martes, 17 de julio de 2007

La síndrome Media Market





No siguis tonto. Sigues més llest que la resta. Sigues el més espavilat. Aquesta és la línia mestra de la campanya publicitària del Media Market, la gran cadena d'informàtica i electrodomèstics que ha colonitzat gran part del territori estatal, però podria servir per resumir la filosofia de vida de l'homo hispànicus. Allà on van es pot reconèixer perfectament un habitant de les Espanyes només per la seva manera de comportar-se. És la síndrome Media Market. La necessitat de ser més llest que la resta.


Escric això després de passar 10 dies fent el guiri a Itàlia. En aquestes vacances, he vist més museus i més runes que en tota la meva vida, per no parlar dels quilòmetres i quilòmetres que he fet a peu, escenificant aquella imatge entranyable de l'estranger perdut, mirant els noms dels carrers per on passa mentre mira de trobar-los al mapa que porta desplegat a la mà. Doncs bé, en els dies "culturals", he pogut acabar fins els nassos del comportament typical spanish del turista ibèric. Vet aquí uns quants exemples del behaviour hispànic:


-Nostra Senyora del Colze: La cua d'entrada era als Museus Vaticans era quilomètrica, semblava que no s'acabava mai. El visitant sabia que, d'entrada, li esperava una hora de fila abans d'entrar a les immenses instal·lacions de l'amic Ratzinger. La gent, amb resignació, s'hi posava i mirava de matar el temps xerrant i observant els companys obligats de viatge. Ens va tocar una família de nordamericans aris (immensos, grassos, amb pinta de ser socis d'honors de la NRA), un parella argentina, una família filipina, amb carro de nen inclòs i... el típic matrimoni espanyol de mitjana edat. Ella, amb un vestit de flors horrorós, una gorra i unes bambes blanques, ideals per a la caminada bestial que els esperava. Ell, bermudes del Coronel Tapiocca, un polo gris, mitjons blancs fins als turmells i mocasins. Deliciós. El clima era de bon humor, de paciència, i tots sabíem que no calia guardar una fila estricta, ja que hi entraríem tots més o menys alhora. Tots? NO! La senyora espanyola, que des del minut zero ja s'estava queixant de la longitud de la cua, va arribar a fer servir els colzes contra la Maria, la meva xicota, perquè, quan encara quedava més de mitja hora de cua, havíem gosat passar per endavant en una d'aquelles arrencades sobtades de la fila. No contenta amb això, va esbroncar el marit per no haver defensat la posició, davant la mirada de sorpresa de la resta de penitents. El millor, però, va ser un cop vam entrar (tots alhora, com ens esperàvem) al museu: la parella es va separar i cada cònjugue va ocupar una fila per comprar l'entrada per, després, unir-se en la que avancés més ràpid. Lògic: després d'una hora llarga d'espera, trenta segons són vitals, no? Cal ser més que la resta sempre...


-Rociíto i espós: Per fí hem arribat a les estances vaticanes. Durant la visita, és permés de fer fotografies, però sense flaix. Un cop arribés, però, a la Capella Sixtina, es prohibeix fer qualsevol mena de foto o grvació. Hi ha un cartell ben gros a l'entrada; nombrosos guàrdies de seguretat s'encarreguen d'anar-ho recordant i, cada cinc minuts, el sistema de megafonia explica, en tres idiomes diferents (incloent-hi l'espanyol, of course) les normes especials de la sala. Doncs bé, just després de sonar aquestes advertències, se'ns acosta una parella jove, d'uns vint-i-sis, o vint-i-set anys. Ella, cabell arrissat de perruqueria, top blau marcant pitrera (i molles, tot s'ha de dir) i pantalons de cintura baixa. Ell, alt, moreno amb pentinat de garrulo de patilla fina i samarreta ajustada. Oloren a espanyol pels quatre costats. El noi treu la càmara i comença a fotografiar sense cap mena de miraments El judici final, mentre somriu, pensant en com vacil·larà amb els seus col·legues. El somriure, això sí, dura poc: un dels vigilants se l'endú pel braç i amenaça de fer-lo fora. El xicot es posa blanc, guarda la càmara mentre s'excusa amb un cínic "es que yo no lo sabía, no me he enterado", que no convenç ningú. El guàrdia, empipat, decideix deixar-lo estar. Un cop ha marxat, el noi es gira cap a la seva xicota i diu: "joder, cómo se ponen, esta gente, tsck, si sólo eran dos fotos". És clar, dues fotos que només ells, més llestos que ningú, tenien dret a tenir.


