Estafa piramidal

La cosa funciona així: un dia, et trobes un conegut pel carrer. La seva vida ha canviat, i diu que per a millor. Es passa una bona estona explicant-te les bondats del seu nou estatus, i assegura que tant de bo s'hagués decidit a fer aquest pas abans. Que el que acaba de fer és el millor que li ha passat a la vida, i que, per poc que pugui, repetirà. I t'anima a que tu també t'hi llencis.

Poc després, hi caus de quatre grapes. Segueixes el consell del teu amic, prens la mateixa decisió que ell, però al cap de ben poc, t'adones que l'has cagat. Res no és ni de bon tros tan bonic com t'ho havien pintat, però ja no hi ha res a fer. Ja és massa tard.

L'orgull t'impedeix reconèixer obertament que has comès un error. Com pot ser que per a la resta dels que ho han provat, sigui meravellós, i per a tu no? T'empasses la mentida, te l'acabes creient, i al cap d'un temps, quan la teva vida és un infern i et trobes en un carreró sense sortida, et trobes amb un conegut que feia temps que no veies. I somrius. I li expliques que allò que has fet és el millor que t'ha pogut passar. I ell sembla que s'ho creu. I la roda continua girant...

Podria ser la història de la trama Maddoff, però de fet, aquesta és una estafa piramidal molt més gran, i molt, moltíssim més antiga. Tant com la humanitat. És l'estafa de tenir fills.

Ha arribat un moment de la meva vida en què amics i coneguts comencen a tenir descendència, o a esperar-ne. I quan els veig, no puc evitar sentir una pena tremenda. Saps que es troben en un procés de metamorfosi irreversible. Elles tendiran a deixar-se, a tallar-se els cabells, a descuidar una mica el seu aspecte. Ells adoptaran aquella mirada resignada, es convertiran en taxistes a temps complet, en esclaus d'una vida que fa uns anys no somiaven ni el el pitjor dels seus malsons. Tots dos, modificaran els seus hàbits, condicionats per un paràsit que no para de créixer i de demanar coses. Quan quedi amb ells, amb el que quedi dels meus antics amics, ho farem condicionats per la criatura -el que vol dir quedar a casa seva, pendents d'ella, o bé en un restaurant envoltats d'altres cotxets de critters- i amb un únic tema de conversa. Que si bolquers, que si hores de lactància, que si dents que surten a altes hores de la matinada, que si progressos en la parla o en la capacitat motriu... temes que, evidentment, estan a anys llum dels que acostumàveu a parlar fa tans sols uns mesos enrere, quan el que us unia era una amistat forjada amb interessos i inquietuds comunes. És inútil lluitar-hi en contra. Els amics ja no són ells mateixos. Només en queda la carcassa. Han estat abduïts, com en el clàssic "La invasió dels ultracossos". I, com en la pel·lícula, volen que tu també t'hi afegeixis.

Sé que el mecanisme està en marxa. De moment, només m'afecta de manera molt secundària, però tot és qüestió de temps. I quan passi, quan els amics més propers es transformin, no servirà de res dir en veu alta això de "ho sabia" amb un somriure amarg a la boca. És llei de vida, i jo, per molt que volgués, no podria enviar la humanitat al "Countdown to extinction" de què parlava el gran Dave Mustaine.

Això sí, només us demano un favor. Si algun dia tinc la desgràcia de convertir-me en un "body snatcher", i ens trobem pel carrer, no creieu res del que us digui. Per molt que insisteixi, la meva vida no serà millor que ara. Ni estaré enormement feliç de no tenir temps lliure, ni vida pròpia. Només voldré fer-vos caure en el parany. Fer que vosaltres també us passeu al costat més trist de l'existència. Fer-vos caure en l'estafa piramidal més antiga de la història.

Quedeu avisats.

