domingo, 21 de diciembre de 2008
Ràbia
L'altre dia, parlant amb un reputat blogger, conversàvem sobre què ens motivava a escriure (irònic, tot plegat, perquè feia tres mesos que no agafava el teclat per obrir el bloc) i, gairebé sense adonar-me'n, vaig respondre que, a mi, aquest quadern intermitent només em serveix per buidar el pap, per desfogar-me; que, realment, a m'era ben igual si el llegien cent persones o si, per contra, ni el Tato tenia el valor d'obrir la meva pàgina.
Va ser llavors quan vaig decidir que havia de tornar a posar-m'hi. Perquè, en aquests tres mesos, després de la feinada monumental que m'havia suposat un nou canvi de pis, i de la crisi del canvi de dècada (focalitzada en una decisió que encara no he volgut prendre, però que cada cop és més a prop), havia acumulat massa coses. I la teràpia és a tocar d'un click.
I és que, en el fons, sóc una mala persona. Que com ho sé? Doncs molt fàcil: m'empipa veure com la resta de la gent té sort. I això és molt complicat de portar quan s'acosta el dia de la grossa de Nadal. El dia més estúpid de l'any.
Si hi ha un dia en què em repugna posar la televisió, aquest és el dia 22 de desembre. No suportar les veuetes repel·lents dels nens de Sant Ildefons és normal, però amb el que no puc de debò és amb el carrussel de connexions en directe de TOTES les cadenes durant tot el matí, mostrant sempre les mateixes imatges: gent esvalotada, reunida en un bar d'allò més cutrot, destapant ampolles de Delapierre i fent ballarugues mentre asseguren que el pessic que s'emporten (normalment una quantitat no gaire alta, la de les participacions de dos o tres euros) els servirà per -atenció a l'expressió suada- "tapar forats". En cristià, significa pagar part de la hipoteca que has firmat per sobre de les teves possibilitats, i, si s'escau, fer un viatge d'aquells tan glamourosos a Punta Cana, Playa Bávaro, o qualsevol indret d'aquests.
Perquè, siguem sincers: quantes vegades ha sortit algú, a cara descoberta, anunciant davant de les càmeres que ha guanyat una pasta indecent que li permetrà deixar de treballar per sempre? Mai, que jo sàpiga. Els autèntics guanyadors de la loteria són l'Estat, que s'embutxaca una calerada monumental gràcies a la ludopatia del personal, i aquells que han de blanquejar diners urgentment. Perquè ja és casualitat, per exemple, que a l'inefable Juan Antonio Roca (sí, un dels malayos, aquell que teia un zoo a casa i obres d'art al lavabo) li toqués la loteria en innombrables ocasions, el mateix que assegura que li va passar un altre personatge sinistre: Carlos Fabra, el president de la diputació de Castelló.
Una de les coses que em fa més gràcia de tot plegat són els periodistes que van a cobrir l'alegria dels afortunats. Estan contents, somriuen, i fins i tot -en algun magazine matinal, o de tarda- es permeten fer un brindis a càmera. Anem a veure... però si a ells no els ha tocat ni un euro! Estan treballant, angoixats, mirant d'entrevistar mestresses de casa histèriques i, a sobre, han de fer veure que se'ls ha contagiat alguna cosa de l'alegria. Indignant. I dic indignant, perquè, a mi, des de casa, l'únic que em vénen són ganes d'enviar tothom a, diguem-ne, per ser una mica elegants, pastar fang.
Tornant al tema de les cantarelles, un altre martiri que has de suportar el dia 22 -i els dies immediatament anteriors i posteriors- és el dels graciosets que diuen qualsevol coseta com si estiguessin anunciant un número de la loteria. Des que els Martes y Trece van fer aquell gag la nit de cap d'any del 91, amb el mític "1992... no les vaaaaa a dar tieeeeeeeempo...." s'ha escampat una autèntica epidèmia entre els pelmes de barra de bar.
Per tot això, i per no tornar-me un gos rabiós, m'he fet un propòsit per a demà: no veure cap informatiu, ni cap programa que sigui susceptible d'emetre les imatges del que se suposa que és la notícia del dia. O, ben mirat, potser me'ls empasso tots, i així ja tinc inspiració per seguir amb el bloc, que l'he tingut deixat massa temps.
viernes, 19 de septiembre de 2008
Una d'anuncis
Una ràpida d'anuncis, que últimament estic molt mandrós:
-Nostàlgia: No heu pensat per què un anunci de bolquers fa servir una paròdia dels "Caçafantasmes" per cridar l'atenció, si la pel·li (només compto la primera, la segona era horrorosa) té una pila d'anys i no se n'ha fet cap remake? Molt fàcil: els nens que vam al·lucinar amb el Babetes i el monstre dels Marshmallows ja fa anys que estem en plena edat reproductiva. Ara som el target perfecte: tenim uns 30 anys i anem (bé, van, que jo de moment me'n salvo) empenyent carrets de nadó, amb la síndrome de Peter Pan a les espatlles.
