La Tripica de Proust

Vaig pujar a l'habitació. Els dos llits estaven tapats, esperant que, com cada estiu, algú els ocupés durant una temporada. Enmig, la tauleta (que deu tenir un milió d'anys d'antiguitat) continuava igual que sempre, mig coixa. M'ho vaig pensar dos cops, però finalment vaig tenir el valor per obrir els seus dos calaixos.

Va ser com obrir una bústia del temps. El primer que em vaig trobar va ser l'Especial Vacaciones de "El Jueves"... de l'any 1998! El vaig fullejar, molt per sobre, i sorprenentment, encara recordava molt dels seus acudits, de tants cops que els he llegit. Immediatament, vaig veure'm a mi mateix, amb 19 anys, estirat a l'hora de la migdiada sobre aquell mateix llit, deixant passar l'estona, rient amb el "Para tí, que eres joven", o "La Parejita". Ara, ja fa un parell d'anys que he deixat de comprar la revista.

Vaig baixar de nou al menjador. La casa tindrà uns 150 anys, i realment ha patit molt poques reformes al llarg de la seva història. Per tant, ens trobem amb una estança austera, amb una cuineta de gas, una pica, una taula i sis cadires, i poca cosa més. Ni un miserable sofà per veure la tele petita que fa fa gairebé 20 anys que vam importar de Barcelona. Vaig girar el cap i, per un moment, em vaig veure, amb 12 anys, enganxat a la tele, intentant ajustar l'antena per poder seguir en directe les aventures de Miguel Indurain al Tour de França, mentre amb la mà dreta aguantava el transistor per on José María García i el seu equip em cantaven a crits l'etapa del dia.

Vaig sortir al carrer. A l'altre costat de la via, els camps han anat cedint espai a la construcció de casetes, però encara puc veure aquells bancales on em deixava els genolls als 10 anys, jugant a futbol amb la resta de nens del Camino de Hellín. Els arbres continuen oferint una mica de treva al sol implacable de la Meseta castellana, i l'aire calent segueix fent la mateixa olor a sec que sempre. Els records em colpegen, implacables, mentre decideixo agafar el cotxe i fer un tomb pel poble.

Passo per la plaça on, cada matí, anava a comprar el meu Sport. Com a bon culé a l'exili, necessitava estar al dia dels fitxatges que preparava el meu equip de l'ànima. La papereria ja no existeix. Sí que segueix igual, en canvi, la porxada on seia per fer-hi una primera ullada: Van Gaal, més a prop del Barça; Ronaldo, flamant fitxatge de l'Inter; Figo, des de l'Algarve, assegurant que aquesta serà la seva temporada, que farà frapar la gent al Camp Nou...

Segueixo la ruta. Ja fa una estona que Los Planetas omplen el meu cotxe de música. M'aturo i canvio el CD. Als pocs segons, l'estrident inici de "Serve the servants", la cançó que obre l'"In Útero", de Nirvana, em transporta de nou pel túnel del temps. Em veig a mi mateix passejant pel carrer Gran, estrenant look rebel: la meva mitja melena, treballada al llarg de tot l'hivern; la meva perilla de quatre pèls mal comptats, la meva samarreta negra, les meves sabatilles d'skater... amb els que esperava tenir èxit amb les noies el cap de setmana. Em miro pel retrovisor. Això que tinc al voltant dels ulls són arrugues? El meu pentinat no pot ser més impersonal, ara mateix. Abaixo el volum, de sobte m'ha agafat una mica de vergonya.

Arribo al carrer dels pubs. Els més mítics continuen oberts. D'altres han tancat. D'altres han obert amb un altre nom. És llei de vida. Probablement, a la nit, sortiré a fer una copa amb els meus amics per la zona. És clar que ja no serà el mateix. Un d'ells ja té un fill. L'altre, està casat de fa quatre anys. N'hi ha un parell que continuen com sempre, anant a fons els caps de setmana, però jo ja no els puc seguir el ritme. Passa una dona. La seva cara em sona. El cos, no tant. Va ser un d'aquells affaires d'estiu de fa molts anys. Ara, s'ha convertit en una senyora amb cos de senyora que passeja pel carrer amb el seu marit. Probablement m'hagi reconegut, perquè irònicament, m'he anat aprimant amb els anys, però no ens diem res. Quant fa d'allò? 10 anys, 11? Em sento cansat. Torno cap a casa.

Més tard, em reuneixo amb els vells amics per prendre cafè i, per un moment, res no ha canviat. En Juanjo, en Leandro, en César, en Roque... tots riem recordant anècdotes de velles borratxeres. Com aquella nit que em va donar per abraçar-me a la nevera i cantar, al costat del radiocassette, tot el "Nevermind", mentre ells m'intentaven treure del local de casa del Roque i marxar a la zona de bars... o aquella altra, en què tots quatre ens vam ficar pel camp a tota velocitat amb l'atrotinat Peugeot 505 de Leandro, amb les finestres obertes i cridant...

Els quatre dies a Tobarra se'm van passar volant. Vaig marxar tristot, però content alhora, per tots els records, per tots el moments que, de sobte, havia tornat a reviure. I, quan m'enyoro molt, sempre em queda fer-me un entrepà amb la llonganissa d'allà. La tripica, com diu la meva àvia. Si Proust hagués passat algun cop per La Manxa, us asseguro que no hagués utilitzat la magdalena per recordar el temps perdut. Ho hagués fet assaborint un bon entrepà de tripica, com aquells que em menjava cada capvespre, de marrec, quan me n'anava, tot mudadet, amb els meus amics cap a la Fira del poble. Com el que em prepararé aquest vespre a la salut de tota aquella gent que veig molt de tant en tant, però que em segueix considerant un amic de debò.