Generació Actimel

Vaig començar a exercir de germà gran els dissabtes al matí, quan la mare marxava a fer la compra i em deixava a càrrec del Sergio, set anys més petit que jo. Aquelles hores passaven molt lentament, i per matar l'avorriment del marrec, que era un nervi, jugàvem a casa, al primer que ens venia de gust.

Era l'època dels matinals gloriosos de Tele 5, amb una programació infantil que anava des de les vuit fins a la una del migdia. En aquella franja, hi podies trobar des dels Transformers originals, amb Optimus Prime i companyia parlant amb accent veneçolà, fins a les aventures en el món del vòlei de Juana y Sergio. El producte estrella, però, era un espectacle de tios en malles que s'atonyinaven en una coreografia perfecta, davant d'una massa embogida. Hulk Hogan, El Último Guerrero, Los Sacamantecas, El Marinero Tarugo i un munt d'engendres anabolitzats més feien les delícies d'una audiència infantil que aprenia anatomía amb els famosos "golpe de antebraso, nenenenennn" del mític Héctor Del Mar.

Doncs bé, un dels jocs que tenien més èxit quan la mare no era a casa era, precisament, el Pressing Catch al llit de matrimoni dels pares. Hi vam jugar un munt de vegades, i mai vam prendre mal, perquè, entre altres coses, el gran, que era jo, ja tenia cura de no aplicar amb rigor les claus dels monstres del quadrilàter.

Ja fa un parell de temporades que el fenòmen va tornar amb força a les teles espanyoles, de la mà de Cuatro. Ara, llegeixo que el Consell Audiovisual de Catalunya ha recomanat al Govern d'Espanya que el retiri de la programació, perquè el fan en horari protegit i pot ser una mala influència per als més petits. Ja fa uns quants mesos, recordo haver vist un parell de reportatges televisius i a la premsa escrita sobre l'alarma que havia despertat a les escoles el fet que els nens, a l'hora del pati, juguessin a ser Batista, El Enterrador o qualsevol d'aquests nous ídols pseudo esportius.

Tot plegat, ens porta a descobrir una nova generació: la Generació Actimel. Una generació sencera que creix en una bombolla artificial, convertits en éssers fràgils que, a ulls dels pares, es poden trencar només per compartir un gelat, jugar a futbol a l'aire lliure o simplement tenir contacte amb altres nens, portadors de vés a saber quina malaltia mortal. Segur que recordeu l'anunci en qüestió, que només reflectia una tendència més que evident de sobreprotegir per aïllament unes criatures que en comptes de disfutar de la vida, pateixen unes jornades tan o més estressants que les dels adults, amb interminables classes extraescolars que potser els prepararan més que a nosaltres, però que els treuen el dret a ser feliços.

La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè, curiosament, els seus pares van ser els últims de tenir una infància de jocs de carrer, genolls pelats i Burmar Flashes de duro compartits a mossegades. Ara, de grans, si veiessin els seus fills fent el mateix, moririen d'un atac de cor.

Si la canalla vol mirar Pressing Catch, que el miri. Això no els farà més tontos, o més vulnerables. Jo no conec cap nen que quedés paralític intentant imitar el vol de Tornado Texas, com tampoc en conec cap que es llancés d'una finestra vestit de Superman, o cap altre que es cruspís una rata pensant que era un llangardaix de la sèrie "V".

Posats a retirar programes, retirem Gran Hermano, Operación Triunfo i altres realities que converteixen els joves en aspirants a meuques deesses de l'edredoning i a macarres de karaoke, que després de "concursar" fan carrera als platós de televisió explicant les seves proeses sexuals a canvi d'un plat de llenties. Això sí que fa mal al cervell, i no un parell de cleques mal donades en un pati d'escola.