-Missatge subliminal? El tio que tria la música dels anuncis de La Caixa és un cabrit amb molta mala llet. Primer, tria l'"Every breath you take", dels Police. No descobriré Amèrica si us dic que la lletra és la declaració d'un malat possessiu i gelós a la víctima del seu assetjament. Amb frases com "I'll be watching you" o "Can't you see, you belong to me?" envien un missatge més o menys subliminal als pobres desgraciats que han firmat una hipoteca amb ells. Per si no n'hi havia prou, el següent spot està fet amb l'"Eye on the Sky", de l'Alan Parson's project. Dues perles: "I am the maker of rules, dealing with fools" o "I can read you mind". Aterridor.
-Compreses futboleres: Seguim amb el tema de les cançons. En l'últim d'Evax, aquell en què unes garses fins a les celles d'èxtasi fabriquen una compresa gegant enmig del camp. La música que canten és, atenció, aquell mític mantra que se sentia al gran Atotxa: "Bat, bi, iru, lau, bos, seiz, zaspi, REAL!" Això sí, tunejada, i sense que s'hi entengui res de res, que si no, no seria un anunci modern.
-"Dinero llama a dinero": una promoció de Movistar anuncia que si envies un missatge a un número de la companyia, entres en el sorteig d'uns 45.000 euros. Hi surt una dona cridant, saltant i corrent perquè ha resultat guanyadora. Fins aquí, tot normal, però hi ha una cosa que no quadra: la dona en qüestió viu a un barri collonut, amb una casa estil americà, amb un jardí enorme on el seu marit està preparant una barbacoa. Una persona amb aquest nivell de vida tan folgat no munta un sidral per 45.000 euros. Per a ella, hauria de ser poc més que xavalla. L'anunci seria molt més creïble si hi sortís una quilla a un barri rotllo Esperanza Sur (el de la gran Aída, de Tele 5) cridant i trucant al mòbil al seu xorbo, que, evidentment, ho celebraria marcant-se uns trompos amb el seu Ibiza Cupra groc. Això és alegria, carai!
-El mal rotllo: si us plau, que algú digui als amics de Mahou que Fernando Fernán Gómez ja fa temps que és mort. Perquè fa molt de "yuyu" veure aquell anunci que posen a la mitja part del partit de futbol dels dissabtes, en què l'home parla de la Lliga espanyola i acaba amb una frase de molt mal gust, donades les (seves) circumstàncies: "El fútbol es la vida". Clar, l'home es dedicava al cinema i al teatre, i així li va anar.
-Futur negre: acabo de veure un anunci que trobo força graciós. És de Pronto, però molt em temo que durarà dos dies. Hi surten un munt de dones amb una tireta al front. No saps per què, però al final en veus una que està passant la pols, esternuda i acaba picant amb el cap a un prestatge. Sospito que les associacions en defensa de la dona hi veuran un regust masclista. I, veient-ne els precedents, no crec que triguin a retirar-lo.
domingo, 24 de agosto de 2008
Música
Per fi s'havien instal·lat al seu nou pis, i de seguida que van acabar de fer-ho es van engrescar en muntar una festa d'inauguració com calia. Van trucar els seus amics (alguns dels quals havien participat al trasllat, carregant mobles, electrodomèstics i altres trastos) i els van convocar a la celebració: dissabte, a les deu de la nit, a la seva nova residència, que esperaven convertir ben aviat en llar.
La festa va ser tot un èxit. Més de trenta persones es van aplegar en aquell primer pis que, gràcies al seu pati (els de la immobiliària, com si de consellers de Medi Ambient es tractés, preferien el terme "terrassa interior") va poder-los acollir a tots sense problemes. Com a tal, la festa va comportar una dosi elevada de rialles, música -salsa i merengue, els nous inquilins eren de l'altra banda de l'oceà- i crits de joia que es van prolongar fins a les quatre de la matinada.
