L'últim viatge

Una llàgrima li va rodolar galta avall. El conductor serrava les dents, intentant contenir l'emoció. Ell era un tio dur, no es podia permetre mostrar feblesa, i menys en aquell moment.

-Estàs plorant?- Li va preguntar el seu amic, amb un fil de veu cada vegada més feble.

-T'has begut l'enteniment, o què? És la pols, hòstia! Vols fer el favor de pujar la finestreta? Sempre igual, fa mil anys que passem per aquest desert i sempre em fas el mateix! Que aquests ullassos són molt sensibles, carai!

El seu amic va obeir. Li va costar un esforç titànic, però el cotxe va quedar tancat del tot. Amb un estossec i un sospir, va engegar l'aire condicionat, que amb prou feines podia refredar una mica aquell habitacle estret.

La pudor dels seients de cuir es va fer més forta. Era una barreja de perfum barat, suor i fluïds corporals, imperceptible amb les finestres obertes, però cada vegada més penetrant amb el vehicle tancat. Massa festes, massa senyoretes seduïdes, massa nits de moviment frenètic en aquella tapisseria concebuda únicament per al comfort i el luxe...

Van continuar un parell de quilòmetres en silenci. L'olor els havia activat la memòria, i ara tots dos repassaven mentalment les mil anècdotes que havien protagonitzat plegats. La carretera, com gairebé sempre, estava solitària. Aviat arribarien a la seva última destinació.

-Em trobo molt malament. Podem aturar-nos a descansar una mica, sisplau?- va preguntar l'amic, amb l'esperança de commoure el conductor. Havia intentat posar-se ell al volant, com en els temps feliços, però ja no tenia prou forces. Se sentia vell, esgotat, moribund. I això que molts pensaven que precisament ell no en tenia, de sentiments. Com s'equivocaven...

-Ho sento, tio, tinc pressa, és un negoci urgent- va mentir el conductor- Quan hi arribem, ja descansaràs, soci- Un gall d'emoció li va trencar la veu a mitja frase. Va desviar la mirada cap al tauler de control del cotxe, ple de llumetes que feien pampallugues, que reclamaven una visita urgent al mecànic. Senyals d'un desgast que, com la seva relació, s'havia forjat a còpia de persecucions, salts i emocions al límit.

-Sé on em portes. És el final, oi que sí? Veig els teus ulls pel retrovisor. Les teves paraules miren d'enganyar-me, però els teus ulls no poden fer-ho. Els he vist massa cops. Te'n recordes, de quan ens vam conèixer? Ja fa tant de temps... tu amb prou feines sabies com et deies, però ja eres tot rauxa i energia. I jo, en canvi, era tan innocent... fèiem bona parella, oi que sí? Professionalment, vull dir, no pensis res estrany. Érem els complements ideals. Quan Mr. Miles ens va presentar, de seguida vaig pensar que ens en sortiríem, que no hi hauria cap missió impossible per a nosaltres. Sembla que fos ahir, i mira ara, a punt d'acomiadar-nos per sempre...

Tot plegat havien estat només unes quantes frases, però havia trigat gairebé un quart d'hora a dir-les. S'apagava.

-No siguis pesat i calla, estalvia forces. No és el final- va dir el conductor. Les mans li tremolaven, aferrant-se cada vegada amb més força a aquell volant tan particular- Hem d'anar a veure un últim especialista. Diuen que és el millor, que ha tractat més casos com el teu.

-És impossible, no hi ha res a fer. Te n'oblides, de la meva capacitat d'anàlisi? és de les poques coses que no he perdut amb els anys. Sé que estic malalt, que la mort em ronda. I tinc por, amic, tinc molta por.

Tenia raó. Al principi, la malaltia s'havia manifestat en petits detalls que, per ells mateixos, no eren alarmants. És normal que l'aspecte exterior es vagi deteriorant una mica amb el pas del temps, això ens passa a tots. Però la seva professió exigia estar en forma, i els enemics es començaven a escapar amb massa freqüència. Els salts, que una vegada havia fet sense gairebé esforç, el deixaven baldat i havia de dormir durant dies i dies cada cop que en feia un de molt llarg en plena lluita. Havia començat a beure massa, molt més que quan va començar en aquesta feina, i ja era gairebé incapaç del tot de percebre els riscos i els senyals més elementals. Després, per últim, van començar les hemorràgies. Allà on anava, hi deixava un rastre del líquid que el mantenia en vida. Les noves generacions pujaven amb força i sense compassió, i ell es moria de la por, però alhora cada cop tenia més ganes d'apagar els llums per sempre.

