La cosa funciona així: un dia, et trobes un conegut pel carrer. La seva vida ha canviat, i diu que per a millor. Es passa una bona estona explicant-te les bondats del seu nou estatus, i assegura que tant de bo s'hagués decidit a fer aquest pas abans. Que el que acaba de fer és el millor que li ha passat a la vida, i que, per poc que pugui, repetirà. I t'anima a que tu també t'hi llencis.
Poc després, hi caus de quatre grapes. Segueixes el consell del teu amic, prens la mateixa decisió que ell, però al cap de ben poc, t'adones que l'has cagat. Res no és ni de bon tros tan bonic com t'ho havien pintat, però ja no hi ha res a fer. Ja és massa tard.
L'orgull t'impedeix reconèixer obertament que has comès un error. Com pot ser que per a la resta dels que ho han provat, sigui meravellós, i per a tu no? T'empasses la mentida, te l'acabes creient, i al cap d'un temps, quan la teva vida és un infern i et trobes en un carreró sense sortida, et trobes amb un conegut que feia temps que no veies. I somrius. I li expliques que allò que has fet és el millor que t'ha pogut passar. I ell sembla que s'ho creu. I la roda continua girant...
Podria ser la història de la trama Maddoff, però de fet, aquesta és una estafa piramidal molt més gran, i molt, moltíssim més antiga. Tant com la humanitat. És l'estafa de tenir fills.
Ha arribat un moment de la meva vida en què amics i coneguts comencen a tenir descendència, o a esperar-ne. I quan els veig, no puc evitar sentir una pena tremenda. Saps que es troben en un procés de metamorfosi irreversible. Elles tendiran a deixar-se, a tallar-se els cabells, a descuidar una mica el seu aspecte. Ells adoptaran aquella mirada resignada, es convertiran en taxistes a temps complet, en esclaus d'una vida que fa uns anys no somiaven ni el el pitjor dels seus malsons. Tots dos, modificaran els seus hàbits, condicionats per un paràsit que no para de créixer i de demanar coses. Quan quedi amb ells, amb el que quedi dels meus antics amics, ho farem condicionats per la criatura -el que vol dir quedar a casa seva, pendents d'ella, o bé en un restaurant envoltats d'altres cotxets de critters- i amb un únic tema de conversa. Que si bolquers, que si hores de lactància, que si dents que surten a altes hores de la matinada, que si progressos en la parla o en la capacitat motriu... temes que, evidentment, estan a anys llum dels que acostumàveu a parlar fa tans sols uns mesos enrere, quan el que us unia era una amistat forjada amb interessos i inquietuds comunes. És inútil lluitar-hi en contra. Els amics ja no són ells mateixos. Només en queda la carcassa. Han estat abduïts, com en el clàssic "La invasió dels ultracossos". I, com en la pel·lícula, volen que tu també t'hi afegeixis.
Sé que el mecanisme està en marxa. De moment, només m'afecta de manera molt secundària, però tot és qüestió de temps. I quan passi, quan els amics més propers es transformin, no servirà de res dir en veu alta això de "ho sabia" amb un somriure amarg a la boca. És llei de vida, i jo, per molt que volgués, no podria enviar la humanitat al "Countdown to extinction" de què parlava el gran Dave Mustaine.
Això sí, només us demano un favor. Si algun dia tinc la desgràcia de convertir-me en un "body snatcher", i ens trobem pel carrer, no creieu res del que us digui. Per molt que insisteixi, la meva vida no serà millor que ara. Ni estaré enormement feliç de no tenir temps lliure, ni vida pròpia. Només voldré fer-vos caure en el parany. Fer que vosaltres també us passeu al costat més trist de l'existència. Fer-vos caure en l'estafa piramidal més antiga de la història.
Quedeu avisats.