Quatre pisos més amunt, una noia estava a punt de trucar la Guàrdia Urbana quan va sentir, a través de l'eco del celobert, el comiat de l'última parella de convidats que se n'anava. Estava desesperada, l'endemà havia de treballar, era un d'aquells diumenges tan estimats pels dependents de les botigues de roba, en què els seus amos els podien obligar a anar a la feina i aguantar, amb un somriure de Joker, tota una allau de gent que omple el seu temps lliure deambulant pels centres comercials.
Al tercer, el noi jove que hi vivia també estava despert, però la festa no l'havia molestat gens. S'havia passat les últimes quatre hores xatejant pel Messenger amb una colometa de 17 anyets, que, després de molts coquetejos, havia accedit a ensenyar-li mig pit per la webcam. Si hi havia sort, en una setmana, o potser menys, hi hauria cibersexe. Els seus plans més immediats, però consistien en dormir fins a les quatre de la tarda, per recuperar el son perdut.
No ho va poder fer. La noia del cinquè va consumar la seva revenja de bon matí. Va decidir que, si s'havia de llevar mig zombi, ho farien també els cabrits que la nit anterior l'havien tingut en blanc. A les 07:30, va anar cap a la minicadena, va triar un disc que en Jaume, el seu ex, li havia deixat (per mirar de convertir-la a la seva secta de peluts satànics) i no havia tingut el coratge de reclamar quan ella el va enxampar allitat amb una companya de feina.
De seguida, els Cannibal Corpse van iniciar la seva orgia de death metal. El doble bombo de la bateria, la guitarra frenètica i, sobre tot, la veu gutural del cantant van fer obrir els ulls a tot l'edifici. Especialment complicat va ser el moment per a la parella del primer, que havia de combinar el maldecap d'aquell soroll infernal amb una magnifica ressaca de mojitos, i per al cibercasanova, que després de xatejar encara va tenir una estoneta per fer una partideta online al Doom.
Però hi va haver danys colaterals. El matrimoni d'avis del segon no se'n sabia avenir. Ella, de fet, va patir un petit atac d'ansietat que va haver de sufocar amb un gotet de Soberano del que guardava el marit a l'armari de la cuina. Al pis del costat, la parella de gays, que fregaven els quaranta, es van espantar tant que van haver de guardar de nou les barbies a l'armari i deixar per a una altre dia la sessió de sexe fetitxista que eren a punt d'iniciar. Al sisè, el nen del mecànic i l'administrativa, sempre delicat, va esclatar en un plor que ja no hi va haver manera d'aturar, mentre que el gos de la casa, un setter, mosegava nerviós les sabatilles Nike últim model del germà gran, l'únic que s'havia lliurat de la tortura (encara que en aquell moment estava tirat dormint la mona a la platja, mentre un parell d'escuraguiris li buidaven a consciència la butxaca).
De res van servir els crits i les amenaces. La noia del cinquè no va aturar el reproductor de CD fins que no va haver de marxar a treballar, una hora i catorze odes a Satanàs després. Semblava que tot tornava a la calma, però el noi del tercer va decidir que, un cop desvetllat, es dedicaria a xatejar de nou, però acompanyat de les sessions del seu DJ favorit d'Eivissa. A tot volum, of course.
Incomprensiblement, ningú va trucar la policia. En comptes d'això, va començar una guerra psicològica, alimentada per anys de petites picabaralles que ara acabaven per esclatar: que si no vull posar un ascensor, que si no vull pagar la quota de la comunitat perquè és un atracament, que si els gossos haurien d'estar prohibits a l'edifici perquè fan pudor, que si els nens enganxen mocs a la barana... cadascú tenia una petita raó per odiar la resta, i ara que havien començat les hostilitats, estaven decidits a tirar endavant fins el final, fins que només el més dur resistís.
En només mitja hora, l'edifici va quedar envaït per una barreja musical impossible: Pimpinela, Mónica Naranjo, Jeff Mills, David Bisbal, Deicide, Caribe Mix, Bruce Springsteen, Antonio Molina i Joan Manuel Serrat, entre d'altres, es barrejaven en un ambient de bojos, capaç de col·lapsar el cervell més preparat.
El primer a embogir va ser un dels dos gays del segon. Després d'ofegar el seu company amb el coixí, va agafar la picadora i es va mutilar el membre. Va morir dessagnat, mentre, irònicament, Mónica Naranjo cantava Sobreviviré. Va ocórrer pràcticament al mateix temps que la senyora del segon, malgrat el Soberano, començava a perdre la sensibilitat al braç esquerre. En deu minuts mal comptats, el seu marit intentava reanimar-la sense èxit. Al tocadiscos de l'habitació del fill, reconvertida en saleta, Antonio Machín parlava d'una debilidad.
