domingo, 22 de febrero de 2009

Zubi



Vaig tenir la sort de créixer a l'escalf del Barça dels anys 90, del Dream Team de Cruyff. La meva adolescència va coincidir amb els millors anys d'aquella màquina de jugar a futbol que ho va guanyar tot (o gairebé tot, no oblidem el Sao Paulo) i que, per a mi, era gairebé perfecta. Idolatrava tots els seus jugadors -amb predilecció per als menys "mediàtics", com Amor o Ferrer- però n'hi havia un que em va fer plorar de ràbia més d'una vegada. Ell era l'excepció en aquell equip excepcional. Era la taca negra. Era, sempre als meus ulls, l'únic element que allunyava l'onze blaugrana de la perfecció, que el feia vulnerable.

Jugava de porter, i es deia Zubizarreta.

No en recordo cap parada espectacular. Tanco els ulls i, molts anys després, recordo les seves curses, de pal a pal, fent saltironets, agafant-se els pantalons i mirant-se la pilota mentre el davanter rival es preparava per posar el cap i marcar a plaer. O les seves estirades a càmera lenta, amb el cul sempre enganxat a la gespa, i els braços, llargs, arribant només a mitja alçada, mentre la pilota entrava a pocs centímetres dels seus enorme guants Reusch.

Era un porter que només parava allò que qualsevol altre col·lega de professió pararia. Allò que podia ser gol, ho era. Així de fàcil. I, a més, de tant en tant, deixava alguna cantada per al record, algun favor a un rival agraït.

Incomprensiblement per a un noi de 12 anys, el basc es va anar carregant tota la competència que durant aquells anys va arribar al Camp Nou, després de jubilar un mite com Urruti. El cas més flagrant va ser el d'Unzué, un excel·lent porter que faria carrera al Sevilla, el Tenerife i l'Osasuna, però que com a blaugrana no passaria de parar uns quants penals en els tornejos de pretemporada. A la selecció d'Espanya, va batre tots els rècords, marginant un home que a mi em deixava del tot bocabadat: Paco Buyo, San Francisco de Betanzos, capaç de volar fins a l'escaire per salvar pilotes impossibles. Era el porter del Madrid, el gran rival, i era un provocador odiós, però em fascinava. Era el millor. Una injustícia.

Mai no vaig suportar en Zubi, i ahir se'm va tornar a aparèixer. 15 anys després, el vaig tornar a veure a la porteria del Camp Nou. Rapat, amb un uniforme més fosc, amb les espatlles més amples, però era ell. N'estic segur.

Si el Barça actual no és invencible del tot és, en bona part, gràcies al seu porter, Víctor Valdés. Valdés, com Zubizarreta, és un home eficient, però res més. Només para el que pararia, per posar-ne uns quants exemples, Leo Franco, Aouate, Riesgo o Ricardo, del Betis. No li demaneu actuacions estelars, d'aquelles que salven partits, perquè no us les donarà. I, com Zubizarreta, de tant en tant, posarà als davanters rivals gols en safata. Villa o Tamudo en donen fe. L'hemeroteca no enganya.

La gran diferència entre un gran Barça i un Barça invencible es diu Iker Casillas. Ningú, ni el culé més talibà ho pot negar. Si el Madrid ha sobreviscut a molts anys mediocres (amb títols inclosos), ha estat per un milió d'actuacions miraculoses del seu porter. Si n'hi diuen San Iker, no és per casualitat. La selecció d'Espanya en pot donar gràcies, també. Per sort per als espanyolets, és ell, i no el porter del Barça, qui juga sota pals. 15 anys després, Buyo té la seva petita revenja.

M'ha costat, però he trobat una semblança entre tots dos, entre Valdés i Casillas. És l'anunci de Mahou. En ell, un Casillas en una porteria gegant, rep gols a dojo, perquè la marca que el patrocina "ha decidido devolver el gol a aquellos que lo perdieron". A Valdés no li ha calgut ni cervesa, ni porteria gegant, però ha fet que un prejubilat com De La Peña, que no marcava en lliga des de feia 4 anys, marqués per partida doble. Enhorabona. Espero que qui ho hagi de fer, en prengui nota. En cas contrari, el Barça seguirà sent vulnerable. Massa.

