L'últim viatge

Una llàgrima li va rodolar galta avall. El conductor serrava les dents, intentant contenir l'emoció. Ell era un tio dur, no es podia permetre mostrar feblesa, i menys en aquell moment.

-Estàs plorant?- Li va preguntar el seu amic, amb un fil de veu cada vegada més feble.

-T'has begut l'enteniment, o què? És la pols, hòstia! Vols fer el favor de pujar la finestreta? Sempre igual, fa mil anys que passem per aquest desert i sempre em fas el mateix! Que aquests ullassos són molt sensibles, carai!

El seu amic va obeir. Li va costar un esforç titànic, però el cotxe va quedar tancat del tot. Amb un estossec i un sospir, va engegar l'aire condicionat, que amb prou feines podia refredar una mica aquell habitacle estret.

La pudor dels seients de cuir es va fer més forta. Era una barreja de perfum barat, suor i fluïds corporals, imperceptible amb les finestres obertes, però cada vegada més penetrant amb el vehicle tancat. Massa festes, massa senyoretes seduïdes, massa nits de moviment frenètic en aquella tapisseria concebuda únicament per al comfort i el luxe...

Van continuar un parell de quilòmetres en silenci. L'olor els havia activat la memòria, i ara tots dos repassaven mentalment les mil anècdotes que havien protagonitzat plegats. La carretera, com gairebé sempre, estava solitària. Aviat arribarien a la seva última destinació.

-Em trobo molt malament. Podem aturar-nos a descansar una mica, sisplau?- va preguntar l'amic, amb l'esperança de commoure el conductor. Havia intentat posar-se ell al volant, com en els temps feliços, però ja no tenia prou forces. Se sentia vell, esgotat, moribund. I això que molts pensaven que precisament ell no en tenia, de sentiments. Com s'equivocaven...

-Ho sento, tio, tinc pressa, és un negoci urgent- va mentir el conductor- Quan hi arribem, ja descansaràs, soci- Un gall d'emoció li va trencar la veu a mitja frase. Va desviar la mirada cap al tauler de control del cotxe, ple de llumetes que feien pampallugues, que reclamaven una visita urgent al mecànic. Senyals d'un desgast que, com la seva relació, s'havia forjat a còpia de persecucions, salts i emocions al límit.

-Sé on em portes. És el final, oi que sí? Veig els teus ulls pel retrovisor. Les teves paraules miren d'enganyar-me, però els teus ulls no poden fer-ho. Els he vist massa cops. Te'n recordes, de quan ens vam conèixer? Ja fa tant de temps... tu amb prou feines sabies com et deies, però ja eres tot rauxa i energia. I jo, en canvi, era tan innocent... fèiem bona parella, oi que sí? Professionalment, vull dir, no pensis res estrany. Érem els complements ideals. Quan Mr. Miles ens va presentar, de seguida vaig pensar que ens en sortiríem, que no hi hauria cap missió impossible per a nosaltres. Sembla que fos ahir, i mira ara, a punt d'acomiadar-nos per sempre...

Tot plegat havien estat només unes quantes frases, però havia trigat gairebé un quart d'hora a dir-les. S'apagava.

-No siguis pesat i calla, estalvia forces. No és el final- va dir el conductor. Les mans li tremolaven, aferrant-se cada vegada amb més força a aquell volant tan particular- Hem d'anar a veure un últim especialista. Diuen que és el millor, que ha tractat més casos com el teu.

-És impossible, no hi ha res a fer. Te n'oblides, de la meva capacitat d'anàlisi? és de les poques coses que no he perdut amb els anys. Sé que estic malalt, que la mort em ronda. I tinc por, amic, tinc molta por.

Tenia raó. Al principi, la malaltia s'havia manifestat en petits detalls que, per ells mateixos, no eren alarmants. És normal que l'aspecte exterior es vagi deteriorant una mica amb el pas del temps, això ens passa a tots. Però la seva professió exigia estar en forma, i els enemics es començaven a escapar amb massa freqüència. Els salts, que una vegada havia fet sense gairebé esforç, el deixaven baldat i havia de dormir durant dies i dies cada cop que en feia un de molt llarg en plena lluita. Havia començat a beure massa, molt més que quan va començar en aquesta feina, i ja era gairebé incapaç del tot de percebre els riscos i els senyals més elementals. Després, per últim, van començar les hemorràgies. Allà on anava, hi deixava un rastre del líquid que el mantenia en vida. Les noves generacions pujaven amb força i sense compassió, i ell es moria de la por, però alhora cada cop tenia més ganes d'apagar els llums per sempre.

