Ràbia

L'altre dia, parlant amb un reputat blogger, conversàvem sobre què ens motivava a escriure (irònic, tot plegat, perquè feia tres mesos que no agafava el teclat per obrir el bloc) i, gairebé sense adonar-me'n, vaig respondre que, a mi, aquest quadern intermitent només em serveix per buidar el pap, per desfogar-me; que, realment, a m'era ben igual si el llegien cent persones o si, per contra, ni el Tato tenia el valor d'obrir la meva pàgina.

Va ser llavors quan vaig decidir que havia de tornar a posar-m'hi. Perquè, en aquests tres mesos, després de la feinada monumental que m'havia suposat un nou canvi de pis, i de la crisi del canvi de dècada (focalitzada en una decisió que encara no he volgut prendre, però que cada cop és més a prop), havia acumulat massa coses. I la teràpia és a tocar d'un click.

I és que, en el fons, sóc una mala persona. Que com ho sé? Doncs molt fàcil: m'empipa veure com la resta de la gent té sort. I això és molt complicat de portar quan s'acosta el dia de la grossa de Nadal. El dia més estúpid de l'any.

Si hi ha un dia en què em repugna posar la televisió, aquest és el dia 22 de desembre. No suportar les veuetes repel·lents dels nens de Sant Ildefons és normal, però amb el que no puc de debò és amb el carrussel de connexions en directe de TOTES les cadenes durant tot el matí, mostrant sempre les mateixes imatges: gent esvalotada, reunida en un bar d'allò més cutrot, destapant ampolles de Delapierre i fent ballarugues mentre asseguren que el pessic que s'emporten (normalment una quantitat no gaire alta, la de les participacions de dos o tres euros) els servirà per -atenció a l'expressió suada- "tapar forats". En cristià, significa pagar part de la hipoteca que has firmat per sobre de les teves possibilitats, i, si s'escau, fer un viatge d'aquells tan glamourosos a Punta Cana, Playa Bávaro, o qualsevol indret d'aquests.

Perquè, siguem sincers: quantes vegades ha sortit algú, a cara descoberta, anunciant davant de les càmeres que ha guanyat una pasta indecent que li permetrà deixar de treballar per sempre? Mai, que jo sàpiga. Els autèntics guanyadors de la loteria són l'Estat, que s'embutxaca una calerada monumental gràcies a la ludopatia del personal, i aquells que han de blanquejar diners urgentment. Perquè ja és casualitat, per exemple, que a l'inefable Juan Antonio Roca (sí, un dels malayos, aquell que teia un zoo a casa i obres d'art al lavabo) li toqués la loteria en innombrables ocasions, el mateix que assegura que li va passar un altre personatge sinistre: Carlos Fabra, el president de la diputació de Castelló.

Una de les coses que em fa més gràcia de tot plegat són els periodistes que van a cobrir l'alegria dels afortunats. Estan contents, somriuen, i fins i tot -en algun magazine matinal, o de tarda- es permeten fer un brindis a càmera. Anem a veure... però si a ells no els ha tocat ni un euro! Estan treballant, angoixats, mirant d'entrevistar mestresses de casa histèriques i, a sobre, han de fer veure que se'ls ha contagiat alguna cosa de l'alegria. Indignant. I dic indignant, perquè, a mi, des de casa, l'únic que em vénen són ganes d'enviar tothom a, diguem-ne, per ser una mica elegants, pastar fang.

Tornant al tema de les cantarelles, un altre martiri que has de suportar el dia 22 -i els dies immediatament anteriors i posteriors- és el dels graciosets que diuen qualsevol coseta com si estiguessin anunciant un número de la loteria. Des que els Martes y Trece van fer aquell gag la nit de cap d'any del 91, amb el mític "1992... no les vaaaaa a dar tieeeeeeeempo...." s'ha escampat una autèntica epidèmia entre els pelmes de barra de bar.

Per tot això, i per no tornar-me un gos rabiós, m'he fet un propòsit per a demà: no veure cap informatiu, ni cap programa que sigui susceptible d'emetre les imatges del que se suposa que és la notícia del dia. O, ben mirat, potser me'ls empasso tots, i així ja tinc inspiració per seguir amb el bloc, que l'he tingut deixat massa temps.

Una d'anuncis

Una ràpida d'anuncis, que últimament estic molt mandrós:

-Nostàlgia: No heu pensat per què un anunci de bolquers fa servir una paròdia dels "Caçafantasmes" per cridar l'atenció, si la pel·li (només compto la primera, la segona era horrorosa) té una pila d'anys i no se n'ha fet cap remake? Molt fàcil: els nens que vam al·lucinar amb el Babetes i el monstre dels Marshmallows ja fa anys que estem en plena edat reproductiva. Ara som el target perfecte: tenim uns 30 anys i anem (bé, van, que jo de moment me'n salvo) empenyent carrets de nadó, amb la síndrome de Peter Pan a les espatlles.

-Missatge subliminal? El tio que tria la música dels anuncis de La Caixa és un cabrit amb molta mala llet. Primer, tria l'"Every breath you take", dels Police. No descobriré Amèrica si us dic que la lletra és la declaració d'un malat possessiu i gelós a la víctima del seu assetjament. Amb frases com "I'll be watching you" o "Can't you see, you belong to me?" envien un missatge més o menys subliminal als pobres desgraciats que han firmat una hipoteca amb ells. Per si no n'hi havia prou, el següent spot està fet amb l'"Eye on the Sky", de l'Alan Parson's project. Dues perles: "I am the maker of rules, dealing with fools" o "I can read you mind". Aterridor.

-Compreses futboleres: Seguim amb el tema de les cançons. En l'últim d'Evax, aquell en què unes garses fins a les celles d'èxtasi fabriquen una compresa gegant enmig del camp. La música que canten és, atenció, aquell mític mantra que se sentia al gran Atotxa: "Bat, bi, iru, lau, bos, seiz, zaspi, REAL!" Això sí, tunejada, i sense que s'hi entengui res de res, que si no, no seria un anunci modern.

-"Dinero llama a dinero": una promoció de Movistar anuncia que si envies un missatge a un número de la companyia, entres en el sorteig d'uns 45.000 euros. Hi surt una dona cridant, saltant i corrent perquè ha resultat guanyadora. Fins aquí, tot normal, però hi ha una cosa que no quadra: la dona en qüestió viu a un barri collonut, amb una casa estil americà, amb un jardí enorme on el seu marit està preparant una barbacoa. Una persona amb aquest nivell de vida tan folgat no munta un sidral per 45.000 euros. Per a ella, hauria de ser poc més que xavalla. L'anunci seria molt més creïble si hi sortís una quilla a un barri rotllo Esperanza Sur (el de la gran Aída, de Tele 5) cridant i trucant al mòbil al seu xorbo, que, evidentment, ho celebraria marcant-se uns trompos amb el seu Ibiza Cupra groc. Això és alegria, carai!

