Quillisme (an urban nightmare)

-Estàs segura que hem d'anar a veure aquest pis?- li demano a la meva dona- Per molt que sigui "barat" (700 euros al mes per 65 metres quadrats), no crec que el barri m'agradi, està ple de quillos.

-Home, ja sé que no és Melrose Place- em respon ella- però tal com està el pati, no ens podem permetre el luxe de res més. A mi m'acaben d'apujar el sou a l'agència de publicitat i, amb tot, són només 900 euros. I tu, amb 30 anys, encara estàs amb contracte d'ajudant de redacció en aquell diari gratuït, que serà molt modern, però ja veus.

M'ha donat on em fa més mal. Callo i ens dirigim a la porteria de l'edifici, on ja ens espera la comercial argentina de Tecnocasa per ensenyar-nos el piset. Resulta que és un primer, amb poca llum, amb 40 anys d'antiguitat i amb unes taques d'humitat que poc tenen a veure amb el "para entrar a vivir" que publicitava l'anunci. Tot i això, ella sembla convençuda, o com a mínim, resignada a viure-hi. Després de veure'n com uns 20 (cada cop més lluny del centre i de la feina, per cert), està derrotada. La comercial, abans de marxar, ens posa pressió, anunciant-nos que té dues parelles més molt interessades en el pis. Tot seguit, ens recorda els sis mesos d'aval que necessitem i el mes de comissió que s'emporta l'agència.

Discutim. Ella està disposada a pagar el que ens demanen. Jo, orgullós, m'hi resisteixo.

-Em nego a viure envoltat de garrulos. Segurament, seríem les úniques persones amb el graduat escolar de tot l'edifici!- proclamo. Ella s'irrita. La seva pell, tan blanca, neta de maquillatge, com sempre, s'enrojola.

-Doncs quan et facin director d'un diari, i et puguis permetre alguna altra cosa millor, m'avises, senyoret!- sentencia, amb el seu català de la Garrotxa- Me'n vaig a casa, a veure una marató d'Anatomía de Grey amb meves companyes de pis.

M'ofereixo a dur-la en el meu modest Citroën C2, però ella ja camina cap a l'estació de metro. Té 15 parades fins arribar a casa seva, però sembla no importar-li gens. Un altre dia sense sucar, penso, mentre em consolo pensant que a la nit podré veure el partit del Barça sense problemes. Començo a voltar pel barri, a la recerca de senyals positives que em convencin de quedar-me a viure-hi.

Volto i volto, però no les trobo. Una de les coses que trobo més inquietants és la presència de diversos magatzems industrials al barri. Impliquen soroll i, amb el tràfic de mercaderies, un anar i venir constant de camionetes i furgonetes de repartiment pilotades per semiadolescents espitosos amb llicència per infringir totes i cadascuna de les lleis de trànsit que hem de complir la resta dels mortals. Mentre hi penso, un Seat Ibiza Cupra amb els vidres tintats és a punt d'atropellar-me en un pas de vianants. El conductor em mira, desafiant, mentre mastega xiclet seguint el ritme eixordador de la música máquina que emeten els seus altaveus. Surt derrapant, cremant roda, per aturar-se 15 metres més endavant en un semàfor.

L'ensurt em fa canviar de tàctica. Em decideixo a recollir les evidències que demostrin que aquest és un barri massa cutre per a una parella de llicenciats universitaris, per més submileuristes que siguem. I començo pels fanals i, més concretament, pels anuncis que s'hi pengen. La gran majoria són de pisos. Tots, escrits en castellà. Tots, amb faltes d'ortografia. Tots, anunciant-se com a "chollo", "ocasión única" o "ideal parejas". Tots, a preus siderals. Homo homini lupus, penso, mentre segueixo recopilant algunes dades, només algunes, que em confirmin, encara més, que sóc a una zona quilla, molt quilla.

