jueves, 4 de febrero de 2010

Males decisions




La seva vida va ser un error constant.

Hi ha persones que tenen un do especial: gent capaç de fer mil tocs a una pilota sense que caigui; gent capaç d'aprendre's de memòria tots els pobles d'Espanya, amb les seves dades de població, i les dates de les festes patronals; gent capaç de modular la seva veu en mil registres; gent capaç de tocar-se la punta del nas amb la llengua, mentre taral·leja "La Marsellesa".

El do de l'Enric era equivocar-se. Així de senzill.

No va trigar gaire a desenvolupar les seves facultats extraordinàries. De ben petit, l'instint ja va començar a jugar males passades. El dia del seu setè aniversari, mentre celebrava una festa amb la seva germana i els seus cosinets, es va adonar que era l'únic que bevia Tab, aquella beguda baixa en sucre que ben aviat desapareixeria del supermercat del barri - i de tots els supermercats del país, de fet- per les escasses vendes. Els altres nens el miraven amb una cara força estranya, mentre assaborien la seva Coca-Cola de sempre. Amb una mà, agafava la llauna, negra i vermella, amb aquelles lletrotes grans. I a l'altra, hi tenia un entrepà de mortadel·la de Mickey Mouse, un altre producte que acabaria desapareixent. Els seus amiguets, en canvi, endrapaven paté La Piara, tot un clàssic que encara avui ocupa un lloc destacat a les prestatgeries de les grans superfícies.

A la tele, hi havia un partit de futbol. A l'Enric no li entusiasmava gaire, però com que tothom el mirava, s'hi va fixar. L'equip de la ciutat, el Barça, jugava contra el Burgos, deien els locutors. Tothom en aquella casa animava els blaugrana, però ell, en canvi, volia, desitjava, que guanyessin els altres. L'equipació blanc-i-vermella i, sobretot, els noms dels jugadors castellans, li van fer prendre aquesta decisió. Elduayen, Limperger, Ayúcar, Tocornal, Balint... allò era música, semblava un conjur màgic. En la segona part, Balint, un romanès lleig, amb un pentinat horrible i a qui el locutor havia esmentat com "El Vampiro", va fer el 2 a 1 per al Burgos. L'Enric es va sentir especial, victoriós. S'havia alineat amb el feble i estava guanyant. Fins que, a pocs minuts per al final, el Barça va empatar. Els crits dels seus cosins, tiets i del seu pare van omplir tota la casa. El cosinet Jaume, dos anys més gran, li va clavar un cop de colze al nas mentre el celebrava, amb tanta precisió que va començar a rajar sang. La llauna de Tab li va caure a terra. "No et preocupis", li va dir la mare, mentre li posava cotó fluix a la nàpia, "ja te'n compraré més. En podràs beure fins a fartar-te'n, fins que siguis gran. I tranquil, que ja veuràs com el Burgos aquest et donarà moltes alegries". La temporada següent, el Burgos va baixar a Segona, i poc després desapareixeria, arruïnat. La història del Tab, ja la sabem.

A mesura que l'Enric va créixer, el seu do es va anar perfeccionant. Quan tots els nanos de la seva edat posaven Cola Cao o Nesquick a la llet, ell hi posava Eko Brío. Quan tots els seus companys de classe menjaven Bollycaos a l'hora del pati, ell, en canvi, preferia els Mi Merienda, aquell brioix sec i dur que venia acompanyat d'una pastilla de xocolata amb llet certament ben poc gustosa. O els Crackinettes de la Nocilla, durant la curta temporada que els va poder trobar a la botiga de queviures del costat de l'escola.

Les seves experiències amb les productes alimentaris no el van preocupar gaire. Es consolava, pensant que era un incomprès, que tenia un paladar més refinat que la resta. El problema va començar a agafar una nova dimensió quan hi va entrar en joc la tecnologia.

Com que era molt bon estudiant, a casa, la seva opinió anava a missa. Per això, no va trigar a convèncer els pares per comprar un Teletrébol, aquell aparell que servia per concursar des de casa als concursos de Telecinco. Després que la iaia es trenqués un dit intentant prémer els botons d'aquella totxana per respondre una pregunta que havia formulat Jesús Puente a una pausa de "Su Media Naranja", el van mirar malament, però el pitjor va arribar amb la primera factura telefónica. I és que, per validar les respostes, s'havia de trucar a un número "prèmium". El pare el va tenir dos mesos ajudant a fer la compra a les dones grans del barri per pagar tot el que havien gastat en l'andròmina dels nassos.

