jueves, 22 de mayo de 2008

Lo Gafe



Imaginen la escena. Eres el capitán del equipo, has hecho un partidazo, y estás a punto de convertir el penalti decisivo, el que le dará al club la primera Copa de Europa de la historia. Vas confiado. Sabes que no fallarás, que la gloria es tuya. Coges carrerilla, resoplas, oyes el silbato del árbitro, te lanzas a por el balón, engañas con el cuerpo al portero y cuando sabes que en cinco segundos estarás corriendo de alegría... resbalas. Tu chute, sin embargo, se dirige a porteria, con suspense, hasta que se estrella en el palo y sale fuera. Nada. Error. Desgracia que, para colmo, se convierte en tragedia cuando, tres minutos después, el rival es el que está aullando de alegría, tras conquistar la Orejuda.


Me imagino a John Terry en la bañera de su hotel en Moscú, borracho, con la mirada perdida y una Gillette en la mano, dándole vueltas a la jugada y una otra vez, como Jack Torrance en El Resplandor, intentando escribir aquella novela de una sola frase. El capitán del Chelsea sabe que su nombre estará ligado a la desgracia muchos años después de su retirada. Sabe que ha entrado, para siempre, en el Olimpo de los gafes, habitado en su inmensa mayoría, por glorias del mundo del deporte.


El Zeus de este Olimpo no es otro que Carlos Sainz. Sus méritos son de sobra conocidos: es un hombre capaz de atropellar a una oveja en medio de la llanura de Nueva Zelanda; capaz de quedarse tirado a 500 metros de la meta con un Mundial de Rallyes en juego; capaz de presentarse a presidente del Real Madrid y ver cómo Calderón le pasa la mano por la cara con un sistema de voto por correo más que dudoso... por no hablar de su genial incursión en el mundo del Rally Dakar. En su primera participación, iba líder y había ganado cuatro etapas... hasta que chocó contra una roca y perdió más de una hora. Acabó undécimo. En la edición del 2007, partía como favorito al triunfo. La lástima es que las amenazas terroristas acabaron suspendiendo la prueba. Otra vez será. En Sudamérica ya tiemblan.


El mundo del motor, sin embargo, ha dado también grandes mitos del cenicismo. Uno de mis primeros recuerdos de los Mundiales de motociclismo es ver a Carles Cardús perdiendo un campeonato de 250 centímetros cúbicos. Le bastaba acabar la última carrera, en Australia, controlando a John Kocinski, pero se le rompió el cambio de la moto a pocas vueltas para el final. La imagen de Cardús pegándole patadas a su montura se me quedó grabada a fuego. Cuenta la leyenda que acabó organizando conciertos para recaudar dinero y poder seguir corriendo. La música no sería muy buena, porque se retiró a los tres años de aquel incidente.


Otro mito, más reciente, es Sete Gibernau. Lo tenía todo para triunfar. Era de buena familia, tenía una moto inmejorable y el chaval demostraba maneras, pero ni así pudo ganar nada. Se quedó dos veces con el puesto más incómodo, el de subcampeón del Mundo, por detrás del eterno Rossi. Sus piques eran eléctricos, pero una frase de Il Dottore le sentenció: "Mientras yo siga corriendo en Moto GP, Gibernau no volverá a ganar una carrera". Dicho y hecho. Caídas, muchas caídas, pero también episodios como quedarse sin gasolina o despistarse en la última vuelta acabaron con la moral de este apuesto mozo, que, eso sí, podía presumir de bella esposa, Esther Cañadas. Sí, sí, he escrito "podía". ¿No lo sabían? Ella le acaba de dejar.


Pero para acabar, volveremos al fútbol, que nos ha dejado a dos grandes maestros de la tragedia deportiva. El primero es El Mono Montoya, un portero que, él solito, fue capaz de descender consecutivamente a tres equipos de Primera División: Extremadura, Mérida y Tenerife. Sus coloridas camisetas y su aspecto de traficante colombiano de Miami Vice se recuerdan por estas latitudes mucho más que sus supuestas paradas, si es que las hubo. Se retiró a los 42 años y porque se lesionó los ligamentos, que si no...