Zubi

Vaig tenir la sort de créixer a l'escalf del Barça dels anys 90, del Dream Team de Cruyff. La meva adolescència va coincidir amb els millors anys d'aquella màquina de jugar a futbol que ho va guanyar tot (o gairebé tot, no oblidem el Sao Paulo) i que, per a mi, era gairebé perfecta. Idolatrava tots els seus jugadors -amb predilecció per als menys "mediàtics", com Amor o Ferrer- però n'hi havia un que em va fer plorar de ràbia més d'una vegada. Ell era l'excepció en aquell equip excepcional. Era la taca negra. Era, sempre als meus ulls, l'únic element que allunyava l'onze blaugrana de la perfecció, que el feia vulnerable.

Jugava de porter, i es deia Zubizarreta.

No en recordo cap parada espectacular. Tanco els ulls i, molts anys després, recordo les seves curses, de pal a pal, fent saltironets, agafant-se els pantalons i mirant-se la pilota mentre el davanter rival es preparava per posar el cap i marcar a plaer. O les seves estirades a càmera lenta, amb el cul sempre enganxat a la gespa, i els braços, llargs, arribant només a mitja alçada, mentre la pilota entrava a pocs centímetres dels seus enorme guants Reusch.

Era un porter que només parava allò que qualsevol altre col·lega de professió pararia. Allò que podia ser gol, ho era. Així de fàcil. I, a més, de tant en tant, deixava alguna cantada per al record, algun favor a un rival agraït.

Incomprensiblement per a un noi de 12 anys, el basc es va anar carregant tota la competència que durant aquells anys va arribar al Camp Nou, després de jubilar un mite com Urruti. El cas més flagrant va ser el d'Unzué, un excel·lent porter que faria carrera al Sevilla, el Tenerife i l'Osasuna, però que com a blaugrana no passaria de parar uns quants penals en els tornejos de pretemporada. A la selecció d'Espanya, va batre tots els rècords, marginant un home que a mi em deixava del tot bocabadat: Paco Buyo, San Francisco de Betanzos, capaç de volar fins a l'escaire per salvar pilotes impossibles. Era el porter del Madrid, el gran rival, i era un provocador odiós, però em fascinava. Era el millor. Una injustícia.

Mai no vaig suportar en Zubi, i ahir se'm va tornar a aparèixer. 15 anys després, el vaig tornar a veure a la porteria del Camp Nou. Rapat, amb un uniforme més fosc, amb les espatlles més amples, però era ell. N'estic segur.

Si el Barça actual no és invencible del tot és, en bona part, gràcies al seu porter, Víctor Valdés. Valdés, com Zubizarreta, és un home eficient, però res més. Només para el que pararia, per posar-ne uns quants exemples, Leo Franco, Aouate, Riesgo o Ricardo, del Betis. No li demaneu actuacions estelars, d'aquelles que salven partits, perquè no us les donarà. I, com Zubizarreta, de tant en tant, posarà als davanters rivals gols en safata. Villa o Tamudo en donen fe. L'hemeroteca no enganya.

La gran diferència entre un gran Barça i un Barça invencible es diu Iker Casillas. Ningú, ni el culé més talibà ho pot negar. Si el Madrid ha sobreviscut a molts anys mediocres (amb títols inclosos), ha estat per un milió d'actuacions miraculoses del seu porter. Si n'hi diuen San Iker, no és per casualitat. La selecció d'Espanya en pot donar gràcies, també. Per sort per als espanyolets, és ell, i no el porter del Barça, qui juga sota pals. 15 anys després, Buyo té la seva petita revenja.

M'ha costat, però he trobat una semblança entre tots dos, entre Valdés i Casillas. És l'anunci de Mahou. En ell, un Casillas en una porteria gegant, rep gols a dojo, perquè la marca que el patrocina "ha decidido devolver el gol a aquellos que lo perdieron". A Valdés no li ha calgut ni cervesa, ni porteria gegant, però ha fet que un prejubilat com De La Peña, que no marcava en lliga des de feia 4 anys, marqués per partida doble. Enhorabona. Espero que qui ho hagi de fer, en prengui nota. En cas contrari, el Barça seguirà sent vulnerable. Massa.

Ionqui

Poli Díaz rebent un kilo d'heroïna.

Luis Aragonés, obsequiat amb una nit de lleure al "Golden Nugget" de Las Vegas.

Paul Gascoigne desembolicant, agraït, una caixa de deu ampolles de Jack Daniel's.