El conductor ja no dissimulava. Ho havia intentat, però no servia de res mantenir la seva façana de tipus dur, de castigador, davant d'algú que el coneixia tan bé. Les llàgrimes s'escolaven entre el coll de la camisa oberta i morien entre la selva dels pèls (molts dels quals ja començaven a ser blancs) del seu pit. Va agafar una sortida de la carretera que duia a una senda estreta i que feia pujada. Després d'un parell de revolts, van veure el cartell que anunciava la fatalitat, el destí ineludible.

-Ho sento molt soci. Ho sento molt. T'estimo. Gràcies per tots aquests anys de companyonia fidel i sincera.

El conductor va parar el motor, va tancar els ulls i va parar l'orella. El seu amic encara era viu, ho podia sentir, però ja se n'estava anant. Havien arribat just a temps. Va baixar-ne, i va deixar les claus posades al contacte. Un vailet va arribar de no se sap ben bé on per fer-se càrrec de tot. El conductor va veure com s'allunyava amb el seu amic, que, amb les últimes forces que li quedaven, li va dedicar un somriure de bat a bat amb aquella boca vermella, en el que ara li semblava una ganyota grotesca.

El conductor va començar a caminar. Plorava desconsolat. Se sentia vell, acabat. Patia halitosi, i cada cop tenia més problemes per cardar-se els cabells i dissimular una alopècia que, com la malaltia del seu amic, avançava d'una manera lenta, però imparable. A més, feia mesos que no aconseguia entabanar cap joveneta per anar-se'n al llit, i ara començava a enyorar aquell parell de nòvies que havia tingut anys enrere, i a les quals havia enganyat sistemàticament fins que se'n van fartar.

Caminava entre muntanyes de ferralla, plaques de matrícula rovellades i pneumàtics desinflats. Una metàfora poc subtil de la seva vida.

El conductor va mirar l'hora: les 18:15. Es va treure el rellotge, se'l va quedar mirant fixament durant trenta segons i després el va deixar caure a terra. Ja no el necessitava. Sabia que, a partir d'aquell dia, ja no podria dir mai més allò de: "KITT, et necessito".

Males decisions

La seva vida va ser un error constant.

Hi ha persones que tenen un do especial: gent capaç de fer mil tocs a una pilota sense que caigui; gent capaç d'aprendre's de memòria tots els pobles d'Espanya, amb les seves dades de població, i les dates de les festes patronals; gent capaç de modular la seva veu en mil registres; gent capaç de tocar-se la punta del nas amb la llengua, mentre taral·leja "La Marsellesa".

El do de l'Enric era equivocar-se. Així de senzill.

No va trigar gaire a desenvolupar les seves facultats extraordinàries. De ben petit, l'instint ja va començar a jugar males passades. El dia del seu setè aniversari, mentre celebrava una festa amb la seva germana i els seus cosinets, es va adonar que era l'únic que bevia Tab, aquella beguda baixa en sucre que ben aviat desapareixeria del supermercat del barri - i de tots els supermercats del país, de fet- per les escasses vendes. Els altres nens el miraven amb una cara força estranya, mentre assaborien la seva Coca-Cola de sempre. Amb una mà, agafava la llauna, negra i vermella, amb aquelles lletrotes grans. I a l'altra, hi tenia un entrepà de mortadel·la de Mickey Mouse, un altre producte que acabaria desapareixent. Els seus amiguets, en canvi, endrapaven paté La Piara, tot un clàssic que encara avui ocupa un lloc destacat a les prestatgeries de les grans superfícies.

