Estafa piramidal

La cosa funciona així: un dia, et trobes un conegut pel carrer. La seva vida ha canviat, i diu que per a millor. Es passa una bona estona explicant-te les bondats del seu nou estatus, i assegura que tant de bo s'hagués decidit a fer aquest pas abans. Que el que acaba de fer és el millor que li ha passat a la vida, i que, per poc que pugui, repetirà. I t'anima a que tu també t'hi llencis.

Poc després, hi caus de quatre grapes. Segueixes el consell del teu amic, prens la mateixa decisió que ell, però al cap de ben poc, t'adones que l'has cagat. Res no és ni de bon tros tan bonic com t'ho havien pintat, però ja no hi ha res a fer. Ja és massa tard.

L'orgull t'impedeix reconèixer obertament que has comès un error. Com pot ser que per a la resta dels que ho han provat, sigui meravellós, i per a tu no? T'empasses la mentida, te l'acabes creient, i al cap d'un temps, quan la teva vida és un infern i et trobes en un carreró sense sortida, et trobes amb un conegut que feia temps que no veies. I somrius. I li expliques que allò que has fet és el millor que t'ha pogut passar. I ell sembla que s'ho creu. I la roda continua girant...

Podria ser la història de la trama Maddoff, però de fet, aquesta és una estafa piramidal molt més gran, i molt, moltíssim més antiga. Tant com la humanitat. És l'estafa de tenir fills.

Ha arribat un moment de la meva vida en què amics i coneguts comencen a tenir descendència, o a esperar-ne. I quan els veig, no puc evitar sentir una pena tremenda. Saps que es troben en un procés de metamorfosi irreversible. Elles tendiran a deixar-se, a tallar-se els cabells, a descuidar una mica el seu aspecte. Ells adoptaran aquella mirada resignada, es convertiran en taxistes a temps complet, en esclaus d'una vida que fa uns anys no somiaven ni el el pitjor dels seus malsons. Tots dos, modificaran els seus hàbits, condicionats per un paràsit que no para de créixer i de demanar coses. Quan quedi amb ells, amb el que quedi dels meus antics amics, ho farem condicionats per la criatura -el que vol dir quedar a casa seva, pendents d'ella, o bé en un restaurant envoltats d'altres cotxets de critters- i amb un únic tema de conversa. Que si bolquers, que si hores de lactància, que si dents que surten a altes hores de la matinada, que si progressos en la parla o en la capacitat motriu... temes que, evidentment, estan a anys llum dels que acostumàveu a parlar fa tans sols uns mesos enrere, quan el que us unia era una amistat forjada amb interessos i inquietuds comunes. És inútil lluitar-hi en contra. Els amics ja no són ells mateixos. Només en queda la carcassa. Han estat abduïts, com en el clàssic "La invasió dels ultracossos". I, com en la pel·lícula, volen que tu també t'hi afegeixis.

Sé que el mecanisme està en marxa. De moment, només m'afecta de manera molt secundària, però tot és qüestió de temps. I quan passi, quan els amics més propers es transformin, no servirà de res dir en veu alta això de "ho sabia" amb un somriure amarg a la boca. És llei de vida, i jo, per molt que volgués, no podria enviar la humanitat al "Countdown to extinction" de què parlava el gran Dave Mustaine.

Això sí, només us demano un favor. Si algun dia tinc la desgràcia de convertir-me en un "body snatcher", i ens trobem pel carrer, no creieu res del que us digui. Per molt que insisteixi, la meva vida no serà millor que ara. Ni estaré enormement feliç de no tenir temps lliure, ni vida pròpia. Només voldré fer-vos caure en el parany. Fer que vosaltres també us passeu al costat més trist de l'existència. Fer-vos caure en l'estafa piramidal més antiga de la història.

Quedeu avisats.

Zubi

Vaig tenir la sort de créixer a l'escalf del Barça dels anys 90, del Dream Team de Cruyff. La meva adolescència va coincidir amb els millors anys d'aquella màquina de jugar a futbol que ho va guanyar tot (o gairebé tot, no oblidem el Sao Paulo) i que, per a mi, era gairebé perfecta. Idolatrava tots els seus jugadors -amb predilecció per als menys "mediàtics", com Amor o Ferrer- però n'hi havia un que em va fer plorar de ràbia més d'una vegada. Ell era l'excepció en aquell equip excepcional. Era la taca negra. Era, sempre als meus ulls, l'únic element que allunyava l'onze blaugrana de la perfecció, que el feia vulnerable.