El conductor ja no dissimulava. Ho havia intentat, però no servia de res mantenir la seva façana de tipus dur, de castigador, davant d'algú que el coneixia tan bé. Les llàgrimes s'escolaven entre el coll de la camisa oberta i morien entre la selva dels pèls (molts dels quals ja començaven a ser blancs) del seu pit. Va agafar una sortida de la carretera que duia a una senda estreta i que feia pujada. Després d'un parell de revolts, van veure el cartell que anunciava la fatalitat, el destí ineludible.

-Ho sento molt soci. Ho sento molt. T'estimo. Gràcies per tots aquests anys de companyonia fidel i sincera.

El conductor va parar el motor, va tancar els ulls i va parar l'orella. El seu amic encara era viu, ho podia sentir, però ja se n'estava anant. Havien arribat just a temps. Va baixar-ne, i va deixar les claus posades al contacte. Un vailet va arribar de no se sap ben bé on per fer-se càrrec de tot. El conductor va veure com s'allunyava amb el seu amic, que, amb les últimes forces que li quedaven, li va dedicar un somriure de bat a bat amb aquella boca vermella, en el que ara li semblava una ganyota grotesca.

El conductor va començar a caminar. Plorava desconsolat. Se sentia vell, acabat. Patia halitosi, i cada cop tenia més problemes per cardar-se els cabells i dissimular una alopècia que, com la malaltia del seu amic, avançava d'una manera lenta, però imparable. A més, feia mesos que no aconseguia entabanar cap joveneta per anar-se'n al llit, i ara començava a enyorar aquell parell de nòvies que havia tingut anys enrere, i a les quals havia enganyat sistemàticament fins que se'n van fartar.

Caminava entre muntanyes de ferralla, plaques de matrícula rovellades i pneumàtics desinflats. Una metàfora poc subtil de la seva vida.

El conductor va mirar l'hora: les 18:15. Es va treure el rellotge, se'l va quedar mirant fixament durant trenta segons i després el va deixar caure a terra. Ja no el necessitava. Sabia que, a partir d'aquell dia, ja no podria dir mai més allò de: "KITT, et necessito".

Males decisions

La seva vida va ser un error constant.

Hi ha persones que tenen un do especial: gent capaç de fer mil tocs a una pilota sense que caigui; gent capaç d'aprendre's de memòria tots els pobles d'Espanya, amb les seves dades de població, i les dates de les festes patronals; gent capaç de modular la seva veu en mil registres; gent capaç de tocar-se la punta del nas amb la llengua, mentre taral·leja "La Marsellesa".

El do de l'Enric era equivocar-se. Així de senzill.

No va trigar gaire a desenvolupar les seves facultats extraordinàries. De ben petit, l'instint ja va començar a jugar males passades. El dia del seu setè aniversari, mentre celebrava una festa amb la seva germana i els seus cosinets, es va adonar que era l'únic que bevia Tab, aquella beguda baixa en sucre que ben aviat desapareixeria del supermercat del barri - i de tots els supermercats del país, de fet- per les escasses vendes. Els altres nens el miraven amb una cara força estranya, mentre assaborien la seva Coca-Cola de sempre. Amb una mà, agafava la llauna, negra i vermella, amb aquelles lletrotes grans. I a l'altra, hi tenia un entrepà de mortadel·la de Mickey Mouse, un altre producte que acabaria desapareixent. Els seus amiguets, en canvi, endrapaven paté La Piara, tot un clàssic que encara avui ocupa un lloc destacat a les prestatgeries de les grans superfícies.

A la tele, hi havia un partit de futbol. A l'Enric no li entusiasmava gaire, però com que tothom el mirava, s'hi va fixar. L'equip de la ciutat, el Barça, jugava contra el Burgos, deien els locutors. Tothom en aquella casa animava els blaugrana, però ell, en canvi, volia, desitjava, que guanyessin els altres. L'equipació blanc-i-vermella i, sobretot, els noms dels jugadors castellans, li van fer prendre aquesta decisió. Elduayen, Limperger, Ayúcar, Tocornal, Balint... allò era música, semblava un conjur màgic. En la segona part, Balint, un romanès lleig, amb un pentinat horrible i a qui el locutor havia esmentat com "El Vampiro", va fer el 2 a 1 per al Burgos. L'Enric es va sentir especial, victoriós. S'havia alineat amb el feble i estava guanyant. Fins que, a pocs minuts per al final, el Barça va empatar. Els crits dels seus cosins, tiets i del seu pare van omplir tota la casa. El cosinet Jaume, dos anys més gran, li va clavar un cop de colze al nas mentre el celebrava, amb tanta precisió que va començar a rajar sang. La llauna de Tab li va caure a terra. "No et preocupis", li va dir la mare, mentre li posava cotó fluix a la nàpia, "ja te'n compraré més. En podràs beure fins a fartar-te'n, fins que siguis gran. I tranquil, que ja veuràs com el Burgos aquest et donarà moltes alegries". La temporada següent, el Burgos va baixar a Segona, i poc després desapareixeria, arruïnat. La història del Tab, ja la sabem.