El setter del sisè, mentrestant, s'ennuegava amb els cordills de les flamants esportives, però cap dels seus amos hi va parar gaire atenció: el fill s'acabava de trencar una corda vocal, després d'una hora ininterrompuda de plorar en una freqüència que ja voldria la Castafiore. A casa, hi sonava Nino Bravo.
La parella del primer ja feia una estona llarga que havia vomitat part de l'alcohol ingerit. Ella va ser més ràpida i ho va poder fer al lavabo. Ell, en canvi, va esquitxar tota la paret del menjador, incloent-hi aquell moble de factoria sueca que havia muntat hores abans i la bandera del seu país, que presidia l'estança per sentir-se una mica més a prop de casa. Veient la destrossa, van començar a discutir. Els crits van pujar de to, fins que ell li va clavar una nata que la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que va picar amb una ampolla de whisky buida que la va deixar seca a l'instant. El marit, atemorit, va sortir de casa a corre-cuita, mentre una veu amb accent sudamericà cantava: "lo que pasó, pasó, entre los dos". Mai no el van trobar.
El noi del tercer va sortir al replà. No aguantava més, per molt que intentés aïllar-se d'aquell soroll infernal, no ho aconseguia. Va tenir la mala sort de trobar-se el veí del davant que, aprofitant la confusió, va voler passar comptes amb qui sabia des de feia mesos que era l'amant de la seva dona. Tot i la diferència d'edat -o potser per això-, la tasca no li va ser fàcil. Als seus quaranta anys, encara es considerava en forma, però el seu jove rival el va deixar en evidència amb dos mastegots directes al pòmul. El ganivet de tallar pernil que duia a la mà va desequilibrar la balança, mentre la dona plorava sense consol. Els seus crits, els ofegaven l'Enjoy the silence, dels Depeche Mode, i una sessió a l'Spook de Mónica X.
Embogit pels udols, la barreja musical i el mal ambient que es respirava a l'edifici, el Pit bull del noi del quart segona va decidir atacar el seu amo. Li va resultar fàcil. Hi estava entrenat, encara que ara l'única diferència era que, en comptes d'un pobre negret que havia gosat passar pel parc de sota de casa en la seva presència, trinxava la pell blanca i peluda de qui l'havia incitat a convertir-se en una màquina destructiva sense pietat. No hi va notar cap diferència. La carn li va fer el mateix gust. Els Estirpe Imperial van posar la banda sonora als últims instants del jove. Cantaven Eh, Negro vuelve a la selva, Europa es blanca y no tu tierra...
Quan va tornar de treballar, la dependenta del quart es trobar el seu edifici en flames i envoltat de bombers i policia. Una setmana després, hi va poder entrar, per recollir les poques coses que havien sobreviscut a la tragèdia i emportar-se-les al pis que havia llogat mentre es barallava amb els de l'asseguradora perquè li paguessin la indemnització pactada en el contracte de la hipoteca. Entre la roba, els àlbums de fotos socarrimats i uns quants plats i coberts, hi va afegir, sense saber ben bé per què, el CD de Cannibal Corpse, que miraculosament havia sobreviscut. Va trigar un parell d'anys en recordar-se'n. Ho va fer quan, un dissabte al matí, la nova veïna havia engegat l'aspiradora i cantussejava un èxit de Raphael.
L'endemà, els diaris locals dedicaven portades a una nova i estranya disputa veïnal que acabava en tragèdia.
lunes, 18 de agosto de 2008
Big Fish
Era com en aquella pel·li. El trajecte era molt curt, de només un centenar de metres, a tot estirar, però va ser intens, molt intens. Com el protagonista, no podia deixar de mirar a banda i banda del camí, d’obrir la boca en un somriure nerviós, de saludar amb la mirada, amb les dents, amb un lleu moviment de celles. Fins i tot, les meves orelles volien fer algun gest, per mirar de dir a tothom que m’anava trobant que els reconeixia, que els volia transmetre la meva gratitud.
I és que aquest és el sentiment que recordo amb més força, d’aquell escàs parell de minuts. Tota la meva petita galàxia, el meu petit univers, s’havia alineat, s’havia desplaçat molt lluny de la seva òrbita habitual, només per compartir amb mi aquell instant. I jo, desbordat, no sabia com dir gràcies. Ha passat més d’un mes, i de fet, encara no he trobar la manera de fer-ho.
