables, mentre decideixo agafar el cotxe i fer un tomb pel poble.

Passo per la plaça on, cada matí, anava a comprar el meu Sport. Com a bon culé a l'exili, necessitava estar al dia dels fitxatges que preparava el meu equip de l'ànima. La papereria ja no existeix. Sí que segueix igual, en canvi, la porxada on seia per fer-hi una primera ullada: Van Gaal, més a prop del Barça; Ronaldo, flamant fitxatge de l'Inter; Figo, des de l'Algarve, assegurant que aquesta serà la seva temporada, que farà frapar la gent al Camp Nou...

Segueixo la ruta. Ja fa una estona que Los Planetas omplen el meu cotxe de música. M'aturo i canvio el CD. Als pocs segons, l'estrident inici de "Serve the servants", la cançó que obre l'"In Útero", de Nirvana, em transporta de nou pel túnel del temps. Em veig a mi mateix passejant pel carrer Gran, estrenant look rebel: la meva mitja melena, treballada al llarg de tot l'hivern; la meva perilla de quatre pèls mal comptats, la meva samarreta negra, les meves sabatilles d'skater... amb els que esperava tenir èxit amb les noies el cap de setmana. Em miro pel retrovisor. Això que tinc al voltant dels ulls són arrugues? El meu pentinat no pot ser més impersonal, ara mateix. Abaixo el volum, de sobte m'ha agafat una mica de vergonya.

Arribo al carrer dels pubs. Els més mítics continuen oberts. D'altres han tancat. D'altres han obert amb un altre nom. És llei de vida. Probablement, a la nit, sortiré a fer una copa amb els meus amics per la zona. És clar que ja no serà el mateix. Un d'ells ja té un fill. L'altre, està casat de fa quatre anys. N'hi ha un parell que continuen com sempre, anant a fons els caps de setmana, però jo ja no els puc seguir el ritme. Passa una dona. La seva cara em sona. El cos, no tant. Va ser un d'aquells affaires d'estiu de fa molts anys. Ara, s'ha convertit en una senyora amb cos de senyora que passeja pel carrer amb el seu marit. Probablement m'hagi reconegut, perquè irònicament, m'he anat aprimant amb els anys, però no ens diem res. Quant fa d'allò? 10 anys, 11? Em sento cansat. Torno cap a casa.

Més tard, em reuneixo amb els vells amics per prendre cafè i, per un moment, res no ha canviat. En Juanjo, en Leandro, en César, en Roque... tots riem recordant anècdotes de velles borratxeres. Com aquella nit que em va donar per abraçar-me a la nevera i cantar, al costat del radiocassette, tot el "Nevermind", mentre ells m'intentaven treure del local de casa del Roque i marxar a la zona de bars... o aquella altra, en què tots quatre ens vam ficar pel camp a tota velocitat amb l'atrotinat Peugeot 505 de Leandro, amb les finestres obertes i cridant...

Els quatre dies a Tobarra se'm van passar volant. Vaig marxar tristot, però content alhora, per tots els records, per tots el moments que, de sobte, havia tornat a reviure. I, quan m'enyoro molt, sempre em queda fer-me un entrepà amb la llonganissa d'allà. La tripica, com diu la meva àvia. Si Proust hagués passat algun cop per La Manxa, us asseguro que no hagués utilitzat la magdalena per recordar el temps perdut. Ho hagués fet assaborint un bon entrepà de tripica, com aquells que em menjava cada capvespre, de marrec, quan me n'anava, tot mudadet, amb els meus amics cap a la Fira del poble. Com el que em prepararé aquest vespre a la salut de tota aquella gent que veig molt de tant en tant, però que em segueix considerant un amic de debò.

¿Dónde está la bolita?

2007-07-05T00:46:00.001+02:00

Si hay algo que me apasiona de las vacaciones es poder quedarme (sin remordimientos) a ver la tele de madrugada. Gandulear en el sofá, con un vasito de agua helada y comiendo porquerías me transporta a aquellos larguísimos veranos que empezaban en Sant Joan y acababan con la Liga y la Champions ya en funcionamiento. He cambiado la cama plegable, la tele pequeña y el ordenador de mi habitación de chaval a mi sofá, mi televisor en condiciones e incluso el Digital +, pero la esencia sigue siendo la misma: poner el cerebro en "modo a prueba de fallos" y dejar pasar el rato por el simple placer de saber que al día siguiente te puedes levantar a la hora que quieres.

Lo que sí que he podido comprobar que ha cambiado ha sido la programación de las grandes cadenas, en especial las privadas. Una noche de verano, con un poco de suerte, podías tropezarte con un episodio repetido de alguna serie en reposición, al estilo de "Calor Tropical" (algún día he de escribir sobre Nick Slaughter, ese gran hombre) o con el enésimo pase de alguna película picantona, como "Fuego en el cuerpo", "Amantes" o "Sangre y arena". Actualmente, con las emisoras locales emitiendo softcore a todas horas y con las series ocupando el papel de productos estrella, las cadenas han optado -casi todas- por ejercer de trileros modernos, a la caza del pardillo insomne.

Probablemente, los programas a los que me refiero sean los primeros en recorrer el camino de las televisiones locales a la generalistas, y no al inrevés, como acostumbra a pasar. Son aquellos espacios como "Buenas noches y buena suerte", que consisten en que un par de presentadores (pinta de buscona de discoteca poligonera ella; pinta de metrosexual de gimnasio de barrio él) hablen y hablen sin parar para instar a los espectadores a llamar a un 806 para resolver pruebas que hasta Homer Simpson con un chute de heroína sería capaz de superar. Me escandaliza que haya personas tan idiotas (o tan desesperadas) que se dejen timar de esta manera. Que se pasen minutos y minutos colgados de la línea -mientras los presentadores hablan y hablan sin parar- para conseguir, en el mejor de los casos, entrar en antena y sentirse afortunados porque se llevan un puñado de euros.