Michael Douglas entrant al Riviera.

Winona Ryder quedant-se tancada, tota sola, sense càmeres de seguretat, una nit sencera als "Harrods".

David Bustamante de gira per Colòmbia.

Imagineu-vos aquestes situacions.

Poseu-vos en la pell dels protagonistes.

I ara, multipliqueu el que puguin sentir per 100. O per 1.000.

Maleït Pro Evolution Soccer i maleïda opció de partida online...

Quin regal d'aniversari. Oh, my God...

Ràbia

L'altre dia, parlant amb un reputat blogger, conversàvem sobre què ens motivava a escriure (irònic, tot plegat, perquè feia tres mesos que no agafava el teclat per obrir el bloc) i, gairebé sense adonar-me'n, vaig respondre que, a mi, aquest quadern intermitent només em serveix per buidar el pap, per desfogar-me; que, realment, a m'era ben igual si el llegien cent persones o si, per contra, ni el Tato tenia el valor d'obrir la meva pàgina.

Va ser llavors quan vaig decidir que havia de tornar a posar-m'hi. Perquè, en aquests tres mesos, després de la feinada monumental que m'havia suposat un nou canvi de pis, i de la crisi del canvi de dècada (focalitzada en una decisió que encara no he volgut prendre, però que cada cop és més a prop), havia acumulat massa coses. I la teràpia és a tocar d'un click.

I és que, en el fons, sóc una mala persona. Que com ho sé? Doncs molt fàcil: m'empipa veure com la resta de la gent té sort. I això és molt complicat de portar quan s'acosta el dia de la grossa de Nadal. El dia més estúpid de l'any.

Si hi ha un dia en què em repugna posar la televisió, aquest és el dia 22 de desembre. No suportar les veuetes repel·lents dels nens de Sant Ildefons és normal, però amb el que no puc de debò és amb el carrussel de connexions en directe de TOTES les cadenes durant tot el matí, mostrant sempre les mateixes imatges: gent esvalotada, reunida en un bar d'allò més cutrot, destapant ampolles de Delapierre i fent ballarugues mentre asseguren que el pessic que s'emporten (normalment una quantitat no gaire alta, la de les participacions de dos o tres euros) els servirà per -atenció a l'expressió suada- "tapar forats". En cristià, significa pagar part de la hipoteca que has firmat per sobre de les teves possibilitats, i, si s'escau, fer un viatge d'aquells tan glamourosos a Punta Cana, Playa Bávaro, o qualsevol indret d'aquests.

Perquè, siguem sincers: quantes vegades ha sortit algú, a cara descoberta, anunciant davant de les càmeres que ha guanyat una pasta indecent que li permetrà deixar de treballar per sempre? Mai, que jo sàpiga. Els autèntics guanyadors de la loteria són l'Estat, que s'embutxaca una calerada monumental gràcies a la ludopatia del personal, i aquells que han de blanquejar diners urgentment. Perquè ja és casualitat, per exemple, que a l'inefable Juan Antonio Roca (sí, un dels malayos, aquell que teia un zoo a casa i obres d'art al lavabo) li toqués la loteria en innombrables ocasions, el mateix que assegura que li va passar un altre personatge sinistre: Carlos Fabra, el president de la diputació de Castelló.

Una de les coses que em fa més gràcia de tot plegat són els periodistes que van a cobrir l'alegria dels afortunats. Estan contents, somriuen, i fins i tot -en algun magazine matinal, o de tarda- es permeten fer un brindis a càmera. Anem a veure... però si a ells no els ha tocat ni un euro! Estan treballant, angoixats, mirant d'entrevistar mestresses de casa histèriques i, a sobre, han de fer veure que se'ls ha contagiat alguna cosa de l'alegria. Indignant. I dic indignant, perquè, a mi, des de casa, l'únic que em vénen són ganes d'enviar tothom a, diguem-ne, per ser una mica elegants, pastar fang.