7 comentarios:

Jerry dijo...

"Subimaletes", era el malnom que li havíem col·locat en el nostre entorn familiar. Sense deixar d'estar d'acord amb tu, no deixa de ser curiós que els jugadors més criticats siguin, habitualment, el porter i el davanter centre. Perquè amb Julio Salinas ens n'havíem fet un tip, també. Buyo i Casillas són dos porters fora de sèrie, el que no han estat, efectivament, Zubizarreta i Valdés. Però deixa'm dir que cap d'ells són el meu estil; jo sóc de Barragán. No el de la "churrupaíta", sinó el porter de la Grama. M'agraden aquella classe de porters capaços del millor i del pitjor, d'una volada impossible i d'un gol per sota les cames per culpa d'un mal bot. No només perquè et donen material per partida doble; la proximitat entre l'èxit i el fracàs, l'adoració i el vilipendi, no és tan pròxima enlloc més com en el futbol.

Olaif dijo...

lololol Recordo haver tingut amb tu alguna extensa conversa sobre aquest tema. Jo t'explicava com era una de les imatges que apareixia recurrentment a la meva memòria infantil. La pilota, molts cops bastant a poc a poc, acabava d'entrar a la porteria. I en Zubi, sense acabar-se de girar ja mirava a la línea defensiva -a ningú en particular, a tots els defenses- mentre obria els braços com dient "què passa aquí". El moviment es veia subratllat per la blancor i el tamany dels guants, semblava un pallasso que renyant els seus companys perquè havien fet una malifeta. A mi tampoc em va encantar mai, però tampoc li vaig tenir mai cap manía. Valdés en canvi cau fatal, però crec que és molt millor porter tot i pàjares com les d'ahir. I pel que fa a Iker Casillas, doncs que vols que et digui, obviament és el millor del mon, però també és part substancial del Madrid. A mi m'agradaria tenir la cara de Brad Pitt però ja no seria jo, m'he de conformar amb la meva. Per acabar, Pareja, et proposo un repte. Quan tindràs el valor de fer una entrada al teu blog sobre els sentiments que et despertava Pep Guardiola com a jugador? Especialment centrat en les últimes temporades. Va....

oriolvidal dijo...

L'anunci de Casillas serà de Mahou, però el del Valdés va tenir un final "Cinco Estrellas" gràcies a 'Lo Pelat' postmodern deluxe edition.

Ets molt ingrat, tant amb el Zubi com amb el Víctor... però t'ho accepto com a teràpia necessària per al sorprenent 1-2 del Camp Nou.

Quin Calvo, no?

Anónimo dijo...

D'acord amb això que tant Zubi com Valdés són porters eficients...i res més.
per a mi el millor va ser Arkonada. ara, s'ha de tenir en compte que en els 70 i 80 els porters no havien de jugar tant amb els peus (la cessió al porter i que aquest l'agafés amb les mans estava permesa).
Valdés és un tontet amb molta sort. perquè si quan es va declarar en rebel.lia amb Van Gaal (que el volia tornar al B) li haguessin tocat el crostó potser ara seria el porter de l'Elx...
de moment, que aprengui a jugar amb els peus si vol arribar a ser més que "un porter eficient".
salut!

dejordim

Joan dijo...

¿Qué tal, crack? Al final... ¿vas al Sonisphere? La verdad, por MH o Metallica, habría pasado, pero ahora se han unido Down!!! OMG. No sé qué hacer, tengo varios colegas que van pero no tengo ni curro ni dinero... :/

denke dijo...

Coi... que llegeixi aquest post just el dia despres del 0-0 amb el Chelsea te certa conya ;)

Estic mitjanament d'acord amb tu, amb una excepció. En Zubi i en Victor paren coses normals, pero la realitat diu (i tirem d'hemeroteca) que molts porters al arribar al Barça deixen de parar les coses "normals".. recordo a Dutruels, Vaias, Enkes... Aixi que de moment, deixem-nos d'experiments. El Madrid te bons porters, i nosaltres bons mitjos i davanters, sincerament, no ho canvio!!!

Anónimo dijo...

El Zubi va ser molt gran. Dit això, sempre a favor dels odis africans i les parafílies.

Molt benvinguts a

www.lacavernaazulgrana.blogspot.com