Hace tiempo que las cadenas de televisión pasan, o eso dicen, por apuros económicos, y está claro que la competencia cada vez es más grande y más feroz, pero quiero creer que existen otros métodos menos vergonzosos para obtener unos ingresos extra. Por ejemplo, volver a la mítica Teletienda. Y no, no me refiero al tipo ese calvo con cara de pederasta que nos intenta empaquetar un equipo informático HP con una sonrisa maliciosa. Me refiero a los clásicos: el juego de cuchillos Ginsu, el Pump&Seal, el Abdominazer... puestos a que te intenten timar, que lo hagan con gracia. Que, si te tienen que sacar el dinero, como mínimo que no les cueste tan poco esfuerzo como poner un panel, una línea de telefóno sacacuartos y dos postadolescentes con dotes de feriante a ocupar horas y horas de madrugada.

Goebbels estaría contento

2007-06-21T01:06:00.000+02:00

Ya está. Se acabó. La Liga terminó con el desenlace que todos nos esperábamos después del Tamudazo en el Camp Nou. El Madrid, tras tres años de sequía, volvió a la Cibeles convertido en el justo ganador de una competición triste, muy triste. Y digo justo ganador porque al final el que ha conseguido más puntos se merece el triunfo. En el Tour, a nadie le importa qué corredor ha corrido más kilómetros en solitario en la etapa reina. Lo único que queda en la memoria del aficionado es quién llega el primero a la cima del Alpe D'Huez. Al segundo, haber cogido muerte.

En el mes de noviembre, cuando el Madrid visitó el Nou Estadi de Tarragona, pude asistir en directo a una de las innumerables idas de boca de Ramón Calderón. Prometió, como tantas otras veces, títulos a final de temporada. Muchos de los presentes, excepto los cuatro Ochaítas de turno, se mofaban de él casi abiertamente. En aquellos tiempos, era la tónica general, impulsada por "As" y "Marca", que sin que sirviera de precedente, se habían puesto de acuerdo. El entrenador, Fabio Capello, tampoco atravesaba un buen momento. Estaba discutido, aunque un par de meses más tarde, llegaría su momento más complicado. Su famosa Peineta daría la vuelta al mundo.

Pero, de repente, algo hizo "click" en el madridismo. Después del empate a 3 en el Camp Nou, la maquinaria de propaganda del club y los poderes fácticos se pusieron a remar todos a una. Curiosamente, de nuevo contra el Nàstic, desde los marcadores de los aledaños del Bernabéu hasta los programas de radio nocturnos, pasando por los diarios y las teles, se apuntaron al ya célebre "Juntos podemos". Desde entonces, y aprovechando la descomposición galopante del Barça, la presión se fue haciendo cada vez más fuerte, instaurando de nuevo la madriditis en un equipo sumido en una guerra civil de dominio público. La "Cofradía del Clavo Ardiendo" de "As", o el "Espíritu de Tenerife" de "Marca", eran el pan nuestro de cada día hasta que llegó lo insufrible para un corazón azulgrana: Calderón, Esperanza Aguirre, Guti, Roberto Carlos y compañía encaramados a la Cibeles.

Si no fuera porque hace más de sesenta años que está criando malvas, Joseph Goebbels estaría contento. Hacía años que no asistíamos a una demostración práctica tan contundente de su frase más famosa: "Una mentira repetida mil veces se convierte en una verdad". Visto el éxito de la campaña madridista, Ángel Acebes y Pedro J. Ramírez podría tomar nota. Si en vez de repetir su cansino "Ha sido ETA" en el diario "El Mundo" se dedicaran a controlar la prensa deportiva, hasta el mismísimo Yosu Ternera se entregaría arrepentido en la Audiencia Nacional, afirmando, además, que mató a Kennedy y a Julio César. Sería más fácil que ir buscando cintas de la Orquesta Mondragón y Tytadine por los sumarios del 11-M.

Diògenes

2007-06-20T01:20:00.000+02:00

Ha de ser molt dur ser reporter del programa "España Directo". Admiro aquest nois, de debò. Posar-se davant de la càmara a retratar el reguitzell de festes populars, receptes de cuina i denúncies estúpides de quatre veïns que es porten malament mereix un reconeixement. I més, pel sou que cobren (no s'enganyin, aquest alots i alotes treballen per a MediaPro, aquest gran tirà de la comunicació espanyola) i perquè sempre han de fer bona cara.

Al principi, tenien una vida més o menys tranquil·la: colles de iaios alegres que ballaven a les revetlles, mestres artesans que explicaven com fer esclops de fusta, o membres d'associacions protectores d'animals denunciant l'estat de saturació de la gossera de torn eren els seus companys de feina habituals. Però és clar, fer un programa diari requereix un esforç d'imaginació que, arribats a cert punt, supera la capacitat de qualsevol cervell humà. I, si m'apures, del ja mític "Deep Blue", aquell superodinador mandrós que només fa que jugar als escacs.

