Per fi s'havien instal·lat al seu nou pis, i de seguida que van acabar de fer-ho es van engrescar en muntar una festa d'inauguració com calia. Van trucar els seus amics (alguns dels quals havien participat al trasllat, carregant mobles, electrodomèstics i altres trastos) i els van convocar a la celebració: dissabte, a les deu de la nit, a la seva nova residència, que esperaven convertir ben aviat en llar.
La festa va ser tot un èxit. Més de trenta persones es van aplegar en aquell primer pis que, gràcies al seu pati (els de la immobiliària, com si de consellers de Medi Ambient es tractés, preferien el terme "terrassa interior") va poder-los acollir a tots sense problemes. Com a tal, la festa va comportar una dosi elevada de rialles, música -salsa i merengue, els nous inquilins eren de l'altra banda de l'oceà- i crits de joia que es van prolongar fins a les quatre de la matinada.
Quatre pisos més amunt, una noia estava a punt de trucar la Guàrdia Urbana quan va sentir, a través de l'eco del celobert, el comiat de l'última parella de convidats que se n'anava. Estava desesperada, l'endemà havia de treballar, era un d'aquells diumenges tan estimats pels dependents de les botigues de roba, en què els seus amos els podien obligar a anar a la feina i aguantar, amb un somriure de Joker, tota una allau de gent que omple el seu temps lliure deambulant pels centres comercials.
Al tercer, el noi jove que hi vivia també estava despert, però la festa no l'havia molestat gens. S'havia passat les últimes quatre hores xatejant pel Messenger amb una colometa de 17 anyets, que, després de molts coquetejos, havia accedit a ensenyar-li mig pit per la webcam. Si hi havia sort, en una setmana, o potser menys, hi hauria cibersexe. Els seus plans més immediats, però consistien en dormir fins a les quatre de la tarda, per recuperar el son perdut.
No ho va poder fer. La noia del cinquè va consumar la seva revenja de bon matí. Va decidir que, si s'havia de llevar mig zombi, ho farien també els cabrits que la nit anterior l'havien tingut en blanc. A les 07:30, va anar cap a la minicadena, va triar un disc que en Jaume, el seu ex, li havia deixat (per mirar de convertir-la a la seva secta de peluts satànics) i no havia tingut el coratge de reclamar quan ella el va enxampar allitat amb una companya de feina.
De seguida, els Cannibal Corpse van iniciar la seva orgia de death metal. El doble bombo de la bateria, la guitarra frenètica i, sobre tot, la veu gutural del cantant van fer obrir els ulls a tot l'edifici. Especialment complicat va ser el moment per a la parella del primer, que havia de combinar el maldecap d'aquell soroll infernal amb una magnifica ressaca de mojitos, i per al cibercasanova, que després de xatejar encara va tenir una estoneta per fer una partideta online al Doom.
Però hi va haver danys colaterals. El matrimoni d'avis del segon no se'n sabia avenir. Ella, de fet, va patir un petit atac d'ansietat que va haver de sufocar amb un gotet de Soberano del que guardava el marit a l'armari de la cuina. Al pis del costat, la parella de gays, que fregaven els quaranta, es van espantar tant que van haver de guardar de nou les barbies a l'armari i deixar per a una altre dia la sessió de sexe fetitxista que eren a punt d'iniciar. Al sisè, el nen del mecànic i l'administrativa, sempre delicat, va esclatar en un plor que ja no hi va haver manera d'aturar, mentre que el gos de la casa, un setter, mosegava nerviós les sabatilles Nike últim model del germà gran, l'únic que s'havia lliurat de la tortura (encara que en aquell moment estava tirat dormint la mona a la platja, mentre un parell d'escuraguiris li buidaven a consciència la butxaca).
De res van servir els crits i les amenaces. La noia del cinquè no va aturar el reproductor de CD fins que no va haver de marxar a treballar, una hora i catorze odes a Satanàs després. Semblava que tot tornava a la calma, però el noi del tercer va decidir que, un cop desvetllat, es dedicaria a xatejar de nou, però acompanyat de les sessions del seu DJ favorit d'Eivissa. A tot volum, of course.
Incomprensiblement, ningú va trucar la policia. En comptes d'això, va començar una guerra psicològica, alimentada per anys de petites picabaralles que ara acabaven per esclatar: que si no vull posar un ascensor, que si no vull pagar la quota de la comunitat perquè és un atracament, que si els gossos haurien d'estar prohibits a l'edifici perquè fan pudor, que si els nens enganxen mocs a la barana... cadascú tenia una petita raó per odiar la resta, i ara que havien començat les hostilitats, estaven decidits a tirar endavant fins el final, fins que només el més dur resistís.
