jueves, 5 de julio de 2007

La Tripica de Proust




Vaig pujar a l'habitació. Els dos llits estaven tapats, esperant que, com cada estiu, algú els ocupés durant una temporada. Enmig, la tauleta (que deu tenir un milió d'anys d'antiguitat) continuava igual que sempre, mig coixa. M'ho vaig pensar dos cops, però finalment vaig tenir el valor per obrir els seus dos calaixos.


Va ser com obrir una bústia del temps. El primer que em vaig trobar va ser l'Especial Vacaciones de "El Jueves"... de l'any 1998! El vaig fullejar, molt per sobre, i sorprenentment, encara recordava molt dels seus acudits, de tants cops que els he llegit. Immediatament, vaig veure'm a mi mateix, amb 19 anys, estirat a l'hora de la migdiada sobre aquell mateix llit, deixant passar l'estona, rient amb el "Para tí, que eres joven", o "La Parejita". Ara, ja fa un parell d'anys que he deixat de comprar la revista.


Vaig baixar de nou al menjador. La casa tindrà uns 150 anys, i realment ha patit molt poques reformes al llarg de la seva història. Per tant, ens trobem amb una estança austera, amb una cuineta de gas, una pica, una taula i sis cadires, i poca cosa més. Ni un miserable sofà per veure la tele petita que fa fa gairebé 20 anys que vam importar de Barcelona. Vaig girar el cap i, per un moment, em vaig veure, amb 12 anys, enganxat a la tele, intentant ajustar l'antena per poder seguir en directe les aventures de Miguel Indurain al Tour de França, mentre amb la mà dreta aguantava el transistor per on José María García i el seu equip em cantaven a crits l'etapa del dia.


Vaig sortir al carrer. A l'altre costat de la via, els camps han anat cedint espai a la construcció de casetes, però encara puc veure aquells bancales on em deixava els genolls als 10 anys, jugant a futbol amb la resta de nens del Camino de Hellín. Els arbres continuen oferint una mica de treva al sol implacable de la Meseta castellana, i l'aire calent segueix fent la mateixa olor a sec que sempre. Els records em colpegen, implacables, mentre decideixo agafar el cotxe i fer un tomb pel poble.


Passo per la plaça on, cada matí, anava a comprar el meu Sport. Com a bon culé a l'exili, necessitava estar al dia dels fitxatges que preparava el meu equip de l'ànima. La papereria ja no existeix. Sí que segueix igual, en canvi, la porxada on seia per fer-hi una primera ullada: Van Gaal, més a prop del Barça; Ronaldo, flamant fitxatge de l'Inter; Figo, des de l'Algarve, assegurant que aquesta serà la seva temporada, que farà frapar la gent al Camp Nou...


Segueixo la ruta. Ja fa una estona que Los Planetas omplen el meu cotxe de música. M'aturo i canvio el CD. Als pocs segons, l'estrident inici de "Serve the servants", la cançó que obre l'"In Útero", de Nirvana, em transporta de nou pel túnel del temps. Em veig a mi mateix passejant pel carrer Gran, estrenant look rebel: la meva mitja melena, treballada al llarg de tot l'hivern; la meva perilla de quatre pèls mal comptats, la meva samarreta negra, les meves sabatilles d'skater... amb els que esperava tenir èxit amb les noies el cap de setmana. Em miro pel retrovisor. Això que tinc al voltant dels ulls són arrugues? El meu pentinat no pot ser més impersonal, ara mateix. Abaixo el volum, de sobte m'ha agafat una mica de vergonya.


Arribo al carrer dels pubs. Els més mítics continuen oberts. D'altres han tancat. D'altres han obert amb un altre nom. És llei de vida. Probablement, a la nit, sortiré a fer una copa amb els meus amics per la zona. És clar que ja no serà el mateix. Un d'ells ja té un fill. L'altre, està casat de fa quatre anys. N'hi ha un parell que continuen com sempre, anant a fons els caps de setmana, però jo ja no els puc seguir el ritme. Passa una dona. La seva cara em sona. El cos, no tant. Va ser un d'aquells affaires d'estiu de fa molts anys. Ara, s'ha convertit en una senyora amb cos de senyora que passeja pel carrer amb el seu marit. Probablement m'hagi reconegut, perquè irònicament, m'he anat aprimant amb els anys, però no ens diem res. Quant fa d'allò? 10 anys, 11? Em sento cansat. Torno cap a casa.