A la tele, hi havia un partit de futbol. A l'Enric no li entusiasmava gaire, però com que tothom el mirava, s'hi va fixar. L'equip de la ciutat, el Barça, jugava contra el Burgos, deien els locutors. Tothom en aquella casa animava els blaugrana, però ell, en canvi, volia, desitjava, que guanyessin els altres. L'equipació blanc-i-vermella i, sobretot, els noms dels jugadors castellans, li van fer prendre aquesta decisió. Elduayen, Limperger, Ayúcar, Tocornal, Balint... allò era música, semblava un conjur màgic. En la segona part, Balint, un romanès lleig, amb un pentinat horrible i a qui el locutor havia esmentat com "El Vampiro", va fer el 2 a 1 per al Burgos. L'Enric es va sentir especial, victoriós. S'havia alineat amb el feble i estava guanyant. Fins que, a pocs minuts per al final, el Barça va empatar. Els crits dels seus cosins, tiets i del seu pare van omplir tota la casa. El cosinet Jaume, dos anys més gran, li va clavar un cop de colze al nas mentre el celebrava, amb tanta precisió que va començar a rajar sang. La llauna de Tab li va caure a terra. "No et preocupis", li va dir la mare, mentre li posava cotó fluix a la nàpia, "ja te'n compraré més. En podràs beure fins a fartar-te'n, fins que siguis gran. I tranquil, que ja veuràs com el Burgos aquest et donarà moltes alegries". La temporada següent, el Burgos va baixar a Segona, i poc després desapareixeria, arruïnat. La història del Tab, ja la sabem.

A mesura que l'Enric va créixer, el seu do es va anar perfeccionant. Quan tots els nanos de la seva edat posaven Cola Cao o Nesquick a la llet, ell hi posava Eko Brío. Quan tots els seus companys de classe menjaven Bollycaos a l'hora del pati, ell, en canvi, preferia els Mi Merienda, aquell brioix sec i dur que venia acompanyat d'una pastilla de xocolata amb llet certament ben poc gustosa. O els Crackinettes de la Nocilla, durant la curta temporada que els va poder trobar a la botiga de queviures del costat de l'escola.

Les seves experiències amb les productes alimentaris no el van preocupar gaire. Es consolava, pensant que era un incomprès, que tenia un paladar més refinat que la resta. El problema va començar a agafar una nova dimensió quan hi va entrar en joc la tecnologia.

Com que era molt bon estudiant, a casa, la seva opinió anava a missa. Per això, no va trigar a convèncer els pares per comprar un Teletrébol, aquell aparell que servia per concursar des de casa als concursos de Telecinco. Després que la iaia es trenqués un dit intentant prémer els botons d'aquella totxana per respondre una pregunta que havia formulat Jesús Puente a una pausa de "Su Media Naranja", el van mirar malament, però el pitjor va arribar amb la primera factura telefónica. I és que, per validar les respostes, s'havia de trucar a un número "prèmium". El pare el va tenir dos mesos ajudant a fer la compra a les dones grans del barri per pagar tot el que havien gastat en l'andròmina dels nassos.

El segon revés greu va arribar quan es va espatllar el vídeo Beta de casa. El pare en volia comprar un de VHS, tal com tenien tots els seus companys de feina, però l'Enric -que no n'havia tingut prou amb l'esperiència del Teletrébol- no va parar fins que van adquirir un Laser-Disc. "És el format del futur, en cinc anys no quedaran VHS", va afirmar l'Enric. Cada nit de cap d'any, el seu pare, després de dues copes de cava, l'hi recorda, sense pietat.

Després d'aquell fiasco, va decidir deixar d'assesorar la família per prendre les seves pròpies decisions. I va començar per les consoles de videojocs. Mai li havia agradat en Súper Mario, i, després d'escurar tota la família pel seu aniversari, va decidir adquirir una Saturn, de Sega. Va pensar que, si la Megadrive havia estat tan bona, la seva successora ho havia de ser encara més. La va espifiar, però no ho va voler reconèixer, fins al punt que un parell d'anys després es va gastar tots els seus estalvis en una Dreamcast. Era un tot o res, una aposta, un desafiament a la seva manca d'olfacte, i la va perdre. La Dreamcast només va durar dos anys, i va ser, a més, l'última consola del fabricant nord-americà.

Escaldat de la tecnologia, es va deixar endur pels gustos de la majoria, i ja no va confiar més en el seu criteri, que també havia patinat, ja d'adolescent, en el món de la moda. Es va enamorar dels texans Liberto, renegant de seguir la massa de l'institut, esclava dels Levi's. Per seguir amb el que ja semblava una tradició, la marca va anar desapareixent del mercat, fins que va fer fallida. Adéu als viatges a Lloret per aconseguir pantalons a bon preu...