-El mal rotllo: si us plau, que algú digui als amics de Mahou que Fernando Fernán Gómez ja fa temps que és mort. Perquè fa molt de "yuyu" veure aquell anunci que posen a la mitja part del partit de futbol dels dissabtes, en què l'home parla de la Lliga espanyola i acaba amb una frase de molt mal gust, donades les (seves) circumstàncies: "El fútbol es la vida". Clar, l'home es dedicava al cinema i al teatre, i així li va anar.

-Futur negre: acabo de veure un anunci que trobo força graciós. És de Pronto, però molt em temo que durarà dos dies. Hi surten un munt de dones amb una tireta al front. No saps per què, però al final en veus una que està passant la pols, esternuda i acaba picant amb el cap a un prestatge. Sospito que les associacions en defensa de la dona hi veuran un regust masclista. I, veient-ne els precedents, no crec que triguin a retirar-lo.

Música

Per fi s'havien instal·lat al seu nou pis, i de seguida que van acabar de fer-ho es van engrescar en muntar una festa d'inauguració com calia. Van trucar els seus amics (alguns dels quals havien participat al trasllat, carregant mobles, electrodomèstics i altres trastos) i els van convocar a la celebració: dissabte, a les deu de la nit, a la seva nova residència, que esperaven convertir ben aviat en llar.

La festa va ser tot un èxit. Més de trenta persones es van aplegar en aquell primer pis que, gràcies al seu pati (els de la immobiliària, com si de consellers de Medi Ambient es tractés, preferien el terme "terrassa interior") va poder-los acollir a tots sense problemes. Com a tal, la festa va comportar una dosi elevada de rialles, música -salsa i merengue, els nous inquilins eren de l'altra banda de l'oceà- i crits de joia que es van prolongar fins a les quatre de la matinada.

Quatre pisos més amunt, una noia estava a punt de trucar la Guàrdia Urbana quan va sentir, a través de l'eco del celobert, el comiat de l'última parella de convidats que se n'anava. Estava desesperada, l'endemà havia de treballar, era un d'aquells diumenges tan estimats pels dependents de les botigues de roba, en què els seus amos els podien obligar a anar a la feina i aguantar, amb un somriure de Joker, tota una allau de gent que omple el seu temps lliure deambulant pels centres comercials.

Al tercer, el noi jove que hi vivia també estava despert, però la festa no l'havia molestat gens. S'havia passat les últimes quatre hores xatejant pel Messenger amb una colometa de 17 anyets, que, després de molts coquetejos, havia accedit a ensenyar-li mig pit per la webcam. Si hi havia sort, en una setmana, o potser menys, hi hauria cibersexe. Els seus plans més immediats, però consistien en dormir fins a les quatre de la tarda, per recuperar el son perdut.

No ho va poder fer. La noia del cinquè va consumar la seva revenja de bon matí. Va decidir que, si s'havia de llevar mig zombi, ho farien també els cabrits que la nit anterior l'havien tingut en blanc. A les 07:30, va anar cap a la minicadena, va triar un disc que en Jaume, el seu ex, li havia deixat (per mirar de convertir-la a la seva secta de peluts satànics) i no havia tingut el coratge de reclamar quan ella el va enxampar allitat amb una companya de feina.

De seguida, els Cannibal Corpse van iniciar la seva orgia de death metal. El doble bombo de la bateria, la guitarra frenètica i, sobre tot, la veu gutural del cantant van fer obrir els ulls a tot l'edifici. Especialment complicat va ser el moment per a la parella del primer, que havia de combinar el maldecap d'aquell soroll infernal amb una magnifica ressaca de mojitos, i per al cibercasanova, que després de xatejar encara va tenir una estoneta per fer una partideta online al Doom.

Però hi va haver danys colaterals. El matrimoni d'avis del segon no se'n sabia avenir. Ella, de fet, va patir un petit atac d'ansietat que va haver de sufocar amb un gotet de Soberano del que guardava el marit a l'armari de la cuina. Al pis del costat, la parella de gays, que fregaven els quaranta, es van espantar tant que van haver de guardar de nou les barbies a l'armari i deixar per a una altre dia la sessió de sexe fetitxista que eren a punt d'iniciar. Al sisè, el nen del mecànic i l'administrativa, sempre delicat, va esclatar en un plor que ja no hi va haver manera d'aturar, mentre que el gos de la casa, un setter, mosegava nerviós les sabatilles Nike últim model del germà gran, l'únic que s'havia lliurat de la tortura (encara que en aquell moment estava tirat dormint la mona a la platja, mentre un parell d'escuraguiris li buidaven a consciència la butxaca).

De res van servir els crits i les amenaces. La noia del cinquè no va aturar el reproductor de CD fins que no va haver de marxar a treballar, una hora i catorze odes a Satanàs després. Semblava que tot tornava a la calma, però el noi del tercer va decidir que, un cop desvetllat, es dedicaria a xatejar de nou, però acompanyat de les sessions del seu DJ favorit d'Eivissa. A tot volum, of course.

Incomprensiblement, ningú va trucar la policia. En comptes d'això, va començar una guerra psicològica, alimentada per anys de petites picabaralles que ara acabaven per esclatar: que si no vull posar un ascensor, que si no vull pagar la quota de la comunitat perquè és un atracament, que si els gossos haurien d'estar prohibits a l'edifici perquè fan pudor, que si els nens enganxen mocs a la barana... cadascú tenia una petita raó per odiar la resta, i ara que havien començat les hostilitats, estaven decidits a tirar endavant fins el final, fins que només el més dur resistís.

En només mitja hora, l'edifici va quedar envaït per una barreja musical impossible: Pimpinela, Mónica Naranjo, Jeff Mills, David Bisbal, Deicide, Caribe Mix, Bruce Springsteen, Antonio Molina i Joan Manuel Serrat, entre d'altres, es barrejaven en un ambient de bojos, capaç de col·lapsar el cervell més preparat.

El primer a embogir va ser un dels dos gays del segon. Després d'ofegar el seu company amb el coixí, va agafar la picadora i es va mutilar el membre. Va morir dessagnat, mentre, irònicament, Mónica Naranjo cantava Sobreviviré. Va ocórrer pràcticament al mateix temps que la senyora del segon, malgrat el Soberano, començava a perdre la sensibilitat al braç esquerre. En deu minuts mal comptats, el seu marit intentava reanimar-la sense èxit. Al tocadiscos de l'habitació del fill, reconvertida en saleta, Antonio Machín parlava d'una debilidad.