-La cúpula de Babel: L'espanyol mitjà creu que, un cop ha passat els Pirineus, ningú el pot entendre i que pot parlar a crits amb els seus amics, fent burleta de la gent sense cap problema. Pujant a la cúpula del Duomo, després d'haver superat més de 400 esglaons, vam arribar per fi a l'últim tram de l'escala, molt estret i que serveix tant per pujar com per baixar, causant les lógiques cues i embussos que la gent supera amb sentit comú, educació i civisme. Just quan estem pujant aquest tram, sentim un crit des de dalt: "Eh, eh, stop, stop, please!". Automàticament, ens aturem, per veure què passa. La noia que havia cridat diu llavors: "¡venga, hombre, dejad de subir,que queremos bajar! A ver, bonita, si te quedas ahí enmedio, no hacemos nada, jejeje..." La cara de la bromista va canviar quan la Maria va respondre amb un directe "Oye, pasaré si me da la gana, graciosa". S'ha de ser curt per pensar que, pel fet de no estar a la teva terra, et pots posar amb la gent sense perill a que t'entenguin.


Aquests són només tres exemples, però de ben segur que tots us heu trobat amb algun cas semblant si heu anat de viatge a algun lloc farcit de compatriotes. Allà on van, exporten el seu leitmotiv: Jo no sóc tonto, Sóc més llest que la resta.

4 comentarios:

reflexions en català dijo...

Molt bo, Àlex, m'has fet riure una estona.

D'això jo en dic ser provincià, i encara que no considero aquesta gent 'compatriotes' meus, he sentit vergonya aliena alguna vegada per culpa d'aquesta gent que quan surt a voltar-la retornen a la infantesa i es converteixen en nens maleducats que van de colònies.

Sortosament, no tots els espanyols són així, però mira... És el que li passa a una societat inculta, a la qual li venen la moto que són el centre del món, supermoderns, supercosmopolites i que els provincians i tancats són els de la perifèria.

Quan vaig anar a Ushuaia, a la Patagònia, em van preguntar si era català. "¿Cómo lo sabe?" "Por la modestia."

Salut.

Harvester Of Sorrow dijo...

Gràcies, Marc!

La veritat és que, evidentment, també n'hi ha, de turistes espanyols educats, però ja és casualitat que en 10 dies totes les trifulques que ens vam trobar les van protagonitzar "compatriotes"... encara qye només ho siguin de DNI, malauradament.

Durant el viatge, sempre que algun cambrer amable ens deia: "ah, spagnolo?", jo puntualitzava: "no exactament. Catalano, sono catalano".

Deliciosa, l'anècdota de la Patagònia. Fins i tot allà tenim fama.

Salut!

Anónimo dijo...

És clar que de catalans impresentables n'hi ha i molts. No som ni pitjors ni millors; simplement, diferents.

Tens molta traça com a descriptor costumista, si em permets l'expressió. Això demostra que ets una persona 'curiosa', una qualitat indispensable, per mi, per ser un bon periodista.

Ja fa dies que tinc ganes d'escriure un article al bloc sobre els esports a TV-3. Tinc ganes de rajar una mica.

Les vegades que t'he vist i sentit a la tele, molt bé, sincerament. No esperava menys de tu.

El nostre Quico també és un regal del cel, tu.

Salut.

Maik dijo...

Hay mucho garrulo y mucho tonto, Parella. Ahí va mi anécdota: el año pasado, cubriendo el Tour, llegando a Carcassone por la ruta de carrera un par de horas antes que los ciclistas, en un coche de alquiler con matrícula francesa y placas de prensa ... al lado de la carretera cuatro burros con una bandera de Asturias y birra en la mano(a saber de dónde la viene la afición al ciclismo a un asturiano) nos gritan "¡¡putos gabachos, hijos de puta!!" y demás lindezas. Paramos el coche en el arcén y bajamos los dos ocupantes. Nos acercamos "¿tienes algún problema?" ... "no tío, qué va, perdona, yo pensaba ... etc etc" Mil disculpas. Lo dicho, mucho tonto. Ya que salen, se podrían quedar fuera.