En pròpia porta

Encara tinc por quan poso la ràdio. Penso que, en qualsevol moment, pot aparèixer sense avisar, traïdor, entonant aquell grinyolant "Xina, Internet, Marihuana, Tijuana!" que em desperta el pitjor de mi mateix. Si no he esclafat la ràdio, o la tele, cada cop que m'ha assaltat en un moment de descuit, és senzillament perquè sóc pobre i no tinc prou pasta per reemplaçar-los.

M'estic referint, òbviament, a l'anunci àmpliament difós del diari "El País" (ara sí, amb accent). Aquell suposat poema que reflectia el món global dels nostres temps, i que tenia una estètica a mig camí entre "Lost in Translation" i un videoclip de Macaco, tenia la facultat de treure'm de pollguera i, de retruc, em va provocar certa aversió a un diari que, tot s'ha de dir, llegia amb assiduïtat gairebé cada dia. Pensava que després del llençament del nou format, l'anunci passaria a millor vida, però fins fa poc, encara seguia donant la brasa. I per això tinc por de posar la ràdio. Perquè si l'escolto un cop més, no responc dels meus actes.

És curiós el que pot arribar a fer un anunci; en determinats casos, aconsegueix just el contrari d'allò que persegueix: promocionar un producte. I tot, gràcies a la poca vista de molts creatius amb ínfules de Tarantino, Spike Jonze, o Berlanga, depèn del cas. Com aquell central que vol refusar ben lluny la pilota de la seva àrea i calcula malament, s'acaben fent un gol en pròpia porteria.

I és que l'anunci del "Diario Global en Español", com es fan dir ara els papers de PRISA, no és l'únic exemple d'aquestes errades de càlcul que, com a mínim a mi, em provoquen una penalització immediata cap al producte en qüestió. Per exemple, des que el pesat de Constantino Romero em lloa a totes hores a RAC-1 les propietats de les depuradores domèstiques d'aigua Osmotic, mai m'havia agradat tant el gust a clor de l'H2O que surt de la meva aixeta, segurament amb elements nocius per a la meva salut. I parlant de la ràdio del Conde de Godó: mai, mai de la vida, me n'aniré de viatge a Costa Rica, i menys, contractant-lo a Viatges Marsans: aquella cançoneta de "Happy Holidayyyyy... haaaaaappy holidaaaaaaayyyyy" de els falques se'm va incrustar al cervell de manera perillosa.

Quan això passa, s'obre una escletxa perquè surti l'assassí en sèrie que tohom porta a dins. Recordo, per exemple, aquelles ganes d'escanyar nens que vaig experimentar aquell Nadal d'ara fa uns quants anys, cada cop que sentia aquella frase: "Hoooola, soy Edu, feliz Navidad!". Vaig trigar moltíssim en no mirar els mòbils Airtel amb un rictus de fàstic. I, per a més INRI, la frase es va convertir en un gratest hit del carrer, passant a formar part del repertori de tots els graciosos de bar de carajillo. Sí, amics, tots aquells que vàreu pronunciar aquella frase davant meu sou vius de miracle...

Un altre tupis d'anunci que no tolero és aquell que intenta ficar la por al cos de la gent, especialment a les mares. Aquell spot d'Actimel en què, amb música de suspens, s'alertava dels perills que comportava el fet que els nens compartissin un gelat o juguessin al parc a l'aire lliure era surrealista. Que jo sàpiga, cap de les criatures de la meva generació va quedar-se coixa per fer-se una rascada al genoll, o va agafar la SIDA per fer una mossegada al polín de llimona del seu amic. Des de llavors, només per putejar, compro els iogurts per beure de la marca Hacendado. Que, a banda de no ser tan monyes (de fet, ni s'anuncien) són més barats.

Parlant de pasta: com he dit abans, visc força al dia, i de lloguer, o sigui que dins de les meves aspiracions a la vida no hi ha lloc per pensar en adquirir una segona residència en algun resort per a nous rics. És per això que qualsevol anunci de Marina d'Or o similars em posa la pell de gallina, però n'hi ha un que m'es especialment repugnant i que a sobre me l'he d'empassar cada dia a les promocions de La Sexta. Estic parlant, evidentment, de Polaris World, que ha canviat el Camacho per aquella mena de Sr. Burns a la murciana, amb pentinat d'Anasagasti, que no deixa de fregar-se les mans mentre t'ofereix la possibilitat de viure "en lo que, probablemente, sea la mejor oferta de golf de toda Europa". Abans de viure en aquella monstruositat, me'n vaig a una tenda de campanya a Can Tunis. Tindria veïns més macos.

Podria seguir, però la bilis se m'acumula, i és massa perillós. Segur que vosaltres també teniu els vostres anuncis "favorits"; aquí teniu espai per dir-hi la vostra.

Ah! I perdó per l'absència. La feina m'està consumint.