Una llàgrima li va rodolar galta avall. El conductor serrava les dents, intentant contenir l'emoció. Ell era un tio dur, no es podia permetre mostrar feblesa, i menys en aquell moment.
-Estàs plorant?- Li va preguntar el seu amic, amb un fil de veu cada vegada més feble.
-T'has begut l'enteniment, o què? És la pols, hòstia! Vols fer el favor de pujar la finestreta? Sempre igual, fa mil anys que passem per aquest desert i sempre em fas el mateix! Que aquests ullassos són molt sensibles, carai!
El seu amic va obeir. Li va costar un esforç titànic, però el cotxe va quedar tancat del tot. Amb un estossec i un sospir, va engegar l'aire condicionat, que amb prou feines podia refredar una mica aquell habitacle estret.
La pudor dels seients de cuir es va fer més forta. Era una barreja de perfum barat, suor i fluïds corporals, imperceptible amb les finestres obertes, però cada vegada més penetrant amb el vehicle tancat. Massa festes, massa senyoretes seduïdes, massa nits de moviment frenètic en aquella tapisseria concebuda únicament per al comfort i el luxe...
Van continuar un parell de quilòmetres en silenci. L'olor els havia activat la memòria, i ara tots dos repassaven mentalment les mil anècdotes que havien protagonitzat plegats. La carretera, com gairebé sempre, estava solitària. Aviat arribarien a la seva última destinació.
-Em trobo molt malament. Podem aturar-nos a descansar una mica, sisplau?- va preguntar l'amic, amb l'esperança de commoure el conductor. Havia intentat posar-se ell al volant, com en els temps feliços, però ja no tenia prou forces. Se sentia vell, esgotat, moribund. I això que molts pensaven que precisament ell no en tenia, de sentiments. Com s'equivocaven...
-Ho sento, tio, tinc pressa, és un negoci urgent- va mentir el conductor- Quan hi arribem, ja descansaràs, soci- Un gall d'emoció li va trencar la veu a mitja frase. Va desviar la mirada cap al tauler de control del cotxe, ple de llumetes que feien pampallugues, que reclamaven una visita urgent al mecànic. Senyals d'un desgast que, com la seva relació, s'havia forjat a còpia de persecucions, salts i emocions al límit.
-Sé on em portes. És el final, oi que sí? Veig els teus ulls pel retrovisor. Les teves paraules miren d'enganyar-me, però els teus ulls no poden fer-ho. Els he vist massa cops. Te'n recordes, de quan ens vam conèixer? Ja fa tant de temps... tu amb prou feines sabies com et deies, però ja eres tot rauxa i energia. I jo, en canvi, era tan innocent... fèiem bona parella, oi que sí? Professionalment, vull dir, no pensis res estrany. Érem els complements ideals. Quan Mr. Miles ens va presentar, de seguida vaig pensar que ens en sortiríem, que no hi hauria cap missió impossible per a nosaltres. Sembla que fos ahir, i mira ara, a punt d'acomiadar-nos per sempre...
Tot plegat havien estat només unes quantes frases, però havia trigat gairebé un quart d'hora a dir-les. S'apagava.
-No siguis pesat i calla, estalvia forces. No és el final- va dir el conductor. Les mans li tremolaven, aferrant-se cada vegada amb més força a aquell volant tan particular- Hem d'anar a veure un últim especialista. Diuen que és el millor, que ha tractat més casos com el teu.
-És impossible, no hi ha res a fer. Te n'oblides, de la meva capacitat d'anàlisi? és de les poques coses que no he perdut amb els anys. Sé que estic malalt, que la mort em ronda. I tinc por, amic, tinc molta por.
Tenia raó. Al principi, la malaltia s'havia manifestat en petits detalls que, per ells mateixos, no eren alarmants. És normal que l'aspecte exterior es vagi deteriorant una mica amb el pas del temps, això ens passa a tots. Però la seva professió exigia estar en forma, i els enemics es començaven a escapar amb massa freqüència. Els salts, que una vegada havia fet sense gairebé esforç, el deixaven baldat i havia de dormir durant dies i dies cada cop que en feia un de molt llarg en plena lluita. Havia començat a beure massa, molt més que quan va començar en aquesta feina, i ja era gairebé incapaç del tot de percebre els riscos i els senyals més elementals. Després, per últim, van començar les hemorràgies. Allà on anava, hi deixava un rastre del líquid que el mantenia en vida. Les noves generacions pujaven amb força i sense compassió, i ell es moria de la por, però alhora cada cop tenia més ganes d'apagar els llums per sempre.
El conductor ja no dissimulava. Ho havia intentat, però no servia de res mantenir la seva façana de tipus dur, de castigador, davant d'algú que el coneixia tan bé. Les llàgrimes s'escolaven entre el coll de la camisa oberta i morien entre la selva dels pèls (molts dels quals ja començaven a ser blancs) del seu pit. Va agafar una sortida de la carretera que duia a una senda estreta i que feia pujada. Després d'un parell de revolts, van veure el cartell que anunciava la fatalitat, el destí ineludible.
-Ho sento molt soci. Ho sento molt. T'estimo. Gràcies per tots aquests anys de companyonia fidel i sincera.