La família: aquell grup de gent que sempre ha estat allà, i que sempre hi serà, que t’estima sense condicions, la gent que t’ha vist créixer –poc, en el meu cas, of course-; els amics del carrer, més de 25 anys compartint vida i experiències, més de 25 anys de rialles, anècdotes i companyonia franca, amable i sincera; els amics del futbol, la meva gran passió, demostrant que havíeu tingut en comú alguna cosa més que un vestidor humit, un grapat d’hores a un camp de terra estret i uns somnis frustrats; els amics de la facultat, projectes de periodistes que, gairebé sense adonar-se’n, han acabat convertits en homes de profit, ocupant llocs de treball que deu anys enrere semblaven inabastables, però conservant aquella mirada murri i aquelles ganes de broma del primer dia que ens vam conèixer al bar; el microcosmos andorrà, la família adoptiva més gran que he conegut, que em va acollir quan estava ferit i m’han marcat per a la resta de la meva vida; la gent que m’ha acolllit a Tarragona i que m’ha fet sentir que treballar amb molta pressió també és compatible amb ser bona gent, lleial, oberta i generosa…
Tots, tots ells, estaven presents en aquell trajecte, en què deixava enrere una etapa vital per convertir-me en un senyor d’aquells que llueixen un anell a la mà esquerra i que parlen de la seva companya com “la meva dona”.
Ella, com en la pel·li, va aparèixer al final del camí, després d’una espera que se’m va fer eterna, que vaig intentar escurçar estressat, repartint senyals d’agraïment a tort i a dret, tan discretament com podia. Estava preciosa, radiant, em va fer sentir insignificant al seu costat, que no era mereixedor de la sort que he tingut tots aquells anys que hem compartit.
Tot seguit, vaig aixecar el cap i vaig contemplar l'escena des de la meva posició de privilegi, i la percepció de tot plegat va tornar a canviar. Ara era tot un Big Fish, em sentia important, però també aclaparat per la càrrega afectiva de la situació. L’únic que no va ser com en la pel·li va ser el final de l’escena. No se’m va cruspir, ni tampoc se’m va endur lluny per sempre. Només em va fer un petó que se m’ha quedat gravat als llavis i a la memòria. I que avui evoco per recordar un dia i una festa inoblidables.
martes, 27 de mayo de 2008
Enigmes
No vaig embotit en un pijama de licra, ni porto aquests guants tan cool, però crec que estic igual de malalt que el de la foto. Perquè el meu cervell no deixa de fer-se preguntes estúpides. És la conseqüència, suposo, d'anar rumiant sense rumb mentre passejo la gossa. 20 minuts diaris amb greus efectes secundaris. Aquí en tenim unes quantes:
-Per què a cada patrulla de recollida d'escombraries, o a cada grup d'escombriaires de barri hi ha un tio amb "cueta"? Hi ha alguna espècie de quota que tots els ajuntaments hagin de complir? Una germandat secreta, que col·loca a cadascun dels seus membres estratègicament, per vigilar-nos? Passen desapercebuts, acostumen a ser silenciosos, però allà hi són, aplegant sense pausa les nostres deixalles, vés a saber amb quin ús. Fixeu-vos-hi: al vostre barri també n'hi ha un. Demà, quan us el trobeu pel carrer, un calfred recorrerà la vostra esquena...
-Si els cargols surten amb la pluja, on collons es fiquen la resta del temps? Perquè no se'n veu ni un, quan fa sol. Després de tant de temps de sequera, com han sobreviscut? Què són com els gremlins, potser, que es reprodueixen amb l'aigua? Què passa si mengen després de mitjanit? El cargol original vivia a la botiga d'antiguitats d'un xinès? Uns éssers tan inquietants com llefiscosos.
-Per què les totes les caixeres del Mercadona van pintades com si fossin adolescents a la porta d'una sessió de tarda de discoteca? Tenen servei de perruqueria i maquillatge obligatori, abans de començar la seva jornada laboral? Per què, si cuiden tant del seu cutis i el seu cabell, tenen totes un cul que no hi cap, als pantalons de color caqui de l'uniforme? Les fabriquen en sèrie, com en aquella pel·li lamentable de Nicole Kidman? Perquè jo només les he sentit dir tres frases: "Hola", "Son XX euros" i "Tiene el ticket del parking?".