Tornant al tema de les cantarelles, un altre martiri que has de suportar el dia 22 -i els dies immediatament anteriors i posteriors- és el dels graciosets que diuen qualsevol coseta com si estiguessin anunciant un número de la loteria. Des que els Martes y Trece van fer aquell gag la nit de cap d'any del 91, amb el mític "1992... no les vaaaaa a dar tieeeeeeeempo...." s'ha escampat una autèntica epidèmia entre els pelmes de barra de bar.

Per tot això, i per no tornar-me un gos rabiós, m'he fet un propòsit per a demà: no veure cap informatiu, ni cap programa que sigui susceptible d'emetre les imatges del que se suposa que és la notícia del dia. O, ben mirat, potser me'ls empasso tots, i així ja tinc inspiració per seguir amb el bloc, que l'he tingut deixat massa temps.

Una d'anuncis

Una ràpida d'anuncis, que últimament estic molt mandrós:

-Nostàlgia: No heu pensat per què un anunci de bolquers fa servir una paròdia dels "Caçafantasmes" per cridar l'atenció, si la pel·li (només compto la primera, la segona era horrorosa) té una pila d'anys i no se n'ha fet cap remake? Molt fàcil: els nens que vam al·lucinar amb el Babetes i el monstre dels Marshmallows ja fa anys que estem en plena edat reproductiva. Ara som el target perfecte: tenim uns 30 anys i anem (bé, van, que jo de moment me'n salvo) empenyent carrets de nadó, amb la síndrome de Peter Pan a les espatlles.

-Missatge subliminal? El tio que tria la música dels anuncis de La Caixa és un cabrit amb molta mala llet. Primer, tria l'"Every breath you take", dels Police. No descobriré Amèrica si us dic que la lletra és la declaració d'un malat possessiu i gelós a la víctima del seu assetjament. Amb frases com "I'll be watching you" o "Can't you see, you belong to me?" envien un missatge més o menys subliminal als pobres desgraciats que han firmat una hipoteca amb ells. Per si no n'hi havia prou, el següent spot està fet amb l'"Eye on the Sky", de l'Alan Parson's project. Dues perles: "I am the maker of rules, dealing with fools" o "I can read you mind". Aterridor.

-Compreses futboleres: Seguim amb el tema de les cançons. En l'últim d'Evax, aquell en què unes garses fins a les celles d'èxtasi fabriquen una compresa gegant enmig del camp. La música que canten és, atenció, aquell mític mantra que se sentia al gran Atotxa: "Bat, bi, iru, lau, bos, seiz, zaspi, REAL!" Això sí, tunejada, i sense que s'hi entengui res de res, que si no, no seria un anunci modern.

-"Dinero llama a dinero": una promoció de Movistar anuncia que si envies un missatge a un número de la companyia, entres en el sorteig d'uns 45.000 euros. Hi surt una dona cridant, saltant i corrent perquè ha resultat guanyadora. Fins aquí, tot normal, però hi ha una cosa que no quadra: la dona en qüestió viu a un barri collonut, amb una casa estil americà, amb un jardí enorme on el seu marit està preparant una barbacoa. Una persona amb aquest nivell de vida tan folgat no munta un sidral per 45.000 euros. Per a ella, hauria de ser poc més que xavalla. L'anunci seria molt més creïble si hi sortís una quilla a un barri rotllo Esperanza Sur (el de la gran Aída, de Tele 5) cridant i trucant al mòbil al seu xorbo, que, evidentment, ho celebraria marcant-se uns trompos amb el seu Ibiza Cupra groc. Això és alegria, carai!

-El mal rotllo: si us plau, que algú digui als amics de Mahou que Fernando Fernán Gómez ja fa temps que és mort. Perquè fa molt de "yuyu" veure aquell anunci que posen a la mitja part del partit de futbol dels dissabtes, en què l'home parla de la Lliga espanyola i acaba amb una frase de molt mal gust, donades les (seves) circumstàncies: "El fútbol es la vida". Clar, l'home es dedicava al cinema i al teatre, i així li va anar.

-Futur negre: acabo de veure un anunci que trobo força graciós. És de Pronto, però molt em temo que durarà dos dies. Hi surten un munt de dones amb una tireta al front. No saps per què, però al final en veus una que està passant la pols, esternuda i acaba picant amb el cap a un prestatge. Sospito que les associacions en defensa de la dona hi veuran un regust masclista. I, veient-ne els precedents, no crec que triguin a retirar-lo.

