Big Fish

Era com en aquella pel·li. El trajecte era molt curt, de només un centenar de metres, a tot estirar, però va ser intens, molt intens. Com el protagonista, no podia deixar de mirar a banda i banda del camí, d’obrir la boca en un somriure nerviós, de saludar amb la mirada, amb les dents, amb un lleu moviment de celles. Fins i tot, les meves orelles volien fer algun gest, per mirar de dir a tothom que m’anava trobant que els reconeixia, que els volia transmetre la meva gratitud.

I és que aquest és el sentiment que recordo amb més força, d’aquell escàs parell de minuts. Tota la meva petita galàxia, el meu petit univers, s’havia alineat, s’havia desplaçat molt lluny de la seva òrbita habitual, només per compartir amb mi aquell instant. I jo, desbordat, no sabia com dir gràcies. Ha passat més d’un mes, i de fet, encara no he trobar la manera de fer-ho.

La família: aquell grup de gent que sempre ha estat allà, i que sempre hi serà, que t’estima sense condicions, la gent que t’ha vist créixer –poc, en el meu cas, of course-; els amics del carrer, més de 25 anys compartint vida i experiències, més de 25 anys de rialles, anècdotes i companyonia franca, amable i sincera; els amics del futbol, la meva gran passió, demostrant que havíeu tingut en comú alguna cosa més que un vestidor humit, un grapat d’hores a un camp de terra estret i uns somnis frustrats; els amics de la facultat, projectes de periodistes que, gairebé sense adonar-se’n, han acabat convertits en homes de profit, ocupant llocs de treball que deu anys enrere semblaven inabastables, però conservant aquella mirada murri i aquelles ganes de broma del primer dia que ens vam conèixer al bar; el microcosmos andorrà, la família adoptiva més gran que he conegut, que em va acollir quan estava ferit i m’han marcat per a la resta de la meva vida; la gent que m’ha acolllit a Tarragona i que m’ha fet sentir que treballar amb molta pressió també és compatible amb ser bona gent, lleial, oberta i generosa…

Tots, tots ells, estaven presents en aquell trajecte, en què deixava enrere una etapa vital per convertir-me en un senyor d’aquells que llueixen un anell a la mà esquerra i que parlen de la seva companya com “la meva dona”.

Ella, com en la pel·li, va aparèixer al final del camí, després d’una espera que se’m va fer eterna, que vaig intentar escurçar estressat, repartint senyals d’agraïment a tort i a dret, tan discretament com podia. Estava preciosa, radiant, em va fer sentir insignificant al seu costat, que no era mereixedor de la sort que he tingut tots aquells anys que hem compartit.

Tot seguit, vaig aixecar el cap i vaig contemplar l'escena des de la meva posició de privilegi, i la percepció de tot plegat va tornar a canviar. Ara era tot un Big Fish, em sentia important, però també aclaparat per la càrrega afectiva de la situació. L’únic que no va ser com en la pel·li va ser el final de l’escena. No se’m va cruspir, ni tampoc se’m va endur lluny per sempre. Només em va fer un petó que se m’ha quedat gravat als llavis i a la memòria. I que avui evoco per recordar un dia i una festa inoblidables.