Cada dia més ofuscat, va decidir centrar-se en els estudis. Era brillant, molt brillant, en totes les matèries, i, un cop més, tot es va tòrcer quan va haver de triar la seva orientació professional. Els pares li deien que triés ciències, que eren carreres que tenien molta més sortida, però l'Enric, captivat encara pel record d'aquell Burgos-Barça del dia del seu aniversari, i de la passió dels locutors que el narraven, va triar lletres, i més concretament, periodisme.

Quan va començar a anar a la Universitat, va pensar que, per primer cop en una decisió important, no s'havia equivocat. Malgrat que algunes assignatures eren pura teoria prescindible - i una autèntica llauna-, les pràctiques el motivaven, especialment quan es tractava de fer treballs en grup amb alguna de les moltes mosses ben atractives que hi havia a l'aula.

Va aprovar la carrera, durant la qual va descobrir l'amor i el sexe (no necessàriament per aquest ordre) i va reforçar una autoestima que de tant en tant quedava tocada per alguna operació monetària poc exitosa. La més sonada -un altre greatest hit de son pare en les celebracions etíliques- havia estat invertir els pocs calers que tenia en accions de Terra. Llavors, la bombolla de les "puntcom" ja s'havia desinflat, però l'Enric confiava que fos "un pas enrere, per fer-ne quatre endavant". Terra va deixar de cotitzar el juliol del 2005.

Llevat de l'episodi de broker, la vida de l'Enric no havia patit grans sotracs a la universitat. Però l'entrada a la vida laboral va ser ben dura. La seva experiència com a becari a un diari de tirada estatal no va passar de picar l'agenda cultural i un parell de breus, però ell tenia clar que volia fer televisió. Va entrar a treballar a una emissora local, mitjançant un amic de son pare (ho endevineu? sí, també és un dels temes estrella en els sopars carregats), però tot va anar malament des del primer dia. Havia de fer horaris demencials, es desplaçava amb transport públic carregat amb la càmera, el trípode i la bossa del micro, i, a més, el van destinar a la informació política, molt allunyat de la seva anhelada secció d'esports. Per si això fos poc, va descobrir que tenia pànic a la càmera. Cada cop que havia de signar una peça amb un stand-up, suava només de pensar-hi, i, quan s'hi posava, quequejava, s'embarbussava i havia de repetir la presa una desena de vegades fins a aconseguir-ne una en què no semblés -gaire- que estava a punt de plorar. Un vespre, tornava d'una apassionant entrega de diplomes per part d'un regidor a un grup de mestresses de casa que havien après nocions bàsiques d'informàtica (el que en l'argot de la redacció es coneixia com un "disc sol·licitat") quan uns quinquis el van atracar al metro i li van robar tot el material. L'endemà ja no es va presentar a la feina.

Desesperat, va decidir (un verb perillós, en el seu cas) dediar-se a una altra cosa. Es va fer agent immobiliari per a una franquícia que s'estenia com una taca d'oli per tot el territori. Visitava les cases del barri, preguntant als veïns si volien que els valorés el seu habitatge, insuflant cobdícia a persones que ja feien mentalment el conte de la lletera amb els beneficis que n'obtindrien en cas de vendre-la.

Gràcies a aquesta feina, va conèixer la Júlia, una noia cinc anys més gran que ell, divorciada, i amb una nena petita, d'un parell d'anys. El marit, un pelao que es dedicava bàsicament al mercadeig de pastilles a les discoteques de polígon, les va deixar quan la nena va fer el primer aniversari. Se'n va anar a Romania, a fer fortuna de la mà d'una noia que havia conegut en un bar de carretera. L'Enric se'n va enamorar com un passarell, i ben aviat, al cap de tres mesos de començar a sortir, la parella, engrescada per les ofertes de la immobiliària i els crèdits fàcils del banc, es va comprar un piset de 60 metres quadrats a un barri de la perifèria. "És el primer pas, ja se sap. Quan es revalori, el vendrem i en comprarem un de més gran. Això no baixa mai de preu", explicava l'Enric, cofoi i triomfal, mentre ensenyava el pis als pares i a la germana, que el miraven amb una cara un pèl estranya.