A mesura que l'Enric va créixer, el seu do es va anar perfeccionant. Quan tots els nanos de la seva edat posaven Cola Cao o Nesquick a la llet, ell hi posava Eko Brío. Quan tots els seus companys de classe menjaven Bollycaos a l'hora del pati, ell, en canvi, preferia els Mi Merienda, aquell brioix sec i dur que venia acompanyat d'una pastilla de xocolata amb llet certament ben poc gustosa. O els Crackinettes de la Nocilla, durant la curta temporada que els va poder trobar a la botiga de queviures del costat de l'escola.

Les seves experiències amb les productes alimentaris no el van preocupar gaire. Es consolava, pensant que era un incomprès, que tenia un paladar més refinat que la resta. El problema va començar a agafar una nova dimensió quan hi va entrar en joc la tecnologia.

Com que era molt bon estudiant, a casa, la seva opinió anava a missa. Per això, no va trigar a convèncer els pares per comprar un Teletrébol, aquell aparell que servia per concursar des de casa als concursos de Telecinco. Després que la iaia es trenqués un dit intentant prémer els botons d'aquella totxana per respondre una pregunta que havia formulat Jesús Puente a una pausa de "Su Media Naranja", el van mirar malament, però el pitjor va arribar amb la primera factura telefónica. I és que, per validar les respostes, s'havia de trucar a un número "prèmium". El pare el va tenir dos mesos ajudant a fer la compra a les dones grans del barri per pagar tot el que havien gastat en l'andròmina dels nassos.

El segon revés greu va arribar quan es va espatllar el vídeo Beta de casa. El pare en volia comprar un de VHS, tal com tenien tots els seus companys de feina, però l'Enric -que no n'havia tingut prou amb l'esperiència del Teletrébol- no va parar fins que van adquirir un Laser-Disc. "És el format del futur, en cinc anys no quedaran VHS", va afirmar l'Enric. Cada nit de cap d'any, el seu pare, després de dues copes de cava, l'hi recorda, sense pietat.

Després d'aquell fiasco, va decidir deixar d'assesorar la família per prendre les seves pròpies decisions. I va començar per les consoles de videojocs. Mai li havia agradat en Súper Mario, i, després d'escurar tota la família pel seu aniversari, va decidir adquirir una Saturn, de Sega. Va pensar que, si la Megadrive havia estat tan bona, la seva successora ho havia de ser encara més. La va espifiar, però no ho va voler reconèixer, fins al punt que un parell d'anys després es va gastar tots els seus estalvis en una Dreamcast. Era un tot o res, una aposta, un desafiament a la seva manca d'olfacte, i la va perdre. La Dreamcast només va durar dos anys, i va ser, a més, l'última consola del fabricant nord-americà.

Escaldat de la tecnologia, es va deixar endur pels gustos de la majoria, i ja no va confiar més en el seu criteri, que també havia patinat, ja d'adolescent, en el món de la moda. Es va enamorar dels texans Liberto, renegant de seguir la massa de l'institut, esclava dels Levi's. Per seguir amb el que ja semblava una tradició, la marca va anar desapareixent del mercat, fins que va fer fallida. Adéu als viatges a Lloret per aconseguir pantalons a bon preu...

Cada dia més ofuscat, va decidir centrar-se en els estudis. Era brillant, molt brillant, en totes les matèries, i, un cop més, tot es va tòrcer quan va haver de triar la seva orientació professional. Els pares li deien que triés ciències, que eren carreres que tenien molta més sortida, però l'Enric, captivat encara pel record d'aquell Burgos-Barça del dia del seu aniversari, i de la passió dels locutors que el narraven, va triar lletres, i més concretament, periodisme.

Quan va començar a anar a la Universitat, va pensar que, per primer cop en una decisió important, no s'havia equivocat. Malgrat que algunes assignatures eren pura teoria prescindible - i una autèntica llauna-, les pràctiques el motivaven, especialment quan es tractava de fer treballs en grup amb alguna de les moltes mosses ben atractives que hi havia a l'aula.

Va aprovar la carrera, durant la qual va descobrir l'amor i el sexe (no necessàriament per aquest ordre) i va reforçar una autoestima que de tant en tant quedava tocada per alguna operació monetària poc exitosa. La més sonada -un altre greatest hit de son pare en les celebracions etíliques- havia estat invertir els pocs calers que tenia en accions de Terra. Llavors, la bombolla de les "puntcom" ja s'havia desinflat, però l'Enric confiava que fos "un pas enrere, per fer-ne quatre endavant". Terra va deixar de cotitzar el juliol del 2005.

