La desgràcia

Hi ha coses que no s'entenen. No és el primer, i, malauradament, no serà l'últim, però el cas d'Antonio Puerta torna a plantejar com és possible que esportistes d'elit puguin morir fulminats en un camp de futbol sense una explicació aparent.

Dissabte, sopant amb la meva família, vam veure en directe el desmai del jugador del Sevilla. "Normal", vaig pensar jo, "amb la calor que deu fer al Sánchez Pizjuan, a qualsevol li dóna un yuyu d'aquests". Quan es va incorporar, renegant, ja no li vaig donar més importància al tema i vaig seguir gaudint d'una vetllada animada al voltant de la taula dels meus pares.

Des de llavors, he seguit el cas amb especial aflicció. Ja feia un parell d'anys que aquest jugador em cridava l'atenció. Com a futbolista frustrat, no podia evitar sentir debilitat per un home que ocupava les posicions de lateral o interior esquerre amb la classe i solvència que a mi m'hagués agradat tenir dins d'un camp de futbol, en les mateixes zones. La seva estètica, com de mosqueter, també em va atraure; era com un animal estrany enmig de la gran passarel·la de psudomodels, tenyits, extensions i pentinats estrafolaris en què s'ha convertit la Primera Divisió. Se'l veia un tio autèntic. Futbolista i prou.

El seu gol a la semifinal de la UEFA em va fer treballar més del compte aquella nit d'ara fa un any i mig, però no l'hi vaig tenir en compte. Com tampoc vaig parar massa atenció al titular obvi del Marca: "Por la Puerta Grande". El dia que vaig anar a cobrir el Sevilla-Nàstic al Pizjuan, me'l vaig trobar a l'accés a l'estadi. Estava lesionat, i anava a veure el partit amb la resta dels seus companys no convocats. Es va aturar a parlar amb tothom que el requeria. Aquell dia em va acabar de convèncer. No m'havia equivocat, era davant d'un noi que valia la pena. Em vaig fer de Puerta.

Des de llavors, com a bon esquerrà que era, vaig desitjar veure'l amb la samarreta del Barça algun dia. Malauradament, ja no podrà ser. Com tampoc podrà seguir regalant-nos futbol, o, el que és pitjor, com tampoc no podrà conèixerel seu fill, a qui encara li queda un mes per néixer. Porca misèria. Puta vida.

No m'ho explico. El noi, de només 22 anys, ja havia patit desmais anteriorment, i els serveis mèdics del Sevilla i de la selecció espanyola no van ser capaços de detectar-li cap mena d'anomalia. Com tampoc se li havia detectat res estrany a Marc-Vivien Foe, aquell camerunès que va morir ara fa quatre anys a una estúpida Copa Confederacions a França. O a Miklos Feher, l'hongarès del Benfica que va caure fulminat en un partit de Lliga. O realment la seva desgràcia era inevitable, o el món del futbol no és tan professional com sembla. Espero que no es repeteixi mai més una cosa així. Perquè avui, a més de 1.000 kilòmetres de distància, estic trist per la mort d'un home que admirava sense conèixe'l. Perquè trigaré molt de temps en veure aquella elegància, aquella eficàcia, aquella classe, aquella figura atlètica, en una banda esquerra. Perquè no és just que algú tan jove mori, gairebé davant de mig món, sense possibilitat de fer-hi res. Adéu, Antonio. I gràcies per tot.