El setter del sisè, mentrestant, s'ennuegava amb els cordills de les flamants esportives, però cap dels seus amos hi va parar gaire atenció: el fill s'acabava de trencar una corda vocal, després d'una hora ininterrompuda de plorar en una freqüència que ja voldria la Castafiore. A casa, hi sonava Nino Bravo.

La parella del primer ja feia una estona llarga que havia vomitat part de l'alcohol ingerit. Ella va ser més ràpida i ho va poder fer al lavabo. Ell, en canvi, va esquitxar tota la paret del menjador, incloent-hi aquell moble de factoria sueca que havia muntat hores abans i la bandera del seu país, que presidia l'estança per sentir-se una mica més a prop de casa. Veient la destrossa, van començar a discutir. Els crits van pujar de to, fins que ell li va clavar una nata que la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que va picar amb una ampolla de whisky buida que la va deixar seca a l'instant. El marit, atemorit, va sortir de casa a corre-cuita, mentre una veu amb accent sudamericà cantava: "lo que pasó, pasó, entre los dos". Mai no el van trobar.

El noi del tercer va sortir al replà. No aguantava més, per molt que intentés aïllar-se d'aquell soroll infernal, no ho aconseguia. Va tenir la mala sort de trobar-se el veí del davant que, aprofitant la confusió, va voler passar comptes amb qui sabia des de feia mesos que era l'amant de la seva dona. Tot i la diferència d'edat -o potser per això-, la tasca no li va ser fàcil. Als seus quaranta anys, encara es considerava en forma, però el seu jove rival el va deixar en evidència amb dos mastegots directes al pòmul. El ganivet de tallar pernil que duia a la mà va desequilibrar la balança, mentre la dona plorava sense consol. Els seus crits, els ofegaven l'Enjoy the silence, dels Depeche Mode, i una sessió a l'Spook de Mónica X.

Embogit pels udols, la barreja musical i el mal ambient que es respirava a l'edifici, el Pit bull del noi del quart segona va decidir atacar el seu amo. Li va resultar fàcil. Hi estava entrenat, encara que ara l'única diferència era que, en comptes d'un pobre negret que havia gosat passar pel parc de sota de casa en la seva presència, trinxava la pell blanca i peluda de qui l'havia incitat a convertir-se en una màquina destructiva sense pietat. No hi va notar cap diferència. La carn li va fer el mateix gust. Els Estirpe Imperial van posar la banda sonora als últims instants del jove. Cantaven Eh, Negro vuelve a la selva, Europa es blanca y no tu tierra...

Quan va tornar de treballar, la dependenta del quart es trobar el seu edifici en flames i envoltat de bombers i policia. Una setmana després, hi va poder entrar, per recollir les poques coses que havien sobreviscut a la tragèdia i emportar-se-les al pis que havia llogat mentre es barallava amb els de l'asseguradora perquè li paguessin la indemnització pactada en el contracte de la hipoteca. Entre la roba, els àlbums de fotos socarrimats i uns quants plats i coberts, hi va afegir, sense saber ben bé per què, el CD de Cannibal Corpse, que miraculosament havia sobreviscut. Va trigar un parell d'anys en recordar-se'n. Ho va fer quan, un dissabte al matí, la nova veïna havia engegat l'aspiradora i cantussejava un èxit de Raphael.

L'endemà, els diaris locals dedicaven portades a una nova i estranya disputa veïnal que acabava en tragèdia.

Big Fish

Era com en aquella pel·li. El trajecte era molt curt, de només un centenar de metres, a tot estirar, però va ser intens, molt intens. Com el protagonista, no podia deixar de mirar a banda i banda del camí, d’obrir la boca en un somriure nerviós, de saludar amb la mirada, amb les dents, amb un lleu moviment de celles. Fins i tot, les meves orelles volien fer algun gest, per mirar de dir a tothom que m’anava trobant que els reconeixia, que els volia transmetre la meva gratitud.

I és que aquest és el sentiment que recordo amb més força, d’aquell escàs parell de minuts. Tota la meva petita galàxia, el meu petit univers, s’havia alineat, s’havia desplaçat molt lluny de la seva òrbita habitual, només per compartir amb mi aquell instant. I jo, desbordat, no sabia com dir gràcies. Ha passat més d’un mes, i de fet, encara no he trobar la manera de fer-ho.

La família: aquell grup de gent que sempre ha estat allà, i que sempre hi serà, que t’estima sense condicions, la gent que t’ha vist créixer –poc, en el meu cas, of course-; els amics del carrer, més de 25 anys compartint vida i experiències, més de 25 anys de rialles, anècdotes i companyonia franca, amable i sincera; els amics del futbol, la meva gran passió, demostrant que havíeu tingut en comú alguna cosa més que un vestidor humit, un grapat d’hores a un camp de terra estret i uns somnis frustrats; els amics de la facultat, projectes de periodistes que, gairebé sense adonar-se’n, han acabat convertits en homes de profit, ocupant llocs de treball que deu anys enrere semblaven inabastables, però conservant aquella mirada murri i aquelles ganes de broma del primer dia que ens vam conèixer al bar; el microcosmos andorrà, la família adoptiva més gran que he conegut, que em va acollir quan estava ferit i m’han marcat per a la resta de la meva vida; la gent que m’ha acolllit a Tarragona i que m’ha fet sentir que treballar amb molta pressió també és compatible amb ser bona gent, lleial, oberta i generosa…

Tots, tots ells, estaven presents en aquell trajecte, en què deixava enrere una etapa vital per convertir-me en un senyor d’aquells que llueixen un anell a la mà esquerra i que parlen de la seva companya com “la meva dona”.

Ella, com en la pel·li, va aparèixer al final del camí, després d’una espera que se’m va fer eterna, que vaig intentar escurçar estressat, repartint senyals d’agraïment a tort i a dret, tan discretament com podia. Estava preciosa, radiant, em va fer sentir insignificant al seu costat, que no era mereixedor de la sort que he tingut tots aquells anys que hem compartit.

Tot seguit, vaig aixecar el cap i vaig contemplar l'escena des de la meva posició de privilegi, i la percepció de tot plegat va tornar a canviar. Ara era tot un Big Fish, em sentia important, però també aclaparat per la càrrega afectiva de la situació. L’únic que no va ser com en la pel·li va ser el final de l’escena. No se’m va cruspir, ni tampoc se’m va endur lluny per sempre. Només em va fer un petó que se m’ha quedat gravat als llavis i a la memòria. I que avui evoco per recordar un dia i una festa inoblidables.