Llevat de l'episodi de broker, la vida de l'Enric no havia patit grans sotracs a la universitat. Però l'entrada a la vida laboral va ser ben dura. La seva experiència com a becari a un diari de tirada estatal no va passar de picar l'agenda cultural i un parell de breus, però ell tenia clar que volia fer televisió. Va entrar a treballar a una emissora local, mitjançant un amic de son pare (ho endevineu? sí, també és un dels temes estrella en els sopars carregats), però tot va anar malament des del primer dia. Havia de fer horaris demencials, es desplaçava amb transport públic carregat amb la càmera, el trípode i la bossa del micro, i, a més, el van destinar a la informació política, molt allunyat de la seva anhelada secció d'esports. Per si això fos poc, va descobrir que tenia pànic a la càmera. Cada cop que havia de signar una peça amb un stand-up, suava només de pensar-hi, i, quan s'hi posava, quequejava, s'embarbussava i havia de repetir la presa una desena de vegades fins a aconseguir-ne una en què no semblés -gaire- que estava a punt de plorar. Un vespre, tornava d'una apassionant entrega de diplomes per part d'un regidor a un grup de mestresses de casa que havien après nocions bàsiques d'informàtica (el que en l'argot de la redacció es coneixia com un "disc sol·licitat") quan uns quinquis el van atracar al metro i li van robar tot el material. L'endemà ja no es va presentar a la feina.

Desesperat, va decidir (un verb perillós, en el seu cas) dediar-se a una altra cosa. Es va fer agent immobiliari per a una franquícia que s'estenia com una taca d'oli per tot el territori. Visitava les cases del barri, preguntant als veïns si volien que els valorés el seu habitatge, insuflant cobdícia a persones que ja feien mentalment el conte de la lletera amb els beneficis que n'obtindrien en cas de vendre-la.

Gràcies a aquesta feina, va conèixer la Júlia, una noia cinc anys més gran que ell, divorciada, i amb una nena petita, d'un parell d'anys. El marit, un pelao que es dedicava bàsicament al mercadeig de pastilles a les discoteques de polígon, les va deixar quan la nena va fer el primer aniversari. Se'n va anar a Romania, a fer fortuna de la mà d'una noia que havia conegut en un bar de carretera. L'Enric se'n va enamorar com un passarell, i ben aviat, al cap de tres mesos de començar a sortir, la parella, engrescada per les ofertes de la immobiliària i els crèdits fàcils del banc, es va comprar un piset de 60 metres quadrats a un barri de la perifèria. "És el primer pas, ja se sap. Quan es revalori, el vendrem i en comprarem un de més gran. Això no baixa mai de preu", explicava l'Enric, cofoi i triomfal, mentre ensenyava el pis als pares i a la germana, que el miraven amb una cara un pèl estranya.

La vida va ser més o menys tranquil·la durant una temporada, fins que els diaris i la televisió van començar a emprar dos termes amenaçadors. Un era "bombolla", un concepte que l'Enric ja coneixia de la seva experiència amb les accions de Terra, i l'altre, encara més fosc, era "crisi", que l'Enric ja havia començat a copsar a la feina. Cada cop era més complicat vendre un pis, i en la majoria de les visites per captar clients, la gent ni tans sols li obria la porta. La seva corbata de color corporatiu i la plaqueta que duia a la solapa l'havien convertit, de bones a primeres, en una mena d'enemic públic del barri. Fins que, un bon dia, quan l'Enric va arribar a la feina, es va trobar amb la persiana del negoci abaixada i l'oficina mig desmantellada. El seu cap, perseguit pels deutes, havia desaparegut sense deixar cap rastre.

Abatut, l'Enric va decidir (ai, ai ai....) cobrar l'atur i dedixcar-se a cuidar de qui llavors ja eren la seva dona i la seva fillastra. Error, un més en el seu historial. La convivència intensiva va acabar destapant les diferències entre tots dos. Els crits i els retrets per la compra del pis -que començava a perdre valor a un ritme preocupant- i la incipient alopècia de l'Enric van abocar la relació a una situació límit, fins que, un bon dia, el pelao va tornar penedit de Romania, va demanar perdó a la Júlia i a la seva nena i se les va endur a viure a un poble d'Extremadura. L'Enric s'havia quedat sol.

Allò va passar a l'octubre. Al novembre, es va divorciar, va malvendre el pis (encara havia de pagar 20.000 euros al banc) i, per no tornar a casa dels pares, va rellogar una petita habitació a un pis en què es parlaven unes sis o set llengües, per la procedència variada dels inquilins. I va arribar el desembre, el mes dels àpats familiars per excel·lència.