Música

Per fi s'havien instal·lat al seu nou pis, i de seguida que van acabar de fer-ho es van engrescar en muntar una festa d'inauguració com calia. Van trucar els seus amics (alguns dels quals havien participat al trasllat, carregant mobles, electrodomèstics i altres trastos) i els van convocar a la celebració: dissabte, a les deu de la nit, a la seva nova residència, que esperaven convertir ben aviat en llar.

La festa va ser tot un èxit. Més de trenta persones es van aplegar en aquell primer pis que, gràcies al seu pati (els de la immobiliària, com si de consellers de Medi Ambient es tractés, preferien el terme "terrassa interior") va poder-los acollir a tots sense problemes. Com a tal, la festa va comportar una dosi elevada de rialles, música -salsa i merengue, els nous inquilins eren de l'altra banda de l'oceà- i crits de joia que es van prolongar fins a les quatre de la matinada.

Quatre pisos més amunt, una noia estava a punt de trucar la Guàrdia Urbana quan va sentir, a través de l'eco del celobert, el comiat de l'última parella de convidats que se n'anava. Estava desesperada, l'endemà havia de treballar, era un d'aquells diumenges tan estimats pels dependents de les botigues de roba, en què els seus amos els podien obligar a anar a la feina i aguantar, amb un somriure de Joker, tota una allau de gent que omple el seu temps lliure deambulant pels centres comercials.

Al tercer, el noi jove que hi vivia també estava despert, però la festa no l'havia molestat gens. S'havia passat les últimes quatre hores xatejant pel Messenger amb una colometa de 17 anyets, que, després de molts coquetejos, havia accedit a ensenyar-li mig pit per la webcam. Si hi havia sort, en una setmana, o potser menys, hi hauria cibersexe. Els seus plans més immediats, però consistien en dormir fins a les quatre de la tarda, per recuperar el son perdut.

No ho va poder fer. La noia del cinquè va consumar la seva revenja de bon matí. Va decidir que, si s'havia de llevar mig zombi, ho farien també els cabrits que la nit anterior l'havien tingut en blanc. A les 07:30, va anar cap a la minicadena, va triar un disc que en Jaume, el seu ex, li havia deixat (per mirar de convertir-la a la seva secta de peluts satànics) i no havia tingut el coratge de reclamar quan ella el va enxampar allitat amb una companya de feina.

De seguida, els Cannibal Corpse van iniciar la seva orgia de death metal. El doble bombo de la bateria, la guitarra frenètica i, sobre tot, la veu gutural del cantant van fer obrir els ulls a tot l'edifici. Especialment complicat va ser el moment per a la parella del primer, que havia de combinar el maldecap d'aquell soroll infernal amb una magnifica ressaca de mojitos, i per al cibercasanova, que després de xatejar encara va tenir una estoneta per fer una partideta online al Doom.

Però hi va haver danys colaterals. El matrimoni d'avis del segon no se'n sabia avenir. Ella, de fet, va patir un petit atac d'ansietat que va haver de sufocar amb un gotet de Soberano del que guardava el marit a l'armari de la cuina. Al pis del costat, la parella de gays, que fregaven els quaranta, es van espantar tant que van haver de guardar de nou les barbies a l'armari i deixar per a una altre dia la sessió de sexe fetitxista que eren a punt d'iniciar. Al sisè, el nen del mecànic i l'administrativa, sempre delicat, va esclatar en un plor que ja no hi va haver manera d'aturar, mentre que el gos de la casa, un setter, mosegava nerviós les sabatilles Nike últim model del germà gran, l'únic que s'havia lliurat de la tortura (encara que en aquell moment estava tirat dormint la mona a la platja, mentre un parell d'escuraguiris li buidaven a consciència la butxaca).

De res van servir els crits i les amenaces. La noia del cinquè no va aturar el reproductor de CD fins que no va haver de marxar a treballar, una hora i catorze odes a Satanàs després. Semblava que tot tornava a la calma, però el noi del tercer va decidir que, un cop desvetllat, es dedicaria a xatejar de nou, però acompanyat de les sessions del seu DJ favorit d'Eivissa. A tot volum, of course.