D'un temps cap a aquí, aquest programa ha adquirit la virtut d'elevar a reportatge televisiu el que fins ara no passava de ser la típica tonteria que comenten dues "Marujas" quan es troben per comprar el pa. L'altre dia, per exemple, vaig veure un reportatge de 4 0 5 minuts sobre un gos que vivia tancat a un àtic perquè el seu amo no el treia a passejar. Es veu que l'animal, de tant en tant, bordava (ja ho tenen, això, els gossos) i molestava els veïns. Doncs bé, TVE, hi va desplaçar un equip de reporters per investigar a fons un misteri d'aquesta magnitud. Apassionant.

La cosa, però, no s'acaba aquí: l'última moda al programa, en un acte sense precedents ni vergonya de mobbing, és enviar els seus reporters a les cases de gent que pateix la síndrome de Diògenes, ja sabeu, aquella mania d'acumular porqueries a casa. Els pobres malalts acostumen a ser gent gran que pateix severs problemes mentals i que sovint frega l'Alzheimer. Els pobres desgraciats, armats amb un micro i un mocador a la boca, examinen cadascuna de les estances del pis en qüestió per ensenyar a tota Espanya que hi ha gent aficionada a col·leccionar merda. I tot, repeteixo, per un preu mòdic.

"España Directo" s'ha convertit en una bona metàfora de la televisió actual: una gran col·leccionista de merda. De tots els gustos, colors i tamanys, però merda al cap i a la fi. Gent com Jaime Cantizano, Ana Rosa Quintana, Gonzalo Miró, Jesús Vázquez, Paula Vázquez i Anne Igartiburu, per posar-ne quatre exemples, s'han convertit en autèntics malalts amb la sídrome de Diògenes. Com els iaios d'"España Directo", pateixen els mateixos símptomes: viuen sepultats en fems, però ells, curiosament, no en senten la pudor.

De Dioses y niños

2007-06-11T20:57:00.000+02:00

Estaba tumbado en la cama, sudando. Apenas tenía fuerzas para moverme y me ardía todo el cuerpo. No podía tener más mala suerte. No hacía ni una semana que se había acabado el colegio y, justo cuando estaba a punto de empezar la vida de verano (calle, calle y más calle, con los amigos del barrio), había caído enfermo. Los síntomas fueron claros y contundentes: mi cuerpecillo de siete años había cogido el sarampión. Lo peor de todo fue que no estaba vacunado y lo que en la mayoría de los casos se convierte en una semanita de trámite, para mí fue un verdadero infierno. La fiebre me machacaba. Deliraba, estaba ido. Fue entonces cuando vi a Dios.

Ya le conocía, le había visto muchas veces antes. Recordaba, incluso, haber cantado un villancico en su honor en catalán, con la letra adaptada para rememorar su paso por la ciudad. Pero fue aquel 22 de junio de 1986 cuando se me apareció en mi habitación para regalarme una visión que nunca olvidaré.

Dios se manifestó en una televisión Inter de catorce pulgadas, de antena de cuernos y de blanco y negro, claro, que para eso estábamos en los ochenta y en una casa trabajadora. Mis padres me la instalaron en la habitación porque ni al borde de la muerte -o eso creía yo- estaba dispuesto a perderme el Mundial de fútbol.

Drogado hasta lo que el organismo de un chaval puede aguantar, le pedí a mi madre que encendiera la tele. En la cama, a mi lado, descansaba el álbum Panini que poco a poco se iba llenando de caras de mis ídolos. Mi santoral particular. En sus páginas anotaba, con pasión, precisión y una letra horrorosa, todos los resultados en el cuadro del torneo. Ese día tocaba cuartos de final. Partidazo.

Lo que pasó después lo sabe todo el planeta. Aquel personaje pequeñito, cabezón y un poco rechoncho fue capaz de tomarle el pelo a todo el mundo con un salto imposible y una mano milagrosa, capaz de hacer enmudecer a reyes y reinas. Era trampa, pero una trampa tan bien hecha... No contento con eso, luego se inventó la jugada más bella de la historia del fútbol. No hace falta que la describa, la habéis visto 10 millones de veces.

Aquel día pensé que lo que había visto era producto de la fiebre. Era imposible que aquel gitanillo hubiera sido capaz de dejar tirados a aquellos tiarrones ingleses con la misma facilidad con la que los niños de tercero nos driblaban en los partidos del patio. Imposible... Sólo había una explicación posible. Dios era zurdo y se llamaba Maradona.

Han pasado ya 21 años. Aquel niño creció (poco, a su pesar) y luego conoció a los otros Maradonas: el furioso en Italia'90, el drogadicto, el patético y pesado jugador del Sevilla, el frustrado de USA'94, el más patético todavía jugador de Boca (aquella cresta amarilla era el colmo del mal gusto), el obeso balbuceante, el moribundo, el inmortal... pero ya no eran Dios. Dios es ese señor en blanco y negro que me regaló su magia para mí solo, en una tele cutre, un día de calor infernal. Por siempre, Diego. Gracias.

Mi amigo el boquerón

2007-06-04T16:56:00.000+02:00

Tengo un amigo que lo tuvo todo. En otros tiempos, tenía todas las mujeres que quería, y muchas más. Hasta las tenía que descartar, el hombre no nada a basto: rubias cañón, morenas con cara de muñeca, pelirrojas aniñadas... era el Rey, con mayúsculas. El campeón contra las manchas.

Sin embargo, un buen día, su suerte cambió. Entró en crisis económica y, a la par, le empezaron a surgir competidores por todas partes, como en una versión perversa del Efecto Donettes. Todas sus conquistas, una tras otra, empezaron a abandonarle. Su índice de popularidad caía en picado, mientras él y sus más allegados buscaban soluciones al problema.