Convençut in extremis per la seva mare, l'Enric va decidir assistir al sopar de cap d'any, amb la intenció d'emborratxar-se més i més aviat que el seu pare, per no haver de sentir la seva llista de retrets, que, a banda dels clàssics de tota la vida, havia crescut de manera exponencial en els últims mesos. Qualsevol frase que comencés per "Ja t'ho deia jo, ja..." era sinònim d'un discurs irritant, que l'Enric no estava disposat a tornar a sentir.

El sopar va acabar derivant en un duel de bevedors, per a l'esglai de la mare i la germana de l'Enric, que s'ho miraven, sense poder fer-hi res, amb cara de resignació i de patiment. A la una de la matinada, mentre el televisor emetia les mateixes actuacions enllaunades de cada any, l'Enric va decidir agafar pel coll el pare. El va encastar contra el moble del menjador, el mateix que havia vist des que tenia cinc anys. Ràpidament, se'n va anar cap a la porta, s'hi va aturar en sec, es va girar i va cridar: "Estic fart d'equivocar-me en tot! No faig res de bo per a vosaltres! Sabeu què? He decidit que no em tornareu a veure mai més!". Va arrencar a córrer -amb tota l'agilitat que la ingesta de tres cerveses, una ampolla de vi, tres copes de cava i un parell d'orujos li permetien- i va desaparèixer plorant.

L'endemà, se'l va passar al llit, amb una ressaca infernal. Només es va llevar per dur a terme les accions bàsiques del malalt d'alcohol, és a dir: vomitar, pixar i beure aigua a morro de l'aixeta del lavabo. Dormia a estones, turmentat pel mal de cap i el sentiment de culpa i vergonya. L'Enric va apagar el mòbil, i va decidir que no es mouria més del llit fins que no es veiés amb cor d'encetar una nova vida.

El dia 11 de gener, amb un pijama encartronat per la suor, uns cabells -els pocs que li quedaven- brillants pel greix i una barba que començava a fer molt mal aspecte, l'Enric es va mirar al mirall per mirar d'agafar forces per tirar endavant. S'ho va rumiar, però va decidir quedar-se al llit un dia més. "Així, si no faig res, segur que no m'equivoco", va pensar.

Va ser l'última mala decisió de la seva vida. En el mateix moment en què es tornava a ficar al llit, el veí del costat de l'Enric, angoixat pels deutes, n'havia pres una altra de ben dràstica. L'home va obrir l'aixeta del gas, es va quedar mirant la paret i, una hora després, va encendre un llumí.

Estafa piramidal

La cosa funciona així: un dia, et trobes un conegut pel carrer. La seva vida ha canviat, i diu que per a millor. Es passa una bona estona explicant-te les bondats del seu nou estatus, i assegura que tant de bo s'hagués decidit a fer aquest pas abans. Que el que acaba de fer és el millor que li ha passat a la vida, i que, per poc que pugui, repetirà. I t'anima a que tu també t'hi llencis.

Poc després, hi caus de quatre grapes. Segueixes el consell del teu amic, prens la mateixa decisió que ell, però al cap de ben poc, t'adones que l'has cagat. Res no és ni de bon tros tan bonic com t'ho havien pintat, però ja no hi ha res a fer. Ja és massa tard.

L'orgull t'impedeix reconèixer obertament que has comès un error. Com pot ser que per a la resta dels que ho han provat, sigui meravellós, i per a tu no? T'empasses la mentida, te l'acabes creient, i al cap d'un temps, quan la teva vida és un infern i et trobes en un carreró sense sortida, et trobes amb un conegut que feia temps que no veies. I somrius. I li expliques que allò que has fet és el millor que t'ha pogut passar. I ell sembla que s'ho creu. I la roda continua girant...

Podria ser la història de la trama Maddoff, però de fet, aquesta és una estafa piramidal molt més gran, i molt, moltíssim més antiga. Tant com la humanitat. És l'estafa de tenir fills.

Ha arribat un moment de la meva vida en què amics i coneguts comencen a tenir descendència, o a esperar-ne. I quan els veig, no puc evitar sentir una pena tremenda. Saps que es troben en un procés de metamorfosi irreversible. Elles tendiran a deixar-se, a tallar-se els cabells, a descuidar una mica el seu aspecte. Ells adoptaran aquella mirada resignada, es convertiran en taxistes a temps complet, en esclaus d'una vida que fa uns anys no somiaven ni el el pitjor dels seus malsons. Tots dos, modificaran els seus hàbits, condicionats per un paràsit que no para de créixer i de demanar coses. Quan quedi amb ells, amb el que quedi dels meus antics amics, ho farem condicionats per la criatura -el que vol dir quedar a casa seva, pendents d'ella, o bé en un restaurant envoltats d'altres cotxets de critters- i amb un únic tema de conversa. Que si bolquers, que si hores de lactància, que si dents que surten a altes hores de la matinada, que si progressos en la parla o en la capacitat motriu... temes que, evidentment, estan a anys llum dels que acostumàveu a parlar fa tans sols uns mesos enrere, quan el que us unia era una amistat forjada amb interessos i inquietuds comunes. És inútil lluitar-hi en contra. Els amics ja no són ells mateixos. Només en queda la carcassa. Han estat abduïts, com en el clàssic "La invasió dels ultracossos". I, com en la pel·lícula, volen que tu també t'hi afegeixis.