Jugava de porter, i es deia Zubizarreta.

No en recordo cap parada espectacular. Tanco els ulls i, molts anys després, recordo les seves curses, de pal a pal, fent saltironets, agafant-se els pantalons i mirant-se la pilota mentre el davanter rival es preparava per posar el cap i marcar a plaer. O les seves estirades a càmera lenta, amb el cul sempre enganxat a la gespa, i els braços, llargs, arribant només a mitja alçada, mentre la pilota entrava a pocs centímetres dels seus enorme guants Reusch.

Era un porter que només parava allò que qualsevol altre col·lega de professió pararia. Allò que podia ser gol, ho era. Així de fàcil. I, a més, de tant en tant, deixava alguna cantada per al record, algun favor a un rival agraït.

Incomprensiblement per a un noi de 12 anys, el basc es va anar carregant tota la competència que durant aquells anys va arribar al Camp Nou, després de jubilar un mite com Urruti. El cas més flagrant va ser el d'Unzué, un excel·lent porter que faria carrera al Sevilla, el Tenerife i l'Osasuna, però que com a blaugrana no passaria de parar uns quants penals en els tornejos de pretemporada. A la selecció d'Espanya, va batre tots els rècords, marginant un home que a mi em deixava del tot bocabadat: Paco Buyo, San Francisco de Betanzos, capaç de volar fins a l'escaire per salvar pilotes impossibles. Era el porter del Madrid, el gran rival, i era un provocador odiós, però em fascinava. Era el millor. Una injustícia.

Mai no vaig suportar en Zubi, i ahir se'm va tornar a aparèixer. 15 anys després, el vaig tornar a veure a la porteria del Camp Nou. Rapat, amb un uniforme més fosc, amb les espatlles més amples, però era ell. N'estic segur.

Si el Barça actual no és invencible del tot és, en bona part, gràcies al seu porter, Víctor Valdés. Valdés, com Zubizarreta, és un home eficient, però res més. Només para el que pararia, per posar-ne uns quants exemples, Leo Franco, Aouate, Riesgo o Ricardo, del Betis. No li demaneu actuacions estelars, d'aquelles que salven partits, perquè no us les donarà. I, com Zubizarreta, de tant en tant, posarà als davanters rivals gols en safata. Villa o Tamudo en donen fe. L'hemeroteca no enganya.

La gran diferència entre un gran Barça i un Barça invencible es diu Iker Casillas. Ningú, ni el culé més talibà ho pot negar. Si el Madrid ha sobreviscut a molts anys mediocres (amb títols inclosos), ha estat per un milió d'actuacions miraculoses del seu porter. Si n'hi diuen San Iker, no és per casualitat. La selecció d'Espanya en pot donar gràcies, també. Per sort per als espanyolets, és ell, i no el porter del Barça, qui juga sota pals. 15 anys després, Buyo té la seva petita revenja.

M'ha costat, però he trobat una semblança entre tots dos, entre Valdés i Casillas. És l'anunci de Mahou. En ell, un Casillas en una porteria gegant, rep gols a dojo, perquè la marca que el patrocina "ha decidido devolver el gol a aquellos que lo perdieron". A Valdés no li ha calgut ni cervesa, ni porteria gegant, però ha fet que un prejubilat com De La Peña, que no marcava en lliga des de feia 4 anys, marqués per partida doble. Enhorabona. Espero que qui ho hagi de fer, en prengui nota. En cas contrari, el Barça seguirà sent vulnerable. Massa.

Ionqui

Poli Díaz rebent un kilo d'heroïna.

Luis Aragonés, obsequiat amb una nit de lleure al "Golden Nugget" de Las Vegas.

Paul Gascoigne desembolicant, agraït, una caixa de deu ampolles de Jack Daniel's.

Michael Douglas entrant al Riviera.

Winona Ryder quedant-se tancada, tota sola, sense càmeres de seguretat, una nit sencera als "Harrods".

David Bustamante de gira per Colòmbia.

Imagineu-vos aquestes situacions.

Poseu-vos en la pell dels protagonistes.

I ara, multipliqueu el que puguin sentir per 100. O per 1.000.

Maleït Pro Evolution Soccer i maleïda opció de partida online...

Quin regal d'aniversari. Oh, my God...