-Per què tots els redactors d'esports d'Antena 3 parlen igual? És obligatori tenir aquella cantarella, entre sorneta i repel·lent, per poder parlar de Raúl, Cristiano Ronaldo o Ronaldinho? Per què aquest estil s'està estenent a altres cadenes, com La Primera, i no només als informatius, sino en programes com "España Directo"? Hi ha un Màster Eva Turégano en locució informativa, impartit a la Complutense? Si la moda s'acaba imposant, veurem el Rei arrossegant les síl·labes (a posta, no com ara) al missatge de Nadal? Aturem aquest malson, si us plau...
En tinc més, de preguntes com aquestes. Però no vull atabalar-vos. Me'n vaig a dormir. Demà, quan passegi la Lola, seguiré rumiant, mentre miro de cua d'ull i amb desconfiança, el barrenderu amb cua del meu barri.
jueves, 22 de mayo de 2008
Lo Gafe
viernes, 16 de mayo de 2008
Generació Actimel
miércoles, 30 de abril de 2008
Game Over
jueves, 3 de abril de 2008
La llum
jueves, 6 de marzo de 2008
Dave
Una de las escenas más impactantes de ese pedazo de documental destrozamitos que es el Some Kind of Monster es cuando Lars Ulrich, el batería de Metallica, entonces en plena crisis y al borde de la descomposición, se somete, en plena terapia, a un careo con un exmiembro de la banda al cual expulsaron hace ya más de veinte años, para que se cierre la herida.
Los poco més de cinco minutos que dura la escena son de una incomodidad impactante. El miembro expulsado explica cómo su vida se convirtió en un infierno, y como, día tras día, se encuentra a algún capullo que se encarga de recordarle que le hicieron bajarse del tren de, probablemente, la banda de heavy más grande del planeta, con el permiso de AC/DC y Iron Maiden.
Este hombre ha vendido casi veinte millones de discos con la banda que formó tras su despecho. Ha dado la vuelta al mundo, tocando en infinidad de países. Es uno de los mejores guitarristas del planeta, pero aun así, su depresión casi continua le ha puesto al borde del suicidio en varias ocasiones.
El jueves pasado lo ví, por cuarta vez en mi vida. Mi simpatía por los "perdedores" me ha hecho seguirlo con devoción, desde que era un adolescente melenudo hasta ahora, que de vez en cuando -muy de vez en cuando, eso sí- me pongo americana y zapatos. Ha hecho canciones horrorosas, ha perdido el norte musical durante años, pero yo siempre he estado allí, dejándome robar, comprando sus discos infames y poniéndolos al lado de las obras maestras, como Rust in Peace o Countdown to extinction, en mi discoteca.
Por eso, cuando Dave Mustaine salió al escenario de la sala Razzmatazz (felizmente llena, para mi sorpresa), experimenté aquel placer tan familiar de reencontrarte con un viejo amigo después de unos cuantos años. Lo hice, además, al lado de mi hermano, Sergio -cuántas veces habremos cantado a grito pelado sus canciones en el coche- y de uno de los hermanos postizos que te regala la vida, Àlex.
Y Dave estuvo inmenso. Su voz, como siempre, fue de lo peor del show, pero tocó con precisión de cirujano todos y cada uno de los temas clásicos de su repertorio y los de su nuevo álbum, que, para alegría de muchos, ha recuperado la contundencia y la agresividad de los mejores Megadeth.
Dicen que cada uno de nosotros tiene una banda sonora para su vida. En la mía, sin duda, uno de los temas sería "A tout Le Monde". Dave nos lo regaló el jueves. Yo os lo dejo como recuerdo. Mi voz es una de las que berrean la canción de la primera a la última sílaba.
miércoles, 16 de enero de 2008
Quillisme (an urban nightmare)
-Estàs segura que hem d'anar a veure aquest pis?- li demano a la meva dona- Per molt que sigui "barat" (700 euros al mes per 65 metres quadrats), no crec que el barri m'agradi, està ple de quillos.
-Home, ja sé que no és Melrose Place- em respon ella- però tal com està el pati, no ens podem permetre el luxe de res més. A mi m'acaben d'apujar el sou a l'agència de publicitat i, amb tot, són només 900 euros. I tu, amb 30 anys, encara estàs amb contracte d'ajudant de redacció en aquell diari gratuït, que serà molt modern, però ja veus.