El conductor va parar el motor, va tancar els ulls i va parar l'orella. El seu amic encara era viu, ho podia sentir, però ja se n'estava anant. Havien arribat just a temps. Va baixar-ne, i va deixar les claus posades al contacte. Un vailet va arribar de no se sap ben bé on per fer-se càrrec de tot. El conductor va veure com s'allunyava amb el seu amic, que, amb les últimes forces que li quedaven, li va dedicar un somriure de bat a bat amb aquella boca vermella, en el que ara li semblava una ganyota grotesca.
El conductor va començar a caminar. Plorava desconsolat. Se sentia vell, acabat. Patia halitosi, i cada cop tenia més problemes per cardar-se els cabells i dissimular una alopècia que, com la malaltia del seu amic, avançava d'una manera lenta, però imparable. A més, feia mesos que no aconseguia entabanar cap joveneta per anar-se'n al llit, i ara començava a enyorar aquell parell de nòvies que havia tingut anys enrere, i a les quals havia enganyat sistemàticament fins que se'n van fartar.
Caminava entre muntanyes de ferralla, plaques de matrícula rovellades i pneumàtics desinflats. Una metàfora poc subtil de la seva vida.
El conductor va mirar l'hora: les 18:15. Es va treure el rellotge, se'l va quedar mirant fixament durant trenta segons i després el va deixar caure a terra. Ja no el necessitava. Sabia que, a partir d'aquell dia, ja no podria dir mai més allò de: "KITT, et necessito".
Tot plegat havien estat només unes quantes frases, però havia trigat gairebé un quart d'hora a dir-les. S'apagava.
-No siguis pesat i calla, estalvia forces. No és el final- va dir el conductor. Les mans li tremolaven, aferrant-se cada vegada amb més força a aquell volant tan particular- Hem d'anar a veure un últim especialista. Diuen que és el millor, que ha tractat més casos com el teu.
-És impossible, no hi ha res a fer. Te n'oblides, de la meva capacitat d'anàlisi? és de les poques coses que no he perdut amb els anys. Sé que estic malalt, que la mort em ronda. I tinc por, amic, tinc molta por.
Tenia raó. Al principi, la malaltia s'havia manifestat en petits detalls que, per ells mateixos, no eren alarmants. És normal que l'aspecte exterior es vagi deteriorant una mica amb el pas del temps, això ens passa a tots. Però la seva professió exigia estar en forma, i els enemics es començaven a escapar amb massa freqüència. Els salts, que una vegada havia fet sense gairebé esforç, el deixaven baldat i havia de dormir durant dies i dies cada cop que en feia un de molt llarg en plena lluita. Havia començat a beure massa, molt més que quan va començar en aquesta feina, i ja era gairebé incapaç del tot de percebre els riscos i els senyals més elementals. Després, per últim, van començar les hemorràgies. Allà on anava, hi deixava un rastre del líquid que el mantenia en vida. Les noves generacions pujaven amb força i sense compassió, i ell es moria de la por, però alhora cada cop tenia més ganes d'apagar els llums per sempre.
El conductor ja no dissimulava. Ho havia intentat, però no servia de res mantenir la seva façana de tipus dur, de castigador, davant d'algú que el coneixia tan bé. Les llàgrimes s'escolaven entre el coll de la camisa oberta i morien entre la selva dels pèls (molts dels quals ja començaven a ser blancs) del seu pit. Va agafar una sortida de la carretera que duia a una senda estreta i que feia pujada. Després d'un parell de revolts, van veure el cartell que anunciava la fatalitat, el destí ineludible.
-Ho sento molt soci. Ho sento molt. T'estimo. Gràcies per tots aquests anys de companyonia fidel i sincera.
El conductor va parar el motor, va tancar els ulls i va parar l'orella. El seu amic encara era viu, ho podia sentir, però ja se n'estava anant. Havien arribat just a temps. Va baixar-ne, i va deixar les claus posades al contacte. Un vailet va arribar de no se sap ben bé on per fer-se càrrec de tot. El conductor va veure com s'allunyava amb el seu amic, que, amb les últimes forces que li quedaven, li va dedicar un somriure de bat a bat amb aquella boca vermella, en el que ara li semblava una ganyota grotesca.
El conductor va començar a caminar. Plorava desconsolat. Se sentia vell, acabat. Patia halitosi, i cada cop tenia més problemes per cardar-se els cabells i dissimular una alopècia que, com la malaltia del seu amic, avançava d'una manera lenta, però imparable. A més, feia mesos que no aconseguia entabanar cap joveneta per anar-se'n al llit, i ara començava a enyorar aquell parell de nòvies que havia tingut anys enrere, i a les quals havia enganyat sistemàticament fins que se'n van fartar.
Caminava entre muntanyes de ferralla, plaques de matrícula rovellades i pneumàtics desinflats. Una metàfora poc subtil de la seva vida.
El conductor va mirar l'hora: les 18:15. Es va treure el rellotge, se'l va quedar mirant fixament durant trenta segons i després el va deixar caure a terra. Ja no el necessitava. Sabia que, a partir d'aquell dia, ja no podria dir mai més allò de: "KITT, et necessito".
1 comentario:
Kitt, et necessito, no sé on he posat la petaca de whisky.
Publicar un comentario