Y queda mi favorito, Héctor Cúper, un hombre que no ha ganado una final ni jugando a la Play Station. Con el Mallorca, perdió por penalties la Copa del Rey contra el Barça y la Recopa frente al Lazio. Con el Valencia, perfeccionó su método, porque perdió dos finales consecutivas de la Liga de Campeones. Y con el Inter, perdió una Liga en la última jornada. Esta temporada ha conseguido una nueva plusmarca: ha sido despedido de dos equipos en la misma campaña, primero con el Betis, a quien dejó penúltimo, y después con el Parma, que le despidió una semana antes de acabar el Calcio y que ha acabado perdiendo la categoría.


Si yo fuera John Terry, me lo tomaría con filosofía. Después de lo de ayer, ha quedado marcado como una ternera, pero comparado con estos monstruos, aún le queda mucho camino por recorrer.


17 comentarios:

08181 dijo...

ajajajajajjajaja

al principio me supo mal lo de Terry, por que con ese resultado ganaba el insoportable niñato Portugues (como me reí cuando volo el penalti por MAMON...

Pero luego me acordé de que el nice John es un cerdo como una catedral, de la falta que le hizo a Valdés para que el Chelsea nos empatase en el Camp Nou y dije.. bueno, no podian perder los dos, no?

Eso si, ayer queria que ganase el chelsea. No soporto a Cristiano... siempre que pierde la pelota mira al arbitro como diciendo "¿No ves que tiene que ser falta? a mi nadie puede quitarme la pelota!"

aaaarghhhh!

Harvester Of Sorrow dijo...

Yo iba con el United por esos dos pedazos de mitos que son Scholes y Giggs, y que merecen un post aparte.

No soporto al niñato de Ibiza Cupra tuneado (copyright, À. Oliva) que es el Ronaldo este. Su pinta es lamentable, empezando por el peinado de Superman de Todo a 100 y acabando por las caritas que dices, Denke. Ya le pega jugar en el Madrid.

Lo del Terry, me da igual. Alguien tenía que cagarla y del Chelsea, el único que me cae bien es el Lampard y porque conozco a su cuñado.

Anelka, un mito...

Anónimo dijo...

Muy bueno. Le dejo algunas reflexiones, maestro, que me ha inspirado del palo Juanma Truba (¡oju!):

1) Ayer pensé exactamente lo mismo que usted sobre John Terry. Con el gol que sacó de cabeza, con lo firme que se había mantenido... y descubrió qué es el fútbol: el destino rodando.

2) Sainz perdió mucho y de forma tonta, pero ganó otro tanto, o más. Ha sido el más pintoresco (Luis Moya mediante), pero para nada es el Zeus del Asunto Loser, honor que igual merece más Cúper o, espérese usted, Ernesto Valverde. Como actor protagonista, el Txingurri ya lleva dos subcampeonatos, y ambos en los penalties. Atentos a su carrera.

3) Cardús era un inconsciente. El kamikaze de Tiana tenía cierta propensión a intentar lo imposible. Eso le permitió luchar para ser alguien, pero también para acabar con la terrible sensación de ser nadie.

4) Odiar a Cristiano Ronaldo es muy fácil. Sobre todo, porque el éxito le bendice. Yo ya me he resignado: bueno, no se esconde y, joder, denke... ¡le zurraron todo lo que pudieron! Buena final.

5) La familia política de Lampard debe de ser una relaciones públicas de puta madre. Ya tengo cinco personas de mi entorno que les son amigos y me lo han contado. Como se suelten los que lo llevan callado...

Joan dijo...

Yo flipo. Durante la tanda de penaltis intercambié un par de SMS con un colega. Empezó él:

- Ronaldo falla

Le contesto:

- Pensaba lo mismo. No te empieza a dar rabia?

Y me dice:

- Le odio en grado superlativo.

Al final, respondo:

- Será que nos da rabia porqué intuimos que se va al Mandril.

En fin.

issis dijo...

me encantó que echaran a Drogba... segundos antes pensaba: ¿quien te cae peor Ronaldo o Drogba?

el mejor, che, Tevez sin duda.

Harvester Of Sorrow dijo...

Pues sí, Issis, Tévez fue uno de los mejores, sin duda. Corría, luchaba, creaba peligro... Lampard también estuvo fino, como Scholes... y Terry, antes de la tanda de penaltis.

Oriolo, tiene toda la razón, maestro. Valverde es un caso a estudiar, pero creo que hay que dejarle madurar sin agobios su prometedora carrera cenicil. Un descenso con el Espanyol en la última jornaad de Liga no estaría mal, por ejemplo.