Enigmes

No vaig embotit en un pijama de licra, ni porto aquests guants tan cool, però crec que estic igual de malalt que el de la foto. Perquè el meu cervell no deixa de fer-se preguntes estúpides. És la conseqüència, suposo, d'anar rumiant sense rumb mentre passejo la gossa. 20 minuts diaris amb greus efectes secundaris. Aquí en tenim unes quantes:

-Per què a cada patrulla de recollida d'escombraries, o a cada grup d'escombriaires de barri hi ha un tio amb "cueta"? Hi ha alguna espècie de quota que tots els ajuntaments hagin de complir? Una germandat secreta, que col·loca a cadascun dels seus membres estratègicament, per vigilar-nos? Passen desapercebuts, acostumen a ser silenciosos, però allà hi són, aplegant sense pausa les nostres deixalles, vés a saber amb quin ús. Fixeu-vos-hi: al vostre barri també n'hi ha un. Demà, quan us el trobeu pel carrer, un calfred recorrerà la vostra esquena...

-Si els cargols surten amb la pluja, on collons es fiquen la resta del temps? Perquè no se'n veu ni un, quan fa sol. Després de tant de temps de sequera, com han sobreviscut? Què són com els gremlins, potser, que es reprodueixen amb l'aigua? Què passa si mengen després de mitjanit? El cargol original vivia a la botiga d'antiguitats d'un xinès? Uns éssers tan inquietants com llefiscosos.

-Per què les totes les caixeres del Mercadona van pintades com si fossin adolescents a la porta d'una sessió de tarda de discoteca? Tenen servei de perruqueria i maquillatge obligatori, abans de començar la seva jornada laboral? Per què, si cuiden tant del seu cutis i el seu cabell, tenen totes un cul que no hi cap, als pantalons de color caqui de l'uniforme? Les fabriquen en sèrie, com en aquella pel·li lamentable de Nicole Kidman? Perquè jo només les he sentit dir tres frases: "Hola", "Son XX euros" i "Tiene el ticket del parking?".

-Per què tots els redactors d'esports d'Antena 3 parlen igual? És obligatori tenir aquella cantarella, entre sorneta i repel·lent, per poder parlar de Raúl, Cristiano Ronaldo o Ronaldinho? Per què aquest estil s'està estenent a altres cadenes, com La Primera, i no només als informatius, sino en programes com "España Directo"? Hi ha un Màster Eva Turégano en locució informativa, impartit a la Complutense? Si la moda s'acaba imposant, veurem el Rei arrossegant les síl·labes (a posta, no com ara) al missatge de Nadal? Aturem aquest malson, si us plau...

En tinc més, de preguntes com aquestes. Però no vull atabalar-vos. Me'n vaig a dormir. Demà, quan passegi la Lola, seguiré rumiant, mentre miro de cua d'ull i amb desconfiança, el barrenderu amb cua del meu barri.

Lo Gafe

Imaginen la escena. Eres el capitán del equipo, has hecho un partidazo, y estás a punto de convertir el penalti decisivo, el que le dará al club la primera Copa de Europa de la historia. Vas confiado. Sabes que no fallarás, que la gloria es tuya. Coges carrerilla, resoplas, oyes el silbato del árbitro, te lanzas a por el balón, engañas con el cuerpo al portero y cuando sabes que en cinco segundos estarás corriendo de alegría... resbalas. Tu chute, sin embargo, se dirige a porteria, con suspense, hasta que se estrella en el palo y sale fuera. Nada. Error. Desgracia que, para colmo, se convierte en tragedia cuando, tres minutos después, el rival es el que está aullando de alegría, tras conquistar la Orejuda.

Me imagino a John Terry en la bañera de su hotel en Moscú, borracho, con la mirada perdida y una Gillette en la mano, dándole vueltas a la jugada y una otra vez, como Jack Torrance en El Resplandor, intentando escribir aquella novela de una sola frase. El capitán del Chelsea sabe que su nombre estará ligado a la desgracia muchos años después de su retirada. Sabe que ha entrado, para siempre, en el Olimpo de los gafes, habitado en su inmensa mayoría, por glorias del mundo del deporte.

El Zeus de este Olimpo no es otro que Carlos Sainz. Sus méritos son de sobra conocidos: es un hombre capaz de atropellar a una oveja en medio de la llanura de Nueva Zelanda; capaz de quedarse tirado a 500 metros de la meta con un Mundial de Rallyes en juego; capaz de presentarse a presidente del Real Madrid y ver cómo Calderón le pasa la mano por la cara con un sistema de voto por correo más que dudoso... por no hablar de su genial incursión en el mundo del Rally Dakar. En su primera participación, iba líder y había ganado cuatro etapas... hasta que chocó contra una roca y perdió más de una hora. Acabó undécimo. En la edición del 2007, partía como favorito al triunfo. La lástima es que las amenazas terroristas acabaron suspendiendo la prueba. Otra vez será. En Sudamérica ya tiemblan.

El mundo del motor, sin embargo, ha dado también grandes mitos del cenicismo. Uno de mis primeros recuerdos de los Mundiales de motociclismo es ver a Carles Cardús perdiendo un campeonato de 250 centímetros cúbicos. Le bastaba acabar la última carrera, en Australia, controlando a John Kocinski, pero se le rompió el cambio de la moto a pocas vueltas para el final. La imagen de Cardús pegándole patadas a su montura se me quedó grabada a fuego. Cuenta la leyenda que acabó organizando conciertos para recaudar dinero y poder seguir corriendo. La música no sería muy buena, porque se retiró a los tres años de aquel incidente.

Otro mito, más reciente, es Sete Gibernau. Lo tenía todo para triunfar. Era de buena familia, tenía una moto inmejorable y el chaval demostraba maneras, pero ni así pudo ganar nada. Se quedó dos veces con el puesto más incómodo, el de subcampeón del Mundo, por detrás del eterno Rossi. Sus piques eran eléctricos, pero una frase de Il Dottore le sentenció: "Mientras yo siga corriendo en Moto GP, Gibernau no volverá a ganar una carrera". Dicho y hecho. Caídas, muchas caídas, pero también episodios como quedarse sin gasolina o despistarse en la última vuelta acabaron con la moral de este apuesto mozo, que, eso sí, podía presumir de bella esposa, Esther Cañadas. Sí, sí, he escrito "podía". ¿No lo sabían? Ella le acaba de dejar.

Pero para acabar, volveremos al fútbol, que nos ha dejado a dos grandes maestros de la tragedia deportiva. El primero es El Mono Montoya, un portero que, él solito, fue capaz de descender consecutivamente a tres equipos de Primera División: Extremadura, Mérida y Tenerife. Sus coloridas camisetas y su aspecto de traficante colombiano de Miami Vice se recuerdan por estas latitudes mucho más que sus supuestas paradas, si es que las hubo. Se retiró a los 42 años y porque se lesionó los ligamentos, que si no...