El segon revés greu va arribar quan es va espatllar el vídeo Beta de casa. El pare en volia comprar un de VHS, tal com tenien tots els seus companys de feina, però l'Enric -que no n'havia tingut prou amb l'esperiència del Teletrébol- no va parar fins que van adquirir un Laser-Disc. "És el format del futur, en cinc anys no quedaran VHS", va afirmar l'Enric. Cada nit de cap d'any, el seu pare, després de dues copes de cava, l'hi recorda, sense pietat.

Després d'aquell fiasco, va decidir deixar d'assesorar la família per prendre les seves pròpies decisions. I va començar per les consoles de videojocs. Mai li havia agradat en Súper Mario, i, després d'escurar tota la família pel seu aniversari, va decidir adquirir una Saturn, de Sega. Va pensar que, si la Megadrive havia estat tan bona, la seva successora ho havia de ser encara més. La va espifiar, però no ho va voler reconèixer, fins al punt que un parell d'anys després es va gastar tots els seus estalvis en una Dreamcast. Era un tot o res, una aposta, un desafiament a la seva manca d'olfacte, i la va perdre. La Dreamcast només va durar dos anys, i va ser, a més, l'última consola del fabricant nord-americà.

Escaldat de la tecnologia, es va deixar endur pels gustos de la majoria, i ja no va confiar més en el seu criteri, que també havia patinat, ja d'adolescent, en el món de la moda. Es va enamorar dels texans Liberto, renegant de seguir la massa de l'institut, esclava dels Levi's. Per seguir amb el que ja semblava una tradició, la marca va anar desapareixent del mercat, fins que va fer fallida. Adéu als viatges a Lloret per aconseguir pantalons a bon preu...

Cada dia més ofuscat, va decidir centrar-se en els estudis. Era brillant, molt brillant, en totes les matèries, i, un cop més, tot es va tòrcer quan va haver de triar la seva orientació professional. Els pares li deien que triés ciències, que eren carreres que tenien molta més sortida, però l'Enric, captivat encara pel record d'aquell Burgos-Barça del dia del seu aniversari, i de la passió dels locutors que el narraven, va triar lletres, i més concretament, periodisme.

Quan va començar a anar a la Universitat, va pensar que, per primer cop en una decisió important, no s'havia equivocat. Malgrat que algunes assignatures eren pura teoria prescindible - i una autèntica llauna-, les pràctiques el motivaven, especialment quan es tractava de fer treballs en grup amb alguna de les moltes mosses ben atractives que hi havia a l'aula.

Va aprovar la carrera, durant la qual va descobrir l'amor i el sexe (no necessàriament per aquest ordre) i va reforçar una autoestima que de tant en tant quedava tocada per alguna operació monetària poc exitosa. La més sonada -un altre greatest hit de son pare en les celebracions etíliques- havia estat invertir els pocs calers que tenia en accions de Terra. Llavors, la bombolla de les "puntcom" ja s'havia desinflat, però l'Enric confiava que fos "un pas enrere, per fer-ne quatre endavant". Terra va deixar de cotitzar el juliol del 2005.

Llevat de l'episodi de broker, la vida de l'Enric no havia patit grans sotracs a la universitat. Però l'entrada a la vida laboral va ser ben dura. La seva experiència com a becari a un diari de tirada estatal no va passar de picar l'agenda cultural i un parell de breus, però ell tenia clar que volia fer televisió. Va entrar a treballar a una emissora local, mitjançant un amic de son pare (ho endevineu? sí, també és un dels temes estrella en els sopars carregats), però tot va anar malament des del primer dia. Havia de fer horaris demencials, es desplaçava amb transport públic carregat amb la càmera, el trípode i la bossa del micro, i, a més, el van destinar a la informació política, molt allunyat de la seva anhelada secció d'esports. Per si això fos poc, va descobrir que tenia pànic a la càmera. Cada cop que havia de signar una peça amb un stand-up, suava només de pensar-hi, i, quan s'hi posava, quequejava, s'embarbussava i havia de repetir la presa una desena de vegades fins a aconseguir-ne una en què no semblés -gaire- que estava a punt de plorar. Un vespre, tornava d'una apassionant entrega de diplomes per part d'un regidor a un grup de mestresses de casa que havien après nocions bàsiques d'informàtica (el que en l'argot de la redacció es coneixia com un "disc sol·licitat") quan uns quinquis el van atracar al metro i li van robar tot el material. L'endemà ja no es va presentar a la feina.