Y sí, odiar a Cristiano Ronaldo es fácil, muy fácil. Con esa cara y esas posturitas, y ese tufo a merengue, se lo está ganando a pulso.

Anónimo dijo...

pues aunque sólo sea para llevar la contraria, vamos a cuestionar la teoría del gafe:

Monchi. Os acordáis de su etapa de portero no? Si hasta en "força Barça" era una de las estrellas! Su limitado talento y su eterna mala suerte nos hacían mearnos de risa. qué malo era, por Dios!
Y ahora? Pues como secretario técnico ha encontrado su alquimia personal: es el rey Midas del fútbol español. Todo lo que toca lo convierte en oro. hay que buscar, nunca es tarde...

Javier Clemente: con 19 años tuvo que dejar la carrera de futbolista. Se rompió en la Creu alta y otro se hubiera roto la crisma contra una pared: el chico,dicen, prometía mucho.
Doce años después, en 1982, coge al Athletic y entre ese año y 1984 consigue dos ligas y una Copa.
Y lo mejor viene ahora: de esas rentas vive aún. Porque desde ese último año, 84, cero patatero en cuanto a títulos y aún menos en cuanto a aportaciones al fútbol.
Eso sí, trabajo nunca le ha faltado. Mala suerte? Hombre...

Gafes?? los hay! pero hay otros que lo parecen y no lo son! para ellos mismos, claro...

dejordim

Harvester Of Sorrow dijo...

Benvingut de nou, Jordi!

Home, jo crec que la figura del Monchi original no va passar de ser un mal porter i prou; el que passa és que la imatge patètica de Sergi Mas amb xandall i gorra ens en va modificar la imatge mental.

Clemente, un ésser a estudiar, sens dubte. Però vaja, de mala sort, mala sort, no n'ha tingut gaire, a banda de l'incident del genoll. Com tu dius, el campió porta més de 20 anys atracant pels clubs de futbol de tot arreu. Ara, mira on ha acabat, al Múrcia, "qué hermosa eres"...

Anónimo dijo...

A veure, tot i no compartir gens del credo clementístic, discrepo obertament. A Clemente se'l pot considerar un mamut des del punt de vista tàctic, però de cap manera un atracador.

Gairebé sempre dóna un rendiment excel·lent com a tècnic d'urgència (així, només de memòria, ha salvat l'Espanyol dues vegades, el mateix amb l'Athletic i una més amb el Betis).

Ah, i recordo que la UEFA del 88, tot i no acabar amb títol, ja la voldrien molts entrenadors per al seu currículum, i més amb un equip com l'Espanyol. El tio va donar una lliçó de futbol i estratègia eliminant Borussia Monchedgladbach, Milan, Inter i Bruges, equips potentíssims en aquells moments. Llàstima que una supèrbia miserable el matés a Leverkusen.

Tant criticar el resultadisme i acabaràs fent el mateix??? No títols, no honors?

Anónimo dijo...

Mr. Vidal: tens raó amb Clemente, és un resultadista. Però un mal resultadista. Des del 84, ha tingut a les seves mans grans plantilles i 0 patatero. Ni una trista Copa. Si fins i tot Paco Flores en té una!!

I si el seu màxim prestigi és exercir de "tècnic bombero", que és el que fa des que va deixar la selecció al 98, doncs tu mateix.

I pel que fa a no titols, no honors, doncs sí: les trajectòries estan molt bé, salvar del descens certs equips dóna caché però els palmarés en el futbol són sagrats...

salut a tots!

DEJORDIM

Anónimo dijo...

I què me'n dieu d'en LOPETEGUI??? Temporada increible al Logroñés, el fitxa el Bar$a i... TXAN, TXAN, TXAAAAAN!!! Comida de mocos tutiplén!!! Després d'això, missing in combat i al cap d'uns anys, el paio apareix a la sexta com a analista tècnic i el tio no tarda ni tres minuts en caure a terra de morros i fer l'aturada de la seva vida... l'aturada a la seva carrera mediàtica!
Encara recordo quan el vam fitxar, que li van fer un repor a tv3 o a la 2, i el pallasso sortia tocant la guitarra... Sí que la tocava, sí...!!

Harvester Of Sorrow dijo...