Sé que el mecanisme està en marxa. De moment, només m'afecta de manera molt secundària, però tot és qüestió de temps. I quan passi, quan els amics més propers es transformin, no servirà de res dir en veu alta això de "ho sabia" amb un somriure amarg a la boca. És llei de vida, i jo, per molt que volgués, no podria enviar la humanitat al "Countdown to extinction" de què parlava el gran Dave Mustaine.

Això sí, només us demano un favor. Si algun dia tinc la desgràcia de convertir-me en un "body snatcher", i ens trobem pel carrer, no creieu res del que us digui. Per molt que insisteixi, la meva vida no serà millor que ara. Ni estaré enormement feliç de no tenir temps lliure, ni vida pròpia. Només voldré fer-vos caure en el parany. Fer que vosaltres també us passeu al costat més trist de l'existència. Fer-vos caure en l'estafa piramidal més antiga de la història.

Quedeu avisats.

Zubi

Vaig tenir la sort de créixer a l'escalf del Barça dels anys 90, del Dream Team de Cruyff. La meva adolescència va coincidir amb els millors anys d'aquella màquina de jugar a futbol que ho va guanyar tot (o gairebé tot, no oblidem el Sao Paulo) i que, per a mi, era gairebé perfecta. Idolatrava tots els seus jugadors -amb predilecció per als menys "mediàtics", com Amor o Ferrer- però n'hi havia un que em va fer plorar de ràbia més d'una vegada. Ell era l'excepció en aquell equip excepcional. Era la taca negra. Era, sempre als meus ulls, l'únic element que allunyava l'onze blaugrana de la perfecció, que el feia vulnerable.

Jugava de porter, i es deia Zubizarreta.

No en recordo cap parada espectacular. Tanco els ulls i, molts anys després, recordo les seves curses, de pal a pal, fent saltironets, agafant-se els pantalons i mirant-se la pilota mentre el davanter rival es preparava per posar el cap i marcar a plaer. O les seves estirades a càmera lenta, amb el cul sempre enganxat a la gespa, i els braços, llargs, arribant només a mitja alçada, mentre la pilota entrava a pocs centímetres dels seus enorme guants Reusch.

Era un porter que només parava allò que qualsevol altre col·lega de professió pararia. Allò que podia ser gol, ho era. Així de fàcil. I, a més, de tant en tant, deixava alguna cantada per al record, algun favor a un rival agraït.

Incomprensiblement per a un noi de 12 anys, el basc es va anar carregant tota la competència que durant aquells anys va arribar al Camp Nou, després de jubilar un mite com Urruti. El cas més flagrant va ser el d'Unzué, un excel·lent porter que faria carrera al Sevilla, el Tenerife i l'Osasuna, però que com a blaugrana no passaria de parar uns quants penals en els tornejos de pretemporada. A la selecció d'Espanya, va batre tots els rècords, marginant un home que a mi em deixava del tot bocabadat: Paco Buyo, San Francisco de Betanzos, capaç de volar fins a l'escaire per salvar pilotes impossibles. Era el porter del Madrid, el gran rival, i era un provocador odiós, però em fascinava. Era el millor. Una injustícia.

Mai no vaig suportar en Zubi, i ahir se'm va tornar a aparèixer. 15 anys després, el vaig tornar a veure a la porteria del Camp Nou. Rapat, amb un uniforme més fosc, amb les espatlles més amples, però era ell. N'estic segur.

Si el Barça actual no és invencible del tot és, en bona part, gràcies al seu porter, Víctor Valdés. Valdés, com Zubizarreta, és un home eficient, però res més. Només para el que pararia, per posar-ne uns quants exemples, Leo Franco, Aouate, Riesgo o Ricardo, del Betis. No li demaneu actuacions estelars, d'aquelles que salven partits, perquè no us les donarà. I, com Zubizarreta, de tant en tant, posarà als davanters rivals gols en safata. Villa o Tamudo en donen fe. L'hemeroteca no enganya.

La gran diferència entre un gran Barça i un Barça invencible es diu Iker Casillas. Ningú, ni el culé més talibà ho pot negar. Si el Madrid ha sobreviscut a molts anys mediocres (amb títols inclosos), ha estat per un milió d'actuacions miraculoses del seu porter. Si n'hi diuen San Iker, no és per casualitat. La selecció d'Espanya en pot donar gràcies, també. Per sort per als espanyolets, és ell, i no el porter del Barça, qui juga sota pals. 15 anys després, Buyo té la seva petita revenja.