La rubia más potente se fue con un señor calvo y bajito que, para más inri, siempre iba vestido con la misma camisa ridícula de propaganda. La morena más guapa de todas, la que no fallaba ningún sábado por la noche, se fue, curiosamente, con otro señor calvo y de vestuario ridículo, pero además negro. Y las conquistas más apetecibles, las top models que sólo se consiguen una vez cada dos años, le dejaban de lado para venderse al mejor postor. Mi amigo, con su mermado bolsillo, ni se atrevía a invitarles a una copa en el cortejo previo a la cópula.

Pero mi amigo es optmista por naturaleza. Pese a las adversidades, consiguió mantener a una de sus conquistas. No era la más guapa, desde luego, ni tampoco era la más joven, ni la que tenía el mejor cuerpo, pero al menos, era la suya. Desde el momento en que le arrancó la promesa de fidelidad durante unos cuantos años, mi amigo se volcó en ella, se agarró al clavo ardiendo, a la segunda oportunidad que la vida le ofrecía.

El problema es que mi amigo, en un ataque de patetismo, empezó a vacilar más de la cuenta de lo guapa que era su chica, de lo buena persona que era y de lo bien que funcionaba en la cama. Al principio lo entendí, lo toleré, pero la cosa se desmadró. Primero, comenzó a hablar de ella a todas horas, sin que nada le diera pie a ello. Y luego, un día mi amigo decidió que cada lunes, al explicarme cómo le va la vida, me contaría cuántos polvos le había hechado a su chica, de qué manera y el porcentaje de satisfacción que le había proporcionado. Mi amigo cruzó la delgada línea roja y se convirtió en un pesado que, en un intento de autoconverse de que posee lo mejor, machaca a los demás de una manera insoportable. Mi amigo, como dicen en mi barrio, se convirtió en un boquerón.

Hoy es lunes, y mi amigo lo ha vuelto a hacer. Y por lo visto, este fin de semana le ha ido mejor que nunca. Pero ya no puedo más. Ya no lo soporto. Dejaré de ver a mi amigo y si me encuentro con su chica, cambiaré de acera. La tengo atragantada, aunque la pobre mujer no me haya hecho nada.

Mi amigo se llama Jesús Álvarez, es el presentador de los deportes del Telediario de TVE y su novia es el Mundial de Motociclismo. Me parece muy bien que, después de perder la Fórmula 1, la Liga de fútbol y los Mundiales, le quieran dar más vidilla al tema, pero de ahí a convertirlo en el tema estrella de la sección hay un mundo. Y estoy hasta las narices de que cada lunes repase, en medio del Telediario, las audiencias que ha cosechado cada una de las tres carreras que han retransmitido. Eso no es noticia. Es un intento patético de sacar pecho y reafirmar la autoestima de una cadena cada vez más cutre. Si cunde el ejemplo, ya me veo a Iñaki Gabilondo comentando cada miércoles el share de House en su soporífero informativo. O a Ramon Pellicer, con su flequillo impecable y su bronceado de Solmanía, anunciando solemnemente cada martes que Vendelplà superó la cada la cada vez más baja cuota de pantalla de su cadena, La Teva.

Basta ya de boquerones. Las notícias, para el informativo. El autobombo y las promociones, para las pausas publicitarias, al lado de Anne Igartiburu y su Marina D'Or y de Camacho y su Polaris World.

Una abraçaaada!

2007-05-31T13:59:00.001+02:00

Polònia dóna molt de joc. I no em refereixo només al genial programa del Toni Soler i companyia, no. Parlo del país europeu que, gràcies a la parella de bessons que tenen el poder (els Kaczynski, un com a Cap d'Estat i l'altre com a President del Govern) últimament està donant molta tela als humoristes d'arreu del món. Es veu que l'executiu polonès estudia prohibir la sèrie infantil Els Teletubbies perquè sospiten que el Tinky-Winky, el ninot lila, és gay. Sí, sí, trist, però cert. El seu posat afeminat (si és que aquests éssers tenen sexe, que encara no ho tinc molt clar), el triangle que porta al cap i la seva bossa el fan ser un element incòmode per a la rectitud moral que intenta imposar l'executiu de Varsòvia.

Ningú no dubta que, una mica monyes, sí que ho són, aquests quatre paios panxuts i cap-grossos que es passen la vida donant-se abraçades i fent saltironets, però d'aquí a acusar-los d'incitar a la sodomia hi ha un món. Perquè si ens posem a filar prim, trobarem elements sospitosos en moltes sèries infantils i juvenils. Aquí en tenim uns quants exemples...

Barri Sèsam

Mai un espai infantil ha donat peu a tantes interpretacions malicioses. Perquè... què èren, l'Epi i el Blas, sino una parella de fet? El Blas era el mascle dominant de la parella, mentre que l'Epi n'era la meitat més sensible: aquells problemes d'insomni, aquella inseguretat... l'únic que feia era demanar a crits una mica més d'amor per part del seu company d'habitació. Davant de les càmares mai van consumar el seu amor.

Un altre exemple clar d'individu sospitós és Don Pimpón: un paio que viu sol al bosc i que només es relaciona amb els nens que el van a visitar i amb un eriçó gegant que va pel carrer en pilotes i en canvi es posa el pijama per anar a dormir. Inquietant.

Seguint amb la fauna del barri: perquè Chema, el flequer, no va tenir mai cap relació coneguda? I quina mena d'abusos va patir la Ruth Gabriel, perquè a la primera pel·lícula que fes de gran (i gairebé l'última, perquè no l'he tornat a veure) sortís ensenyant el parrús a tot Espanya?