Y queda mi favorito, Héctor Cúper, un hombre que no ha ganado una final ni jugando a la Play Station. Con el Mallorca, perdió por penalties la Copa del Rey contra el Barça y la Recopa frente al Lazio. Con el Valencia, perfeccionó su método, porque perdió dos finales consecutivas de la Liga de Campeones. Y con el Inter, perdió una Liga en la última jornada. Esta temporada ha conseguido una nueva plusmarca: ha sido despedido de dos equipos en la misma campaña, primero con el Betis, a quien dejó penúltimo, y después con el Parma, que le despidió una semana antes de acabar el Calcio y que ha acabado perdiendo la categoría.

Si yo fuera John Terry, me lo tomaría con filosofía. Después de lo de ayer, ha quedado marcado como una ternera, pero comparado con estos monstruos, aún le queda mucho camino por recorrer.

Generació Actimel

Vaig començar a exercir de germà gran els dissabtes al matí, quan la mare marxava a fer la compra i em deixava a càrrec del Sergio, set anys més petit que jo. Aquelles hores passaven molt lentament, i per matar l'avorriment del marrec, que era un nervi, jugàvem a casa, al primer que ens venia de gust.

Era l'època dels matinals gloriosos de Tele 5, amb una programació infantil que anava des de les vuit fins a la una del migdia. En aquella franja, hi podies trobar des dels Transformers originals, amb Optimus Prime i companyia parlant amb accent veneçolà, fins a les aventures en el món del vòlei de Juana y Sergio. El producte estrella, però, era un espectacle de tios en malles que s'atonyinaven en una coreografia perfecta, davant d'una massa embogida. Hulk Hogan, El Último Guerrero, Los Sacamantecas, El Marinero Tarugo i un munt d'engendres anabolitzats més feien les delícies d'una audiència infantil que aprenia anatomía amb els famosos "golpe de antebraso, nenenenennn" del mític Héctor Del Mar.

Doncs bé, un dels jocs que tenien més èxit quan la mare no era a casa era, precisament, el Pressing Catch al llit de matrimoni dels pares. Hi vam jugar un munt de vegades, i mai vam prendre mal, perquè, entre altres coses, el gran, que era jo, ja tenia cura de no aplicar amb rigor les claus dels monstres del quadrilàter.

Ja fa un parell de temporades que el fenòmen va tornar amb força a les teles espanyoles, de la mà de Cuatro. Ara, llegeixo que el Consell Audiovisual de Catalunya ha recomanat al Govern d'Espanya que el retiri de la programació, perquè el fan en horari protegit i pot ser una mala influència per als més petits. Ja fa uns quants mesos, recordo haver vist un parell de reportatges televisius i a la premsa escrita sobre l'alarma que havia despertat a les escoles el fet que els nens, a l'hora del pati, juguessin a ser Batista, El Enterrador o qualsevol d'aquests nous ídols pseudo esportius.

Tot plegat, ens porta a descobrir una nova generació: la Generació Actimel. Una generació sencera que creix en una bombolla artificial, convertits en éssers fràgils que, a ulls dels pares, es poden trencar només per compartir un gelat, jugar a futbol a l'aire lliure o simplement tenir contacte amb altres nens, portadors de vés a saber quina malaltia mortal. Segur que recordeu l'anunci en qüestió, que només reflectia una tendència més que evident de sobreprotegir per aïllament unes criatures que en comptes de disfutar de la vida, pateixen unes jornades tan o més estressants que les dels adults, amb interminables classes extraescolars que potser els prepararan més que a nosaltres, però que els treuen el dret a ser feliços.

La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè, curiosament, els seus pares van ser els últims de tenir una infància de jocs de carrer, genolls pelats i Burmar Flashes de duro compartits a mossegades. Ara, de grans, si veiessin els seus fills fent el mateix, moririen d'un atac de cor.

Si la canalla vol mirar Pressing Catch, que el miri. Això no els farà més tontos, o més vulnerables. Jo no conec cap nen que quedés paralític intentant imitar el vol de Tornado Texas, com tampoc en conec cap que es llancés d'una finestra vestit de Superman, o cap altre que es cruspís una rata pensant que era un llangardaix de la sèrie "V".

Posats a retirar programes, retirem Gran Hermano, Operación Triunfo i altres realities que converteixen els joves en aspirants a meuques deesses de l'edredoning i a macarres de karaoke, que després de "concursar" fan carrera als platós de televisió explicant les seves proeses sexuals a canvi d'un plat de llenties. Això sí que fa mal al cervell, i no un parell de cleques mal donades en un pati d'escola.

Game Over

La cosa, vista desde fuera, tiene gracia. Un equipo vestido de azul viagra ha sufrido de impotencia. Ha sido incapaz de marcar un gol en 180 minutos de eliminatoria contra un rival que se ha dedicado a ejercer de equipo con tablas en Europa. Lo que se lleva últimamente en la máxima competición continental; sólo hace falta echar un vistazo a las últimas finales. Excepto la del 2006, feliz paréntesis con dos equipos que querían jugar a fútbol, conjuntos ruines, como el Liverpool o el Milan, se han llevado el gato al agua en una competición que premia como ninguna otra el caché, el pedigrí, el ADN ganador de los clubes.

El Barça se ha agotado. Cuando ganó la final de París, todos teníamos la sensación de que este equipo podía reinar en Europa por muchos años, pero nos equivocamos. Aquello, sin saberlo, fue el principio del fin. El virus del galáctico entró en el vestuario casi al mismo tiempo que la orejuda, si es que no llevaba meses ya incubándose en unos jugadores que se acostumbraron demasiado pronto a regalarse los oídos con elogios y los bolsillos con millones.

El caso más grave es el de Ronaldinho, un jugador que ha borrado a base de combinados de vaso largo su nombre del hall of fame futbolístico de todos los tiempos, ese club selecto donde sólo habitan unos elegidos como Di Stefano, Cruyff, Maradona o Pelé. Se marchará, probablemente al Milan, y por la televisión nos llegarán cuatro cucamonas y dos goles de falta en los resúmenes cortos de la tele, los mismos que obvian ochenta minutos de vagancia y pasotismo en el terreno de juego. No esperen que vuelva. El genuino Gaúcho se perdió en algún lugar, probablemente de noche, camino de Castelldefels.

Otro que se irá es Deco. Nadie dentro del club le llorará. Si Ronaldinho es el niño tonto de la clase que siempre la lía delante de la profe, el portugués es el alumno con malicia, que contamina al resto de la bancada, que manipula y maquina contra el maestro porque sabe que con poco esfuerzo y su cara de niño bueno, acabará aprobando. Podría utilizar un símil médico, todos lo tienen en mente. Pero dejémoslo en que era el macho alfa en la sombra.

Se quedará, pese a sus amenazas, Eto'o. Y el camerunés es un peligro, más de lo que era hasta ahora. Porque se sentirá, canteranos aparte, el dueño de un vestuario a la deriva, descreído de todo. Y el hermano Samu tiene la mala costumbre de tapar con declaraciones estruendosas un rendimiento, cuanto menos, discutible. Aún se le busca por Old Trafford. Si no recupera la forma de hace dos temporadas, pasará a ser un problema mayúsculo para la directiva. Al tiempo.