M'ha costat, però he trobat una semblança entre tots dos, entre Valdés i Casillas. És l'anunci de Mahou. En ell, un Casillas en una porteria gegant, rep gols a dojo, perquè la marca que el patrocina "ha decidido devolver el gol a aquellos que lo perdieron". A Valdés no li ha calgut ni cervesa, ni porteria gegant, però ha fet que un prejubilat com De La Peña, que no marcava en lliga des de feia 4 anys, marqués per partida doble. Enhorabona. Espero que qui ho hagi de fer, en prengui nota. En cas contrari, el Barça seguirà sent vulnerable. Massa.

Ionqui

Poli Díaz rebent un kilo d'heroïna.

Luis Aragonés, obsequiat amb una nit de lleure al "Golden Nugget" de Las Vegas.

Paul Gascoigne desembolicant, agraït, una caixa de deu ampolles de Jack Daniel's.

Michael Douglas entrant al Riviera.

Winona Ryder quedant-se tancada, tota sola, sense càmeres de seguretat, una nit sencera als "Harrods".

David Bustamante de gira per Colòmbia.

Imagineu-vos aquestes situacions.

Poseu-vos en la pell dels protagonistes.

I ara, multipliqueu el que puguin sentir per 100. O per 1.000.

Maleït Pro Evolution Soccer i maleïda opció de partida online...

Quin regal d'aniversari. Oh, my God...

Ràbia

L'altre dia, parlant amb un reputat blogger, conversàvem sobre què ens motivava a escriure (irònic, tot plegat, perquè feia tres mesos que no agafava el teclat per obrir el bloc) i, gairebé sense adonar-me'n, vaig respondre que, a mi, aquest quadern intermitent només em serveix per buidar el pap, per desfogar-me; que, realment, a m'era ben igual si el llegien cent persones o si, per contra, ni el Tato tenia el valor d'obrir la meva pàgina.

Va ser llavors quan vaig decidir que havia de tornar a posar-m'hi. Perquè, en aquests tres mesos, després de la feinada monumental que m'havia suposat un nou canvi de pis, i de la crisi del canvi de dècada (focalitzada en una decisió que encara no he volgut prendre, però que cada cop és més a prop), havia acumulat massa coses. I la teràpia és a tocar d'un click.

I és que, en el fons, sóc una mala persona. Que com ho sé? Doncs molt fàcil: m'empipa veure com la resta de la gent té sort. I això és molt complicat de portar quan s'acosta el dia de la grossa de Nadal. El dia més estúpid de l'any.

Si hi ha un dia en què em repugna posar la televisió, aquest és el dia 22 de desembre. No suportar les veuetes repel·lents dels nens de Sant Ildefons és normal, però amb el que no puc de debò és amb el carrussel de connexions en directe de TOTES les cadenes durant tot el matí, mostrant sempre les mateixes imatges: gent esvalotada, reunida en un bar d'allò més cutrot, destapant ampolles de Delapierre i fent ballarugues mentre asseguren que el pessic que s'emporten (normalment una quantitat no gaire alta, la de les participacions de dos o tres euros) els servirà per -atenció a l'expressió suada- "tapar forats". En cristià, significa pagar part de la hipoteca que has firmat per sobre de les teves possibilitats, i, si s'escau, fer un viatge d'aquells tan glamourosos a Punta Cana, Playa Bávaro, o qualsevol indret d'aquests.

Perquè, siguem sincers: quantes vegades ha sortit algú, a cara descoberta, anunciant davant de les càmeres que ha guanyat una pasta indecent que li permetrà deixar de treballar per sempre? Mai, que jo sàpiga. Els autèntics guanyadors de la loteria són l'Estat, que s'embutxaca una calerada monumental gràcies a la ludopatia del personal, i aquells que han de blanquejar diners urgentment. Perquè ja és casualitat, per exemple, que a l'inefable Juan Antonio Roca (sí, un dels malayos, aquell que teia un zoo a casa i obres d'art al lavabo) li toqués la loteria en innombrables ocasions, el mateix que assegura que li va passar un altre personatge sinistre: Carlos Fabra, el president de la diputació de Castelló.

Una de les coses que em fa més gràcia de tot plegat són els periodistes que van a cobrir l'alegria dels afortunats. Estan contents, somriuen, i fins i tot -en algun magazine matinal, o de tarda- es permeten fer un brindis a càmera. Anem a veure... però si a ells no els ha tocat ni un euro! Estan treballant, angoixats, mirant d'entrevistar mestresses de casa histèriques i, a sobre, han de fer veure que se'ls ha contagiat alguna cosa de l'alegria. Indignant. I dic indignant, perquè, a mi, des de casa, l'únic que em vénen són ganes d'enviar tothom a, diguem-ne, per ser una mica elegants, pastar fang.