I trobo un munt de detalls que m'ho confirmen. El més contundent, els establiments comercials. I, en concret, les perruqueries. Estem d'acord en que tothom s'ha de tallar el cabell, però ull amb les que tenen nom de dona de dues síl·labes: cuidadín amb la "Peluquería Mary", o la "Peluquería Yoly". En trobo tres com aquestes en només tres carrers. Mala peça al teler. La cosa, però, encara pren un caire més dramàtic quan apareix el genitiu saxó a la "Peluquería Marga's". I el súmmum ja arriba quan me'l trobo de manera incorrecta, quan algú ha intentat innovar amb la "Peluquería Stylo's" o la "Peluquería Corte's". Amb un rictus de fàstic, faig un cop d'ull ràpid per l'aparador de totes, i a tot arreu em trobo la mateixa escena. Una gran varietat de metxes i extensions que esperen el seu torn il·luminades per un televisior que és com el Canal 3/24 dels culebrots: a qualsevol hora del dia és capaç de sintonitzar qualsevol producció veneçolana, brasilera, mexicana o argentina. Tot, gentilesa de les emissores locals...

Esfereït per la visió, intento fugir, refugiar-me en l'alcohol. Però em trobo amb un altre problema: els bars. Només n'hi ha de dos tipus: els que tenen, com les perruqueries, el nom de l'amo, que en aquest cas és un home ("Bar Lolo", "Bar Paco", "Bar Juan"), i els que tenen el nom de l'indret de procedència de l'amo ("Bar Barbate", "Bar Leon", "Bar Córdoba"). Aquesta és la seva única diferència, el nom. Per dins, tots tenen el terra ple de sobres del sucre rebregats, el mobiliari és el mateix que el del dia de la inauguració (normalment, pel Mundial'82), no hi pot faltar un exemplar de l'As o el Marca i a la televisió -l'únic element que s'ha renovat, i de quina manera, perquè són plasmes de 7.000 polzades- només s'hi pot veure futbol o els 40 latinos. La parròquia sempre és masculina (les dones, és clar, són a la perruqueria) i, tot i ser les 12 del migdia, hi ha tres mecànics amb les mans plenes de greix, vestits amb granota de feina; un senegalès venent DVD's pirates i un senyor amb la mirada perduda, d'uns seixanta anys, que fuma i juga a la màquina escurabutxaques mentre es pren l'últim glop d'un Larios amb Cola.

Decideixo descartar els bars. Me'n vaig a comprar la beguda directament a un supermercat. A cada cantonada n'hi ha un, però de la mateixa cadena: Mercadona, aquella mena d'Starbucks de l'alimentació, que creix exponencialment a cada segon. Me la jugo i entro en un que no sembla ni molt gran, ni molt petit. Aconsegueixo esquivar el venedor de cupons de l'ONCE i la romanesa de l'entrada només m'ha pogut fregar la màniga de la jaqueta. Arribo al prestatge de les begudes alcohòliques, però em quedo glaçat, mentre un petit xisclet se m'escapa d'entre els llavis: només hi ha whisky, vodka i rom marca Hacendado i un parell de cartrons de Don Simón, tant de vi com de sangria. El xisclet ja s'ha convertit en un crit a viva veu.

A aquestes alçades, ja he oblidat per complet la meva dona. He de fugir al més aviat possible. Busco el meu cotxe, però només sóc capaç de veure Ford Focus i Seat León tunejats. N'hi ha de blancs, tot blancs; n'hi ha de grocs, tot grocs; n'hi ha de liles, tot liles. I quan dic tot, és tot: volant, seients, les manetes de les portes, el canvi de marxes, els pestells, les catifes... cada vehicle té, òbviament, el seu parell de daus penjats al retrovisor interior i la seva enganxina a la lluna del darrere, ja sigui de La Masia o d'un parell de caràcters xinesos.