La directiva, por cierto, tendrá faena este verano. Sabe que tiene que entregar al público las cabezas que le piden, o los primeros en salir en globo serán ellos mismos. Ezquerro, Gudjohnsen, Edmílson, Zambrotta, Thuram, en un primer término, y probablemente Oleguer, Giovanni, Márquez y Henry saciarán la sed de sangre de una parroquia azulgrana harta de tener esa fea sensación de haberte dejado robar la cartera cuando ibas directo a la tienda, a gastarte tus ahorros en aquello con lo que habías soñado durante tanto tiempo.

Por supuesto, he obviado a Rijkaard. Un hombre que lleva un año y medio dimitido, que ha abdicado en los caciques del vestuario, se lo merece. Un entrenador que no supo marcharse a tiempo y que ahora hará las maletas con una etiqueta de hombre triste, lelo, ido, aislado, sin ninguna autoridad. Allá él. Este verano tuvo una segunda oportunidad, pero se refugió en la autocomplacencia y el discurso cansino, esperando, como el estudiante que no ha abierto los apuntes, que en el examen salga el único tema que se sabe de carrerilla. Una apuesta demasiado arriesgada que, obviamente, ha salido mal. Buena suerte en el futuro y gracias por todo, pero le debe un año a la afición culé. No se olvide.

Al loro con lo que viene ahora, sufrido amigo. Portadas anunciando fichajes estratosféricos, rumores, filtraciones, promesas de cambio... empezando por el nuevo entrenador y acabando por la delantera, no se salva nadie. Todo sea por desviar la atención de una temporada para olvidar y que tendrá como colofón la humillante visita a un Bernabeu eufórico y en plena celebración del título de Liga. Una visita que debería quedar grabada a fuego, a modo de antídoto, en la memoria del aficionado. Ya saben, por si luego los quieren embaucar con milongas y promesas.

Por cierto, una duda para este partido: ¿Jugará Eto'o, o le atacarán las mismas molestias misteriosas que a Ronnie? Porque no lo veo en el coliseo blanco, aguantando el chaparrón y comiéndose con patatas aquello de "Madrid, cabrón, saluda al campeón"... Igual, pasado mañana se rompe y dice adiós a la temporada, poniendo, antes que el resto de sus compañeros, el cartel de Game Over a una campaña que no se debe olvidar, para que los errores no se repitan de nuevo.

La llum

Sembla una xorrada, però tot canvia. Tot és diferent. O, com a mínim, tot es veu diferent. Surts al carrer i la llum impacta, violenta, amb la teva cara, obligant-te a tancar els ulls. Després de molts mesos sembla com si, de sobte, els colors del món tornessin a ser més vius. I tot, perquè hem manipulat un rellotge, perquè hem fet trampes amb el temps. Perquè les dues de la matinada d'aquell dissabte mai no van existir. Es van perdre, sacrificades per aconseguir una vida un xic més alegre.

Quan era petit, o més jove, mai no sabia exactament quan es canviava l'hora, quan acabava aquell hivern trist i fosc, per obra i gràcia de l'estalvi energètic. Però des de fa cinc anys, no me n'oblido mai. Avançar les busques del rellotge s'ha convertit en un ritual que em transporta insconscientment a una de les nits més alegres i alhora més tristes de la meva vida. A una nit, en definitiva, en què la meva existència va canviar per complet. I això que tenia una hora menys.

Recordo com si fos ahir tots els detalls d'aquell dissabte. Aquella carn a la llosa, aquelles bromes amb els amics de la facultat, que em repetien aquella promesa d'anar-me a veure sovint, que 200 quilòmetres no eren res. Aquell petit viatge amb el meu Renault 19 que ens portava de nou cap a Barcelona, aquelles bromes en veure passar, pel carril de l'esquerra de l'autopista, a Arantxa Sánchez Vicario en un cotxe amb plaques del que seria el meu país d'adopció en poques hores.

Recordo també el sopar, una fondue de somriure forçat, de nervis, de mirades intenses. Era com si em volgués gravar, una per una, les cares d'uns amics del barri que temia perdre amb la meva fugida. Recordo els brindis, les promeses -ara, per part meva- de no deixar-los mai. Des ser sempre col·legues.

I la nit. La borratxera col·lectiva, amb tots els planetes de la meva galàxia particular alineats per acomiadar-me. Estranya conjunció, pensava, de tot un seguit de gent que l'únic que té en comú és un petit ésser que ha decidit escapar, sortir corrent.

El viatge en metro. Les mostres d'afecte de la meva gent, entre abraçades etíliques. El salt d'en Paco a les vies. Les rialles. El silenci final, en arribar a l'estació. Les llàgrimes. Els comiats.

L'endemà, sense gairebé ni dormir, fent els últims paquets. Els consells de la mare, de l'àvia. L'abraçada més forta i més sincera amb el pare i el germà. I l'inici del viatge. Els recordo dient-me adéu pel retovisor, mentre ens fèiem els forts tots plegats, sense aconseguir-ho del tot.

Aquella nit d'ara fa cinc anys vaig canviar quelcom més que l'hora al meu rellotge. Vaig canviar la meva vida. Em quedaria sense cotxe aquell mateix viatge, però això és una altra història. L'important és que la llum va tornar a aparèixer. Que, de mica en mica, Andorra i tot el que hi vaig trobar em van salvar. Em van convertir en la persona que, cada últim dissabte del mes de març, recorda amb un somriure una de les èpoques més difícils de la seva curta vida. I que aprecia, potser més que ningú, el fet de sortir de la feina i que el sol encara llueixi ben alt al cel. Que hi hagi llum...

Dave

Una de las escenas más impactantes de ese pedazo de documental destrozamitos que es el Some Kind of Monster es cuando Lars Ulrich, el batería de Metallica, entonces en plena crisis y al borde de la descomposición, se somete, en plena terapia, a un careo con un exmiembro de la banda al cual expulsaron hace ya más de veinte años, para que se cierre la herida.

Los poco més de cinco minutos que dura la escena son de una incomodidad impactante. El miembro expulsado explica cómo su vida se convirtió en un infierno, y como, día tras día, se encuentra a algún capullo que se encarga de recordarle que le hicieron bajarse del tren de, probablemente, la banda de heavy más grande del planeta, con el permiso de AC/DC y Iron Maiden.

Este hombre ha vendido casi veinte millones de discos con la banda que formó tras su despecho. Ha dado la vuelta al mundo, tocando en infinidad de países. Es uno de los mejores guitarristas del planeta, pero aun así, su depresión casi continua le ha puesto al borde del suicidio en varias ocasiones.