Lopetegi... quin ídol. Era el meu heroi al Logroñés, i quan el vam fitxar, hi vaig veure el nou Urruti, que en pau descansi.

Va trigar un partit en destrossar el seu prestigi. Aquella estirada patètica (a xut de Paquete Higuera, crec) en un dels gols del Saragossa al Camp Nou a la Supercopa d'Espanya va ser l'inici -i la fi- de la seva carrera com a porter del Bar$a.

És més, crec que entre el seu ridícul com a blaugrana i la seva caiguda de lloros a La Sexta, hi ha una exitosa etapa com a entrenador del Rayo Vallecano. Diria que a Segona. No va acabar la temporada i el Rayo va acabar baixant.

Ah, i com a internacional, diria que va ser l'únic jugador de la plantilla de la selecció espanyola que no va jugar ni un punyetero minut al Mundial 94. Això sí, es va deixar perilla, per deixar clar que ell també formava part d'aquell equip.

Com veus, Tonino, m'has tocat un ídol. Potser per això se'm va passar a la meva llista de maleïts...

Anónimo dijo...

bé, si ens hi posem també podem parlar de Lucendo, a qui els andorrans adoptius que corren per aquest blog deuen conèixer de sobres!
debut al Barça i p'abajo!! coetani d'Onésimo, a qui vaig veure fet una piltrafa l'altre dia com a entrenador de l'Osca al camp del Gavà. amb aquell xandall que encar el feia més gros, amb aquella mirada de garrulo de bar, de ponme otro carajillo Manué, impagable...
I del Roberto Ríos? Us en recordeu? l'Athletic va pagar per ell 2.000 milions de peles al Betis!! la carn basca és de molt bona qualitat! va passar per San Mamés sense pena ni glòria, pobret.
Ei, jo us proposo que qui vulgui fagi el seu onze "maleït", he he...
a veure qui la fot més grossa!
Per cert, el dia que Lopetegi va caure plegat a La Sexta el burro aquell de Minuto y Resultado encara surt i diu:" no querían espectáculo? pues aqí en La Sexta lo tienen, ya lo han visto!"
Ejpaña cada cop és més rica i també més de poble...

DEJORDIM

Harvester Of Sorrow dijo...

Doncs aquí tenim el meu onze:

Lopetegi a la porteria. Ja n'hem explicat els motius.

Al lateral dret, Bítor. Aquell succesor de Cafú que havia de monopolitzar la banda dreta del Madrid i que va acabar desaparegut en combat.

Al lateral esquerre, Mingo. Un especialista en descensos -va formar part d'aquell mític Sporting de Gijón que només va fer 13 punts en una Lliga- i amb una tendència a les lesions preocupant. Amb el Nàstic, va trigar més d'un any i mig a acabar un partit sobre el terreny de joc amb victòria del seu equip.

Com a centrals, Roberto Ríos ja m'està bé, encara que em decanto més per Woodgate. En la seva etapa al Madrid, va estar memorable.

L'acompanyaria de Samuel Kuffour, un dels principals culpables que el Bayern de Munich perdés la Copa d'europa del 99. En un dels viatges al seu país, va agafar la malària i va estar de baixa una bona temporada.

A la línia de mitjos, Lucendo per l'esquerra (jo vaig presenciar, per cert, la seva última lesió, la que el va retirar); per la dreta, Attilio Lombardo: final que jugava, final que perdia, el pobre home, ja fos amb la Sampdoria o amb el Juventus.

De mig centre, Farinós: 2 finals de Champions perdudes, un pas per l'Inter lamentable (en què va arribar de fer de porter en una eliminatòria de UEFA) i una carrera en decliu a l'Hércules són els seus mèrits.

Completant la medul·lar, Gianluigi Lentini. El seu mèrit és convertir-se en el traspàs més car de la història del futbol -en el seu moment, of course- i poc temps després, estimbar-se amb el seu Ferrari a 200 per hora. El van reconstruir amb més pegats que la Dona Biònica, però mai no va arribar a ser el mateix.

En punta d'atac, Baiano, que ja ha baixat amb tres equips consecutivament (Màlaga, Celta i Múrcia)i Ronaldo. Sí, sí, Ronaldo. Ha guanyat dos Mundials, és cert, però el seu obscur episodi abans de la final de França'98, les seves dues lesions de genoll amb l'Inter... i el fet que no hagi guanyat una punyetera Copa d'Europa en la seva carrera el converteixen en candidat ideal. Per no parlar del seu affaire amb els travelos. Just quan esclata tot l'escàndol, va la seva nòvia i es queda embarassada. Un cas.