En només mitja hora, l'edifici va quedar envaït per una barreja musical impossible: Pimpinela, Mónica Naranjo, Jeff Mills, David Bisbal, Deicide, Caribe Mix, Bruce Springsteen, Antonio Molina i Joan Manuel Serrat, entre d'altres, es barrejaven en un ambient de bojos, capaç de col·lapsar el cervell més preparat.
El primer a embogir va ser un dels dos gays del segon. Després d'ofegar el seu company amb el coixí, va agafar la picadora i es va mutilar el membre. Va morir dessagnat, mentre, irònicament, Mónica Naranjo cantava Sobreviviré. Va ocórrer pràcticament al mateix temps que la senyora del segon, malgrat el Soberano, començava a perdre la sensibilitat al braç esquerre. En deu minuts mal comptats, el seu marit intentava reanimar-la sense èxit. Al tocadiscos de l'habitació del fill, reconvertida en saleta, Antonio Machín parlava d'una debilidad.
El setter del sisè, mentrestant, s'ennuegava amb els cordills de les flamants esportives, però cap dels seus amos hi va parar gaire atenció: el fill s'acabava de trencar una corda vocal, després d'una hora ininterrompuda de plorar en una freqüència que ja voldria la Castafiore. A casa, hi sonava Nino Bravo.
La parella del primer ja feia una estona llarga que havia vomitat part de l'alcohol ingerit. Ella va ser més ràpida i ho va poder fer al lavabo. Ell, en canvi, va esquitxar tota la paret del menjador, incloent-hi aquell moble de factoria sueca que havia muntat hores abans i la bandera del seu país, que presidia l'estança per sentir-se una mica més a prop de casa. Veient la destrossa, van començar a discutir. Els crits van pujar de to, fins que ell li va clavar una nata que la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que va picar amb una ampolla de whisky buida que la va deixar seca a l'instant. El marit, atemorit, va sortir de casa a corre-cuita, mentre una veu amb accent sudamericà cantava: "lo que pasó, pasó, entre los dos". Mai no el van trobar.
El noi del tercer va sortir al replà. No aguantava més, per molt que intentés aïllar-se d'aquell soroll infernal, no ho aconseguia. Va tenir la mala sort de trobar-se el veí del davant que, aprofitant la confusió, va voler passar comptes amb qui sabia des de feia mesos que era l'amant de la seva dona. Tot i la diferència d'edat -o potser per això-, la tasca no li va ser fàcil. Als seus quaranta anys, encara es considerava en forma, però el seu jove rival el va deixar en evidència amb dos mastegots directes al pòmul. El ganivet de tallar pernil que duia a la mà va desequilibrar la balança, mentre la dona plorava sense consol. Els seus crits, els ofegaven l'Enjoy the silence, dels Depeche Mode, i una sessió a l'Spook de Mónica X.
Embogit pels udols, la barreja musical i el mal ambient que es respirava a l'edifici, el Pit bull del noi del quart segona va decidir atacar el seu amo. Li va resultar fàcil. Hi estava entrenat, encara que ara l'única diferència era que, en comptes d'un pobre negret que havia gosat passar pel parc de sota de casa en la seva presència, trinxava la pell blanca i peluda de qui l'havia incitat a convertir-se en una màquina destructiva sense pietat. No hi va notar cap diferència. La carn li va fer el mateix gust. Els Estirpe Imperial van posar la banda sonora als últims instants del jove. Cantaven Eh, Negro vuelve a la selva, Europa es blanca y no tu tierra...
Quan va tornar de treballar, la dependenta del quart es trobar el seu edifici en flames i envoltat de bombers i policia. Una setmana després, hi va poder entrar, per recollir les poques coses que havien sobreviscut a la tragèdia i emportar-se-les al pis que havia llogat mentre es barallava amb els de l'asseguradora perquè li paguessin la indemnització pactada en el contracte de la hipoteca. Entre la roba, els àlbums de fotos socarrimats i uns quants plats i coberts, hi va afegir, sense saber ben bé per què, el CD de Cannibal Corpse, que miraculosament havia sobreviscut. Va trigar un parell d'anys en recordar-se'n. Ho va fer quan, un dissabte al matí, la nova veïna havia engegat l'aspiradora i cantussejava un èxit de Raphael.
L'endemà, els diaris locals dedicaven portades a una nova i estranya disputa veïnal que acabava en tragèdia.