Scooby Doo

Quantes vegades van sortir abraçats de l'armari l'Scooby Doo i el seu amo, el Shaggy? Per favor, si això és clamorós... a la mínima que els perseguia un paio amb una disfressa cutre de fantasma, corrien a amagar-se a les fosques, en un lloc ben estret. Si jo fes el mateix amb la meva gossa, la Lola, seria a la presó per abusos a animals.

Els barrufets

Algú em pot explicar com es desfogaven aquests éssers blaus, que sí que tenien sexe? Només s'acudeixen dues explicacions, tots dues ben tristes. La primera és que fossin la primera comuna homosexual de la història, amb més ploma que l'indi dels Village People. La segona és que la pobra Barrufeta estigués més explotada que les romaneses i les dominicanes dels clubs de carretera. Pobra dona! No donaria a l'abast... quina vida més trista.

El Equipo A

Quatre paios que viuen junts en una furgoneta viatjant per tot un país, disfressant-se quan els contracten. Aquesta podria ser, perfectament, la sinopsi de Priscilla, reina del desierto, però en canvi és el resum d'una de les sèries de més èxit dels anys 80. De tots quatre, només el gran Templeton Peck, àlies Fénix, es deixava veure amb dones, amb un èxit més que notable. Els altres tres, res de res: Annibal Smith, tot refinat, en tenia prou amb somriure i posar-se a la boca el seu anorme puro (s'accepten interpretacions freudianes), mentre que el B.A. Barracus i el boig del Murdock es passaven la vida barallant-se, fent bona aquella mítica frase del pati de l'escola: "los que se pelean se desean". Si no ho recordo malament, a la careta d'entrada de la sèrie, el mateix Murdock sortia transvestit amb un vestit de núvia.

Podria seguir, perquè la llista podria ser interminable. Si ens posem tiquis-miquis, només salvaríem de la crema les sèries hentai porques de La Sexta, el Chicho Terremoto i el Shin-Chan. Que en prengui bona nota el goern polonès. És clar que, si segueix al peu de la lletra els consells d'aquest blog, correm el perill, d'aquí a 20 anys, de ser envaïts per hordes de polonesos babejant, ensenyant la trompa i aixecant les faldilles de les noies.

Sincerament, jo m'estimo més que em preguntin, encara que sigui de manera cursi, si em poden fer una abraçada.

Biba la Banda!!!

2007-05-29T21:00:00.000+02:00

Imagináos un equipo en el que el entrenador no tenía ni oficio ni beneficio, que vivía del juego (del póquer, del bingo, del dómino; se compró el coche a tocateja después de una gran timba), que era pariente de Ángel Cristo, que no tenía ni la etiqueta de Anís del Mono y que tenía un léxico propio, con conceptos como potonces, chiquitibaila, chisposo y muchos más.

Imagináos a una banda de jugadores de quinta fila que se dejaban las rodillas en campos de tierra por amor al arte y un sobresueldo mísero, que tres veces por semana, más los partidos, se juntaba de noche para enaltecer el nombre de un club de barrio obrero de Barcelona.

Imagináos dos temporadas locas, que darían para mil anécdotas en otros tantos blogs... lo mejor es que os presente a los personajes, y que cada cual se monte su película.

Portero

Iván, El Gato, un hombre con un parecido más que razonable a Benny Hill y con el carácter de Fernando Fernán Gómez con dos copas de más. Después de muchos años en Tercera División, se sobraba mucho, aunque ya no estaba para muchos trotes. Sus mofletes le delataban.

Defensas

Carlos, El Zorro. Lateral derecho. Veterano, dueño de un bar en la Vila Olímpica, era un self-made man. Todo garra. Uno de los pocos presentables de aquel vestuario...

Arrufat, un metrosexual veterano, el terror de las novias de los rivales. Era muy guapo, pero como central daba unas hostias que dejaban tieso al delantero de turno. Más de un domingo, después de jugar, se enfundaba su tanguita negro, su ropa impecable y se iba tan tranquilo, después de haber dejado su codo marcado en dos o tres rostros.

Miguel, El Vagoneta. Líbero. El apodo le viene de su manera de correr. Era pequeño y con las piernas cortas, y se movía como una vagoneta de las de la mina del Lucky Luke. Sin gafas, veía lo justo para distinguir los colores de las camisetas. Y aún así, el tipo cumplía.

El Drago. Jugaba bastante poco, de lateral derecho o de central. Rozaba la vigorexia y, aunque era moreno, el mote le viene del contrincante de Rocky IV, Iván Drago.

El Cheto. Ese era yo. Lateral izquierdo. Me pasé seis meses lesionado y en ese tiempo cogí algún kilo de más que, unido a mi estatura, me dieron el apodo. Ni adelgazando de nuevo conseguí que me lo quitaram.

Centrocampistas

Juan Carlos, El Pantera Rosa. Lástima que no salga en la foto, porque tenía un notable parecido con Zidane. Le llamábamos así porque era grandote y lento, se movía como el personaje de dibujos animados. Curiosamente, tuvo un cahorro al mismo tiempo que el Zorro.

Sergio. Éste no tiene mote, pero tiene que salir. Sus eructos con olor (y sabor, ¡Diós, qué consistencia!) a chorizo eran cósmicos. Tenía la gran habilidad de tirarse pedos silenciosos en medio de las charlas tácticas.

Raúl, El Furia. Jugaba por la izquierda, en punta o de delantero. A su lado, Luis Enrique parecía Montilla con un cuelgue de hash. Todavía recuerdo su expresión más clásica: mordiéndose la lengua, con los ojos enrojecidos, persiguiendo la pelota como si le fuera la vida.