Anónimo dijo...

oder, gran onze, Parej! Només goso ampliar la plantilla.

ENKE. Porter alemany. Ve a Barcelona per fitxar per l'Espanyol. Arriba a trepitjar Montjuïc, però no firma i al dia següent, el presenta Joan Gaspart com a porter del Barça. Sort? No va jugar mai, però no es va perdre aquella eliminatòria copera contra el Novelda. Aquell hattrick del davanter Madrigal ha passat a la història.

FRAN. Lateral dret del Lleida, que no el volia deixar escapar. Tenia una oferta dediferents equips i, per forçar el seu adéu, es va negar a jugar. Es va tirar així una temporada sencera. Arriba finalment a l'Espanyol, es lesiona en un partit de pretemporada... y nunca más se supo.

JUAN LOZANO. Belga de pares espanyols. El R.Madrid el fitxa el 1983 per 175 milions de peles: és el fitxatge més car de la història blanca fins al moment. El van vendre com "el Maradona europeo" a la premsa madrilenya. Dos anys més tard, consumat un rotund fracàs, va tornar a l'Anderlecht, on ja mai va fer res.

MEHO KODRO: joder, aquest tio, abans de fitxar pel Barça, era bo. Entre lesions i la depre que va patir per la guerra del seu país, va acabar al Tenerife i a l'Alabès, on es va retirar mediocrement. Ara hi ha un follon a Bòsnia perquè l'han destituït com a seleccionador. El mal estruc continua.

MANOLO HIERRO. Fitxa per un gran i comença el seu declivi. Bé, aquí el gafe va ser el Barça, que gairebé sempre fitxava el germà dolent (vegi's també el cas de Witchsge, que mentre el germà era un maquinon, ell encara estava massa tendre).

PICHI ALONSO. Heroi decisiu a dues semifinals europees (davant Goteborg i Bruixes) i perdedor de les finals en els penals (Steaua i Leverkusen). Tot en només dos anyet!. A l'Espanyol, un any més tard, va provocar un motí al vestidor quan l'equip revifava per la pemanència. S'hi va posar de jugador-entrenador... i, efectivament, va baixar a Segona.

DJIBRIL CISSÉ. Es pot trencar algú tantes vegades la tíbia i el peroné?

Sobre Lucendo, més que gafe, va ser emperramenta del Cruyff, que fins i tot li va negar cessions al Lleida o al Mollerussa, a l'Hércules i a algun altre Segona. M'ho va explicar ell mateix tornant d'un apassionant partit a Xipre. Grandíssima persona, el Lucio! I una esquerra espectacular.

Anónimo dijo...

Parellinooo!!!

No se si els nervis et deixen temps per repassar el blog, pero és que després d'ahir hi ha dos noms que entren amb força a la llista: el primer Ballack... aquest tio és un loser amb totes les lletres: final que juga, final que perd... I l'altre és Raul González Blanco (a la selecció...): han estat donant pel cul tot l'any demanant que anés a l'eurocopa, i ha estat ara, que hi ha hagut algú amb dos collons de deixar-lo a casa, que la roja ha aconseguit un títol... Hagués donat els pocs calers que tinc, per veure la cara de Raul i la de Guti... IMPAGABLE!!!

Una abraçada bello, ens veiem dissabte!!

Anónimo dijo...

Ooooh, Titanino, quina borratxera de noms!

Deixa-me'n afegir uns quants:
RENALDO (Deportivo) i la seva famosa frase "soy como Ronaldo pero con e".
VIOLA (València), si no m'equivoco, amb Luis Aragonés a la banqueta.
BONANO, no oblidem que després d'una apassionant etapa al Bar$a ha acabat a l'Alabès i el Múrcia. A més, que se sepa que el seu malnom va ser convenientment escurçat en arribar al Far$a ja que a l'Argentina, originalment, era "Tontito" Bonano, i no és broma!
ALFONSO, capaç del millor i del pitjor. Havia de ser la resposta a la plantofada de Figo i es va acabar entrenant en solitari al Camp Nou. Bé, en solitari no, davant centenars de japonesos que feien el tour turístic.
I tants altres!