domingo, 21 de diciembre de 2008

Ràbia


L'altre dia, parlant amb un reputat blogger, conversàvem sobre què ens motivava a escriure (irònic, tot plegat, perquè feia tres mesos que no agafava el teclat per obrir el bloc) i, gairebé sense adonar-me'n, vaig respondre que, a mi, aquest quadern intermitent només em serveix per buidar el pap, per desfogar-me; que, realment, a m'era ben igual si el llegien cent persones o si, per contra, ni el Tato tenia el valor d'obrir la meva pàgina.

Va ser llavors quan vaig decidir que havia de tornar a posar-m'hi. Perquè, en aquests tres mesos, després de la feinada monumental que m'havia suposat un nou canvi de pis, i de la crisi del canvi de dècada (focalitzada en una decisió que encara no he volgut prendre, però que cada cop és més a prop), havia acumulat massa coses. I la teràpia és a tocar d'un click.

I és que, en el fons, sóc una mala persona. Que com ho sé? Doncs molt fàcil: m'empipa veure com la resta de la gent té sort. I això és molt complicat de portar quan s'acosta el dia de la grossa de Nadal. El dia més estúpid de l'any.

Si hi ha un dia en què em repugna posar la televisió, aquest és el dia 22 de desembre. No suportar les veuetes repel·lents dels nens de Sant Ildefons és normal, però amb el que no puc de debò és amb el carrussel de connexions en directe de TOTES les cadenes durant tot el matí, mostrant sempre les mateixes imatges: gent esvalotada, reunida en un bar d'allò més cutrot, destapant ampolles de Delapierre i fent ballarugues mentre asseguren que el pessic que s'emporten (normalment una quantitat no gaire alta, la de les participacions de dos o tres euros) els servirà per -atenció a l'expressió suada- "tapar forats". En cristià, significa pagar part de la hipoteca que has firmat per sobre de les teves possibilitats, i, si s'escau, fer un viatge d'aquells tan glamourosos a Punta Cana, Playa Bávaro, o qualsevol indret d'aquests.

Perquè, siguem sincers: quantes vegades ha sortit algú, a cara descoberta, anunciant davant de les càmeres que ha guanyat una pasta indecent que li permetrà deixar de treballar per sempre? Mai, que jo sàpiga. Els autèntics guanyadors de la loteria són l'Estat, que s'embutxaca una calerada monumental gràcies a la ludopatia del personal, i aquells que han de blanquejar diners urgentment. Perquè ja és casualitat, per exemple, que a l'inefable Juan Antonio Roca (sí, un dels malayos, aquell que teia un zoo a casa i obres d'art al lavabo) li toqués la loteria en innombrables ocasions, el mateix que assegura que li va passar un altre personatge sinistre: Carlos Fabra, el president de la diputació de Castelló.

Una de les coses que em fa més gràcia de tot plegat són els periodistes que van a cobrir l'alegria dels afortunats. Estan contents, somriuen, i fins i tot -en algun magazine matinal, o de tarda- es permeten fer un brindis a càmera. Anem a veure... però si a ells no els ha tocat ni un euro! Estan treballant, angoixats, mirant d'entrevistar mestresses de casa histèriques i, a sobre, han de fer veure que se'ls ha contagiat alguna cosa de l'alegria. Indignant. I dic indignant, perquè, a mi, des de casa, l'únic que em vénen són ganes d'enviar tothom a, diguem-ne, per ser una mica elegants, pastar fang.

Tornant al tema de les cantarelles, un altre martiri que has de suportar el dia 22 -i els dies immediatament anteriors i posteriors- és el dels graciosets que diuen qualsevol coseta com si estiguessin anunciant un número de la loteria. Des que els Martes y Trece van fer aquell gag la nit de cap d'any del 91, amb el mític "1992... no les vaaaaa a dar tieeeeeeeempo...." s'ha escampat una autèntica epidèmia entre els pelmes de barra de bar.

Per tot això, i per no tornar-me un gos rabiós, m'he fet un propòsit per a demà: no veure cap informatiu, ni cap programa que sigui susceptible d'emetre les imatges del que se suposa que és la notícia del dia. O, ben mirat, potser me'ls empasso tots, i així ja tinc inspiració per seguir amb el bloc, que l'he tingut deixat massa temps.

5 comentarios:

Jerry dijo...

Titan, crec que només et queda una sortida; avançar al FM'09 fins la temporada 2040-41, quan aquella cosa que no vols decidir però que s'està apropant sigui el davanter centre titular del Gimnàstic. Si et serveix de consol, a mi la feina m'impedirà veure res a diferència d'altres anys, i potser millor. En una cosa més discreta com la panera de RAC1, una persona propera tenia dipositada una il·lusió fins i tot inversemblant, que m'ha semblat absolutament irracional en saber que tenia una possibilitat entre 32.000 SMS de rebre la súperpanera. Imagina't amb la loteria. En tot cas, com a conclusió; és curiós que la loteria més gran del món sigui la que correspon, possiblement, al país menys productiu d'Europa. A Holanda crec que no tenen una loteria tan grossa i ben bé que els va. No?