Iván, el Beckhan, con ene. Las mechas de peluquería de barrio eran impagables, de ahí el mote de Spice Boy de extrarradio. Un buen tío, era rápido y metía muchos goles. De noche también le vi golear varias veces.

Manolito, Yosu Ternera. Le llamábamos así porque siempre que salíamos montábamos un Comando Galicia, en honor al nombre de su bar, lugar de inicio de las juergas de equipo.

Delanteros

Sólo dire uno, el más grande: Quillo. No recuerdo que nadie que le llamara por su nombre, así que, sinceramente, no sé cómo se llama. Famoso por su dejadez, tenía dos momentos míticos en el vestuario:

a) La bandera de Japón. La combinación de una comida copiosa y unos calzoncillos blancos era, sencillamente, irresistible para él. Mostraba orgulloso su palomo de nicotina colgando la prenda de ropa interior en un lugar bien visible. El resto del equipo nos llevábamos solemnes la mano al pecho durante la ceremonia.

b) Los Tarzanitos. En la ducha, todos jaleábamos su particular ritual de extracción de las pelotillas de donde la espalda pierde su nombre. Cuando terminaba, alzaba la mano y mostraba orgulloso su cosecha del día.

Me he dejado a muchos compañeros, pero no creo que se enfade nadie. Aquel equipo era la bomba. Pasamos dos años inkeíbles, como diría uno que yo me sé... en el primero, las pasamos canutas, pero mantuvimos la categoría. Y en la segunda, a punto estuvimos de subir. Después, el entrenador cambió de aires y unos cuantos nos fuimos con él. Aunque eso ya es otra historia. Hoy se trata de rendir homenaje a una banda que durante dos años no dejó de desafinar, aunque con mucho estilo.

El fútbol es de listos

2007-05-29T12:17:00.000+02:00

He tenido muchos compañeros de vestuario, desde quillos redomados hasta pijos de buena cuna, pero, no sé por qué, tengo debilidad por los primeros, la verdad. Me encanta la Universidad de la Calle y todos sus másters. Uno de estos licenciados, Lolo, allá por nuestra época de juveniles, siempre me decía dos frases cuando le reprendía su falta de esfuerzo en los entrenos y en los partidos: "El fútbol es de listos, nene" y "correr es de cobardes". No estoy de acuerdo en la segunda sentencia, puesto que quien no tiene talento tiene piernas (como era mi caso), pero creo que la primera es una verdad inapelable.

Por eso, porque el fútbol es de listos, no puedo entender lo que ha pasado este fin de semana. ¿Cómo es posible que una súper estrella, un megacrack, que se supone curtido en toda clase de partidos; que se supone que ha mamado fútbol de calle desde pequeño, haga el tonto en un momento clave para su equipo?

La rabieta de Ronaldinho, por muchas patadas que le dieran, no tiene ni sentido ni justificación. Revolverte para pegarle una coz a tu rival desde el suelo es una estupidez digna del partido más cutre de la Meiland. Es de tontos. Pero aún es más de tontos tratar de justificar la actitud del brasileño examinando actas y agitando fantasmas de conspiraciones arbitrales, ya sea desde el mismo club como, peor aún, desde los medios de comunicación de la culerada.

Horas más tarde de la exhibición de Ronaldinho, otro gran pensador, Ariza Makukula, calcaba la jugada en el Nàstic-Atlético de Madrid. El congoleño le arreó una doble patada a Gabi cuando el árbitro le había señalado una falta a favor. Lo gracioso del caso es que, igual que el Barça, el Nàstic ha presentado recurso cuando las imágenes cantan a kilómetros, el equipo ya ha descendido y Makukula no es lo que se dice un hombre indispensable en los esquemas de Paco Flores.

Jugamos un par de años juntos, però no recuerdo haber visto correr a Lolo más de lo estrictamente necesario, y siempre en ataque. Como tampoco recuerdo que le expulsaran nunca, ni que nunca se revolviera de inmediato a las patadas que recibía como buen jugador ofensivo que era. Le cogía la matrícula al rival, le estudiaba los movimientos y cuando el árbitro no estaba muy atento, se tomaba su venganza. Y es que el fútbol es de listos.

Empacho de escalopines

2007-05-25T20:43:00.000+02:00

Últimamente, bajo mucho a cenar al restaurante que hay debajo de mi casa. Tienen un plato delicioso, escalopines al roquefort, y siempre me lo pido porque sé que acierto seguro. Ahora bien, también sé que el día que no me apetezca cenar escalopines, por aburrimiento, o porque ya he dado cuenta de ellos en la comida, podré elegir cualquier otra cosa de las que hay en la extensa y variada carta.

Pero... imaginemos ahora que el dueño del restaurante, viendo el éxito de su plato estrella, se decide a elaborar sólo escalopines, con la única variación (y no mucha) de la salsa de acompañamiento: al roquefort, a los cuatro quesos, con mozarella, con queso de cabra... al final, evidentemente, la gente se hartaría de comer lo mismo, los clientes dejarían de ir y el restaurante acabría cerrando, ¿no? Si en vez de restauración hablamos de cine o de televisión, vamos muy equivocados.

Hace unos pocos años que detecté la aparición de una frase en los carteles de las películas que, a primera vista, se me antojaba estúpida: "De los productores de...". "Qué tontería", pensé, "si a la gente lo que le interesa son los actores o el director, quién pone la pasta es lo de menos". Me equivoqué. Y de lleno.

