La llum

Sembla una xorrada, però tot canvia. Tot és diferent. O, com a mínim, tot es veu diferent. Surts al carrer i la llum impacta, violenta, amb la teva cara, obligant-te a tancar els ulls. Després de molts mesos sembla com si, de sobte, els colors del món tornessin a ser més vius. I tot, perquè hem manipulat un rellotge, perquè hem fet trampes amb el temps. Perquè les dues de la matinada d'aquell dissabte mai no van existir. Es van perdre, sacrificades per aconseguir una vida un xic més alegre.

Quan era petit, o més jove, mai no sabia exactament quan es canviava l'hora, quan acabava aquell hivern trist i fosc, per obra i gràcia de l'estalvi energètic. Però des de fa cinc anys, no me n'oblido mai. Avançar les busques del rellotge s'ha convertit en un ritual que em transporta insconscientment a una de les nits més alegres i alhora més tristes de la meva vida. A una nit, en definitiva, en què la meva existència va canviar per complet. I això que tenia una hora menys.

Recordo com si fos ahir tots els detalls d'aquell dissabte. Aquella carn a la llosa, aquelles bromes amb els amics de la facultat, que em repetien aquella promesa d'anar-me a veure sovint, que 200 quilòmetres no eren res. Aquell petit viatge amb el meu Renault 19 que ens portava de nou cap a Barcelona, aquelles bromes en veure passar, pel carril de l'esquerra de l'autopista, a Arantxa Sánchez Vicario en un cotxe amb plaques del que seria el meu país d'adopció en poques hores.

Recordo també el sopar, una fondue de somriure forçat, de nervis, de mirades intenses. Era com si em volgués gravar, una per una, les cares d'uns amics del barri que temia perdre amb la meva fugida. Recordo els brindis, les promeses -ara, per part meva- de no deixar-los mai. Des ser sempre col·legues.

I la nit. La borratxera col·lectiva, amb tots els planetes de la meva galàxia particular alineats per acomiadar-me. Estranya conjunció, pensava, de tot un seguit de gent que l'únic que té en comú és un petit ésser que ha decidit escapar, sortir corrent.

El viatge en metro. Les mostres d'afecte de la meva gent, entre abraçades etíliques. El salt d'en Paco a les vies. Les rialles. El silenci final, en arribar a l'estació. Les llàgrimes. Els comiats.

L'endemà, sense gairebé ni dormir, fent els últims paquets. Els consells de la mare, de l'àvia. L'abraçada més forta i més sincera amb el pare i el germà. I l'inici del viatge. Els recordo dient-me adéu pel retovisor, mentre ens fèiem els forts tots plegats, sense aconseguir-ho del tot.

Aquella nit d'ara fa cinc anys vaig canviar quelcom més que l'hora al meu rellotge. Vaig canviar la meva vida. Em quedaria sense cotxe aquell mateix viatge, però això és una altra història. L'important és que la llum va tornar a aparèixer. Que, de mica en mica, Andorra i tot el que hi vaig trobar em van salvar. Em van convertir en la persona que, cada últim dissabte del mes de març, recorda amb un somriure una de les èpoques més difícils de la seva curta vida. I que aprecia, potser més que ningú, el fet de sortir de la feina i que el sol encara llueixi ben alt al cel. Que hi hagi llum...