M'ha donat on em fa més mal. Callo i ens dirigim a la porteria de l'edifici, on ja ens espera la comercial argentina de Tecnocasa per ensenyar-nos el piset. Resulta que és un primer, amb poca llum, amb 40 anys d'antiguitat i amb unes taques d'humitat que poc tenen a veure amb el "para entrar a vivir" que publicitava l'anunci. Tot i això, ella sembla convençuda, o com a mínim, resignada a viure-hi. Després de veure'n com uns 20 (cada cop més lluny del centre i de la feina, per cert), està derrotada. La comercial, abans de marxar, ens posa pressió, anunciant-nos que té dues parelles més molt interessades en el pis. Tot seguit, ens recorda els sis mesos d'aval que necessitem i el mes de comissió que s'emporta l'agència.
Discutim. Ella està disposada a pagar el que ens demanen. Jo, orgullós, m'hi resisteixo.
-Em nego a viure envoltat de garrulos. Segurament, seríem les úniques persones amb el graduat escolar de tot l'edifici!- proclamo. Ella s'irrita. La seva pell, tan blanca, neta de maquillatge, com sempre, s'enrojola.
-Doncs quan et facin director d'un diari, i et puguis permetre alguna altra cosa millor, m'avises, senyoret!- sentencia, amb el seu català de la Garrotxa- Me'n vaig a casa, a veure una marató d'Anatomía de Grey amb meves companyes de pis.
M'ofereixo a dur-la en el meu modest Citroën C2, però ella ja camina cap a l'estació de metro. Té 15 parades fins arribar a casa seva, però sembla no importar-li gens. Un altre dia sense sucar, penso, mentre em consolo pensant que a la nit podré veure el partit del Barça sense problemes. Començo a voltar pel barri, a la recerca de senyals positives que em convencin de quedar-me a viure-hi.
Volto i volto, però no les trobo. Una de les coses que trobo més inquietants és la presència de diversos magatzems industrials al barri. Impliquen soroll i, amb el tràfic de mercaderies, un anar i venir constant de camionetes i furgonetes de repartiment pilotades per semiadolescents espitosos amb llicència per infringir totes i cadascuna de les lleis de trànsit que hem de complir la resta dels mortals. Mentre hi penso, un Seat Ibiza Cupra amb els vidres tintats és a punt d'atropellar-me en un pas de vianants. El conductor em mira, desafiant, mentre mastega xiclet seguint el ritme eixordador de la música máquina que emeten els seus altaveus. Surt derrapant, cremant roda, per aturar-se 15 metres més endavant en un semàfor.
L'ensurt em fa canviar de tàctica. Em decideixo a recollir les evidències que demostrin que aquest és un barri massa cutre per a una parella de llicenciats universitaris, per més submileuristes que siguem. I començo pels fanals i, més concretament, pels anuncis que s'hi pengen. La gran majoria són de pisos. Tots, escrits en castellà. Tots, amb faltes d'ortografia. Tots, anunciant-se com a "chollo", "ocasión única" o "ideal parejas". Tots, a preus siderals. Homo homini lupus, penso, mentre segueixo recopilant algunes dades, només algunes, que em confirmin, encara més, que sóc a una zona quilla, molt quilla.
Esfereït per la visió, intento fugir, refugiar-me en l'alcohol. Però em trobo amb un altre problema: els bars. Només n'hi ha de dos tipus: els que tenen, com les perruqueries, el nom de l'amo, que en aquest cas és un home ("Bar Lolo", "Bar Paco", "Bar Juan"), i els que tenen el nom de l'indret de procedència de l'amo ("Bar Barbate", "Bar Leon", "Bar Córdoba"). Aquesta és la seva única diferència, el nom. Per dins, tots tenen el terra ple de sobres del sucre rebregats, el mobiliari és el mateix que el del dia de la inauguració (normalment, pel Mundial'82), no hi pot faltar un exemplar de l'As o el Marca i a la televisió -l'únic element que s'ha renovat, i de quina manera, perquè són plasmes de 7.000 polzades- només s'hi pot veure futbol o els 40 latinos. La parròquia sempre és masculina (les dones, és clar, són a la perruqueria) i, tot i ser les 12 del migdia, hi ha tres mecànics amb les mans plenes de greix, vestits amb granota de feina; un senegalès venent DVD's pirates i un senyor amb la mirada perduda, d'uns seixanta anys, que fuma i juga a la màquina escurabutxaques mentre es pren l'últim glop d'un Larios amb Cola.