El jueves pasado lo ví, por cuarta vez en mi vida. Mi simpatía por los "perdedores" me ha hecho seguirlo con devoción, desde que era un adolescente melenudo hasta ahora, que de vez en cuando -muy de vez en cuando, eso sí- me pongo americana y zapatos. Ha hecho canciones horrorosas, ha perdido el norte musical durante años, pero yo siempre he estado allí, dejándome robar, comprando sus discos infames y poniéndolos al lado de las obras maestras, como Rust in Peace o Countdown to extinction, en mi discoteca.

Por eso, cuando Dave Mustaine salió al escenario de la sala Razzmatazz (felizmente llena, para mi sorpresa), experimenté aquel placer tan familiar de reencontrarte con un viejo amigo después de unos cuantos años. Lo hice, además, al lado de mi hermano, Sergio -cuántas veces habremos cantado a grito pelado sus canciones en el coche- y de uno de los hermanos postizos que te regala la vida, Àlex.

Y Dave estuvo inmenso. Su voz, como siempre, fue de lo peor del show, pero tocó con precisión de cirujano todos y cada uno de los temas clásicos de su repertorio y los de su nuevo álbum, que, para alegría de muchos, ha recuperado la contundencia y la agresividad de los mejores Megadeth.

Dicen que cada uno de nosotros tiene una banda sonora para su vida. En la mía, sin duda, uno de los temas sería "A tout Le Monde". Dave nos lo regaló el jueves. Yo os lo dejo como recuerdo. Mi voz es una de las que berrean la canción de la primera a la última sílaba.

Quillisme (an urban nightmare)

-Estàs segura que hem d'anar a veure aquest pis?- li demano a la meva dona- Per molt que sigui "barat" (700 euros al mes per 65 metres quadrats), no crec que el barri m'agradi, està ple de quillos.

-Home, ja sé que no és Melrose Place- em respon ella- però tal com està el pati, no ens podem permetre el luxe de res més. A mi m'acaben d'apujar el sou a l'agència de publicitat i, amb tot, són només 900 euros. I tu, amb 30 anys, encara estàs amb contracte d'ajudant de redacció en aquell diari gratuït, que serà molt modern, però ja veus.

M'ha donat on em fa més mal. Callo i ens dirigim a la porteria de l'edifici, on ja ens espera la comercial argentina de Tecnocasa per ensenyar-nos el piset. Resulta que és un primer, amb poca llum, amb 40 anys d'antiguitat i amb unes taques d'humitat que poc tenen a veure amb el "para entrar a vivir" que publicitava l'anunci. Tot i això, ella sembla convençuda, o com a mínim, resignada a viure-hi. Després de veure'n com uns 20 (cada cop més lluny del centre i de la feina, per cert), està derrotada. La comercial, abans de marxar, ens posa pressió, anunciant-nos que té dues parelles més molt interessades en el pis. Tot seguit, ens recorda els sis mesos d'aval que necessitem i el mes de comissió que s'emporta l'agència.

Discutim. Ella està disposada a pagar el que ens demanen. Jo, orgullós, m'hi resisteixo.

-Em nego a viure envoltat de garrulos. Segurament, seríem les úniques persones amb el graduat escolar de tot l'edifici!- proclamo. Ella s'irrita. La seva pell, tan blanca, neta de maquillatge, com sempre, s'enrojola.

-Doncs quan et facin director d'un diari, i et puguis permetre alguna altra cosa millor, m'avises, senyoret!- sentencia, amb el seu català de la Garrotxa- Me'n vaig a casa, a veure una marató d'Anatomía de Grey amb meves companyes de pis.

M'ofereixo a dur-la en el meu modest Citroën C2, però ella ja camina cap a l'estació de metro. Té 15 parades fins arribar a casa seva, però sembla no importar-li gens. Un altre dia sense sucar, penso, mentre em consolo pensant que a la nit podré veure el partit del Barça sense problemes. Començo a voltar pel barri, a la recerca de senyals positives que em convencin de quedar-me a viure-hi.

Volto i volto, però no les trobo. Una de les coses que trobo més inquietants és la presència de diversos magatzems industrials al barri. Impliquen soroll i, amb el tràfic de mercaderies, un anar i venir constant de camionetes i furgonetes de repartiment pilotades per semiadolescents espitosos amb llicència per infringir totes i cadascuna de les lleis de trànsit que hem de complir la resta dels mortals. Mentre hi penso, un Seat Ibiza Cupra amb els vidres tintats és a punt d'atropellar-me en un pas de vianants. El conductor em mira, desafiant, mentre mastega xiclet seguint el ritme eixordador de la música máquina que emeten els seus altaveus. Surt derrapant, cremant roda, per aturar-se 15 metres més endavant en un semàfor.

L'ensurt em fa canviar de tàctica. Em decideixo a recollir les evidències que demostrin que aquest és un barri massa cutre per a una parella de llicenciats universitaris, per més submileuristes que siguem. I començo pels fanals i, més concretament, pels anuncis que s'hi pengen. La gran majoria són de pisos. Tots, escrits en castellà. Tots, amb faltes d'ortografia. Tots, anunciant-se com a "chollo", "ocasión única" o "ideal parejas". Tots, a preus siderals. Homo homini lupus, penso, mentre segueixo recopilant algunes dades, només algunes, que em confirmin, encara més, que sóc a una zona quilla, molt quilla.

I trobo un munt de detalls que m'ho confirmen. El més contundent, els establiments comercials. I, en concret, les perruqueries. Estem d'acord en que tothom s'ha de tallar el cabell, però ull amb les que tenen nom de dona de dues síl·labes: cuidadín amb la "Peluquería Mary", o la "Peluquería Yoly". En trobo tres com aquestes en només tres carrers. Mala peça al teler. La cosa, però, encara pren un caire més dramàtic quan apareix el genitiu saxó a la "Peluquería Marga's". I el súmmum ja arriba quan me'l trobo de manera incorrecta, quan algú ha intentat innovar amb la "Peluquería Stylo's" o la "Peluquería Corte's". Amb un rictus de fàstic, faig un cop d'ull ràpid per l'aparador de totes, i a tot arreu em trobo la mateixa escena. Una gran varietat de metxes i extensions que esperen el seu torn il·luminades per un televisior que és com el Canal 3/24 dels culebrots: a qualsevol hora del dia és capaç de sintonitzar qualsevol producció veneçolana, brasilera, mexicana o argentina. Tot, gentilesa de les emissores locals...