Enfollit, arrenco a córrer pel carrer, sense rumb. Arribo a un institut públic, amb tanta mala sort que coincideixo amb l'hora de sortida del bestiar. Ensopego amb algú i caic a terra. Des d'allà, veig una adolescent embutida en uns pantalons de licra, de color dels texans, que em mira amb un rictus de fàstic. La meva mirada es creua amb la seva i, automàticament, abaixo de nou la vista, per aturar-me en unes botes de vellut marró amb una vora d'un pèl que, si és d'algun animal, ha de ser de gos llanut tenyit. La noia, amb un cabell negre (també tenyit) llarg i arrissat, estirat per una banda de goma d'un pam que oculta un front ample, i maquillada amb un rímmel d'un gruix tan exagerat que sembla estuc, fa mitja volta i se'n va. Estorat, em disposo a aixecar-me, quan no puc evitar fixar, per una mil·lèsima de segon, la meva mirada en el seu tanga rosa. Les seves amigues comencen a xisclar i a assenyalar-me amb el dit, dient-me "cremat" i "vell verd". Ensumo el perill i torno a córrer, però ja és massa tard: el nòvio de la nena, un aprenent de pastillero d'uns quinze anys, ja ha enviat el seu Pit-Bull contra mi. Ho sé quan noto una punxada humida i calenta a la cuixa, que em paralitza de dolor i em fa caure de nou, ara, definitivament.

No recordo res més. Després, em desperto al llit d'un hospital, compartint habitació amb un obrer paquistanès que havia caigut d'una bastida i s'havia tencat un parell d'ossos. Sol, sense cap visita, m'hi estic tres dies. Al quart, em donen d'alta. La infermera em dóna el que se suposa que és la meva roba: un xandall Adidas brillant, amb tot de botons als laterals, una samarreta blava de l'equip de Fórmula 1 de Fernando Alonso i unes sabatilles esportives Nike platejades. Desorientat, i caminant encara com Rivaldo, amb les cames ben separades, he de llegir la fitxa que m'havia entregat la infermera per saber la meva adreça. Incapaç d'arribar-hi per mi mateix, i encara marejat pel cop al cap que em vaug fer en caure a terra, agafo un taxi perquè m'hi porti. Durant el trajecte, Justo Molinero convida a tothom, des de la ràdio del vehicle, a un macrofestival amb la presència de grans figures de la tecno-rumba i de cinc o sis concursants de no sé quina edició de no sé quin concurs de cant, o de suposat talent.

Mecànicament, entro en el que se suposa que és el meu pis. S'assembla vagament a aquell que vaig anar a veure amb la meva dona... la meva dona! On es deu haver ficat? Mentre faig aquesta reflexió, creuo el rebedor i em trobo una noia que té unes faccions familiars. Em sonaria més, si no fos per la gruixuda capa de maquillatge autobronzejador color marró fosc (xocolata pura, gairebé) que li cobreix la cara, o per l'ombra d'ulls blava que va des de la cella fins a unes parpelles postisses que freguen els cinc centímetres de llarg.

-¿Dónde has estado, cari? Lo que he llegado a sufrir - Em diu, en un castellà mesetari- ¡Explícamelo todo, joder, que un poco más y llamo a la tele para decir que has desaparecido! Bueno, ahora me lo cuentas, que hablando de tele, no veas la que les está liando la Patiño a la Mayte Zaldívar en el programa del Cantizano...

Li explico tot el que ha passat, però em mira amb cara de peix, mentre es pinta les ungles dels peus. Em diu no se qué d'una feina a una obra que se suposa que hauria de començar a fer demà mateix i em castiga a dormir al sofà. Al matí, sense que li digui res, em planta un petó als morros i em diu que estic perdonat, sempre i quan no li parli més en polaco.

Ja fa tres mesos d'això. Ho penso, mentre em miro les mans, endurides, plenes de porqueria, i faig un altre glop de la meva Cruzcampo. Avui he tingut un dia molt dur a l'obra. A la tele del Bar Lolo, el Madrid marca el tercer gol a la final de la Champions. No puc evitar celebrar-ho, contagiat de l'èxtasi col·lectiu de la resta de la parròquia. Mentre demano una altra cervesa, una llàgrima em rodola galta avall. Per primer dia en molt de temps, sóc feliç. M'ha costat, però ja em sento totalment integrat. Ja sóc un més de la tribu.