Desesperat, va decidir (un verb perillós, en el seu cas) dediar-se a una altra cosa. Es va fer agent immobiliari per a una franquícia que s'estenia com una taca d'oli per tot el territori. Visitava les cases del barri, preguntant als veïns si volien que els valorés el seu habitatge, insuflant cobdícia a persones que ja feien mentalment el conte de la lletera amb els beneficis que n'obtindrien en cas de vendre-la.

Gràcies a aquesta feina, va conèixer la Júlia, una noia cinc anys més gran que ell, divorciada, i amb una nena petita, d'un parell d'anys. El marit, un pelao que es dedicava bàsicament al mercadeig de pastilles a les discoteques de polígon, les va deixar quan la nena va fer el primer aniversari. Se'n va anar a Romania, a fer fortuna de la mà d'una noia que havia conegut en un bar de carretera. L'Enric se'n va enamorar com un passarell, i ben aviat, al cap de tres mesos de començar a sortir, la parella, engrescada per les ofertes de la immobiliària i els crèdits fàcils del banc, es va comprar un piset de 60 metres quadrats a un barri de la perifèria. "És el primer pas, ja se sap. Quan es revalori, el vendrem i en comprarem un de més gran. Això no baixa mai de preu", explicava l'Enric, cofoi i triomfal, mentre ensenyava el pis als pares i a la germana, que el miraven amb una cara un pèl estranya.

La vida va ser més o menys tranquil·la durant una temporada, fins que els diaris i la televisió van començar a emprar dos termes amenaçadors. Un era "bombolla", un concepte que l'Enric ja coneixia de la seva experiència amb les accions de Terra, i l'altre, encara més fosc, era "crisi", que l'Enric ja havia començat a copsar a la feina. Cada cop era més complicat vendre un pis, i en la majoria de les visites per captar clients, la gent ni tans sols li obria la porta. La seva corbata de color corporatiu i la plaqueta que duia a la solapa l'havien convertit, de bones a primeres, en una mena d'enemic públic del barri. Fins que, un bon dia, quan l'Enric va arribar a la feina, es va trobar amb la persiana del negoci abaixada i l'oficina mig desmantellada. El seu cap, perseguit pels deutes, havia desaparegut sense deixar cap rastre.

Abatut, l'Enric va decidir (ai, ai ai....) cobrar l'atur i dedixcar-se a cuidar de qui llavors ja eren la seva dona i la seva fillastra. Error, un més en el seu historial. La convivència intensiva va acabar destapant les diferències entre tots dos. Els crits i els retrets per la compra del pis -que començava a perdre valor a un ritme preocupant- i la incipient alopècia de l'Enric van abocar la relació a una situació límit, fins que, un bon dia, el pelao va tornar penedit de Romania, va demanar perdó a la Júlia i a la seva nena i se les va endur a viure a un poble d'Extremadura. L'Enric s'havia quedat sol.

Allò va passar a l'octubre. Al novembre, es va divorciar, va malvendre el pis (encara havia de pagar 20.000 euros al banc) i, per no tornar a casa dels pares, va rellogar una petita habitació a un pis en què es parlaven unes sis o set llengües, per la procedència variada dels inquilins. I va arribar el desembre, el mes dels àpats familiars per excel·lència.

Convençut in extremis per la seva mare, l'Enric va decidir assistir al sopar de cap d'any, amb la intenció d'emborratxar-se més i més aviat que el seu pare, per no haver de sentir la seva llista de retrets, que, a banda dels clàssics de tota la vida, havia crescut de manera exponencial en els últims mesos. Qualsevol frase que comencés per "Ja t'ho deia jo, ja..." era sinònim d'un discurs irritant, que l'Enric no estava disposat a tornar a sentir.