Y es que hace tiempo que la gente sólo va al cine a ver algo que conoce de antemano. A tiro hecho, vamos. Es por eso que la figura del productor es muy importante para el espectador del gran centro comercial: un tipo que ha puesto la pasta para "Titanic" o "Gladiator" no puede estar equivocado, piensan, y apuestan a caballo ganador. Ganador de dinero, claro; ya sabemos que cantidad y calidad muchas veces no tienen por qué ir unidas.

Esta semana se ha estrenado la tercera parte de "Piratas del Caribe". Hace 15 días, le tocó el turno a la tercera entrega de "Spiderman" y ya se prepara, dicen, una cuarta. En verano, llegará la tercera película de "Shrek", mientras que Harry Potter ya no sé ni por dónde anda (creo que por la quinta) y Rocky, después de unos años desparaecido en combate, ha vuelto a pegar mamporros casi sexagenarios. La gente va al cine a ver algo que ya ha visto. Es así de triste. Es como cuando de pequeño masacraba los tímpanos de mis padres poniendo, una y otra vez en el radiocassette de nuestro viejo R-7, la cinta de canciones de los Payasos de la tele.

Vale, también hay películas "nuevas", como la tan alabada "Los 300", pero, ¡oh, sorpresa! no dejan de ser una adaptación de un cómic (un filón, por cierto, inagotable, desde Hulk a DareDevil, pasando por los 4 Fantásticos o Sin City). La otra gran opción es el remake ("King Kong", "Superman") o la precuela, con ejemplos tan lamentables como "Hannibal, el origen del mal". Para colmo, hay cineastas que en su día fueron originales, pero que ahora andan atascados haciendo una y otra vez la misma película. Sí, me estoy refiriendo al gran Quentin Tarantino, por poner un nombre. Cada vez me recuerda más a ese tipo de artistas que repiten una y otra vez la fórmula de la canción que les abrió las puertas del éxito.

Menos mal que siempre nos queda la televisión... o no. El cáncer es ha extendido y ha llegado a la pequeña pantalla. Si gustan las series de médicos, que no se diga: "House", "Anatomía de Grey", "Scrubs", o, en España, "Hospital Central" y "MIR" conforman sólo parte de la oferta. Con diferentes salsas, cierto, pero no dejan de ser escalopines. La cosa roza el delirio en casos como el de "Yo soy Bea": la gente ya ha visto la historia dos veces antes, en versiones sudamericanas, pero se mira la telenovela porque le gusta la historia y su moraleja y porque oh, paradoja, sabe cómo termina. Aunque la palma, lo que se dice el premio gordo, se la lleva la productora del ínclito José Luis Moreno: plagiarse a sí mismo con "La que se avecina" y "Aquí no hay quien viva" me parece el colmo de la poca originalidad. Caretas fuera y manos arriba. Y la gente, encantada de paladear de nuevo un sabor conocido y familiar.

Vivimos en un mundo cultural en el que sólo se sirven escalopines para el gran consumo. No es que yo sea un gourmet educado en las mejores escuelas de cata, pero empiezo a tener síntomas de empacho. Y lo peor es que miro el panorama y no dejo de ver nuevos restaurantes, pero todos con la misma carta. Anorexia o monotonía, amigos. That's the question.

Los sábados del Quesito

2007-05-24T19:27:00.000+02:00

Las cuatro de la tarde, y yo todavía sin el chándal puesto. A este paso, cuando me prepare se habrá ido la luz. Ellos ya están en la calle, lo sé porque los he visto por la ventana. La colección de camisetas de mercadillo, pantalones gastados y bambas a punto de romperse (o a punto de romperse del todo, mejor dicho) les delata. Están preparados para una nueva sesión de fútbol en el Quesito.

-¡Nene, que te llaman!- grita mi abuela, pegada al interfono. Voy corriendo hacia el telefonillo (no tardo mucho, el piso es minúsculo) y me encuentro con la voz de Xavi, el encargado hoy de reclutar a los colegas, deperdigados por unos cuantos bloques feos, antiguos, de cuando el barrio era casi un pueblo aparte. De cuando la gente decía "Voy a Barcelona" para referirse a que se deslazaba al centro de la ciudad. Y no mentían, era toda una exrcusión.

-Venga hombre, espabila, que ya hemos ido a llamar al Norberto para que nos abra la puerta.

-Ya va,ya va, es que me había quedado pájaro en el sofá después de comer.

Me pongo los pantalones, me ato las bambas y bajo corriendo los cinco pisos hasta la calle. El chándal me empieza a quedar un poco pequeño, pero es el único que no tiene unos boquetes muy grandes. Las bambas, que meses atrás, en el día de su estreno, me habían hecho sentir el rey del Instituto, están para el arrastre, llenas de barro y de polvo, rastro de otras muchas tardes de gloria futbolera. La combinación no tiene desperdicio: camiseta amarilla de propaganda de un bar del barrio, sudadera verde de mi equipo de fútbol base, y pantalones lila. Son muy feos, pero eso sí: son Adidas. Poca broma. Las bambas? unas Stan Smith verdes. Elegí ese color porque estaban de oferta en la tienda, valían 3.000 pelas menos que las blancas.

Doblo la esquina, y me recibe un balón de cuero gastado, con algún panel a medio arrancar, que viene botando por el pasillo de cemento entre edificios. Lo controlo, lo elevo, y le doy un zurdazo que va de lleno a parar a la pata del banco donde me espera toda la panda.

-A este paso sólo jugaremos una hora, el sol no se tardará en poner.