Esfereït per la visió, intento fugir, refugiar-me en l'alcohol. Però em trobo amb un altre problema: els bars. Només n'hi ha de dos tipus: els que tenen, com les perruqueries, el nom de l'amo, que en aquest cas és un home ("Bar Lolo", "Bar Paco", "Bar Juan"), i els que tenen el nom de l'indret de procedència de l'amo ("Bar Barbate", "Bar Leon", "Bar Córdoba"). Aquesta és la seva única diferència, el nom. Per dins, tots tenen el terra ple de sobres del sucre rebregats, el mobiliari és el mateix que el del dia de la inauguració (normalment, pel Mundial'82), no hi pot faltar un exemplar de l'As o el Marca i a la televisió -l'únic element que s'ha renovat, i de quina manera, perquè són plasmes de 7.000 polzades- només s'hi pot veure futbol o els 40 latinos. La parròquia sempre és masculina (les dones, és clar, són a la perruqueria) i, tot i ser les 12 del migdia, hi ha tres mecànics amb les mans plenes de greix, vestits amb granota de feina; un senegalès venent DVD's pirates i un senyor amb la mirada perduda, d'uns seixanta anys, que fuma i juga a la màquina escurabutxaques mentre es pren l'últim glop d'un Larios amb Cola.

Decideixo descartar els bars. Me'n vaig a comprar la beguda directament a un supermercat. A cada cantonada n'hi ha un, però de la mateixa cadena: Mercadona, aquella mena d'Starbucks de l'alimentació, que creix exponencialment a cada segon. Me la jugo i entro en un que no sembla ni molt gran, ni molt petit. Aconsegueixo esquivar el venedor de cupons de l'ONCE i la romanesa de l'entrada només m'ha pogut fregar la màniga de la jaqueta. Arribo al prestatge de les begudes alcohòliques, però em quedo glaçat, mentre un petit xisclet se m'escapa d'entre els llavis: només hi ha whisky, vodka i rom marca Hacendado i un parell de cartrons de Don Simón, tant de vi com de sangria. El xisclet ja s'ha convertit en un crit a viva veu.

A aquestes alçades, ja he oblidat per complet la meva dona. He de fugir al més aviat possible. Busco el meu cotxe, però només sóc capaç de veure Ford Focus i Seat León tunejats. N'hi ha de blancs, tot blancs; n'hi ha de grocs, tot grocs; n'hi ha de liles, tot liles. I quan dic tot, és tot: volant, seients, les manetes de les portes, el canvi de marxes, els pestells, les catifes... cada vehicle té, òbviament, el seu parell de daus penjats al retrovisor interior i la seva enganxina a la lluna del darrere, ja sigui de La Masia o d'un parell de caràcters xinesos.

Enfollit, arrenco a córrer pel carrer, sense rumb. Arribo a un institut públic, amb tanta mala sort que coincideixo amb l'hora de sortida del bestiar. Ensopego amb algú i caic a terra. Des d'allà, veig una adolescent embutida en uns pantalons de licra, de color dels texans, que em mira amb un rictus de fàstic. La meva mirada es creua amb la seva i, automàticament, abaixo de nou la vista, per aturar-me en unes botes de vellut marró amb una vora d'un pèl que, si és d'algun animal, ha de ser de gos llanut tenyit. La noia, amb un cabell negre (també tenyit) llarg i arrissat, estirat per una banda de goma d'un pam que oculta un front ample, i maquillada amb un rímmel d'un gruix tan exagerat que sembla estuc, fa mitja volta i se'n va. Estorat, em disposo a aixecar-me, quan no puc evitar fixar, per una mil·lèsima de segon, la meva mirada en el seu tanga rosa. Les seves amigues comencen a xisclar i a assenyalar-me amb el dit, dient-me "cremat" i "vell verd". Ensumo el perill i torno a córrer, però ja és massa tard: el nòvio de la nena, un aprenent de pastillero d'uns quinze anys, ja ha enviat el seu Pit-Bull contra mi. Ho sé quan noto una punxada humida i calenta a la cuixa, que em paralitza de dolor i em fa caure de nou, ara, definitivament.

No recordo res més. Després, em desperto al llit d'un hospital, compartint habitació amb un obrer paquistanès que havia caigut d'una bastida i s'havia tencat un parell d'ossos. Sol, sense cap visita, m'hi estic tres dies. Al quart, em donen d'alta. La infermera em dóna el que se suposa que és la meva roba: un xandall Adidas brillant, amb tot de botons als laterals, una samarreta blava de l'equip de Fórmula 1 de Fernando Alonso i unes sabatilles esportives Nike platejades. Desorientat, i caminant encara com Rivaldo, amb les cames ben separades, he de llegir la fitxa que m'havia entregat la infermera per saber la meva adreça. Incapaç d'arribar-hi per mi mateix, i encara marejat pel cop al cap que em vaug fer en caure a terra, agafo un taxi perquè m'hi porti. Durant el trajecte, Justo Molinero convida a tothom, des de la ràdio del vehicle, a un macrofestival amb la presència de grans figures de la tecno-rumba i de cinc o sis concursants de no sé quina edició de no sé quin concurs de cant, o de suposat talent.

Mecànicament, entro en el que se suposa que és el meu pis. S'assembla vagament a aquell que vaig anar a veure amb la meva dona... la meva dona! On es deu haver ficat? Mentre faig aquesta reflexió, creuo el rebedor i em trobo una noia que té unes faccions familiars. Em sonaria més, si no fos per la gruixuda capa de maquillatge autobronzejador color marró fosc (xocolata pura, gairebé) que li cobreix la cara, o per l'ombra d'ulls blava que va des de la cella fins a unes parpelles postisses que freguen els cinc centímetres de llarg.

-¿Dónde has estado, cari? Lo que he llegado a sufrir - Em diu, en un castellà mesetari- ¡Explícamelo todo, joder, que un poco más y llamo a la tele para decir que has desaparecido! Bueno, ahora me lo cuentas, que hablando de tele, no veas la que les está liando la Patiño a la Mayte Zaldívar en el programa del Cantizano...

Li explico tot el que ha passat, però em mira amb cara de peix, mentre es pinta les ungles dels peus. Em diu no se qué d'una feina a una obra que se suposa que hauria de començar a fer demà mateix i em castiga a dormir al sofà. Al matí, sense que li digui res, em planta un petó als morros i em diu que estic perdonat, sempre i quan no li parli més en polaco.

Ja fa tres mesos d'això. Ho penso, mentre em miro les mans, endurides, plenes de porqueria, i faig un altre glop de la meva Cruzcampo. Avui he tingut un dia molt dur a l'obra. A la tele del Bar Lolo, el Madrid marca el tercer gol a la final de la Champions. No puc evitar celebrar-ho, contagiat de l'èxtasi col·lectiu de la resta de la parròquia. Mentre demano una altra cervesa, una llàgrima em rodola galta avall. Per primer dia en molt de temps, sóc feliç. M'ha costat, però ja em sento totalment integrat. Ja sóc un més de la tribu.