Decideixo descartar els bars. Me'n vaig a comprar la beguda directament a un supermercat. A cada cantonada n'hi ha un, però de la mateixa cadena: Mercadona, aquella mena d'Starbucks de l'alimentació, que creix exponencialment a cada segon. Me la jugo i entro en un que no sembla ni molt gran, ni molt petit. Aconsegueixo esquivar el venedor de cupons de l'ONCE i la romanesa de l'entrada només m'ha pogut fregar la màniga de la jaqueta. Arribo al prestatge de les begudes alcohòliques, però em quedo glaçat, mentre un petit xisclet se m'escapa d'entre els llavis: només hi ha whisky, vodka i rom marca Hacendado i un parell de cartrons de Don Simón, tant de vi com de sangria. El xisclet ja s'ha convertit en un crit a viva veu.
A aquestes alçades, ja he oblidat per complet la meva dona. He de fugir al més aviat possible. Busco el meu cotxe, però només sóc capaç de veure Ford Focus i Seat León tunejats. N'hi ha de blancs, tot blancs; n'hi ha de grocs, tot grocs; n'hi ha de liles, tot liles. I quan dic tot, és tot: volant, seients, les manetes de les portes, el canvi de marxes, els pestells, les catifes... cada vehicle té, òbviament, el seu parell de daus penjats al retrovisor interior i la seva enganxina a la lluna del darrere, ja sigui de La Masia o d'un parell de caràcters xinesos.
Enfollit, arrenco a córrer pel carrer, sense rumb. Arribo a un institut públic, amb tanta mala sort que coincideixo amb l'hora de sortida del bestiar. Ensopego amb algú i caic a terra. Des d'allà, veig una adolescent embutida en uns pantalons de licra, de color dels texans, que em mira amb un rictus de fàstic. La meva mirada es creua amb la seva i, automàticament, abaixo de nou la vista, per aturar-me en unes botes de vellut marró amb una vora d'un pèl que, si és d'algun animal, ha de ser de gos llanut tenyit. La noia, amb un cabell negre (també tenyit) llarg i arrissat, estirat per una banda de goma d'un pam que oculta un front ample, i maquillada amb un rímmel d'un gruix tan exagerat que sembla estuc, fa mitja volta i se'n va. Estorat, em disposo a aixecar-me, quan no puc evitar fixar, per una mil·lèsima de segon, la meva mirada en el seu tanga rosa. Les seves amigues comencen a xisclar i a assenyalar-me amb el dit, dient-me "cremat" i "vell verd". Ensumo el perill i torno a córrer, però ja és massa tard: el nòvio de la nena, un aprenent de pastillero d'uns quinze anys, ja ha enviat el seu Pit-Bull contra mi. Ho sé quan noto una punxada humida i calenta a la cuixa, que em paralitza de dolor i em fa caure de nou, ara, definitivament.
No recordo res més. Després, em desperto al llit d'un hospital, compartint habitació amb un obrer paquistanès que havia caigut d'una bastida i s'havia tencat un parell d'ossos. Sol, sense cap visita, m'hi estic tres dies. Al quart, em donen d'alta. La infermera em dóna el que se suposa que és la meva roba: un xandall Adidas brillant, amb tot de botons als laterals, una samarreta blava de l'equip de Fórmula 1 de Fernando Alonso i unes sabatilles esportives Nike platejades. Desorientat, i caminant encara com Rivaldo, amb les cames ben separades, he de llegir la fitxa que m'havia entregat la infermera per saber la meva adreça. Incapaç d'arribar-hi per mi mateix, i encara marejat pel cop al cap que em vaug fer en caure a terra, agafo un taxi perquè m'hi porti. Durant el trajecte, Justo Molinero convida a tothom, des de la ràdio del vehicle, a un macrofestival amb la presència de grans figures de la tecno-rumba i de cinc o sis concursants de no sé quina edició de no sé quin concurs de cant, o de suposat talent.
Mecànicament, entro en el que se suposa que és el meu pis. S'assembla vagament a aquell que vaig anar a veure amb la meva dona... la meva dona! On es deu haver ficat? Mentre faig aquesta reflexió, creuo el rebedor i em trobo una noia que té unes faccions familiars. Em sonaria més, si no fos per la gruixuda capa de maquillatge autobronzejador color marró fosc (xocolata pura, gairebé) que li cobreix la cara, o per l'ombra d'ulls blava que va des de la cella fins a unes parpelles postisses que freguen els cinc centímetres de llarg.
-¿Dónde has estado, cari? Lo que he llegado a sufrir - Em diu, en un castellà mesetari- ¡Explícamelo todo, joder, que un poco más y llamo a la tele para decir que has desaparecido! Bueno, ahora me lo cuentas, que hablando de tele, no veas la que les está liando la Patiño a la Mayte Zaldívar en el programa del Cantizano...