Diògenes

Ha de ser molt dur ser reporter del programa "España Directo". Admiro aquest nois, de debò. Posar-se davant de la càmara a retratar el reguitzell de festes populars, receptes de cuina i denúncies estúpides de quatre veïns que es porten malament mereix un reconeixement. I més, pel sou que cobren (no s'enganyin, aquest alots i alotes treballen per a MediaPro, aquest gran tirà de la comunicació espanyola) i perquè sempre han de fer bona cara.

Al principi, tenien una vida més o menys tranquil·la: colles de iaios alegres que ballaven a les revetlles, mestres artesans que explicaven com fer esclops de fusta, o membres d'associacions protectores d'animals denunciant l'estat de saturació de la gossera de torn eren els seus companys de feina habituals. Però és clar, fer un programa diari requereix un esforç d'imaginació que, arribats a cert punt, supera la capacitat de qualsevol cervell humà. I, si m'apures, del ja mític "Deep Blue", aquell superodinador mandrós que només fa que jugar als escacs.

D'un temps cap a aquí, aquest programa ha adquirit la virtut d'elevar a reportatge televisiu el que fins ara no passava de ser la típica tonteria que comenten dues "Marujas" quan es troben per comprar el pa. L'altre dia, per exemple, vaig veure un reportatge de 4 0 5 minuts sobre un gos que vivia tancat a un àtic perquè el seu amo no el treia a passejar. Es veu que l'animal, de tant en tant, bordava (ja ho tenen, això, els gossos) i molestava els veïns. Doncs bé, TVE, hi va desplaçar un equip de reporters per investigar a fons un misteri d'aquesta magnitud. Apassionant.

La cosa, però, no s'acaba aquí: l'última moda al programa, en un acte sense precedents ni vergonya de mobbing, és enviar els seus reporters a les cases de gent que pateix la síndrome de Diògenes, ja sabeu, aquella mania d'acumular porqueries a casa. Els pobres malalts acostumen a ser gent gran que pateix severs problemes mentals i que sovint frega l'Alzheimer. Els pobres desgraciats, armats amb un micro i un mocador a la boca, examinen cadascuna de les estances del pis en qüestió per ensenyar a tota Espanya que hi ha gent aficionada a col·leccionar merda. I tot, repeteixo, per un preu mòdic.

"España Directo" s'ha convertit en una bona metàfora de la televisió actual: una gran col·leccionista de merda. De tots els gustos, colors i tamanys, però merda al cap i a la fi. Gent com Jaime Cantizano, Ana Rosa Quintana, Gonzalo Miró, Jesús Vázquez, Paula Vázquez i Anne Igartiburu, per posar-ne quatre exemples, s'han convertit en autèntics malalts amb la sídrome de Diògenes. Com els iaios d'"España Directo", pateixen els mateixos símptomes: viuen sepultats en fems, però ells, curiosament, no en senten la pudor.