Incomprensiblement, ningú va trucar la policia. En comptes d'això, va començar una guerra psicològica, alimentada per anys de petites picabaralles que ara acabaven per esclatar: que si no vull posar un ascensor, que si no vull pagar la quota de la comunitat perquè és un atracament, que si els gossos haurien d'estar prohibits a l'edifici perquè fan pudor, que si els nens enganxen mocs a la barana... cadascú tenia una petita raó per odiar la resta, i ara que havien començat les hostilitats, estaven decidits a tirar endavant fins el final, fins que només el més dur resistís.

En només mitja hora, l'edifici va quedar envaït per una barreja musical impossible: Pimpinela, Mónica Naranjo, Jeff Mills, David Bisbal, Deicide, Caribe Mix, Bruce Springsteen, Antonio Molina i Joan Manuel Serrat, entre d'altres, es barrejaven en un ambient de bojos, capaç de col·lapsar el cervell més preparat.

El primer a embogir va ser un dels dos gays del segon. Després d'ofegar el seu company amb el coixí, va agafar la picadora i es va mutilar el membre. Va morir dessagnat, mentre, irònicament, Mónica Naranjo cantava Sobreviviré. Va ocórrer pràcticament al mateix temps que la senyora del segon, malgrat el Soberano, començava a perdre la sensibilitat al braç esquerre. En deu minuts mal comptats, el seu marit intentava reanimar-la sense èxit. Al tocadiscos de l'habitació del fill, reconvertida en saleta, Antonio Machín parlava d'una debilidad.

El setter del sisè, mentrestant, s'ennuegava amb els cordills de les flamants esportives, però cap dels seus amos hi va parar gaire atenció: el fill s'acabava de trencar una corda vocal, després d'una hora ininterrompuda de plorar en una freqüència que ja voldria la Castafiore. A casa, hi sonava Nino Bravo.

La parella del primer ja feia una estona llarga que havia vomitat part de l'alcohol ingerit. Ella va ser més ràpida i ho va poder fer al lavabo. Ell, en canvi, va esquitxar tota la paret del menjador, incloent-hi aquell moble de factoria sueca que havia muntat hores abans i la bandera del seu país, que presidia l'estança per sentir-se una mica més a prop de casa. Veient la destrossa, van començar a discutir. Els crits van pujar de to, fins que ell li va clavar una nata que la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que va picar amb una ampolla de whisky buida que la va deixar seca a l'instant. El marit, atemorit, va sortir de casa a corre-cuita, mentre una veu amb accent sudamericà cantava: "lo que pasó, pasó, entre los dos". Mai no el van trobar.

El noi del tercer va sortir al replà. No aguantava més, per molt que intentés aïllar-se d'aquell soroll infernal, no ho aconseguia. Va tenir la mala sort de trobar-se el veí del davant que, aprofitant la confusió, va voler passar comptes amb qui sabia des de feia mesos que era l'amant de la seva dona. Tot i la diferència d'edat -o potser per això-, la tasca no li va ser fàcil. Als seus quaranta anys, encara es considerava en forma, però el seu jove rival el va deixar en evidència amb dos mastegots directes al pòmul. El ganivet de tallar pernil que duia a la mà va desequilibrar la balança, mentre la dona plorava sense consol. Els seus crits, els ofegaven l'Enjoy the silence, dels Depeche Mode, i una sessió a l'Spook de Mónica X.

Embogit pels udols, la barreja musical i el mal ambient que es respirava a l'edifici, el Pit bull del noi del quart segona va decidir atacar el seu amo. Li va resultar fàcil. Hi estava entrenat, encara que ara l'única diferència era que, en comptes d'un pobre negret que havia gosat passar pel parc de sota de casa en la seva presència, trinxava la pell blanca i peluda de qui l'havia incitat a convertir-se en una màquina destructiva sense pietat. No hi va notar cap diferència. La carn li va fer el mateix gust. Els Estirpe Imperial van posar la banda sonora als últims instants del jove. Cantaven Eh, Negro vuelve a la selva, Europa es blanca y no tu tierra...