La vida va ser més o menys tranquil·la durant una temporada, fins que els diaris i la televisió van començar a emprar dos termes amenaçadors. Un era "bombolla", un concepte que l'Enric ja coneixia de la seva experiència amb les accions de Terra, i l'altre, encara més fosc, era "crisi", que l'Enric ja havia començat a copsar a la feina. Cada cop era més complicat vendre un pis, i en la majoria de les visites per captar clients, la gent ni tans sols li obria la porta. La seva corbata de color corporatiu i la plaqueta que duia a la solapa l'havien convertit, de bones a primeres, en una mena d'enemic públic del barri. Fins que, un bon dia, quan l'Enric va arribar a la feina, es va trobar amb la persiana del negoci abaixada i l'oficina mig desmantellada. El seu cap, perseguit pels deutes, havia desaparegut sense deixar cap rastre.

Abatut, l'Enric va decidir (ai, ai ai....) cobrar l'atur i dedixcar-se a cuidar de qui llavors ja eren la seva dona i la seva fillastra. Error, un més en el seu historial. La convivència intensiva va acabar destapant les diferències entre tots dos. Els crits i els retrets per la compra del pis -que començava a perdre valor a un ritme preocupant- i la incipient alopècia de l'Enric van abocar la relació a una situació límit, fins que, un bon dia, el pelao va tornar penedit de Romania, va demanar perdó a la Júlia i a la seva nena i se les va endur a viure a un poble d'Extremadura. L'Enric s'havia quedat sol.

Allò va passar a l'octubre. Al novembre, es va divorciar, va malvendre el pis (encara havia de pagar 20.000 euros al banc) i, per no tornar a casa dels pares, va rellogar una petita habitació a un pis en què es parlaven unes sis o set llengües, per la procedència variada dels inquilins. I va arribar el desembre, el mes dels àpats familiars per excel·lència.

Convençut in extremis per la seva mare, l'Enric va decidir assistir al sopar de cap d'any, amb la intenció d'emborratxar-se més i més aviat que el seu pare, per no haver de sentir la seva llista de retrets, que, a banda dels clàssics de tota la vida, havia crescut de manera exponencial en els últims mesos. Qualsevol frase que comencés per "Ja t'ho deia jo, ja..." era sinònim d'un discurs irritant, que l'Enric no estava disposat a tornar a sentir.

El sopar va acabar derivant en un duel de bevedors, per a l'esglai de la mare i la germana de l'Enric, que s'ho miraven, sense poder fer-hi res, amb cara de resignació i de patiment. A la una de la matinada, mentre el televisor emetia les mateixes actuacions enllaunades de cada any, l'Enric va decidir agafar pel coll el pare. El va encastar contra el moble del menjador, el mateix que havia vist des que tenia cinc anys. Ràpidament, se'n va anar cap a la porta, s'hi va aturar en sec, es va girar i va cridar: "Estic fart d'equivocar-me en tot! No faig res de bo per a vosaltres! Sabeu què? He decidit que no em tornareu a veure mai més!". Va arrencar a córrer -amb tota l'agilitat que la ingesta de tres cerveses, una ampolla de vi, tres copes de cava i un parell d'orujos li permetien- i va desaparèixer plorant.

L'endemà, se'l va passar al llit, amb una ressaca infernal. Només es va llevar per dur a terme les accions bàsiques del malalt d'alcohol, és a dir: vomitar, pixar i beure aigua a morro de l'aixeta del lavabo. Dormia a estones, turmentat pel mal de cap i el sentiment de culpa i vergonya. L'Enric va apagar el mòbil, i va decidir que no es mouria més del llit fins que no es veiés amb cor d'encetar una nova vida.

El dia 11 de gener, amb un pijama encartronat per la suor, uns cabells -els pocs que li quedaven- brillants pel greix i una barba que començava a fer molt mal aspecte, l'Enric es va mirar al mirall per mirar d'agafar forces per tirar endavant. S'ho va rumiar, però va decidir quedar-se al llit un dia més. "Així, si no faig res, segur que no m'equivoco", va pensar.

Va ser l'última mala decisió de la seva vida. En el mateix moment en què es tornava a ficar al llit, el veí del costat de l'Enric, angoixat pels deutes, n'havia pres una altra de ben dràstica. L'home va obrir l'aixeta del gas, es va quedar mirant la paret i, una hora després, va encendre un llumí.