Tornant al tema de les cantarelles, un altre martiri que has de suportar el dia 22 -i els dies immediatament anteriors i posteriors- és el dels graciosets que diuen qualsevol coseta com si estiguessin anunciant un número de la loteria. Des que els Martes y Trece van fer aquell gag la nit de cap d'any del 91, amb el mític "1992... no les vaaaaa a dar tieeeeeeeempo...." s'ha escampat una autèntica epidèmia entre els pelmes de barra de bar.

Per tot això, i per no tornar-me un gos rabiós, m'he fet un propòsit per a demà: no veure cap informatiu, ni cap programa que sigui susceptible d'emetre les imatges del que se suposa que és la notícia del dia. O, ben mirat, potser me'ls empasso tots, i així ja tinc inspiració per seguir amb el bloc, que l'he tingut deixat massa temps.

Una d'anuncis

Una ràpida d'anuncis, que últimament estic molt mandrós:

-Nostàlgia: No heu pensat per què un anunci de bolquers fa servir una paròdia dels "Caçafantasmes" per cridar l'atenció, si la pel·li (només compto la primera, la segona era horrorosa) té una pila d'anys i no se n'ha fet cap remake? Molt fàcil: els nens que vam al·lucinar amb el Babetes i el monstre dels Marshmallows ja fa anys que estem en plena edat reproductiva. Ara som el target perfecte: tenim uns 30 anys i anem (bé, van, que jo de moment me'n salvo) empenyent carrets de nadó, amb la síndrome de Peter Pan a les espatlles.

-Missatge subliminal? El tio que tria la música dels anuncis de La Caixa és un cabrit amb molta mala llet. Primer, tria l'"Every breath you take", dels Police. No descobriré Amèrica si us dic que la lletra és la declaració d'un malat possessiu i gelós a la víctima del seu assetjament. Amb frases com "I'll be watching you" o "Can't you see, you belong to me?" envien un missatge més o menys subliminal als pobres desgraciats que han firmat una hipoteca amb ells. Per si no n'hi havia prou, el següent spot està fet amb l'"Eye on the Sky", de l'Alan Parson's project. Dues perles: "I am the maker of rules, dealing with fools" o "I can read you mind". Aterridor.

-Compreses futboleres: Seguim amb el tema de les cançons. En l'últim d'Evax, aquell en què unes garses fins a les celles d'èxtasi fabriquen una compresa gegant enmig del camp. La música que canten és, atenció, aquell mític mantra que se sentia al gran Atotxa: "Bat, bi, iru, lau, bos, seiz, zaspi, REAL!" Això sí, tunejada, i sense que s'hi entengui res de res, que si no, no seria un anunci modern.

-"Dinero llama a dinero": una promoció de Movistar anuncia que si envies un missatge a un número de la companyia, entres en el sorteig d'uns 45.000 euros. Hi surt una dona cridant, saltant i corrent perquè ha resultat guanyadora. Fins aquí, tot normal, però hi ha una cosa que no quadra: la dona en qüestió viu a un barri collonut, amb una casa estil americà, amb un jardí enorme on el seu marit està preparant una barbacoa. Una persona amb aquest nivell de vida tan folgat no munta un sidral per 45.000 euros. Per a ella, hauria de ser poc més que xavalla. L'anunci seria molt més creïble si hi sortís una quilla a un barri rotllo Esperanza Sur (el de la gran Aída, de Tele 5) cridant i trucant al mòbil al seu xorbo, que, evidentment, ho celebraria marcant-se uns trompos amb el seu Ibiza Cupra groc. Això és alegria, carai!

-El mal rotllo: si us plau, que algú digui als amics de Mahou que Fernando Fernán Gómez ja fa temps que és mort. Perquè fa molt de "yuyu" veure aquell anunci que posen a la mitja part del partit de futbol dels dissabtes, en què l'home parla de la Lliga espanyola i acaba amb una frase de molt mal gust, donades les (seves) circumstàncies: "El fútbol es la vida". Clar, l'home es dedicava al cinema i al teatre, i així li va anar.

-Futur negre: acabo de veure un anunci que trobo força graciós. És de Pronto, però molt em temo que durarà dos dies. Hi surten un munt de dones amb una tireta al front. No saps per què, però al final en veus una que està passant la pols, esternuda i acaba picant amb el cap a un prestatge. Sospito que les associacions en defensa de la dona hi veuran un regust masclista. I, veient-ne els precedents, no crec que triguin a retirar-lo.