PD: T'espero demà eh!!!

ury dijo...

"En el fons, sóc mala persona..." Quins nivells d'autocrítica, nen! Tens enveja, com tots els mortals, i punt. Veus un capullo amb 300.000 euros que abans no tenia i és normal que se't recargoli el fetge. Ni més, ni menys.

A mi em va tocar la Grossa, perquè em vaig perdre el sorteig i els seus programes adjacents mentre intentava esquivar la boira per les terres aragoneses. Arribar al destí ja va ser tota una pedrea.

Això de la Loteria és un espectacle d'escarni pur i col·lectiu. Els afortunats que es deixen retratar són els que tenen molts números per fotre-se-la a l'hora d'invertir. Els telespectadors reben el missatge de "Podries haver estat tu, desgraciat". I el súmmum és per als periodistes, que abandonen l'objectivitat i foten el pena més que la gent premiada.

El millor de tot és que dos dies abans la Primitiva donava un premi molt més bèstia.

dejordim dijo...

Completament d'acord, Mr. Couple...

A més, a mi aquest sorteig em porta un record agre. Crec que va ser al 2001 o 2002, jo currava a Tele 5, la grossa va tocar pel País Valencià. Resulta que els de la delegació d'Elx van pillar. Fins aquí cap problema. Felicitats.
La putada va ser quan ens van assabentar que la foca de la nostra comptable (la de Barcelona) havia demanat participacions...per ella i el seu estimat gerent! Gràcies, vam dir tots! Total, amb els 1000 euros que cobràvem en aquella època no ens calia cap pessic, que va!
A partir de l'any següent l'empresa va fer participacions multinumèriques, per si de cas. I clar, no va tornar a tocar mai..

I a més, després també vam saber que al gerent d'Atlas-Madrid, el cabronàs que marcava la línia negrera/explotadora de la casa, s'havia endut 400.000 euros, aprox.
O sigui, que imagineu...

bon any a tothom, per cert!

Jerry dijo...

Ja he dit que envejo el pensament luterà dels holandesos i altres ciutadans de nord enllà.
Ahir, a Cuatro, "Callejeros" va emetre un excel·lent reportatge anomenat "Súperlujo". Era un magnífic tour turístic per les botigues més cares de Madrid i Barcelona. Rellotges de 60.000 euros, bosses de mà que en poden valer fins a 11.000, vestits de 30.000. I jo, que em vaig comprar el jersei de la selecció francesa de rugbi i em va costar 75 eurassos (i vaig pensar que per uns instants havia enfollit per una ovalada metzina), i que el meu únic luxe és la meva petita col·lecció de Swatch (peça més cara, 150 euros), anava convencent-me que la gent que comprava aquelles burrades és d'aquella que és tan rica que no té res.
Us asseguro, amics (sobretot Ury), que si em toqués la loteria (per cert, entre una cosa i altra vaig resultar agraciat amb 80 euros), pagaria la hipoteca del pis i em dedicaria a viatjar pel món. Però continuaria comptant els dies del viatge amb un Swatch. El producte més desitjable sempre ha de ser el més útil. En aquest sentit, deixeu-me esmentar l'actitud de l'advocat gironí Sebastià Salellas, de profundes conviccions marxistes. Segurament es guanyava bé la vida. I conduïa un BMW. I preguntat per l'aparent contradicció, simplement va respondre que tenia un BMW perquè sabia fefaentment que era el cotxe més segur que existia.

Harvester Of Sorrow dijo...

Home, Ury, què vols, que digui obertament que sóc un fill de puta envejós? per un cop que em modero... saps de sobres que el primer que no suporta en Parella és en Parella mateix.

Ah, i no vaig comprar ni un número de loteria, així m'estalviava el cuquet estúpid de l'"i si toca?".

Caram, Jordi, quina mala llet, això de la loteria d'Atlas! Suposo que l'ambient a la redacció seria d'allò més alegre, sobre tot amb la d'administració... he tocat un tema sensible, ja ho veig.

Jerry, jo també vaig veure el reportatge. Suposo que això del luxe i del sentiment de culpa per gastar massa depèn molt de l'entorn en què t'hagis criat. Parles del teu jersei de rugbi, però a mi em dol l'ànima cada vegada que vaig a comprar roba de la de fer servir cada dia. Sóc una mica garrepa i tot. El meu únic luxe és la guitarra elèctrica, que vaig comprar-me per 300 euros -i perquè estava rebaixada a la meitat-. I crec que, si em toqués la loteria, o cap altra mena de sorteig, seguiria amb el meu Clio atrotinat, encara que fos només per dur la contrària. Manies meves.