Més tard, em reuneixo amb els vells amics per prendre cafè i, per un moment, res no ha canviat. En Juanjo, en Leandro, en César, en Roque... tots riem recordant anècdotes de velles borratxeres. Com aquella nit que em va donar per abraçar-me a la nevera i cantar, al costat del radiocassette, tot el "Nevermind", mentre ells m'intentaven treure del local de casa del Roque i marxar a la zona de bars... o aquella altra, en què tots quatre ens vam ficar pel camp a tota velocitat amb l'atrotinat Peugeot 505 de Leandro, amb les finestres obertes i cridant...

Els quatre dies a Tobarra se'm van passar volant. Vaig marxar tristot, però content alhora, per tots els records, per tots el moments que, de sobte, havia tornat a reviure. I, quan m'enyoro molt, sempre em queda fer-me un entrepà amb la llonganissa d'allà. La tripica, com diu la meva àvia. Si Proust hagués passat algun cop per La Manxa, us asseguro que no hagués utilitzat la magdalena per recordar el temps perdut. Ho hagués fet assaborint un bon entrepà de tripica, com aquells que em menjava cada capvespre, de marrec, quan me n'anava, tot mudadet, amb els meus amics cap a la Fira del poble. Com el que em prepararé aquest vespre a la salut de tota aquella gent que veig molt de tant en tant, però que em segueix considerant un amic de debò.






5 comentarios:

Anónimo dijo...

No tinc prou paraules... seria massa llarg, o sigui que t'emplaço al meu bloc.

Salut

reflexions en català dijo...

Què passe, Parella!

Acabo de descobrir el teu bloc gràcies al de l'Albert Roig (un home que fa goig, com deia el Bru).

Com va per Tarragona? De tant en tant et veig per 'la seva'.

Ahí está, un profesional que se viste por los pies...

Au, salut i molta sort.

Un excompany teu a ATV (que està pitjor que quan la vas deixar,encara que sembli impossible).

Marc

ruth dijo...

quin relat més emotiu!
per cert, ja t'has passat pel lbog del roig? perquè si no... fliparàs!
jejejeje

Harvester Of Sorrow dijo...

Jo sí que no tinc paraules!!! Acabo de tornar de vacances i m'he trobat amb això del teu bloc... és massa. M'he quedat de pedra. Gràcies de debò, Albert. M'has fet posar molt tonto. No m'ho mereixo.

Hola Marc! He descobert el vostre bloc, ara mateix us poso a la llista de links. Molt interessant, de debò, tant tu com la Josefina sou dues de les persones més intel·ligents que han corregut per aquella que va ser la nostra casa. M'hi he enganxat, l'afegeixo a les consultes diàries per la xarxa...ah! i felicitats per haver ampliat la família. La Lola, la nostra Retriever, és un regal del cel. Per Tàrraco, tot bé, esperant que comenci una apassionant temporada a Segona Divisió.

Una abraçada!

Antonio dijo...

¡Hola, Álex! Lo dicho, aquí está mi primera visita a tu blog y mi primer comentario. Todavía recuerdo la tarde que me preguntaste si sabía dónde estaba Tobarra, íbamos en el metro, entre las estaciones de Bac de Roda y Sant Martí, donde bajabas tú, y yo seguiría camino de casa de mi tía en Badalona...

Por aquellos entonces (noviembre de 1997, la misma tarde que nos hicimos la foto que he colgado en mi blog), acababas de enterarte de mi delirio con la geografía. Probablemente, aparte de ubicarte Tobarra, te diría que tenía 7.322 habitantes, según el censo de 1991... A 1 de enero de 2006, han subido hasta 7.907. Eso sí, a pesar de vivir yo relativamente cerca, sigo sin haber ido nunca.

Y por cierto, mi tía de Badalona ahora vive en el Vendrell, y tengo previsto ir para allá la semana próxima, así que ya te pasaré mi dirección de correo para ponernos en contacto. Porque habrá que verse por Tarragona, ¿no te parece?

Ah... em sap greu trencar la unitat lingüística d'aquest bloc, però fill meu, amb tu siempre he hablado vernáculo charnego, ya sabes...

¡Salud y hasta pronto!