Quan va tornar de treballar, la dependenta del quart es trobar el seu edifici en flames i envoltat de bombers i policia. Una setmana després, hi va poder entrar, per recollir les poques coses que havien sobreviscut a la tragèdia i emportar-se-les al pis que havia llogat mentre es barallava amb els de l'asseguradora perquè li paguessin la indemnització pactada en el contracte de la hipoteca. Entre la roba, els àlbums de fotos socarrimats i uns quants plats i coberts, hi va afegir, sense saber ben bé per què, el CD de Cannibal Corpse, que miraculosament havia sobreviscut. Va trigar un parell d'anys en recordar-se d'ell. Ho va fer quan, un dissabte al matí, la nova veïna havia engegat l'aspiradora i cantussejava un èxit de Raphael.

L'endemà, els diaris locals dedicaven portades a una nova i estranya disputa veïnal que acabava en tragèdia.

Big Fish

Era com en aquella pel·li. El trajecte era molt curt, de només un centenar de metres, a tot estirar, però va ser intens, molt intens. Com el protagonista, no podia deixar de mirar a banda i banda del camí, d’obrir la boca en un somriure nerviós, de saludar amb la mirada, amb les dents, amb un lleu moviment de celles. Fins i tot, les meves orelles volien fer algun gest, per mirar de dir a tothom que m’anava trobant que els reconeixia, que els volia transmetre la meva gratitud.

I és que aquest és el sentiment que recordo amb més força, d’aquell escàs parell de minuts. Tota la meva petita galàxia, el meu petit univers, s’havia alineat, s’havia desplaçat molt lluny de la seva òrbita habitual, només per compartir amb mi aquell instant. I jo, desbordat, no sabia com dir gràcies. Ha passat més d’un mes, i de fet, encara no he trobar la manera de fer-ho.

La família: aquell grup de gent que sempre ha estat allà, i que sempre hi serà, que t’estima sense condicions, la gent que t’ha vist créixer –poc, en el meu cas, of course-; els amics del carrer, més de 25 anys compartint vida i experiències, més de 25 anys de rialles, anècdotes i companyonia franca, amable i sincera; els amics del futbol, la meva gran passió, demostrant que havíeu tingut en comú alguna cosa més que un vestidor humit, un grapat d’hores a un camp de terra estret i uns somnis frustrats; els amics de la facultat, projectes de periodistes que, gairebé sense adonar-se’n, han acabat convertits en homes de profit, ocupant llocs de treball que deu anys enrere semblaven inabastables, però conservant aquella mirada murri i aquelles ganes de broma del primer dia que ens vam conèixer al bar; el microcosmos andorrà, la família adoptiva més gran que he conegut, que em va acollir quan estava ferit i m’han marcat per a la resta de la meva vida; la gent que m’ha acolllit a Tarragona i que m’ha fet sentir que treballar amb molta pressió també és compatible amb ser bona gent, lleial, oberta i generosa…

Tots, tots ells, estaven presents en aquell trajecte, en què deixava enrere una etapa vital per convertir-me en un senyor d’aquells que llueixen un anell a la mà esquerra i que parlen de la seva companya com “la meva dona”.

Ella, com en la pel·li, va aparèixer al final del camí, després d’una espera que se’m va fer eterna, que vaig intentar escurçar estressat, repartint senyals d’agraïment a tort i a dret, tan discretament com podia. Estava preciosa, radiant, em va fer sentir insignificant al seu costat, que no era mereixedor de la sort que he tingut tots aquells anys que hem compartit.

Tot seguit, vaig aixecar el cap i vaig contemplar l'escena des de la meva posició de privilegi, i la percepció de tot plegat va tornar a canviar. Ara era tot un Big Fish, em sentia important, però també aclaparat per la càrrega afectiva de la situació. L’únic que no va ser com en la pel·li va ser el final de l’escena. No se’m va cruspir, ni tampoc se’m va endur lluny per sempre. Només em va fer un petó que se m’ha quedat gravat als llavis i a la memòria. I que avui evoco per recordar un dia i una festa inoblidables.