El sopar va acabar derivant en un duel de bevedors, per a l'esglai de la mare i la germana de l'Enric, que s'ho miraven, sense poder fer-hi res, amb cara de resignació i de patiment. A la una de la matinada, mentre el televisor emetia les mateixes actuacions enllaunades de cada any, l'Enric va decidir agafar pel coll el pare. El va encastar contra el moble del menjador, el mateix que havia vist des que tenia cinc anys. Ràpidament, se'n va anar cap a la porta, s'hi va aturar en sec, es va girar i va cridar: "Estic fart d'equivocar-me en tot! No faig res de bo per a vosaltres! Sabeu què? He decidit que no em tornareu a veure mai més!". Va arrencar a córrer -amb tota l'agilitat que la ingesta de tres cerveses, una ampolla de vi, tres copes de cava i un parell d'orujos li permetien- i va desaparèixer plorant.

L'endemà, se'l va passar al llit, amb una ressaca infernal. Només es va llevar per dur a terme les accions bàsiques del malalt d'alcohol, és a dir: vomitar, pixar i beure aigua a morro de l'aixeta del lavabo. Dormia a estones, turmentat pel mal de cap i el sentiment de culpa i vergonya. L'Enric va apagar el mòbil, i va decidir que no es mouria més del llit fins que no es veiés amb cor d'encetar una nova vida.

El dia 11 de gener, amb un pijama encartronat per la suor, uns cabells -els pocs que li quedaven- brillants pel greix i una barba que començava a fer molt mal aspecte, l'Enric es va mirar al mirall per mirar d'agafar forces per tirar endavant. S'ho va rumiar, però va decidir quedar-se al llit un dia més. "Així, si no faig res, segur que no m'equivoco", va pensar.

Va ser l'última mala decisió de la seva vida. En el mateix moment en què es tornava a ficar al llit, el veí del costat de l'Enric, angoixat pels deutes, n'havia pres una altra de ben dràstica. L'home va obrir l'aixeta del gas, es va quedar mirant la paret i, una hora després, va encendre un llumí.

8 comentarios:

Pulmón dijo...

buenísimo, parella! me ha encantao. pero a ver si agilizas el ritmo de publicación. tenemos que hablar de la calçotada, un abrazo.
dani.

Harvester Of Sorrow dijo...

Hosti, muchas gracias! Ayer me dio un calentón literario y lo escribí en unas cuatro horas. Pero mi ritmo, ya tu sabes, amol, es peor que el de los centrales del Nàstic. Me cuesta, me cuesta... y me sorprende que te lo hayas leído, me ha quedado una botifarra que da miedo.

Hablando de comestibles... ahora mismo mando un correo para intentar encontrar un fin de semana que vaya bien a la mayoría.

oriolvidal dijo...

Molt bo, amb un to molt negre i progressiu... i sí, Déu n'hi do, la vomitada! Es nota que tenies retenció de líquids literaris, titan! Normal que després no rendeixis al Killzone!

Aquest Enric s'hauria d'haver llegit "El secreto", home! La desgràcia crida la desgràcia, hehe...

Sifri dijo...

Que historia más buena! me la he leido enterita.

Este es de los del "Salto de la valla" !!!


@Saludos

Harvester Of Sorrow dijo...

Je je je... pues has tenido paciencia, porque como dice Oriol, tenía "retención de líquidos" y la cosa me salió larga, larga.

El "Salto de la valla" es una de mis grandes fuentes de inspiración. Los otros dos relatos que hay en el blog también beben de esa fuente.

Ah, y también hay un tema del "Quesito", de los primeros que hice. Echo de menos aquellas tardes...

¡Un abrazo!

dejordim dijo...

ja ja!!
m'ha encantat, Mr. Couple!
tot un looser aquest home! Ara, s'ha de reconèixer que el tio era original...je je
Per cert, per què no presentes el relat a un concurs?? té molt bona pinta, de debò!

una abraçada

Harvester Of Sorrow dijo...

Hosti, Jordi, moltes gràcies, però crec que no tinc prou nivell. Si vols bon relats, passa't pel blog "A pesar de todo, Joan", de la llista d'enllaços. Aquest sí que és un crac...

denke dijo...

grande! gran post!

Eso si, racionate, y actualiza hombre.. que ya ni los centrales del Nastic!