Llega el señor Norberto, con sus gafas de culo de botella, su cara arrugada, y su impecable peinado a la raya, con signos de agotamiento. Nos abre el candado y, sin decirnos nada, da media vuelta y se va. Le espera la partida de cartas en el local social de la cooperativa de viviendas.

Entramos en el campo. Ayer llovió, y la tierra está seca, dura. Muchas de las piedras han vuelto a salir a la superficie. Adiós a las rodillas cuando me toque meterme de portero. Son las cosas del Quesito.

Nos dirigimos a la pared del campo. Es la hora de elegir, y allí estamos todos: Paco, con su pancita dura, tiesa, capaz de lo mejor y de lo peor, con esa zurda imprevisible. Suso, el gran triunfador; quien vaya con él tiene la victoria casi asegurada. Xavi, el reclutador, fino estilista, zurdo, pero inconstante. Raúl, uno de los más mayores, todo inteligencia y maldad en el campo. Carlos, el voluntarioso, no parará de correr en todo el partido. Sifri, el Curro Romero, o le sale todo o se esconde. Jesus, la fuerza, la técnica...

Los equipos quedan definidos. Son las cuatro y media, tenemos, como mucho, 45 minutos por delante, más lo que estiremos sin luz. Entre las paredes llenas de graffitis del campo, trece chavales empiezan a jugar. Una tarde más, el Quesito será, para nosotros, nuestro Old Trafford particular...

Hace meses que no paso por delante de el Quesito. Sigue igual, me dicen, con las paredes más desconchadas, con los mismos graffitis, perdiendo color y brillo día a día. Pero ahora, los sábados por la tarde, ya no juga nadie. Dentro de poco, el Quesito cederá, desaparecerá para convertirse en un bloque de pisos, o un aparcamiento, señal del progreso de un barrio que, ahora sí, ya es Barcelona, con mayúsculas.

Han pasado muchos años desde que jugué mi último partido allí. Pero, por las noches, a veces, cierro los ojos y me veo con el balón pelado en mis pies, corriendo hacia la portería. Preparado para chutar y, quién sabe, celebrar un gol con sabor a Quesito.

Bolo

2007-05-24T01:57:00.000+02:00

Corría por la banda izquierda del Olímpico de Atenas como un pony culón, voluntarioso, pero estéril. Su pelo rubio (¿o debería decir peluca? lleva 10 años con el mismo peinado, las mismas entradas) se agitaba en su sien mientras un tal Oddo le ganaba la partida una y otra vez. Sus compañeros de equipo, en vez de aliviar su agonía, le seguían lanzando la bola con una fe ciega, siempre con el mismo resultado: nada.

A veces me pregunto por qué existen jugadores como Bolo Zenden. Por qué existen en el fútbol de élite, se entiende. En el equipo de mi barrio, el UDAF (Unión de Amigos Del Fútbol [sic]), no desentonaría, batiéndose en campos de tierra o de hierba sintética marca Hacendado. Sin embargo, este bribón disfruta de una vida próspera, y no tendrá que dar un palo al agua una vez tome la sabia decisión de retirarse.

Con jugadores como Zenden, el Liverpool se merece haber perdido la final de la Champions. Cierto, Gattusso no es ningún virtuoso, pero al menos da miedo y roba balones. Bolo, excepto correr con ahínco, nada de nada. Y no será porque no ha tenido compañeros en los que mirarse: del PSV al Barça, del Barça al Chelsea, del Chelsea al Middlesbrough... y del "Boro", al Liverpool. Total, que el tío ha tenido como compañeros a Rivaldo, Zola, Gerrard y muchos más y todavía centra al muñeco. Qué pena.

Mientras existan Bolos Zendens, el fútbol será predecible. La victoria del Milan se veía venir a años luz. No se puede plantear una final pensando que los jugadores son lo de menos, que lo importante es el entrenador y su esquema táctico. Benítez, hace dos años, ganó una Champions con un equipo lleno de Zendens. Pero como dijo Johan: "Un palomo no hace verano". Esta vez hubo justice for all.

Como todos

2007-05-24T01:23:00.000+02:00

Bueno, pues ya lo he hecho. Por qué? Ni idea. Es la una de la mañana, mi perra duerme en el sofá y creo que yo me aburro y no me quiero ir a la cama. En cierto modo, crear un blog es como tener un perro: al principio tienes muchas ganas de tocarlo, de jugar con él, pero supongo que después te cansas del cuidado del día a día. O eso, o tienes un ego que no cabe en el Camp Nou. En ese caso, el blog se hace solo.

Pensándolo bien, esto de hacer un blog también es como abrir una tienda. Piensas: "¿qué coño digo que alguien no haya dicho ya antes?"; "¿Qué coño puedo ofrecerle a la gente?"; "¿Vendrá alguien o esto no lo va a visitar ni Jesus Christ?".

Repondiéndome yo mismo a las preguntas: a) nada, todo está inventado. b) nada, soy un pobre hombre. c) por si acaso, no se lo diré a mis conocidos, así el fracaso será menor.

Este blog no tiene ningún rumbo prefijado. Música, fútbol, televisión, recuerdos... todo desde el punto de vista de un tarado que quiso ser Kurt Cobain y no llegó ni a Rosendo; que quiso ser Maldini y no llegó ni a Raúl Bravo; que quiso ser Buenafuente y no llegó ni a Gonzalo Miró; que quiso ser Kevin Arnold y no llega ni al niño de Cuéntame. Sad, but true.

Bueno, ya soy como todos, ya tengo un blog. A ver con qué sandeces lo lleno.